Contingut

Al llarg de l’any litúrgic brillen molt especialment les festes de la vida del Senyor i de la Santíssima Verge. També, com una corona que emmarca tot l’any, trobem les celebracions dels sants. No hi ha dia en què no es recordi a algun sant. Són molts els que estan en el santoral, que vindria a ser com la “llista oficial” per dir-ho així. Però sabem que n’hi ha molts més. Hi ha molts màrtirs en el Cel, gaudint ja de l’eterna benaurança; no sabem els seus noms, però tenim la certesa de la seva santedat. Hi ha molts altres homes i dones, laics, religiosos, membres del clergat …, tenim la seguretat que són una multitud, que han viscut la seva fe plenament i que han arribat a la santedat exercint el que han estat els seus deures ordinaris,  moltes vegades molt senzills, fets amb molt amor.

Als que vivim encara en la terra i som cridats a la santedat, com solemnement ens recorda a tots el Concili Vaticà II, de vegades ens pot semblar una meta molt alta, potser inabastable. Sentim el pes de les misèries i dels pecats. Potser, davant les derrotes que patim a les nostres baralles per ser millors, ens vingui la temptació del desànim, de “no podré …”
És llavors quan s’ha de mirar a aquests germans nostres que ja han arribat.
L’Església ens proposa la vida dels sants com a model, que ens serveix de referència, que ens marca un camí o un exemple a seguir … Per això sempre ha ajudat la lectura de les biografies dels sants, en proposar camins de santedat tan diversos.
Al mateix temps els sants són també intercessors. Des de sempre l’Església ha confiat en la intercessió dels sants.
En l’Evangeli descobrim com la Santíssima Verge o els apòstols s’acosten a Jesús per intercedir per altres. L’exemple més preciós és la petició de Maria Jesús a Canà de Galilea: No tenen vi! Amb quina mirada i amb quin gest Maria acompanyaria aquella curta petició … Així es presenta davant del seu Fill amb les peticions que cada dia li confiem.
Veiem també als Apòstols repartir entre el poble aquells pans i aquells peixos que el Senyor havia multiplicat. Així els sants es converteixen en distribuïdors de les gràcies i dons que Jesús ha posat a les seves mans per al nostre profit.

Mn Francesc Perarnau

La Fe ens ensenya que Jesús és la Segona Persona de la Trinitat Santíssima, el Fill, que va prendre la naturalesa humana. Per tant és “Déu i home vertader”, tal com resem en el Credo. En Jesús veiem com Déu mateix encarna i fa viva la idea que té el Creador de l’ésser humà: Déu encarnant la seva idea d’home.
Per això és el model perfecte.
Podem per tant afirmar que Déu ens estima en Jesús amb un cor humà.
El cor és el símbol de l’amor. Diem: es pensa amb el cap, però s’estima amb el cor. D’alguna manera imaginem que el cap és el lloc del raonament pur, que és vist com una cosa freda i distant, mentre que en el cor bullen els sentiments, els afectes, les emocions, de les que l’amor podríem dir que és l’exponent més elevat.
Entrem al mes de juny, tradicionalment dedicat al Sagrat Cor de Jesús. En aquest mes es celebra la Solemnitat i se’ns convida a considerar la grandesa de l’amor amb què Déu ens ha estimat en Jesucrist fins a l’extrem de lliurar-se a la mort en la Creu. Aquest lliurament total que queda simbolitzat plenament en el moment en que el soldat li va travessar el cor amb la llança, i va brollar sang i aigua (cf. Joan 19, 34)
El Catecisme de l’Església ho sintetitza en aquestes paraules:
Jesús, durant la seva vida, la seva agonia i la seva passió ens ha conegut i estimat a tots i a cada un de nosaltres i s’ha lliurat per cada un de nosaltres: “El Fill de Déu em va estimar i es va entregar ell mateix per mi” ( Ga 2, 20). Ens ha estimat a tots amb un cor humà. Per aquesta raó, el sagrat Cor de Jesús, traspassat pels nostres pecats i per a la nostra salvació (cf. Jo 19, 34), “és considerat com el principal indicador i símbol … de l’amor amb que el diví Redemptor estima contínuament a l’etern Pare ia tots els homes “(Pius XII, enc.” Haurietis aquas “: DS 3924; cf. DS 3812). (Catecisme de l’Església Catòlica 478)
Encara que ha existit sempre a l’Església, la devoció al Sagrat Cor creix en especialment des que al segle XVII en què el Senyor es va aparèixer a Santa Margarida de Alacoque. El 16 de juny de 1675 Nostre Senyor li va mostrar el seu Cor a la Santa: Un Cor envoltat de flames d’amor, coronat d’espines, amb una ferida oberta de la qual brollava sang i li va dir: “Aquest és el Cor que tant ha estimat als homes, i en canvi, de la major part dels homes no rep res més que ingratitud, irreverència i menyspreu, en aquest sagrament d’amor. “
La devoció al Sagrat Cor consistirà precisament en estimar i reparar per l’Amor no correspost: Reparació i desgreuge, per les moltes ofensa que ha rebut i continua rebent al món, molt especialment en l’Eucaristia.

Mn. Francesc Perarnau