Arran d’una entrevista concedida pel Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, a un canal de televisió, molts mitjans de comunicació s’han fet ressò de les seves paraules, moltes vegades d´una forma parcial i confusa. En realitat, va dir allò que l’Església porta recordant durant vint segles; és possible, però, que a algú li interessés crear la polèmica. Han passat vint dies i potser és el moment de recordar, d’una forma serena i pausada, la visió que els pastors tenen sobre el paper de la dona en l’edificació de l’Església. L’Església, que sempre ha defensat els drets de la dona, s’ha trobat, en el seu possible accés al sacerdoci, una qüestió gens fàcil d’explicar a una societat molt sensible a la protecció d’aquests drets. Deixem que Joan Pau II, Beatificat l’un de maig de 2011, un dels grans pensadors del segle XX, ens aporti una mica de llum. Ho fem transcrivint unes paraules seves del l’any 1995.

En el moment de l’ascensió al cel, Crist mana als apòstols: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat.» (Mc 16, 15). Predicar l’Evangeli és realitzar la missió profètica, que en l’Església té diverses modalitats segons el carisma donat a cada un (cf. Ef 4, 11-13). En aquella circumstància, tractant-se dels Apòstols i de la seva peculiar missió, aquest mandat és confiat a uns homes; però, si llegim atentament els relats evangèlics i especialment el de Joan, crida l’atenció el fet que la missió profètica, considerada en tota la seva amplitud, és concedida a homes i dones. Només cal recordar, per exemple, la Samaritana i el seu diàleg amb Crist al costat del pou de Jacob a Sicar (cf. Jn 4, 1-42): és a ella, samaritana i a més pecadora, a qui Jesús revela la profunditat del veritable culte a Déu, a qui no interessa el lloc sinó l’actitud d’adoració «en esperit i veritat».

D’aquesta manera les dones, juntament amb els homes, participen també en el ministeri profètic de Crist. I el mateix es pot dir sobre la seva participació en la missió sacerdotal i reial. El sacerdoci universal dels fidels i la dignitat real es concedeixen als homes i a les dones. Referent a això il·lustra molt una atenta lectura d’uns fragments de la Primera Carta de Sant Pere (2, 9-10) i de la Constitució conciliar Lumen gentium (nn. 10-12; 34-36).

Vaticà, 25 de març, solemnitat de l’Anunciació del Senyor, l’any 1995.

Joannes Paulus PP. II

Periòdicament el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) publica els seus baròmetres en què reflecteix estadísticament l’opinió dels espanyols en diversos temes. A finals de gener de 2012 es va donar a conèixer l’últim baròmetre en què, entre altres qüestions, es pregunta als enquestats com es defineixen en matèria religiosa. Un 72% dels espanyols majors de 18 anys es definiren com catòlics. Què ha passat en els últims 10 anys?

Hem revisat les dades d’un altre baròmetre de fa 10 anys (desembre de 2002) i comparant-los amb els actuals podem fer algunes consideracions:

· La població espanyola segons els censos ha augmentat en aquests 10 anys en un total de 6,343 mll d’habitants. Ha passat de 40.847.000-47.190.000 segons l’últim padró municipal (2011). Un 15,5% més.

· L’enquesta del CIS exclou als menors de 18 anys. Aquest segment de població només ha augmentat en 955.000 persones, passant de 7,844 mll. a 8,799 mll. Un 12,2% més.

· Els que es defineixen com catòlics han passat d’un 80,3% el 2002 a un 72% el 2012, entre les altres opcions destaca l’increment en un 3,9% de no creients (passen d’un 10,6% a un 14,5% en 2012) i l’increment d’un 3,6% dels que es declaren ateus (passant d’un 5,2% el 2002 a un 8,8% en l’actualitat). Aquest grup de persones que es declaren en matèria religiosa com a creients en altres religions, no creients o ateus ha passat d’un 19,7% de la població espanyola major de 18 anys el 2002 a un 28% el 2012.

· Entre els que es declaren catòlics, el baròmetre del CIS distingeix segons la freqüència amb què van a missa o altres oficis religioses, sense comptar les ocasions relacionades amb cerimònies de tipus social (casaments, comunions o funerals)

— Els que no van gairebé mai: creixen en un 7,5%, passen d’un 48,6% a un 56,1% en l’actualitat.

— Els que van diverses vegades a l’any baixen lleugerament: 1,7%; d’un 17,4% a un 18,7%.

— Els que van alguna vegada al mes baixen un 2%, passen del 11,1% al 9,1%.

— Els que van tots els diumenges i festius baixen un 3,1%, passen d’un 18,1 a un 15%.

— Els que van diverses vegades a la setmana pugen un 0,3% passant d’un 2,4% a un 2,7%.

Els espanyols que es reconeixen com a catòlics passen d’un 80,3% a un 72% en l’actualitat. Això és un canvi notable en una societat molt homogènia fins fa deu anys.

Però no tot ho explica l’estadística. Curiosament el brutal increment de població immigrant durant aquests últims deu anys pràcticament no altera el percentatge, per exemple, de creients d’altres religions que només augmenta un escàs 0,9% quan els estrangers han passat de 1,370 mll. en el cens de 2001 als 5,751 mll. en el cens actual de 2011.

El 2012 tenim una societat més diversa, però no queda clar si és menys practicant. Potser aquest percentatge creixent de catòlics desmobilitzats correspon a immigrants … l’estadística no resol tots els interrogants.

Una base per a la Nova Evangelització

Aquestes dades posen de manifest algunes coses positives:

· Gairebé tres quartes parts dels majors d’edat es declaren catòlics.

· Gairebé un 25% d’ells compleix irregularment amb l’assistència a la missa (alguna assistència anual o mensual). Irregulars però amb una certa connexió.

· Un 15%, és a dir 3,316 mll. de persones majors d’edat, van cada diumenge a Missa i a més 750.000 (un 2,7%) ho fan diverses vegades per setmana.

Les xifres de l’últim baròmetre poden resultar decebedores per a alguns, però atenent a la crida a la Nova Evangelització de Benet XVI, tenim una bona base. El repte està en formar aquests 4 milions d’adults que acudeixen regularment. Aquests 4 milions ja estan “dins” i han de ser els primers apòstols, amb el seu exemple i paraula, per remoure els seus familiars, amics i col·legues de professió. Qui té una “major força de vendes” que l’Església, malgrat tots els pesars?

Després hi ha aquests gairebé 7 milions de practicants esporàdics. Alguna cosa caldrà fer per refermar la seva fe; són poc regulars però alguna cosa coneixen i bons desitjos tenen, sinó no anirien de tant en tant a missa.

Per cert, en aquestes dades estadístiques no estan inclosos els joves. Els menors de 18 anys són 7,844 mll el 2012. Quants es formen en centres d’ensenyament catòlics, freqüenten parròquies i moviments catòlics de tot tipus? Sens dubte milions. Dels seus educadors, pares, sacerdots, formadors i catòlics coherents del seu entorn immediat depèn que madurin en la seva fe o que aquesta llangueixi i passin a engrossir els apartats dels que gairebé mai van a missa o dels que es declaren no creients.

Els números no ho són tot, però poden ajudar a comprendre que cuidar, formar i donar raons per a la fe al que ja procuren ser catòlics practicants, pot ser la primera tasca de la nova evangelització a la qual crida constantment el Papa actual. Tenint cura i formant als que ja estan dins de l’Església, fent conscients a tots de la seva responsabilitat evangelitzadora per batejats, sens dubte així s’incrementarà el nombre dels convidats a la taula del Senyor.

Joan Pau II en la seva carta apostòlica Novo millennio ineunte recordava alguns aspectes essencials per a qualsevol catòlic que aspira a la santedat i per a qualsevol pla pastoral compromès amb facilitar-la. Aquestes prioritats pastorals madurades amb “l’experiència mateixa del Gran Jubileu” de l’any 2000 Joan Pau II les va resumir en: promoure la santedat, la “vocació universal a la santedat” recordada per la Lumen Gentium i que el Papa va cridar a redescobrir; la pràctica de l’oració; l’Eucaristia dominical; fer descobrir la misericòrdia de Déu proposant la pràctica del sagrament de la Reconciliació; donar primacia a la gràcia en tota acció apostòlica i pastoral i no fiar-ho tot a “la nostra capacitat de fer i programar”; la lectura atenta de la Bíblia; i l’acció missionera de tots els cristians, sense delegar-la en “uns pocs especialistes”.

S’ha dit que aquest és un Pontificat «a temps parcial», pel seu interès pel que fa a les idees. Per a Benet XVI, però, no hi ha res més pràctic que una bona teoria. Quan li van dir que una imatge val més que mil paraules, va respondre: «i una idea val més que cent mil imatges». Resumirem en set punts les paraules-clau al voltant de les quals gira el seu ministeri com a bisbe de Roma: raó, cor, (ad)oració, creació, Jesucrist, l’Església i la bellesa. En aquests conceptes es resumeixen un pensament que ens sembla oferir una resposta adequada als reptes plantejats per a la postmodernitat. És un «Papa per a la postmodernitat», i no només «Papa de la raó».

1. RAÓ. Benet XVI és anomenat “el Papa de la raó”, per la seva decidida defensa en un món que n´és una mica al·lèrgic. El papa-professor ha parlat innombrables ocasions sobre aquest tema central i decisiu en la societat actual. Ha proposat una “nova Il·lustració”, amb una nova raó. Era aquest el tema exposat a Ratisbona (i no l’Islam, tal com alguns van entendre): la necessitat d’una raó oberta, “ampliada” al món de l’art, de l’ètica, de la religió i, fins i tot, dels sentiments. Aquesta nova raó serà –com va afirmar Walter Kasper– més post-moderna que pre-moderna.

La fe és també profundament racional per al Papa alemany, ha repetit en nombroses ocasions. Per això, cal el diàleg entre ciència i fe, entre fe i raó. Ja un any abans de ser elegit Papa, havia acordat amb Jürgen Habermas que raó i religió podien curar-se recíprocament de les seves respectives “patologies”. La raó impedeix -dèiem- que la religió caigui en el fanatisme i el fonamentalisme, la religió evita que una raó purament tècnica produeixi atropellaments. «Els somnis de la raó produeixen monstres», va dibuixar Goya, i així els moderns somnis de la raó moderna d’Auschwitz, Hiroshima o Txernòbil, són subproductes residuals d’una raó purament tècnica. Per això el filòsof alemany va anomenar Ratzinger l´«amic de la raó».

2. COR: l’amor lògicament és el primera actitud o virtut essencial. La primera encíclica es va titular precisament “Déu és amor”, i en ella ens va explicar com s’usa i abusa d’aquest sagrat terme. L’eros ha de ser purificat per convertir-se en veritable amor humà i cristià. És a dir, en àgape. Al mateix temps, però, –s’afegia allà– la caritat ha d’incloure l’afecte, l’amor humà. “Déu és afecte”, va traduir un sant del segle XX la famosa frase de sant Joan que dóna títol a l’encíclica programàtica de Benet XVI. Eros i àgape presenten també així aquesta mútua complementarietat i circularitat. Recollint la crítica de Nietzsche quan afirma que el cristianisme treu l’alegria de viure i d´estimar, el Papa alemany parla d’aquesta complementarietat entre amor humà i amor diví.

Aquest eros, però, ha de ser purificat, recordava ell, al mateix temps que la caritat necessita també de l’afecte humà. Aquesta purificació suposaria una autèntica “revolució de l’amor”, que evitaria caure en els extrems de l’hedonisme i l’espiritualisme. D’altra banda ve a recordar-nos que l’amor és possible, perquè Déu ens estima primerament. És aquesta també una afirmació revolucionària en un món una mica desenganyat i on regna el desamor després de tant experiment. L’amor és possible si Déu estima i ens estima, nosaltres podem estimar amb aquest amor “manllevat” pel mateix Déu. Aquesta revolució és possible precisament perquè “Déu és amor”. Ens ha creat i redimit per amor, ens dóna un amor que és el seu. Podem estimar amb el mateix cor de Jesucrist, que va donar la seva vida per tothom. I per això podem estimar. Existeix per tant una continuïtat -acaba dient -entre l’amor, la caritat i la santedat, ja que aquesta no seria una altra cosa que l’amor ple, l’amor total.

3. CREACIÓ. Molts han parlat de les «arrels verdes» de l’última encíclica social de Benet XVI. En l’encíclica social “Caritas in veritate” ha aconseguit conjugar no només la crisi econòmica amb la imprescindible ètica dels negocis, sinó també amb l’ètica sexual i la defensa de la vida, la bioètica i el respecte al medi ambient. Joan Pau II era aplaudit quan parlava de qüestions socials, i escridassat (no ho oblidem) quan parlava d´algunes qüestions morals. Benet XVI, amb aquesta visió integradora, pretén presentar unides totes les facetes de l’existència humana. Per això, és una encíclica global.

Les seves al·lusions a l’ecologia i al medi ambient resulten contínues, i no merament oportunistes. Té el seu misteri. Per al Ratzinger teòleg, la creació constituïa un dogma oblidat, del que amb prou feines es parlava. Hauríem de tornar “al principi” (cf. Gn 1,1; Jn 1,1) per desfer els greuges infligits al planeta. El Papa alemany propugna així un ecologisme cristià, interior i exterior, amb unes profundes arrels cristianes en el moment de la Creació. Aquesta creença en el Creador no és, però, una exclusiva cristiana, ja que també els jueus, els musulmans i altres religions confessen aquest origen diví. Tal afirmació té a veure també amb la seva insistència en la consciència i en la llei natural, i pot ser un punt de trobada i de mutu enteniment entre persones de diferents religions, i, fins i tot, amb ateus i agnòstics. La corrupció interior produeix contaminació exterior, i a l’inrevés: la neteja interna promou un respecte extern, amb els altres i el medi ambient.

4. (AD) ORACIÓ. El Sant Pare sap que la pregària és el veritable motor de l’Església i de la vida cristiana. Davant de l´activisme a curt termini, el Papa alemany sap esperar, pensar i resar. Però sobretot resar. L’activisme és per a Ratzinger “la gran bèstia negra”: és a dir, un activisme, en l’Església actual, que no pensa ni resa. Per a ell el culte i l’oració són també fonts de la veritat i de l’ “ethos” cristià. La major part dels problemes que podria tenir l’Església avui dia procedeixen de la manca d’unió amb Jesucrist, present en el Pa i en la Paraula. És una cosa del que ja en va parlar Joan Pau II amb motiu dels primers casos dels escàndols de pederàstia entre membres del clergat als Estats Units. «Això ens passa per descurar l’Eucaristia», va dir llavors Joan Pau II. No era una evasiva.

I allò va passar, en última instància i amb totes les seves conseqüències, per haver descurat el centre neuràlgic de la vida cristiana. La litúrgia ha estat un dels punts centrals de la teologia de Ratzinger, i l´hi ha professat un especial interès des de la infància. La raó i la litúrgia –afirmava– el van ficar en el món de Déu; és més, foren el seu refugi i la seva defensa davant l’amenaça nacionalsocialista. En el seu pensament, la litúrgia ocupa aquest lloc central que li correspon dintre de l’Església. La categoria de la “adoració” no és sense més ni més un reducte piadós, sinó un veritable lloc teològic d’on sorgeixen contínues inspiracions per a la teologia i el pensament en general. I després de resar, naturalment treballar.

5. JESUCRIST es troba en el centre. És aquesta una afirmació incontrovertible. Malgrat les múltiples ocupacions en el seu ministeri, Benet XVI no ha renunciat al projecte personal d’escriure el seu Jesús de Natzaret, que va acabar el 2011. Constitueix aquest llibre una activitat central com a successor de Pere: parlar de Jesucrist. I parlar d’ell com a Déu i com a home, com el Crist de la fe i el Jesús de la història. Crist no és un profeta ni un avatar més de la divinitat, sinó el Fill de Déu fet home. Només ell salva. Això va ser també recordat per Joan Pau II en el Jubileu de l’any 2000: al costat de la petició de perdó pels pecats dels cristians, va recordar que “Jesús és el Senyor”, el Salvador, l’únic Mitjancer.

Recordar la centralitat salvífica de Jesucrist no és una ocupació més, sinó la missió principal de l’Església. El relativisme religiós proposa Jesucrist com si fos un home egregi, un pacifista o un revolucionari, o bé una persona eminent que pren consciència d’una presumpta divinitat. Es creu Déu, i per això pensa que pot salvar. Altres tants podrien fer-ho també. No obstant això, els cristians han cregut i defensat sempre que tota salvació ve de Déu en Jesucrist. Un budista, un musulmà o un animista poden salvar-se, però sempre en Jesucrist. No en Buda, Mahoma o el Gran Manitú. Només Jesucrist és el Fill de Déu, el mateix Déu, com recorden de manera constant els evangelis.

6. ESGLÉSIA. Davant del conegut lema “Crist sí, Església no”, el Papa Ratzinger vol recordar que l’Església és el cos i l’esposa de Crist. L’Església està inseparablement unida a la persona de Jesucrist. Per això, l’Església hauria de parlar més d’ell i menys de si mateixa i d’altres assumptes clericals. Més santedat i menys burocràcia, és la fórmula de Ratzinger per tal de destacar la unitat entre Jesucrist i la seva Església. De fet, l´Església continua la missió de Crist. Jesucrist mateix es serveix de la seva mediació i, per tant, ho fa a través dels apòstols, dels bisbes i dels altres ministres que continuen aquesta mateixa línia. La apostolicitat de l’Església és una de les seves notes fonamentals, ens recorda una i altra vegada el Papa-teòleg Ratzinger. De manera que hi ha una continuïtat entre Jesucrist, l’Església dels apòstols i l’Església actual. Això ens oferirà una clau per al diàleg ecumènic, que consistirà en aprofundir en les nostres arrels comunes.

Benet XVI està convençut que la missió de l’Església consisteix en anunciar Crist i en créixer en comunió i cohesió dins d’ella. Així es podrà tirar endavant aquest projecte ecumènic que té com a finalitat el créixer en unitat en l’única Església de Crist, la qual cosa també desitjaren intensament els Papes anteriors. El Papa alemany pensa que s’ha de caminar amb passos lents però segurs, com en l’ascensió a una muntanya. De moment, els resultats l’acompanyen: amb els ortodoxos s’ha reprès el diàleg ecumènic, i ja són tres les reunions (Ravenna, Xipre, Viena) que han tingut lloc sobre el principal tema que ens separa: la manera d’exercir el Primat de Pere. Mentrestant, es busca una estreta col·laboració en qüestions ètiques -sobretot bioètiques -i en la doctrina social.

7. BELLESA. Ratzinger ha estat sempre un enamorat de la Bellesa. Des de la seva primerenca afició a la música, especialment de la de Mozart, la dimensió estètica forma part del seu pensament i de la seva visió de la vida. De fet, sol ser anomenat «el Mozart de la teologia» no només per les aparents senzillesa i lleugeresa del seu pensament (Ratzinger és més fàcil de llegir que altres teòlegs alemanys), sinó també per la profunditat i dramatisme de les seves idees. Mozart sembla ser-hi com a música de fons. A més, ha afirmat que un teòleg que no tingui sensibilitat estètica resulta perillós. Sempre té una mica de temps per tocar el piano… Per a ell la Bellesa no només és important per a la teologia, sinó també per a la mateixa vida de l’Església.

En aquesta societat postmoderna i una mica esteticista, deia Ratzinger, la raó i la bellesa presents en l’art cristià i en la vida dels sants pot ser un testimoni d’excepció: serà la millor targeta de presentació per al cristianisme. La inauguració de la Sagrada Família, a Barcelona, ha constituït tot un símbol en aquest sentit. En Gaudí es troben unides aquestes dues dimensions de la bellesa cristiana: en primer lloc, com a creador d’una bellesa nova, moderna i dirigida a la glòria de Déu, tal com apareix en el temple barceloní, per altra banda, per la bellesa present en la vida dels sants, si el procés de beatificació del «arquitecte de Déu» arriba a bon port. L’art cristià i la santedat fan present la Bellesa divina en aquest món.

Aquestes serien les set paraules en les quals em sembla que es podria sintetitzar el “programa” del Papa actual. Representat tot això de manera gràfica, vindria a ser alguna cosa així: 2 nuclis concèntrics (Crist i l’Església), 4 pilars ontològics i teològics (amor, veritat, bellesa i esperança) i 4 referències i actituds: raó, cor, (ad) oració i creació. Tal com figura en aquest quadre que he fet (original en castellà):