Per Jesús Colina – Zenit.org
Publicat el 15 de gener de 2011
![](https://www.temesdavui.org/img/contenido/articulos_online/actualidad/Dragons/dragons66.jpg)
![](https://www.temesdavui.org/img/contenido/articulos_online/actualidad/Dragons/joffe9.jpg)
![](https://www.temesdavui.org/img/contenido/articulos_online/actualidad/Dragons/joffe8.jpg)
![](https://www.temesdavui.org/img/contenido/articulos_online/actualidad/Dragons/dragons8escriv%C3%A1.jpg)
![](https://www.temesdavui.org/img/contenido/articulos_online/actualidad/Dragons/dragons9escriv%C3%A1.jpg)
![](https://www.temesdavui.org/img/contenido/articulos_online/actualidad/Dragons/dragons7.jpg)
Per Jesús Colina – Zenit.org
Publicat el 15 de gener de 2011
A l’any 2008 varem iniciar tot un programa de peregrinacions als llocs on la Mare de Déu la pots sentir vivament, on la seva presència és tangible. Així, en aquesta setmana, es compleixen ja dos anys de la nostra primera peregrinació al santuari de la Mare de Déu de Lourdes (França), on vam anar un grup nombrós de peregrins en autocar durant tres dies. Allí, en ple hivern, vam sentir l’abric de la Nostra Mare. Posteriorment, al maig del 2009, vam anar d’excursió al santuari de la Mare de Déu de Montserrat i els voltants; i al maig del 2010, seguint els passos del Sant Pare Benet XVI vam anar a Fàtima (Portugal). Aquells santuaris han estat i són illes o oasis pels cristians, com així ho diu el Sant Pare en l’entrevista de Peter Seewald:
“Realment necessitem en certa manera illes on visquin i irradiïn la fe en Déu i la senzillesa interior del cristianisme; oasis, arques de Noè en les quals l’home pugui refugiar-se sempre de nou. Els espais de la litúrgia són espais de refugi. Però també les diferents comunitats i els diferents moviments, les parròquies, les celebracions dels sagraments, les pràctiques de pietat, els pelegrinatges, etcètera.” (La llum de món. Editorial Herder. capítol 17. pag. 182).
Serveis Informatius Montalegre
Com molt bé es pot llegir al web de Montalegre, el dia 2 de febrer, quaranta dies després del Nadal, respectant el termini previst a la Llei de l’Antiga Aliança, es celebra a l’Església Presentació del Nen Jesús en el temple i la Purificació de la Mare de Déu; les dues festes unides perquè en realitat corresponen al mateix moment històric.
Tradicionalment aquesta festa rep el nom de la Candelera, una festa antiga que era anomenada festa de la llum perquè recordava que Crist és la Llum que entra en el del món; l’Església ho simbolitza encenent candeles en les celebracions litúrgiques del dia.
Jesús mateix es presentarà com a Llum del Món, però anirà molt més enllà quan afirmarà que els seus deixebles també ho hem de ser. L’expressió és ben clara, recollida en l’Evangeli de Sant Mateu: Vosaltres sou la llum del món. No és possible d’amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya, ni tampoc encenen una llàntia i la posen sota un atuell, sinó sobre el portallànties, i fa llum a tots els qui són a la casa. Que així resplendeixi la vostra llum davant de la gent perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel. (Mat 5, 14)
És una crida a la responsabilitat dels deixebles de Jesús. Cadascun d’ells ha de ser, hem de ser, llum que il·lumini al nostre voltant per l’esforç amb el qual procurem viure i difondre els ensenyaments de Jesús. Sovint el món es troba molt allunyat, i la temptació de mimetitzar-se amb l’entorn per no cridar l’atenció és molt gran. Contra aquesta temptació hem de lluitar: no es pot amagar la llum que s’ha encès, ha de brillar, ha d’il luminar, s’ha de veure, encara que de vegades la llum sigui molesta per a alguns. Molts màrtirs ens donen un exemple meravellós de coherència. No han cedit a la pressió exterior en ambients molt adversos, encara que això els hagi costat donar la vida. Però aquest sacrifici ha estat sempre fecund; aquella llum que alguns pretenien apagar donant-los mort, va brillar encara amb més força i va quedar encesa per sempre. Gràcies a ells nosaltres som cristians.
Mn Francesc Perarnau
Curs sobre qüestions del matrimoni per a promesos amb data de casament, del 7 a l’11 de febrer, de 20 a 21.30 h.
Per a més informació i inscripcions al despatx de l’església.
El 2 de febrer, a quaranta dies de Nadal, es celebra la Presentació del Nen Jesús al temple i la Purificació de la Mare de Déu, per tal de complir la prescripció de la llei de l’Antiga Aliança, recollida en el text bíblic del Levític. El nom de Candelera prové de que aquesta festa és l’anomenada festa de la llum, referit a que Crist és la Llum del món, cosa que es representada amb les espelmes que s’encenen en les celebracions litúrgiques d’aquell dia.
Arreu del món cristià aquesta festa ha anat arrelant-se integrant-se en les cultures i tradicions del països, regions i pobles, amb les seves característiques pròpies. Els seus orígens més coneguts provenen de les Illes Canàries des del 1497, passant a l’altra banda de l’Atlàntic a Mèxic, Perú, Xile, Cuba, San Salvador, etc.; en altres llocs d’Espanya ha arrelat especialment en diverses poblacions andaluses on encenen magnífiques fogueres.
Enguany 2011, es celebren les Decennals a Valls
A Catalunya, a Valls, capital de l’Alt Camp, es celebra aquesta festa ja que la Mare de Déu de la Candela és la seva protectora des del segle XIV, quan la puixança de la vila es va trencar a causa d’una epidèmia de glànola. Aquesta epidèmia es va repetir de manera molt virulenta entre els anys 1333 i 1348. Aquesta devoció d’arrel cristiana es va incrementar amb la fundació de les Festes Decennals, degut al llegat del beneficiari de la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Joan, Josep Perellada Salabert , que es va fer efectiu a la seva mort l’any 1788 El seu marmessor Pau Baldrich i Marti va ser qui va materialitzar la seva darrera voluntat.
Així, el dia 28 de gener de 1791 pocs dies abans de la diada de la Mare de Déu, a casa del notari vallenc Ignasi Casas, es varen reunir una representació de la comunitat de preveres presidida pel Dr. Jaume Cessat, el Dr. Pau Baldrich i els regidors de l’ajuntament de Valls. Es va signar el document que estipulava que cada deu anys es faria una solemne processó votiva en honor de la Mare de Déu de la Candela. La imatge hauria de ser portada per quatre preveres de la ciutat, hi haurien d’assistir tots els sacerdots de la localitat i l’ajuntament procuraria que hi participessin totes les confraries vallenques. Des d’aleshores, de deu en deu, la ciutat de Valls ha refermat el seu vot comunitari. Durant les Festes Decennals la ciutat es vesteix de gala i nombrosos actes culturals i lúdics acompanyen els més estrictament religiosos.
Patrimoni nacional
Les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls el 5 de juny de 1991 van ser declarades Festa Tradicional d’Interès Nacional i 14 de desembre de 2010 van ser declarades Festa Patrimonial d’Interès Nacional per part del Govern de la Generalitat de Catalunya.
I com la saviesa popular sempre diu alguna cosa més, volem afegir un refrany: “Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu”.
Serveis Informatius Montalegre
Cada any del 18 al 25 de gener en la festa de la Conversió de Sant Pau, l’Església Catòlica dedica vuit dies a pregar especialment per a que tots aquells que creuen en Jesucrist arribin a formar part de l’única Església fundada per Ell. Però no ha estat sempre en les mateixes dates. El Sant Pare Lleó XII en 1897, en l’Encíclica “Satis Cognitum” va disposar que fossin consagrats els dies que hi ha entre l’Ascensió i la Pentecosta. Posteriorment, a l’any 1910, Sant Pius X va traslladar la celebració als dies de gener que es celebren des d’aleshores fins avui, anomenant-se aquest període de temps l’Octavari dels Cristians.
En el Concili Vaticà II el Decret sobre l’ecumenisme instava a l’oració dient “som conscients de que aquest sant propòsit de reconciliar a tots els cristians en l’unitat d’una sola i única Església de Crist excedeix les forces i la capacitat humana” (1).
En aquest sentit el Consell Pontifici per a la Promoció de la unitat dels cristians i la Comissió Fe i Constitució del Consell Ecumènic de les Esglésies sempre ha elaborat un document amb diversos continguts, tots enfocats a pregar per la unitat dels cristians, i cada any amb un lema. El primer document va ser de 1968, amb una constant de continuïtat fins enguany, el qual ha estat redactat en Jerusalem, tenint la reunió preparatòria en Saydnaya, en Síria. El tema a que ens conviden avui a meditar i pregar és : Units en l’ensenyament dels apòstols, la comunió fraterna, la fracció del pa i l’oració” (2).
SS Benet XVI en una amplia conversa amb el periodista alemany Peter Seewald, (3), diu sobre l’ecumenisme: “Podríem constantment barallar-nos sobre moltes coses, o, partint d’allò que tenim en comú, podem prestar un servei en comú. I en aquest diàleg s’ha posat clarament de manifest que el món necessita un potencial de testimoni en benefici del Déu únic que ens parla a través de Crist, un potencial fundat, amb base espiritual i racional”.
(1) Decret Unitatis redintegratio, 24
(2) Fets dels Apòstols, 2, 42
(3) La Llum del món, ed. Herder, (1a. edició) pag. 99-100
Serveis Informatius Montalegre
L’autor de l’article, arquitecte, pintor i dissenyador, va instigar un manifest en els seixanta en contra la continuació de les obres de la Sagrada Família. Però, després d’una recent visita al temple, revisa la seva oposició, quan els treballs estan ja molt acabats.
Resumint escriu entre moltes altres coses:
– Trobar un artista que pugui afrontar la Façana de la Gloria és un repte.
– Si l’arquitectura és espai i llum, això és Arquitectura en majúscula.
– Si fa 50 anys ens haguessin fet cas, aquesta meravella no existiria avui.
– “És el millor edifici religiós dels últims tres segles”, sosté l’autor.
TRIBUNA: TORNANT A LA SAGRADA FAMÍLIA…, I ENTONANT EL ‘MEA CULPA’.- OSCAR TUSQUETS BLANCA
A principi dels seixanta, encara estudiant a la universitat, vaig ser un dels instigadors d’un manifest obertament contrari a la continuació del temple de la Sagrada Família el qual va comptar amb el suport incondicional de tota la “intelligentsia” de l’època, de Bruno Zevi a Julio Carlo Argan, d’Alvar Aalto a Le Corbusier. Encara que després de la seva publicació la reacció va ser contundent i les obres en comptes d’aturar-se van cobrar nova empenta, continuàvem convençuts que constituïen un error monumental.
Ara, després de la consagració papal del temple, m’he replantejat la qüestió. Els meus dubtes començaren quan veia ja aixecar la majestuosa nau central. El meu rebuig va trontollar una mica més quan Alfons Soldevila -excel·lent arquitecte d’avançat llenguatge tecnològic- em va assegurar que si jo conegués profundament l’obra canviaria d’opinió, que era l’edifici més important del segle XX i que estava disposat a demostrar-m’ho. Invitació que he acceptat per escriure ara aquestes línies amb coneixement de causa. He visitat el temple des de baix de tot fins a dalt (més de 60 metres d’alçada) amb Alfons i Josep Gómez Serrano -un dels arquitectes directors de la seva estructura- i he quedat aclaparat.
Certament en aquelles parts que Gaudí va deixar sense definir es presenten dos problemes greus: un es deu al fet que els continuadors –tot i que, amb un entusiasme digne de lloança, han portat l’obra endavant encertant en les qüestions fonamentals- no han tingut ni el talent d’en Jujol per interpretar l’Antoni Gaudí en el llenguatge gaudinià ni el talent d’un Scarpa o d’ un Albini per dialogar amb ell en un llenguatge personal, la qual cosa provoca que gairebé tots els detalls no definits pel Mestre xoquin una mica. Baranes d’inuk i vidre, espots lluminosos, paviments, claus de volta, vidrieres i, en general, tots els elements decoratius, no estan potser a l’altura del conjunt. La veritat és que aquests acabats no aconsegueixen desvirtuar la immensa qualitat del monument i que són relativament fàcils de substituir en un desitjable futur. El segon i més greu problema és la dificultat de trobar artistes contemporanis capaços de portar endavant els projectes figuratius del Mestre. A les façanes, Gaudí pretenia, com succeeix en les catedrals medievals, explicar en imatges la Història Sagrada. Ja, al principi del XX, això no era fàcil però el geni de Gaudí ho va resoldre, fregant el kitsch, a la Façana del Naixement, amb aquests murs que s’arruguen formant diverses figures, moltes d’elles obtingudes traient motlles de persones i animals reals (George Segal ho havia fet, mig segle abans). El penós resultat escultòric de la Façana de la Passió revela la dificultat de prosseguir aquest camí. Queda per aixecar la façana principal, la de la Gloria. Trobar en el món un artista contemporani capaç d’afrontar-la és un desafiament tremend. La figuració està en un moment difícil, -la de contingut religiós encara molt més-, i principalment aquella que sigui capaç de transmetre la Glòria de la Resurrecció, en el seu acabament. L’art contemporani ens ha donat moltes crucifixions però cap resurrecció notable.
Però anem al més important: l’objecció de més pes contra la continuació del Temple sempre fou que no sabíem com ho hauria fet Gaudí, un arquitecte que improvisava durant l’obra, el fet que els seus plans i maquetes havien estat destruïts a l’inicií de la Guerra Civil, i que qualsevol interpretació constituiria inevitablement una traïció a l’artista. Això és una veritat a mitges. Gaudí va dibuixar i va fer maquetes de tres projectes successius a l’inicií de la construcció. El primer, al qual correspon la Façana del Naixement i la seva cubista cara interior, és encara respectuós amb el llenguatge gòtic. El segon és molt més orgànic. El tercer és absolutament original, innovador, enlluernador. D’aquest tercer projecte, que ell considerava el definitiu encara que no ho pogués veure completat en vida, va fer una maqueta a escala 1/10, per l’interior de la qual podies passejar. És cert que aquesta maqueta fou feta miquetes, però hi ha excel·lents fotografies i s’ha pogut reproduir amb moltíssima precisió. La fidelitat d’aquesta reconstrucció s’ha vist afavorida perquè, malgrat la seva aparença aleatòria, aquesta obra es basa en estrictes geometries. Sembla que Gaudí, escarmentat pels problemes que havia tingut a la façana de La Pedrera, va decidir recórrer a una rigorosa estructura geomètrica al tremp. Són geometries complexes -paraboloides hiperbòlics, hiperboloides, polígons regulars que giren en espiral en ambdós sentits formant els fustos de les columnes…- però que, un cop definides, no accepten interpretacions, es poden reconstruir a escala 1/10 o deu vegades majors. Això és el que s’ha fet a la nau avui pràcticament acabada. Si l’arquitectura és abans que tot espai i llum, l’interior d’aquest temple és Arquitectura en majúscula, emocionant i grandiosa Arquitectura enfront de la qual les excentricitats d’avui semblen vertaders jocs de nens.
Tornem a l’origen. Com vam poder equivocar-nos tant? Si fa 50 anys se’ns hagués fet cas, aquesta meravella no existiria. Hauria romàs com una ruïna o l’hagués acabat un arquitecte de moda en aquells anys Quanta gent la visitaria? Aquest temple no ha tingut mai el suport econòmic de les institucions; viu dels donatius dels qui la visiten, més de dos milions a l’any, amb més de 25 milions d’euros. S’està finançant com una catedral medieval. D’aquesta manera s’acabarà, no sé si la millor obra del passat segle… però sí el millor edifici religiós dels últims tres.
OSCAR TUSQUETS BLANCA
Utilitzem cookies de Google Analytics per analitzar el comportament dels usuaris de la web i veure el contingut que més us interesa. Si continues navegant per la nostra web entenem que acceptes l'us d'aquestes cookies. Més informació de les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
A sota pots triar el tipus de cookies que permets en aquest web. Les funcionals són necessàries per al funcionament del web. Les analítiques ens ajuden a oferir-te contingut més interessant segons els vostres interessos. Les de Social Media us ajuda a compartir el contingut que considereu interessant i veure vídeos de youtube.
Prem al botó "Guardar configuració de cookies" per aplicar selecció.
Content blocked by WeePie Cookie Allow Plugin