Contingut

Per Carolyn Moynihan

Publicat el 09 de març de 2011

(A la Revista  Temes d’Avui,  Octubre -Desembre de 2010)

Durant les quatre dècades de la guerra de l’avortament als Estats Units s’han produït molts canvis de bàndol. Molts que haurien d’estar al costat pro-vida es van posicionar en les files oposades: l´enganyosament anomenat “Catholics for a free Choice” és l’exemple més típic. Es tractava de seguir el camí fàcil, anar amb el flux cultural dominat per les principals institucions en els mitjans de comunicació i en la vida política.

Les desercions des del costat a favor de l’avortament, però, han estat molt més dramàtiques, per no dir heroiques. Norma McCorvey, la Jane Roe demandant de la causa del Tribunal Suprem que va permetre la legalització de l’avortament als EUA, es va convertir en un oponent destacat de l´avortament i va demanar a la Cort Suprema que revoqués la seva sentència en el “Roe v Wade”. Molts altres l’han seguit en la renúncia pública de la matança de nens no nascuts, la més recent Abby Johnson, una jove treballadora de la clínica de Texas de “Planned Parenthood”, la història va aparèixer el mes passat a Mercatornet.

Però cap conversió a la causa pro-vida arriba a la importància i ressonància de la del Dr Bernard Nathanson, un dels defensors actius de la legalització de l’avortament, que va morir el dilluns a l’edat de 84 anys. El Dr Nathanson va fer tant com el que més per posar en marxa l’avortament com a mitjà anticonceptiu habitual, però per aquesta mateixa raó, quan es va adonar què era de veritat aquest “procediment”, va començar a escriure i a parlar intensament per desacreditar-lo.

Les guerres culturals -les que realment importen- són sempre sobre la veritat. Com obstetra i ginecòleg el Dr Nathanson sabia que havia un ésser humà viu en el ventre d’una dona embarassada, però procurava obviar aquest fet científic. En primer lloc, potser, perquè l’avortament encaixava bé amb el seu propi estil de vida. A la universitat, a la dècada dels 40, va deixar embarassada la seva promesa i va utilitzar diners del seu pare per pagar un avortament il·legal. “Va ser la meva introducció en el món satànic de l’avortament”, va escriure més tard. Després d’instal·lar-se a Nova York va deixar embarassada una altra núvia i va decidir avortar ell mateix al nen, el seu fill-. Quantes vegades la negació de la veritat ve motivada per les pròpies malifetes!

El fet que molts practicaven avortaments il·legals barroers li va semblar una excusa per a participar en la campanya a favor de la seva legalització en la dècada dels 60. “L’avortament il·legal és la causa principal de defuncions de dones embarassades el 1967”, va escriure. Les justificacions van aplanar el camí a la mentida. A “Aborting America” (1979), va admetre:

Varem despertar suficient simpatia per vendre el nostre programa de l’avortament permissiu inventant el nombre d’avortaments il·legals que es feien anualment als EUA. La xifra real s’apropava a 100.000, però la xifra que es va donar als mitjans de comunicació en diverses ocasions va ser de 1.000.000. I la repetició d’una gran mentida amb suficient freqüència convenç al públic. El nombre de dones que morien per avortaments il·legals era de 200 a 250 l’any. La xifra amb què alimentàvem constantment els mitjans de comunicació era de 10.000. Aquestes xifres falses van arrelar en la consciència dels americans, convencent a molts que necessitàvem desmuntar la llei contra l’avortament.

Una altra mentida -la que es diu a l’hora de promoure l´avortament- va ser la del nom donat a la clínica abortiva de Nova York on el Dr Nathanson, com a director i pel seu propi compte, “va dur a terme més de 60.000 morts” entre 1970 i 1972: Centre de Salut Sexual i Reproductiva. La “salut” en la frase insensibilitzadora, ara familiar, “salut sexual i reproductiva”, val potser per la prestació d’avortaments que no maten les dones, però ve acompanyada necessàriament del 100 per cent en la taxa de mortalitat dels nens per néixer.

Què va fer canviar d’opinió al creuat defensor del dret a l’avortament i, més important, el seu cor? En part va ser la pressió social: el seu perfil públic com avortista va fer que fos menyspreat en els cercles mèdics legítims i va danyar seriosament el seu prestigi com obstetra. Sens dubte, va influir també el fervor dels moviments pro-vida que van sorgir en oposició a la campanya a favor de l’avortament, dels quals es va fer ressò en un article publicat el 1974 en el “New England Journal of Medicine”.

En aquest article el doctor Nathanson ja va manifestar els seus dubtes sobre l’avortament i de “l´eslògan” que s’utilitzava per justificar-lo: “no pot ser vida humana el que no pot existir de forma independent”. Es van aixecar “seriosos dubtes en la meva ment sobre si la vida humana existia dins de la matriu des del començament mateix de l’embaràs …” Per què? Perquè la tecnologia estava mostrant que eren uns mentiders aquells que defensaven una altra cosa.

L’evidència electrocardiogràfica de la funció cardíaca que s’havia trobat en embrions de sis setmanes. Els registres electroencefalogràfics de l’activitat cerebral humana que s’havien observat en embrions de vuit setmanes. La nostra capacitat per mesurar senyals de vida es fa cada dia més sofisticada, i amb el pas del temps serem capaços sens dubte de trobar senyals de vida a les etapes més primerenques del desenvolupament fetal. Va realitzar l´últim avortament el 1979.

Els activistes pro-vida van ser els primers en mostrar al Dr Nathanson la veritat sobre el nen no nascut, la tecnologia va ser la segona font de llum. Les imatges per ultrasons es van desenvolupar ràpidament en aquell moment, i van ser les imatges del nen al ventre aquelles que finalment el van convèncer que en un avortament mor un veritable ésser humà. El 1985 va fer el curtmetratge famós i electritzant “El crit silenciós”, utilitzant imatges d’ultrasò en temps real, en què es mostra com un nen de 12 setmanes intenta defensar-se dels instruments dels avortistes. El 1987 va produir una altra pel·lícula, “El Eclipse de la Razón”, que mostra un avortament tardà (cinc mesos) amb els detalls horripilants i esgarrifosos. Aquesta última pel·lícula conté testimonis de diversos ex-avortistes.

En la presentació de “El Eclipse de la Razón” l’actor Charlton Heston, ha assenyalat que des de 1973 s’havien realitzat més de 20 milions d’avortaments als EUA. Però, tot i la importància de la qüestió i el gran debat públic sobre aquest tema, mai s’ha mostrat un avortament complet a la televisió. Els mitjans de comunicació han omès el que diuen que és la seva feina: informar al públic – en aquest cas sobre els fets de l’avortament.

Avui en dia qualsevol pot veure els vídeos del Dr Nathanson i d´altres sobre l’avortament a YouTube, però cap de les cadenes principals de televisió ha mostrat aquestes imatges. Fins i tot la col·locació de cartells pels manifestants pro-vida és ocasió de problemes, com si ells tractessin de cometre una acció pitjor que la de les persones que fan la matança. Com el Dr Nathanson va observar, hi ha una conspiració en les institucions per ocultar la veritat.

Van ser incansables els seus esforços per a rectificar les mentides. A més dels seus films, els llibres -en particular, “Aborting America” (1979)- i cicles de conferències per tot el món. Va perdre amics del seu període pro-avortament, i d’entre els antics companys, però va trobar nous amics en el moviment pro-vida.

Joan Andrews, una ardent defensora del nen no nascut, que va passar més d’un any a la presó per bloquejar les entrades de les clíniques abortives, va tenir amb ell una amistat particularment estreta. Tenia més de 40 anys abans de casar-se amb Chris Bell, i quan va quedar-se embarassada li va demanar al Dr Nathanson que la atengués en la seva gestació. Va ser una decisió ben valenta la de Joan en escollir un ex avortista perquè cuidés el desenvolupament del seu fill. La confiança que ella va mostrar en el Dr Nathanson va ser una gran ajuda per reconciliar-se amb ell mateix per tot el mal que havia fet a mares i nens.

Joan va actuar com a padrina del Dr Nathanson, quan va ser batejat en l’Església Catòlica pel Cardenal John O’Connor el 1996. No era necessari, però sí molt apropiat, que el metge que solia definir-se a si mateix com un “jueu ateu” presentés en un llibre titulat “La Mà de Déu” el seu itinerari pro-vida. El sacerdot que el va instruir en la fe catòlica, el Pare C. John McCloskey, va qualificar el llibre com “una de les autobiografies més importants del segle XX”, que presenta “la inhumanitat de l’home i la possibilitat de redempció”.

Tots aquells assassinats -dels 75.000 dels quals es va fer responsable, 5000 els va executar ell mateix i 10.000 van ser realitzats pels seus interns a St Lukes Hospital a Manhattan- van crear un deute de justícia de restitució impossible. El pes sobre la seva consciència hagués estat terrible, insuportable, sense una fe que li assegurés el perdó. El deute estava perdonat; quedava compensar pel mal. Joan Andrews Bell diu “es va sotmetre a grans privacions”.

Sempre s’acusava: “Jo sóc d´aquells que van ajudar a marcar el començament d’aquesta era de barbàrie”, va escriure a “La Mà de Déu”. I, “conec bé cada faceta de l’avortament. Jo vaig ajudar a alimentar la criatura en la seva infància amb grans quantitats de sang i diners. La vaig dirigir en la seva adolescència fins al seu desenvolupament irresponsable i fora de control”.

El New York Times va presentar aquesta darrera frase de manera crítica, com un mer recurs retòric del Dr Nathanson per deixar bocabadada l’audiència. No és però més que una mostra de la seva profunda sinceritat i l’heroisme amb que en el seu moment va donar un tomb complet a les seves idees i a la seva vida. S’ha guanyat ben bé el dret a ser tingut com un dels herois de la dignitat humana.

 Carolyn Moynihan és editor adjunt de MercatorNet.

Per Jesús Colina – Zenit.org
Publicat el 15 de gener de 2011

“Trobaràs dracs” s’estrena el pròxim 25 de març a Espanya, segons Anuncia la Productora Mount Santa Fe.

MADRID, dimecres 12 de gener del 2011 (ZENIT.org) .- La pel·lícula que compta amb una interpretació lliure de la figura de sant Josepmaria Escrivà, l’únic personatge històric del film, s’estrena a Espanya el pròxim 25 de març, segons va anunciar la Productora Mount Santa Fe. L’estrena mundial de l’última pel lícula de l’oscaritzat director britànic Roland Joffé (La Missió, Killing Fields) “Trobaràs Dracs” (http://www.therebedragonsfilm.com), i que serà distribuïda a Espanya per Aurum, serà el proper 25 de març de 2011

“Trobaràs Dracs”, és un drama èpic, centrat en la investigació que Robert (Dougray Scott), periodista espanyol, està realitzant sobre una sèrie d’esdeveniments succeïts durant la guerra espanyola de 1936-1939, que van tenir com a protagonista al seu propi pare i un jove sacerdot, Josepmaria Escrivà de Balaguer (Charlie Cox).

A través del relat del seu pare, Robert va a descobrir una terrible història de traïció, gelosia i mort, però també de redempció i perdó amb el terrible rerefons que va suposar la guerra en un país enfrontat entre si.

En aquesta superproducció, hi participen actors com: Charlie Cox (Stardust, Casanova); Wes Bentley (American Beauty); Dougray Scott (Hitman, Missió Impossible 2); Olga Kurylenko (Centurión, Quantum of Solace); Rodrigo Santoro (Che, 300) ; Ana Torrent (Les Germanes Bolena, Tesi); Unax Ugalde (Bon Appétit, Amor en els Temps del Còlera), Jordi Molla (La Bona Estrella).

L’equip tècnic de la pel·lícula dirigit per Roland Joffé, compta a més amb Eugenio Zanetti com a dissenyador de producció (premi Oscar per Nicolas & Alejandra); Michéle Burke maquillador (Oscar per Dràcula i A la recerca del Foc), Ivonne Blake, vestuari (guanyadora d’un Goya ), Gabriel Beristain, fotografia, Rafael Solórzano, efectes especials (guanyador de dos Goya).

Al’inici de l’any 2011, en què se celebraran els 75 anys de l’esclat de la guerra civil espanyola, Joffé ha volgut compartir les conviccions que compartirà amb qui vegi aquest film.

 

Oferim a continuació l’entrevista amb el director Ronald Joffé:

 

– A què fa referència el títol de la pel·lícula “There Be Dragons”, “Trobaràs dracs”?

– Roland Joffé: Els mapes medievals qualificaven els territoris desconeguts amb les paraules “Hic sunt dragones”, “aquí hi ha dracs”. Quan vaig començar a investigar sobre el tema i a escriure el guió, ja que realment no sabia el que m’esperava ni com acabaria, “Trobaràs dracs” em va semblar un títol apropiat. Era com si em sortís del meu mapa i em s’endinsés en un territori inexplorat en tocar temes com què és la santedat, temes de religió i de política del segle XX, el passat d’un altre país. M’havia colpejat l’afirmació de Josepmaria: a Déu se li troba en “la vida ordinària”, i aquesta vida ordinària, si s’escau, va ser la guerra civil espanyola. Em vaig preguntar: com és possible trobar la divinitat en la guerra? Però la mateixa pregunta pot fer-se sobre tots els desafiaments fonamentals de la vida, i sobre la manera com els afrontem: com responem a l’odi i al rebuig, o al desig de venjança i justícia. Tots aquests dilemes augmenten en temps de guerra. Aquests dilemes són, en cert sentit, els “dracs” de la pel·lícula, moments d’inflexió en les nostres vides en què afrontem opcions decisives. Opcions que afectaran al nostre futur. “Trobaràs dracs” parla de les diferents opcions que assumeix la gent en aquests moments d’inflexió –temptacions, si vostè vol– i del difícil que és (i necessari) fugir dels cicles d’odi, ressentiment i violència.

– La pel·lícula té lloc en el context de la guerra civil espanyola, que d’alguna manera és el paradigma de la violència que genera violència, la violència sense sentit. En aquest escenari de violència fratricida, hi ha espai a l’esperança?

– Roland Joffé: Sí, però és summament difícil. Entre les persones hi ha massa fets abominables, horribles, que semblen impossibles de perdonar, de rescatar, impossibles de superar. Però el perdó és possible! Els cicles de violència poden aturar-se, com ho va demostrar el president Nelson Mandela a Sud-àfrica. El perdó ha estat possible per a molts herois a Rwanda, i ha estat ofert i acceptat per molts valents palestins i israelians. Josepmaria va assegurar que les persones normals són capaços de ser santes, i crec que es referia a aquesta classe de perdó heroic. La inesgotable possibilitat de perdonar deixa espai a l’esperança. Però el preu és alt: exigeix un profund sentit del que és plenament humà, un profund sentit de compassió, i una resolució ferma, i sí, heroica, per no quedar atrapat pels odis imperants, sinó lluitar contra ells amb un amor indestructible .

Bona part de la trama de la pel·lícula es desenvolupa durant la guerra civil espanyola, però es desplega entre aquest teló de fons i l’any 1982. Hi ha moltes generacions involucrades en aquesta història: el passat projecta una ombra sobre el present. El que les uneix és Robert, un periodista a qui se li ha demanat que faci una investigació sobre Josepmaria Escrivà en temps de la seva beatificació. A poc a poc descobreix que el seu pare, Manolo, va ser en la infància amic de Josepmaria, i que va estar en el seminari amb ell, encara que després les seves vides van prendre camins totalment diferents. Robert i Manolo s’han allunyat, però la pel·lícula els uneix segons va revelant la terrible veritat sobre el passat. Per tant, és també la història d’un pare i un fill, i la història de la veritat que necessiten afrontar per superar el que els separa. És sobretot una film sobre l’amor, sobre la força de la seva presència i sobre l’àrid i aterridor món on vivim amb la seva absència.

Les guerres civils són molt més atroços perquè s’enfronten a germà contra germà, família contra família. Al final de la guerra civil espanyola, es comptava mig milió de morts. Una guerra civil és una poderosa metàfora d’una família. Igual que en les guerres civils, els membres de la família prenen partit i s’esgarrifen, els antics ressentiments es converteixen en fonts d’odi. No li perdonem a la nostra tia el que ha fet, no ens parlem amb el nostre pare perquè va deixar a la nostra mare, no ens parlem amb la nostra mare perquè se’n va anar amb un altre, o no ens parlem amb el nostre fill perquè va escollir una professió diferent de la que esperàvem. Aquestes són les guerres civils de la nostra vida ordinària. “Trobaràs dracs” parla d’aquests dos tipus de guerra civil.

Fonamentalment, tots hem d’optar entre deixar-nos vèncer pels nostres ressentiments o trobar la manera de conquistar. Es pot veure la vida com una sèrie d’injustícies, de rebuigs i ferides, o com una sèrie d’oportunitats, de vegades, per vèncer a aquests dracs a través del poderós desig de substituir l’odi per l’amor i la unitat. Molts alberguen en el seu interior aquest amor per prendre aquesta heroica opció. S’adonen que poden prendre l’opció de ser lliures. Tenen la força de caràcter per comprendre que l’odi és una presó. Ningú que odia pot ser lliure. ¿No hem vist potser tants exemples d’això en els anys transcorreguts des de la primera guerra mundial? D’altra banda, quan les persones opten per l’amor, l’observador imparcial pot veure-hi el sentiment de llibertat, de compassió, de generositat.

Al final, tots ens trobem davant d’aquestes opcions. Fins i tot a Robert, l’agnòstic i el materialista, se li demana que triï entre l’amor i l’odi, que en cert sentit s’enfronti al món amb amor, o com diu Aline, que “s’enfronti a Déu amb l’amor”.

Per a mi la pel·lícula parla d’això. El perdó desglaça el que ha quedat congelat. Toca l’humà a l’interior de qui ha estat perdonat, i també toca l’humà a l’interior de qui perdona. L’amor no sempre és fàcil, no pot ser-ho. No pot procedir d’una actitud de superioritat, només pot procedir d’una actitud d’humilitat i d’humanitat. I, tanmateix, la seva bellesa és poderosa. Diu: “Sí, surt de tu mateix. Creus que no pots perdonar?”. Doncs bé, no sabràs si pots perdonar fins que no perdonis. I, com pots perdonar? Per perdonar necessites identificar-te amb l’altre. Perdones posant-te en la pell de l’altre. Has de deixar de demonitzar-, no pots dir “Sóc millor que ell, jo mai podria fer això”. Per contra, has de mirar a la persona i dir-te: “podria ser jo”. Per tant, sí, hi ha espai a l’esperança, fins i tot en les circumstàncies més doloroses, tràgiques i terribles, on l’esperança sembla impossible.

– ¿La pel·lícula es dirigeix a creients o no creients?

– Roland Joffé: “Trobaràs dracs” es pren la fe de debò, es pren la santedat de debò. Però el seu interès va molt més enllà d’un públic religiós. La seva pregunta pressuposa una separació que, en realitat, és falsa. Tots vivim en un món pertorbat, tots hem d’afrontar el dolor i l’alegria de la vida ordinària, i encara que recorrem a diferents interpretacions de la realitat sobre aquesta experiència, al final tots habitem al mateix món punyent i pertorbat.

És una pel·lícula sobre creients i no creients. Vaig quedar profundament impressionat per la convicció del fundador de l´Opus Dei que tots som sants en potència, per la seva fe que cadascú és en última instància capaç d’acabar amb els seus propis dracs. Espero que la gent que vegi la pel·lícula ho descobreixi en les seves pròpies lluites amb els seus dracs i que comprengui que cap sant ha arribat a ser-ho sense haver lluitat.

La pel·lícula també parla de moltes formes d’amor. L’amor de Ildiko per Oriol és una forma particular d’amor. El seu amor apassionat per edificar un món millor és una altra forma d’amor. L’amor de Manolo per Ildiko és també una altra forma d’amor, encara que estigui lligat per la gelosia i el ressentiment. L’amor que anhela Manolo i que acaba rebent és també una altra forma particular d’amor. Aquests diferents tipus d’amor s’uneixen com en una teranyina, formada per fils individuals: cada fil sembla estar separat, però després la realització de la tela mostra que tots ells formen part d’un conjunt més gran, que estan units a la mateixa realitat, orientada cap al mateix punt, cap al mateix centre. Al final, tots aquests fils diferents d’amor, que semblen tan diferents, convergeixen en un punt fonamental: “Aquest amor és més gran que l’amor propi?”. Aquesta és una pregunta important. I a ella es va dedicar bona part de la política dels inicis del segle XX. De tota manera, planteja una altra qüestió d’una gran complexitat. Si aquest amor apassionat es basa en un ideal, o en una idealització, si consisteix en l’acceptació d’un sol model de comportament humà, com pot evitar caure en el fanatisme o la demonització? Des de temps de la Il·lustració, aquesta ha estat una qüestió fonamental. En nom de l’amor d’un bé més gran, quants actes inhumans s’han comès. Em sembla que només si es comprèn la tràgica falibilitat de tots els éssers humans i de tots els comportaments humans podem trobar el camí de l’enteniment i d’aquesta profunda empatia, aquest sentit d’identificació amb l’altre, que allibera de la demonització i de les espirals de violència sense esperança.

No es tracta d’una pel·lícula catòlica, sinó que tracta d’un tema clau en la teologia cristiana i en totes les esglésies cristianes, així com en moltes altres religions. Totes les religions comprenen que els éssers humans, en les seves relacions amb els altres, prenen opcions divines, opcions que afecten profundament a la vida dels altres i al món que els envolta. Aquesta interconnexió constitueix el fonament de l’amor: el que fem a favor o en contra dels altres ens afecta a nosaltres i a ells perquè tots estem units els uns als altres.

– Fins a quin punt el seu personatge de Josepmaria Escrivà, que avui és un sant de l’Església catòlica, es basa en fets o és un producte ficció?

– Roland Joffé: De tots els personatges de la pel·lícula, Josepmaria és l’únic que ha existit històricament, l’únic sobre el qual abunden testimonis i proves. Crec que la representació de Josepmaria que oferim de la seva sensibilitat, el seu sentit de l’humor, que indubtablement tenia, sorgeix dels esdeveniments de la seva vida i és en realitat molt propera al que va ser ell en realitat. He volgut trobar un punt de vista honest en traçar el seu perfil, i prendre la seva fe de debò, com ell ho va fer. Suposo que en el cas dels sants és una cosa típica veure en ells, en estranya oposició amb la pecadora de cor d’or, a homes amb cor de plom, però això no és més que un còmode convencionalisme. De fet, la història de Josepmaria és la d’un home que aconsegueix l’èxit extraordinari de simplificar la seva vida al voltant d’un amor a Déu autèntic i poderós. Aquest amor a Déu es converteix en un principi organitzador que li dóna forma, així com una mena de senzillesa i força.

Però això no fa que sigui avorrit o insípid, ja que aquest amor es va donar en el món real, i el fruit d’aquesta existència en el món real, i sovint cruel, és en tot home honest el dubte. Dubtar de Déu i dubtar de la bondat. Aquest dubte és summament fecund. L’amor no és una cosa caigut del cel, com una cosa sine qua non. Cal lluitar per ell. És el que, com a éssers humans, hem de portar a taula. Hem de trobar aquest amor profund en nosaltres mateixos, comprenent la bellesa amagada de la nostra fragilitat i de la fragilitat dels altres. En un sentit profund que il·lustra, em sembla, la història de Crist. Si som creients, hem de seguir buscant aquest amor profund en nosaltres mateixos i oferir-lo a Déu i a la seva creació. Si no som creients, hem de seguir buscant i oferint als altres, sense tenir en compte la seva política, raça o religió.

– ¿Tenia vostè idees sobre la manera de presentar la guerra civil espanyola o sobre alguns personatges, com sant Josepmaria Escrivà?

– Roland Joffé: No sabia molt sobre Josepmaria abans que em demanessin gravar la pel·lícula. Això és el que va succeir: un dia, un dels productors de la pel·lícula va venir a Holanda per convèncer-me i que fes la pel·lícula. Portava diversos llibres i materials, inclòs un DVD sobre Josepmaria. Vam tenir un dinar molt, molt agradable i, tornant a casa, a peu, pensava: “No tinc ganes de fer aquesta pel·lícula. Tinc un altre projecte ambientant a l’Índia, i he treballat molt per aconseguir-ho”. En altres paraules, pensava que era un oferiment molt, molt bo, i havia apreciat realment el menjar, però pensava rebutjar-lo.

Era una nit d’estiu, de manera que vaig sortir al jardí, amb una copa de vi a la mà, vaig posar el DVD en el meu lector, i em vaig asseure davant l’ordinador per escriure una breu carta que deia: “Estimat X, moltes gràcies. Estimo el que hagi emprès tot aquest viatge, però penso que veritablement vostè hauria de buscar en un altre lloc “.

Mentrestant, el DVD seguia funcionant. Un moment de la narració va cridar l’atenció: Josepmaria es dirigia a una multitud, a Xile, potser, o a l’Argentina, no estic segur del lloc, i una jove aixeca la mà i diu: “Tinc una pregunta, sóc jueva”.

I Josepmaria respon: “Sí, digues-me, si us plau”.

Ella afegeix: “El meu més fervent desig és convertir-me al catolicisme”.

Josepmaria: “Sí?”.

Ella segueix dient: “Però sóc menor d’edat i els meus pares no m’ho permeten”.

Josepmaria, sense parpellejar, respon: “Et dic que siguis molt bona noia amb els teus pares. Que tinguis paciència, que preguis. No mostris cap gest d’insurrecció. Està clar? Estima molt als teus pares […] I mai una paraula de crítica dels teus pares. Has de estimar-los amb tota l’ànima. I mostrar-lo amb els fets. D’acord? Bona filla seràs de Crist si ets una bona filla dels teus pares “.

Al veure aquest moment del vídeo, em deia: “Quin moment mes meravellós! Quin moment meravellós, inesperat, i sobretot venint d’una organització de la qual tot el món s’esperaria que digués el contrari”. Estava mirant al meu ordinador i em deia: “Espera un moment”. Vaig apagar el DVD. Vaig deixar d’escriure la carta. Em vaig posar la gorra de director de cinema i vaig escriure una escena en què Josepmaria apareix amb un home, a punt de morir, a qui ja coneixia, que li diu que és jueu i que el seu somni és convertir-se.

Vaig escriure l’escena de cap a peus, sense deixar de pensar: “tinc realment ganes de veure això en una pel·lícula. Però, no ho veuré mai si no faig la pel·lícula, ¿oi?, ¿O enmarcaré aquesta escena en una altra pel·lícula?”.

En lloc de la primera carta que em disposava a redactar, vaig escriure: “Estimat X, estic veritablement interessat en aquest projecte, a condició de disposar de tota la llibertat de creació per a fer-ho com vull, i que vostè no compti amb mi per seguir una “línia de part”, i si vostè accepta el fet que no sóc molt brillant i que ho faré el millor possible, però que he de seguir la meva pròpia veritat. Si vostè està d’acord, veritablement m’agradaria fer aquest projecte “.

Això és més o menys el que va succeir. No tenia cap idea preconcebuda sobre Josepmaria, havia escoltat alguna cosa sobre ell, però sobretot va ser aquest passatge del DVD el que va suscitar el meu interès per fer la pel·lícula. Em vaig trobar davant la història d’un home, i al llegir, vaig prendre consciència que realment respectava a aquest home. De fet, més que un simple respecte, sentia que encarnava una mica del seu combat, que interpel·laria a tots els éssers humans d’una manera meravellosa, i que aquesta història que volia explicar és la que té aquest film.

La guerra civil espanyola era també complicada d’afrontar. Hauria estat fàcil prendre partit, però d’aquesta manera hagués traït l’eix central de l’actitud amb què volia explicar aquesta història. La història, com bé se sap, és partidista, escrita pels vencedors i reescrita pels vençuts. Molts creuran simplement la remor o la llegenda que els semblarà més agradable i estic segur que haurem d’afrontar certes opinions sobre el que és o era l’Opus Dei, sobre qui era Josepmaria, i sobre el que realment va ser la guerra civil espanyola.

Vaig voler mostrar el que va succeir a Espanya durant la guerra civil sense esperit partidista. De fet, Espanya va viure, en un període de temps molt condensat, el que la Gran Bretanya, per exemple, va experimentar i va absorbir durant un centenar d’anys: revolució industrial, ideologies de lluita de classes, sense comptar que Espanya havia perdut el seu imperi i la estabilitat econòmica. Per a la societat espanyola, era molt fàcil fracturar-se i, segons la mentalitat de l’època, era molt fàcil abraçar opinions totalment oposades i radicals sobre la justícia social, el paper de l’Església, etc. Al final, segons és propi de la naturalesa d’aquestes tensions socials, les posicions més extremes van començar a marginar les altres. Amb la debilitació del centre, els dos pols oposats van començar a fer-se més forts.

A la guerra civil espanyola, els dos bàndols tenien ideals i el seu propi sentit de la virtut. Com els moviments polítics de la resta d’Europa, les persones dels dos costats de la demarcació política van començar a demonitzar l’altre camp.

Però les divisions, que a Europa es van convertir en divisions nacionals, a Espanya van ser fratricides i van deixar ferides psicològiques profundes i difícils de cicatritzar. El que va succeir a Espanya va ser una ferida que realment estripar a famílies de la manera més dolorosa i atroç. El germà va prendre una opció diferent a la del seu germà, però això ¿significa que ja no eren germans? Si això significa que ja no eren germans, si volem matar als nostres germans a causa d’allò en el que creiem, llavors, ¿no haurem de preguntar-nos pel valor de les nostres opcions?

– La realització d’aquesta pel·lícula, ha influenciat en cert sentit la seva vida personal?

– Roland Joffé: Deixi’m que l’hi expliqui: no sóc molt religiós, però m’han demanat que escrigui sobre un home que ho era. Vaig haver de prendre distància i dir-me: “Quan escric sobre Josepmaria, he d’acceptar tal qual –de manera total, honesta i sincera– tot el que Josepmaria em diu sobre el que va comptar per a ell, allò al que va consagrar la seva vida, la seva experiència religiosa. He de informar-me al màxim de l’experiència religiosa, sense prejudicis, honestament, i deixar-me interpel·lar”.

He llegit molt sobre l’experiència religiosa. He experimentat emoció i alegria en descobrir quants homes de ciència (en particular, físics) han viscut una experiència profunda de Déu, i m’ha commogut el veure que la separació entre la ciència i la religió, que s’ha convertit en el pensament dominant de la nostra època, en realitat era falsa. He acabat per comprendre que el gran descobriment de la física moderna consisteix en que la nostra percepció de la realitat es basa en models fabricats pel nostre cervell i que, per tant, hi ha nombrosos models de realitat.

Molts són insuficients per explicar-ho tot, encara apropiats per explicar algunes coses, ens proposen una nova manera de comprendre el que hauria de ser la realitat o les realitats i aquesta comprensió no exclou la idea de Déu o una dimensió espiritual de l’immens univers en què habitem, sinó que més aviat ens mostra que la manera en què la ciència ens ha portat a redefinir i reinterpretar la realitat ens ofereix també una oportunitat per a reinterpretar i redefinir l’espiritual.

No sé ben bé en quina mesura, en aquests anys, m’ha afectat aquesta experiència. Crec que alguna cosa profunda necessita una mica de temps per revelar pel que realment és. He experimentat una sensació molt particular al gravar “Trobaràs dracs”: més que una experiència solitària, com havia cregut, es tracta d’una experiència molt interessant, per a res solitària.

El poder pensar, de sobte, “Deixa de banda les meves respostes fàcils i viu simplement amb la pregunta”, ha estat per a mi meravellosament convincent, i m’ha permès sentir-me molt, molt a prop d’aquest procés de vida d’una manera que no hi hagués cregut possible. I ara no sé ben bé a on tot això em portarà.

 

Jesús Pujol. Zenit.org