És conegut l’impuls que els últims Romans Pontífexs han donat a la idea de la necessitat urgent d’una nova evangelització en aquells països d’antiga tradició cristina. Va ser un tema de fons en el pontificat de Joan Pau II, que es va manifestar especialment des de l’any 1985 i ho segueix sent en el pontificat actual de Benet XVI. Tanta importància dóna el Sant Pare a aquesta necessitat que el mes de juny de l’any passat va crear el Consell Pontifici per a la Promoció de la Nova Evangelització.
Explicant aquella decisió el Papa explicava: “he decidit crear un nou organisme, en la forma de« Consell Pontifici », amb la tasca principal de promoure una renovada evangelització en els països on ja va ressonar el primer anunci de la fe i estan presents Esglésies de antiga fundació, però que estan vivint una progressiva secularització de la societat i una mena de «eclipsi del sentit de Déu», que constitueixen un desafiament a trobar els mitjans adequats per a tornar a proposar la perenne veritat de l’Evangeli de Crist “.
Convé assenyalar que aquesta preocupació per la Nova Evangelització no és una cosa que concerneixi només als pastors o als membres d’un o altre moviment en l’Església, o a determinades ordres religioses, potser més implicats en projectes evangelitzadors. Es tracta d’una crida dirigida a tots i que ha d’interpelar a tots els membres de l’Església, sigui quina sigui la seva condició personal, homes o dones, joves o adults, solters o casats … Aquesta preocupació de qui és Cap de l’Església ha de renovar a tots la consciència de missió, que és inherent a la vocació cristiana. En el fons, cada batejat és un enviat al món, i a cada un van dirigides aquelles paraules de Jesús poc temps abans de l’ascensió: aneu doncs, ensenyeu a tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’ Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot el que jo us he manat, Jo estaré amb vosaltres sempre fins a la consumació del món … (Mt 28, 19).
Ningú no pot considerar-se com un simple espectador al món, sinó que tots som protagonistes implicats en el gran treball de la Redempció que Jesús porta a terme i que l’Església, és a dir els seus deixebles, mantenen i mantindran vius en cada generació al llarg de la història, fins a la fi dels temps.
Mn Francesc Perarnau
D. Alvaro i el Cardenal J. Ratzinger
En el disset aniversari del traspàs de D. Alvaro del Portillo, el primer successor de Sant Josepmaria com prelat de l’Opus Dei, es va celebrar en l’església la missa pel sufragi de la seva ànima. Va ser concelebrada, presidida pel vicari de la delegació a Catalunya de l’Opus Dei, Dr. Antoni Pujals, com va sent habitual en els darrers anys. A l’inici de la celebració ens va recordar que tot i els anys que han passa,t des d’aquell 23 de març de 1994, està ben present i ens ajuda.
La missa corresponia al segon dimecres de quaresma, i en l’homilia ens va situar camí de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist… “se’n burlaven d’ell”. I la Passió es segueix repetint en molts llocs, on vivim veient com la doctrina cristiana es vol apartar de la societat, de les famílies, al moment de la mort sense administrar el sagrament de la unció, aquí també podem veure a Jesús crucificat, es va vivint com si Déu no existeixi.
També ens va convidar a resar l’estampa del servent de Déu, D. Alvaro, tot destacant en el que en ella es diu, que va ser un Pastor exemplar en el servei de l’Església. Ja al 1985 en una carta va secundar al aleshores a SS Joan Pau II, dient “És el moment de servir a l’Església com a preu del rescat dels nostres pecats”.
Vicari de la Delegació de l'Opus Dei de Catalunya
El Dr. Pujals ens va dir, per últim, que hem de fer servir els talents que Déu ens ha donat i posar-los en pràctica per a la nova evangelització, hem de ser contemplatius en mig del món i donar a conèixer Jesús, hem d’anunciar-lo, i que tothom en senti a parlar, hem de transformar el món amb la veritat de Crist.
Apunt biogràfic *
Monsenyor Álvaro del Portillo va néixer a Madrid l’11 de març del 1914, va ser el tercer de vuit germans, d’una família de profundes arrels cristianes. Era doctor Enginyer de Camins, doctor en Filosofia i en Dret Canònic. Va ser fidel col·laborador de sant Josepmaria Escrivà, va ser-ne el primer successor al capdavant de l’Opus Dei. Sacerdot exemplar, va servir l’Església en tot moment. Va col·laborar en els treballs del concili Vaticà II. Va rebre la consagració episcopal el 1991 de mans de Joan Pau II.
Isabel Hernández Esteban
Entrada en Jerusalén hasta la Resurrección”. S´ha publicat en diversos idiomes: en català es preveu pel maig. Es tracta d´un viatge cap a “les paraules i els esdeveniments decisius de la vida de Jesús” (p. 9). Recull i debat aportacions d´un gran nombre d´investigadors sobre què hi ha de cert en els Evangelis. El resultat és un llibre amb respostes a molts dels interrogants de la recerca teològica però també a moltes de les grans preguntes de l´ésser humà.Continua en la següent adreça de blog:
55-preguntes-sobre-jesus-de-natzaret-55-respostes-de-joseph-ratzinger
El dimecres 23 de març a les 19 h, se celebra la missa en sufragi per l’ànima de D. Alvaro del Portillo, anterior prelat de l’Opus Dei.
Els primers dies de la rehabilitació
El 23 de febrer es va iniciar la tercera fase de la rehabilitació de les pintures de l’església, a càrrec del mestre pintor terrassenc Sr. Antonio Luque Castro, fidel col·laborador, el qual va realitzar els primers treballs al mes de març de 2009 amb la rehabilitació de les sanefes de la nau central. Enguany i seguint la planificació inicial, s’ha tractat d’anar substituint el verd aigua dels fons del temple, per l’entrada del Pati Manning i el de la capella dels confessionaris, on està ubicada la imatge de Sant Josepmaria de l’escultor japonès, Sr. Etsuro Soto. El Sr. Luque és un professional de la pintura ja jubilat però la seva vena artística és imparable, i més ara que te més temps. Coneix pam a pam les muntanyes més altes de Catalunya, però especialment és un enamorat de la Garrotxa, i gràcies a les seves capacitats excursionistes, enfilar-se a les bastides, o plegar-se en sostres massa baixos no li resulta cap problema.
– Quin ha estat en aquesta ocasió el criteri per decidir per on continuar la rehabilitació?
– A.L.: Ha estat la claredat, guanyar llum, per tal de fer destacar aquests quadros i el sant Crist, d’aquesta manera es veuen amb més detall, i també l’artesonat, en el que he fet un petit arranjament però que no es apreciable.
– Perquè haveu triat el color crema?
El color crema fa destacar els quadros
– A.L. Hem fet varies proves de colors, sempre faig mescles fins trobar aquell to millor que combini amb els colors que hi ha a l’església i que són originals, amb la idea d’anar suprimint el color verd. Fixa’t en els colors crema i roig anglès del cimbori com s’adeqüen més al crema que acabem de posar.
Quan vam fer l’entrevista, la bastida ja estava situada a la capella dels confessionaris, la imatge estava totalment coberta per un plàstic per tal de no fer-la malbé. Em va sorprendre el color triat per aquella zona, el salmó. La bastida semblava desordenada, plena de d’escales que per un profà no tenia cap explicació sinó una mena de bastida complicada per poder treballar.
A.L. No és cap complicació, m’haig d’enfilar de manera que sobrepassi tot l’entorn de la imatge sense tocar res de la fornícula que li envolta i per tant haig de posar un tauló i fer contrapès amb les escales creuades per evitar la caiguda.
El Sr. Luque en l'entrevista
En qualsevol cas, en aquesta escalada el Sr. Luque te els Àngels custodis fent hores extres….vaig pensar. Un cop a dalt, l’hissen com si fos aigua d’un pou, en una llauna buida de pintura, tots els estris que li calen: la pintura, els pinzells, i altres coses útils com les olleres, la llum, la fusta d’amidar per tirar la ratlla, entre d’altres.
– I el salmó, què?
– A.L. És un color que no desdiu del color daurat de la fornícula, en un primer moment pot semblar un color sorprenent però quan estigui tot acabat observaràs una millora notable amb tot plegat.
– Hi haurà més rehabilitacions?
Varem parlar també de la capella de la Miraculosa. Allí el Sr. Luque , a la tardor de l’any passat i en un sol dia! va restaurar tots els suports dels capitells. Els 12 capitells originàriament eren daurats però a l’any 1986 els van repintar de gris, igual que els arcs, enfosquin així la seva presencia. Ara, la pintura acrílica amb or, fent relleus de metall, li dóna una semblança com si fossin de ferro daurat; també va aprofitar de fer petits arranjaments al marbre rosa de les parets.
Capitell de la Miraculosa
Isabel Hernández Esteban
Per Carolyn Moynihan
Publicat el 09 de març de 2011
(A la Revista Temes d’Avui, Octubre -Desembre de 2010)
Durant les quatre dècades de la guerra de l’avortament als Estats Units s’han produït molts canvis de bàndol. Molts que haurien d’estar al costat pro-vida es van posicionar en les files oposades: l´enganyosament anomenat “Catholics for a free Choice” és l’exemple més típic. Es tractava de seguir el camí fàcil, anar amb el flux cultural dominat per les principals institucions en els mitjans de comunicació i en la vida política.
Les desercions des del costat a favor de l’avortament, però, han estat molt més dramàtiques, per no dir heroiques. Norma McCorvey, la Jane Roe demandant de la causa del Tribunal Suprem que va permetre la legalització de l’avortament als EUA, es va convertir en un oponent destacat de l´avortament i va demanar a la Cort Suprema que revoqués la seva sentència en el “Roe v Wade”. Molts altres l’han seguit en la renúncia pública de la matança de nens no nascuts, la més recent Abby Johnson, una jove treballadora de la clínica de Texas de “Planned Parenthood”, la història va aparèixer el mes passat a Mercatornet.
Però cap conversió a la causa pro-vida arriba a la importància i ressonància de la del Dr Bernard Nathanson, un dels defensors actius de la legalització de l’avortament, que va morir el dilluns a l’edat de 84 anys. El Dr Nathanson va fer tant com el que més per posar en marxa l’avortament com a mitjà anticonceptiu habitual, però per aquesta mateixa raó, quan es va adonar què era de veritat aquest “procediment”, va començar a escriure i a parlar intensament per desacreditar-lo.
Les guerres culturals -les que realment importen- són sempre sobre la veritat. Com obstetra i ginecòleg el Dr Nathanson sabia que havia un ésser humà viu en el ventre d’una dona embarassada, però procurava obviar aquest fet científic. En primer lloc, potser, perquè l’avortament encaixava bé amb el seu propi estil de vida. A la universitat, a la dècada dels 40, va deixar embarassada la seva promesa i va utilitzar diners del seu pare per pagar un avortament il·legal. “Va ser la meva introducció en el món satànic de l’avortament”, va escriure més tard. Després d’instal·lar-se a Nova York va deixar embarassada una altra núvia i va decidir avortar ell mateix al nen, el seu fill-. Quantes vegades la negació de la veritat ve motivada per les pròpies malifetes!
El fet que molts practicaven avortaments il·legals barroers li va semblar una excusa per a participar en la campanya a favor de la seva legalització en la dècada dels 60. “L’avortament il·legal és la causa principal de defuncions de dones embarassades el 1967”, va escriure. Les justificacions van aplanar el camí a la mentida. A “Aborting America” (1979), va admetre:
Varem despertar suficient simpatia per vendre el nostre programa de l’avortament permissiu inventant el nombre d’avortaments il·legals que es feien anualment als EUA. La xifra real s’apropava a 100.000, però la xifra que es va donar als mitjans de comunicació en diverses ocasions va ser de 1.000.000. I la repetició d’una gran mentida amb suficient freqüència convenç al públic. El nombre de dones que morien per avortaments il·legals era de 200 a 250 l’any. La xifra amb què alimentàvem constantment els mitjans de comunicació era de 10.000. Aquestes xifres falses van arrelar en la consciència dels americans, convencent a molts que necessitàvem desmuntar la llei contra l’avortament.
Una altra mentida -la que es diu a l’hora de promoure l´avortament- va ser la del nom donat a la clínica abortiva de Nova York on el Dr Nathanson, com a director i pel seu propi compte, “va dur a terme més de 60.000 morts” entre 1970 i 1972: Centre de Salut Sexual i Reproductiva. La “salut” en la frase insensibilitzadora, ara familiar, “salut sexual i reproductiva”, val potser per la prestació d’avortaments que no maten les dones, però ve acompanyada necessàriament del 100 per cent en la taxa de mortalitat dels nens per néixer.
Què va fer canviar d’opinió al creuat defensor del dret a l’avortament i, més important, el seu cor? En part va ser la pressió social: el seu perfil públic com avortista va fer que fos menyspreat en els cercles mèdics legítims i va danyar seriosament el seu prestigi com obstetra. Sens dubte, va influir també el fervor dels moviments pro-vida que van sorgir en oposició a la campanya a favor de l’avortament, dels quals es va fer ressò en un article publicat el 1974 en el “New England Journal of Medicine”.
En aquest article el doctor Nathanson ja va manifestar els seus dubtes sobre l’avortament i de “l´eslògan” que s’utilitzava per justificar-lo: “no pot ser vida humana el que no pot existir de forma independent”. Es van aixecar “seriosos dubtes en la meva ment sobre si la vida humana existia dins de la matriu des del començament mateix de l’embaràs …” Per què? Perquè la tecnologia estava mostrant que eren uns mentiders aquells que defensaven una altra cosa.
L’evidència electrocardiogràfica de la funció cardíaca que s’havia trobat en embrions de sis setmanes. Els registres electroencefalogràfics de l’activitat cerebral humana que s’havien observat en embrions de vuit setmanes. La nostra capacitat per mesurar senyals de vida es fa cada dia més sofisticada, i amb el pas del temps serem capaços sens dubte de trobar senyals de vida a les etapes més primerenques del desenvolupament fetal. Va realitzar l´últim avortament el 1979.
Els activistes pro-vida van ser els primers en mostrar al Dr Nathanson la veritat sobre el nen no nascut, la tecnologia va ser la segona font de llum. Les imatges per ultrasons es van desenvolupar ràpidament en aquell moment, i van ser les imatges del nen al ventre aquelles que finalment el van convèncer que en un avortament mor un veritable ésser humà. El 1985 va fer el curtmetratge famós i electritzant “El crit silenciós”, utilitzant imatges d’ultrasò en temps real, en què es mostra com un nen de 12 setmanes intenta defensar-se dels instruments dels avortistes. El 1987 va produir una altra pel·lícula, “El Eclipse de la Razón”, que mostra un avortament tardà (cinc mesos) amb els detalls horripilants i esgarrifosos. Aquesta última pel·lícula conté testimonis de diversos ex-avortistes.
En la presentació de “El Eclipse de la Razón” l’actor Charlton Heston, ha assenyalat que des de 1973 s’havien realitzat més de 20 milions d’avortaments als EUA. Però, tot i la importància de la qüestió i el gran debat públic sobre aquest tema, mai s’ha mostrat un avortament complet a la televisió. Els mitjans de comunicació han omès el que diuen que és la seva feina: informar al públic – en aquest cas sobre els fets de l’avortament.
Avui en dia qualsevol pot veure els vídeos del Dr Nathanson i d´altres sobre l’avortament a YouTube, però cap de les cadenes principals de televisió ha mostrat aquestes imatges. Fins i tot la col·locació de cartells pels manifestants pro-vida és ocasió de problemes, com si ells tractessin de cometre una acció pitjor que la de les persones que fan la matança. Com el Dr Nathanson va observar, hi ha una conspiració en les institucions per ocultar la veritat.
Van ser incansables els seus esforços per a rectificar les mentides. A més dels seus films, els llibres -en particular, “Aborting America” (1979)- i cicles de conferències per tot el món. Va perdre amics del seu període pro-avortament, i d’entre els antics companys, però va trobar nous amics en el moviment pro-vida.
Joan Andrews, una ardent defensora del nen no nascut, que va passar més d’un any a la presó per bloquejar les entrades de les clíniques abortives, va tenir amb ell una amistat particularment estreta. Tenia més de 40 anys abans de casar-se amb Chris Bell, i quan va quedar-se embarassada li va demanar al Dr Nathanson que la atengués en la seva gestació. Va ser una decisió ben valenta la de Joan en escollir un ex avortista perquè cuidés el desenvolupament del seu fill. La confiança que ella va mostrar en el Dr Nathanson va ser una gran ajuda per reconciliar-se amb ell mateix per tot el mal que havia fet a mares i nens.
Joan va actuar com a padrina del Dr Nathanson, quan va ser batejat en l’Església Catòlica pel Cardenal John O’Connor el 1996. No era necessari, però sí molt apropiat, que el metge que solia definir-se a si mateix com un “jueu ateu” presentés en un llibre titulat “La Mà de Déu” el seu itinerari pro-vida. El sacerdot que el va instruir en la fe catòlica, el Pare C. John McCloskey, va qualificar el llibre com “una de les autobiografies més importants del segle XX”, que presenta “la inhumanitat de l’home i la possibilitat de redempció”.
Tots aquells assassinats -dels 75.000 dels quals es va fer responsable, 5000 els va executar ell mateix i 10.000 van ser realitzats pels seus interns a St Lukes Hospital a Manhattan- van crear un deute de justícia de restitució impossible. El pes sobre la seva consciència hagués estat terrible, insuportable, sense una fe que li assegurés el perdó. El deute estava perdonat; quedava compensar pel mal. Joan Andrews Bell diu “es va sotmetre a grans privacions”.
Sempre s’acusava: “Jo sóc d´aquells que van ajudar a marcar el començament d’aquesta era de barbàrie”, va escriure a “La Mà de Déu”. I, “conec bé cada faceta de l’avortament. Jo vaig ajudar a alimentar la criatura en la seva infància amb grans quantitats de sang i diners. La vaig dirigir en la seva adolescència fins al seu desenvolupament irresponsable i fora de control”.
El New York Times va presentar aquesta darrera frase de manera crítica, com un mer recurs retòric del Dr Nathanson per deixar bocabadada l’audiència. No és però més que una mostra de la seva profunda sinceritat i l’heroisme amb que en el seu moment va donar un tomb complet a les seves idees i a la seva vida. S’ha guanyat ben bé el dret a ser tingut com un dels herois de la dignitat humana.
Carolyn Moynihan és editor adjunt de MercatorNet.
Aquesta és la impressió amb què un roman després de llegir dos articles escrits per la columnista Melanie Phillips, al Daily Mail, i accessible a l’edició digital Mail Online del 24 de gener i del 14 de febrer passats.Repetidament el Papa Benet XVI, ha recordat la doctrina de l’Església sobre el dret a la vida de totes les persones, i ha insistit en la perversitat de les pràctiques abortives que són un veritable “atemptat contra la pau”, que sembra les nostres societats d’ tantes morts innocents.
Normalment en referir-nos a l’avortament ens centrem, lògicament, en la principal víctima, és a dir, el nen o nena que és extirpat del si de la mare. Però hi ha també una altra víctima d’aquestes pràctiques, a les quals convé prestar molta atenció.
De vegades els sacerdots, en l’acompliment de la nostra tasca pastoral hem de parlar amb dones que han estat sotmeses a una “interrupció voluntària de l’embaràs”, nom que amaga la realitat més crua: l’avortament provocat. Amb molta freqüència han arribat a aquesta situació empeses per l’ambient i després de converses amb “professionals” que els han presentat l’avortament com la millor i potser l’única solució per a la seva situació.
Després de la intervenció, amb el pas del temps, de vegades d’anys, han començat a aparèixer els símptomes del trauma profundíssim que va suposar aquella “interrupció voluntària de l’embaràs”. Vénen patint, danyades, dolgudes, de vegades molt deprimides…
Ara ja ho tenen clar. No, no és una cosa innocu, no és una operació més, semblant a l’extirpació de l’apèndix, allò que hi havia al seu interior era “el seu fill o la seva filla”, i puja a la superfície de la consciència, cada vegada amb més força la idea clara: consentir que el matessin.
Hem sentit molts laments, hem vist moltes llàgrimes de dones que si ara poguessin ho reconsiderarien tot una altra vegada, tornarien enrere en el temps. Dones que, amb horror recorden aquells consells inics: no és res, no passa res, no te n’adonaràs … i a aquells metges i infermeres que són els responsables del seu dolor més profund.
Moltes, no totes, van ser sotmeses a una pressió inhumana per part dels professionals, de la família, de les amistats que “volien seu bé”. Però ara han de patir soles les conseqüències duríssimes d’aquella decisió errònia a la qual van ser empeses.
Tenim obligació d’ajudar, comprendre-les, donar-los suport … I de reclamar a les autoritats corresponents que no s’oblidin de que moltes dones que han avortat pateixen traumes irreparables, i han de suportar danys psicològics gravíssims. La llei de l’avortament, a més de ser letal per al no nascut, és també enormement perjudicial per a la dona. Una societat que és capaç de legislar amb extraordinària energia sobre el tema del tabac, amb la sana intenció de preservar la salut de la població (és aquesta intenció o és més bé els diners que costen les malalties respiratòries a l’erari públic?) Sorprèn que permeti una llei de conseqüències tan funestes. Es tracta evidentment d’una llei que és injusta i inhumana.
Mn Francesc Perarnau
Utilitzem cookies de Google Analytics per analitzar el comportament dels usuaris de la web i veure el contingut que més us interesa. Si continues navegant per la nostra web entenem que acceptes l'us d'aquestes cookies. Més informació de les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
A sota pots triar el tipus de cookies que permets en aquest web. Les funcionals són necessàries per al funcionament del web. Les analítiques ens ajuden a oferir-te contingut més interessant segons els vostres interessos. Les de Social Media us ajuda a compartir el contingut que considereu interessant i veure vídeos de youtube.
Prem al botó "Guardar configuració de cookies" per aplicar selecció.
Content blocked by WeePie Cookie Allow Plugin
