L’autor de l’article, arquitecte, pintor i dissenyador, va instigar un manifest en els seixanta en contra la continuació de les obres de la Sagrada Família. Però, després d’una recent visita al temple, revisa la seva oposició, quan els treballs estan ja molt acabats.
Resumint escriu entre moltes altres coses:
– Trobar un artista que pugui afrontar la Façana de la Gloria és un repte.
– Si l’arquitectura és espai i llum, això és Arquitectura en majúscula.
– Si fa 50 anys ens haguessin fet cas, aquesta meravella no existiria avui.
– “És el millor edifici religiós dels últims tres segles”, sosté l’autor.
TRIBUNA: TORNANT A LA SAGRADA FAMÍLIA…, I ENTONANT EL ‘MEA CULPA’.- OSCAR TUSQUETS BLANCA
A principi dels seixanta, encara estudiant a la universitat, vaig ser un dels instigadors d’un manifest obertament contrari a la continuació del temple de la Sagrada Família el qual va comptar amb el suport incondicional de tota la “intelligentsia” de l’època, de Bruno Zevi a Julio Carlo Argan, d’Alvar Aalto a Le Corbusier. Encara que després de la seva publicació la reacció va ser contundent i les obres en comptes d’aturar-se van cobrar nova empenta, continuàvem convençuts que constituïen un error monumental.
Ara, després de la consagració papal del temple, m’he replantejat la qüestió. Els meus dubtes començaren quan veia ja aixecar la majestuosa nau central. El meu rebuig va trontollar una mica més quan Alfons Soldevila -excel·lent arquitecte d’avançat llenguatge tecnològic- em va assegurar que si jo conegués profundament l’obra canviaria d’opinió, que era l’edifici més important del segle XX i que estava disposat a demostrar-m’ho. Invitació que he acceptat per escriure ara aquestes línies amb coneixement de causa. He visitat el temple des de baix de tot fins a dalt (més de 60 metres d’alçada) amb Alfons i Josep Gómez Serrano -un dels arquitectes directors de la seva estructura- i he quedat aclaparat.
Certament en aquelles parts que Gaudí va deixar sense definir es presenten dos problemes greus: un es deu al fet que els continuadors –tot i que, amb un entusiasme digne de lloança, han portat l’obra endavant encertant en les qüestions fonamentals- no han tingut ni el talent d’en Jujol per interpretar l’Antoni Gaudí en el llenguatge gaudinià ni el talent d’un Scarpa o d’ un Albini per dialogar amb ell en un llenguatge personal, la qual cosa provoca que gairebé tots els detalls no definits pel Mestre xoquin una mica. Baranes d’inuk i vidre, espots lluminosos, paviments, claus de volta, vidrieres i, en general, tots els elements decoratius, no estan potser a l’altura del conjunt. La veritat és que aquests acabats no aconsegueixen desvirtuar la immensa qualitat del monument i que són relativament fàcils de substituir en un desitjable futur. El segon i més greu problema és la dificultat de trobar artistes contemporanis capaços de portar endavant els projectes figuratius del Mestre. A les façanes, Gaudí pretenia, com succeeix en les catedrals medievals, explicar en imatges la Història Sagrada. Ja, al principi del XX, això no era fàcil però el geni de Gaudí ho va resoldre, fregant el kitsch, a la Façana del Naixement, amb aquests murs que s’arruguen formant diverses figures, moltes d’elles obtingudes traient motlles de persones i animals reals (George Segal ho havia fet, mig segle abans). El penós resultat escultòric de la Façana de la Passió revela la dificultat de prosseguir aquest camí. Queda per aixecar la façana principal, la de la Gloria. Trobar en el món un artista contemporani capaç d’afrontar-la és un desafiament tremend. La figuració està en un moment difícil, -la de contingut religiós encara molt més-, i principalment aquella que sigui capaç de transmetre la Glòria de la Resurrecció, en el seu acabament. L’art contemporani ens ha donat moltes crucifixions però cap resurrecció notable.
Però anem al més important: l’objecció de més pes contra la continuació del Temple sempre fou que no sabíem com ho hauria fet Gaudí, un arquitecte que improvisava durant l’obra, el fet que els seus plans i maquetes havien estat destruïts a l’inicií de la Guerra Civil, i que qualsevol interpretació constituiria inevitablement una traïció a l’artista. Això és una veritat a mitges. Gaudí va dibuixar i va fer maquetes de tres projectes successius a l’inicií de la construcció. El primer, al qual correspon la Façana del Naixement i la seva cubista cara interior, és encara respectuós amb el llenguatge gòtic. El segon és molt més orgànic. El tercer és absolutament original, innovador, enlluernador. D’aquest tercer projecte, que ell considerava el definitiu encara que no ho pogués veure completat en vida, va fer una maqueta a escala 1/10, per l’interior de la qual podies passejar. És cert que aquesta maqueta fou feta miquetes, però hi ha excel·lents fotografies i s’ha pogut reproduir amb moltíssima precisió. La fidelitat d’aquesta reconstrucció s’ha vist afavorida perquè, malgrat la seva aparença aleatòria, aquesta obra es basa en estrictes geometries. Sembla que Gaudí, escarmentat pels problemes que havia tingut a la façana de La Pedrera, va decidir recórrer a una rigorosa estructura geomètrica al tremp. Són geometries complexes -paraboloides hiperbòlics, hiperboloides, polígons regulars que giren en espiral en ambdós sentits formant els fustos de les columnes…- però que, un cop definides, no accepten interpretacions, es poden reconstruir a escala 1/10 o deu vegades majors. Això és el que s’ha fet a la nau avui pràcticament acabada. Si l’arquitectura és abans que tot espai i llum, l’interior d’aquest temple és Arquitectura en majúscula, emocionant i grandiosa Arquitectura enfront de la qual les excentricitats d’avui semblen vertaders jocs de nens.
Tornem a l’origen. Com vam poder equivocar-nos tant? Si fa 50 anys se’ns hagués fet cas, aquesta meravella no existiria. Hauria romàs com una ruïna o l’hagués acabat un arquitecte de moda en aquells anys Quanta gent la visitaria? Aquest temple no ha tingut mai el suport econòmic de les institucions; viu dels donatius dels qui la visiten, més de dos milions a l’any, amb més de 25 milions d’euros. S’està finançant com una catedral medieval. D’aquesta manera s’acabarà, no sé si la millor obra del passat segle… però sí el millor edifici religiós dels últims tres.
OSCAR TUSQUETS BLANCA
