Al santuari de la Mare de Déu de Fàtima, a Portugal, l’anomenen “L’oasi d’oració” i és ben cert perquè és un lloc de pregària per tots els peregrins que allí s’apleguen. Per això els tres dies de peregrinació que vam fer en aquelles terres portugueses vam complir el seu objectiu: vam resar molt bé!. Érem tan a prop de la Mare de Déu que, amb un mica de voluntat personal, l’oració fluïa, no solament aquella oració feta en comunitat, junts amb d’altres mils de persones resant rosaris i misses, sinó també aquella oració personal amb la que un mateix té un diàleg molt personal amb Déu. Vam seguir el programa que havia previst l’organització, amb plena llibertat per part dels peregrins de participar o no activament amb el grup, cosa que va fer possible que l’obertura del cor dirigit a la Mare de Déu anés al ritme de cadascú i es fes lliurament. Val a dir que això no va impedir un ambient fratern i amb bon humor per part de tots.
Vam iniciar molt de matí la sortida de Barcelona en avió cap a Lisboa. Vam guanyar un hora al rellotge atès el canvi horari en Portugal. Allí ens esperaven Mireya i Cecília que havien començat el seu peregrinatge el dia anterior. Ens va acompanyar en Tiago, un guia que ens va explicar amb molt interès tot el que veiem al nostre voltant. Abans d’arribar a Fàtima vam fer una parada en la població històrica de Bathala (Batalla), amb una església i un monestir dignes de ser visitats. Un cop a Fàtima el guia es va acomiadar del grup. Com al nostre país veí es dina d’hora, a la una de la tarda ja érem asseguts a taula del menjador de la Residència de l’Amor de Déu, molt a prop de la Basílica del santuari. Després d’un breu descans, amb el mini bus conduït per l’amable autocarista Samuel, ens vam dirigir a la Via sacra. Es una passejada molt bonica, en la que s’hi troben totes les estacions d’un via crucis magnífic, però com estàvem en el mes de la Mare de Déu vam resar, tot caminant, el rosari. En aquell entorn hi són els llocs de les aparicions de l’Àngel de la Pau als pastorets Jacinta, Lucia i Francisco. D’alli vam seguir el camí cap Ajustrel a visitar la casa dels pastorets i el pou de l’Àngel on també es va aparèixer per anunciar-los que aviat veurien a la Mare de Déu. Ja en la residència, el mossèn que ens va acompanyar, el rector de l’Església de Santa Maria de Montalegre, va celebrar missa a l’oratori. En la seva homilia ens va parlar de l’humilitat i la senzillesa d’aquells tres nens que van viure les aparicions de l’Àngel i de la Mare de Déu i cóm van viure en profunditat les peticions d’oracions i sacrificis que la Verge els havia demanat Després de sopar tots teníem, malgrat el casament de la jornada, molta il·lusió d’anar al santuari a participar en el rosari de les espelmes d’aquella nit del divendres 24 de maig de 2013, a la Capellina de la Mare de Déu.
L’endemà també vam tenir una jornada molt atapeïda però no ens vam moure del santuari. A mig matí, Mn. Francesc Perarnau va dir missa en la capella de la Resurrecció, una de les capelles soterrànies del santuari, tant aquell dia com l’anterior la Maria Teresa va llegir les lectures i en Joan va ajudar a missa. El mossèn en la seva homilia va dir que la presencia de la Mare de Déu és palesa des del peu de la Creu i en tantes ocasions com s’han produït circumstàncies difícils per l’Església. Així va ser quan es va aparèixer a sant Jaume en El Pilar, a sant Juan Diego en Guadalupe, a santa Bernadette en Lourdes, i després a Fàtima. Sempre apareixia per resoldre problemes que hem vist com s’han anant resolen, va dir.
A continuació, vam visitar l’exposició del Cor, l’església de la Santíssima Trinitat on hi poden estar assegudes a prop de 9000 persones i hi poden concelebrar la missa uns 100 preveres; vam fer-nos fotos davant la Creu, la imatge del beat Joan Pau II i la Basílica. Vam seguir la visita fins l’espai dedicat a un bloc del Mur de Berlín, i alguns peregrins ja van iniciar les compres de rosaris i llibres sobre els missatges de Fàtima per tal d’obsequiar a familiars i amics. Després d’un animat dinar amb cants i balls populars d’altres peregrins que hi eren a la residència, i passat un breu descans, vam anar al Museu i Exposició del santuari. El curtmetratge i la visita ens van situar de ple en tota la generositat del poble portuguès vers la Mare de Déu. La corona de la Verge, en la qual s’havia encastat la bala que va travessar al beat Joan Pau II en l’atemptat del que va ser objecte ens va permetre reviure el miracle de la Verge d’haver salvat al sant pare. Havíem de veure la basílica i resar, és clar. Així que tots els peregrins ens vam retrobar a l’hora de sopar. Sens dubte havien d’agafar forces per anar al rosari d’aquella nit del dissabte 25 de maig. Ens esperarien unes emocions profundes perquè no és habitual participar en una pregaria en la que s’hi apleguen mils de persones, més que la nit anterior. En aquella nit, un dels peregrins, l’Ignacio, va ser un dels porteadors voluntaris de la imatge de la Verge de Fàtima.
En el diumenge es va celebrar la solemnitat de la Santíssima Trinitat. El grup de l’Església de Santa Maria Montalegre estava inscrit en el rosari de les 10 del matí a la Capellina de la Verge, i allí, a primera fila, quasi tocant 
la imatge de la Mare de Déu, hi era el mossén acompanyat pel Jose Mari i en Joan. Un cop acabat el rosari, es va iniciar la processó de la imatge de la Verge, els preveres i els estendards d’algunes peregrinacions fins arribar a l’altar que hi és davant la Basílica, presidint tota l’esplanada, molt plena amb ¡mils i mils de persones! La missa va ser cantada en gregorià i la va presidir el bisbe de la regió de Leiria, a la qual pertany la població de Fàtima, Dr. Antonio Mato, el qual es va referir a la Santíssima Trinitat com el misteri d’amor i de comunió amb Déu, un misteri que convida a la família a viure les alegries i els patiments de la vida quotidiana, per això ara, més que mai ¡No Tingueu Por!… Per a ser forts i ferms en la fe fixeu-vos en el cor immaculat de la Mare de Déu de Fàtima. A continuació, la processó es va dirigir cap a la Capellina, aleshores tots els fidels amb cants dedicats a la Verge, com és tradicional, la van acomiadar amb un mocador blanc.
Tot seguit vam retornar a la residència amb el temps just per dinar, recollir les maletes i acomiadar-nos de les germanes de la congregació del Amor de Déu que ens havien atès molt be, com en altres ocasions que havíem anat. Els nostres cors estaven exultants de tantes emocions. De camí a l’aeroport es vam desviar cap a la costa, a prop de Peniche. Vam fer parada a Obidos un poblet emmurallat a dalt d’un cim, amb carrers de pedra i amb uns paisatges a tot el voltant molt macos. Però havíem de deixar aquelles passejades doncs havíem de seguir el camí cap a casa, com així va ser quan ja tocava la mitjanit del 26 de maig. I com sol passar al final de cada peregrinació, i tal com passar en el primer cop que vam peregrinar a Fàtima, vam decidir tornar a Terra Santa, que enguany havia estat una intenció però l’any vinent de ben segur que anirem.
Isabel Hernández Esteban
Una vegada més el Dr. José Carlos Martín de la Hoz, postulador de la causa de canonització de D. José María Hernández Garnica, ha presentat un nou llibre sobre el perfil biogràfic del Servent de Déu. “Roturando los caminos” és un text més ampli que els dos primers. Ha sorgit de l’estudi i l’elaboració de la positio de la causa de canonització que ja es va enviar a Roma amb un muntant de 15000 folis. Actualment la causa es troba en la fase d’elaborar el resum de la pisitio que ha de tenir un màxim de 250 folis i ha de contenir la biografia del sant i el com va viure i va harmonitzar les virtuts.
A la presentació de l’acte, el rector de l’Església de Santa Maria de Montalegre, Mn. Francesc Perarnau, va explicar que des de fa cinc anys s’ha promogut una comissió de treball, s’ha difós la devoció privada per mitjà de la venda dels dos llibres que es van editar anteriorment i la distribució dels fulls informatius i les estampes; també la projecció del vídeo sobre D. José María Hernández Garnica i la celebració d’una missa. Sense cap dubte el trasllat de les seves despulles l’11 de novembre de 2011 a l’església va marcar una fita en la devoció privada. Al seu torn va anunciar que enguany es celebrarà el Centenari, ja que D. José María Hernández Garnica va néixer el 17 de
novembre de 1913.
El postulador va referir una llarga semblança biogràfica plena de declaracions de persones que van conèixer al Servent de Déu, fent èmfasi que va ser sempre un fidel a l’Obra i al nostre Pare, sent com ell mestre i guia de sants. Va tenir una especial dedicació a les dones que amb gran psicologia els ensenyava el camí de santedat a l’Opus Dei, ja que sabia estar a les coses dels altres amb gran amor i habilitat. El Dr Martín va explicar que D. José María li deia al Nostre Pare que s’enfadava molt, doncs era un home de caràcter fort però sant Josepmaria li deia que degut al seu caràcter hauria de lluitar més, i li serviria per defensar, com a ell li havien ensenyat, l’esperit de l’Obra. Els apunts biogràfics anaven acompanyades de cites de persones que el van conèixer destacant d’ell alguna cosa que repetia sovint: Fins que t’adonis que no ets res, no faràs alguna cosa.
Gràcies al animat col·loqui ens va fer descobrir el conferenciant favors i anècdotes de la vida del Servent de Déu, el qual havia conegut a D. Álvaro del Portillo des que eren petits, jugaven al carrer, van anar al mateix col·legi, i van coincidir en el mateix examen per Enginyer de Mines. Finalment es van retrobar a la residència de DYA.
El postulador ens va recomanar resar i demanar favors …. ja que “passen coses”. I com més demanem més se’ns donarà perquè els sants són eternament agraïts.
Informació addicional
Nou compte al Twitter per estar ben informat: @ JMHGarnica
Isabel Hernández Esteban
Viure cristianament vol dir viure el manament de l’amor, que té la doble dimensió de la quel ens parla el Senyor en l’Evangeli: estimar Déu, estimar el proïsme. I això, encara que sembli sorprenent, ens ho diu l’experiència diària, no és fàcil.
Les dificultats són evidents: algunes són dificultats interiors. Tots sentim en el nostre interior la gran força que té la supèrbia, una de les manifestacions és la tendència a ser egoistes, a mirar-nos a nosaltres mateixos, a jutjar coses i persones d’acord amb el benefici que ens produeixen a nosaltres … I d’aquestes inclinacions neixen tots els altres problemes: avarícia, luxúria, ira, enveja … De fet per viure una vida cristiana cal lluitar contra aquests moviments interiors i que ofereixen una gran resistència …
Altres vegades les dificultats són exteriors: sovint ens trobem amb un ambient no cristià, de vegades bel · ligerant anticristià, no és estrany que el qui procura viure la seva fe es vegi ridiculitzat, injuriat i en ocasions fins i tot perseguit. Els màrtirs no són figures del passat, hi continua havent màrtirs en els nostres dies. Per viure la fe en aquestes circumstàncies cal molta fortalesa.
Davant l’evidència de les dificultats, sovint pot ser que ens assalti el dubte: ¿es pot “viure en cristià”?; ¿És possible viure segons els ensenyaments de Jesús?
La resposta sembla evident: ha de ser-ho, perquè Déu no ens demana impossibles.
Però és cert que no és fàcil. No n’hi ha prou amb la voluntat personal. Es necessita alguna cosa més: es necessita l’ajuda de Déu, sense ella no hi ha res a fer. I aquest ajut ens arriba a través de l’oració i dels sagraments. És amb aquests mitjans que la persona cristiana pot viure a fons la seva fe i arribar a la santedat malgrat les dificultats interiors i exteriors que s’interposen en el seu camí.
Mn Francesc Perarnau
Ens equivocaríem si penséssim que la devoció a Maria és un estadi molt primari, gairebé infantil en l’evolució de la vida espiritual de l’Església o de la persona cristiana. Només cal llegir les paraules del capítol 8 de la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II per adonar-se que Maria ocupa un lloc preeminent dins de l’Església i per tant en la vida cristiana.
Sempre ha estat molt present en la vida de l’Església, però a mesura que la teologia ha anat aprofundint el paper de Maria s’ha anat comprenent millor, i la seva figura fent-se més lluminosa.
Gràcies a Maria arribarà el Redemptor, perquè ella és la Mare que ens el porta al món, i també gràcies a Ella la Redempció s’estén perquè, per encàrrec del seu diví Fill, continua exercint la maternitat sobre l’Església fundada per Ell Ens dirà el Concili:
LG 62. Aquesta maternitat de Maria en l’economia de gràcia perdura constantment des del moment de l’assentiment que va prestar fidelment en l’Anunciació, i que va mantenir sense vacil · lar al peu de la creu fins a la consumació perpètua de tots els elegits. Doncs, assumpta al cel, no ha abandonat aquesta missió salvadora, sinó que amb la seva múltiple intercessió continua aconseguint-nos els dons de la salvació eterna. Amb el seu amor matern té cura dels germans del seu Fill, que encara peregrinen i troben en perills i ansietat fins que arribin a la pàtria benaurada. Per aquest motiu, la Verge Maria és invocada en l’Església amb els títols d’Advocada, Auxiliadora, Socors, Mediadora. La qual cosa, però, s’ha d’entendre de manera que no resti ni afegeixi a la dignitat i eficàcia de Crist, únic Mitjancer. (…) La mediació única del Redemptor no exclou, sinó que suscita en les criatures diverses classes de cooperació, participada de l’única font.
L’Església no dubta a confessar aquesta funció subordinada de Maria, l’experimenta contínuament i la recomana a la pietat dels fidels, perquè, recolzats en aquesta protecció maternal, s’uneixin amb més intimitat al Mediador i Salvador.
Al mes de maig els cristians la honorem de manera molt especial, ella ho mereix, i ho agraeix amb abundància de gràcies. L’experiència multisecular de l’Església és clara: quan Maria és present, creix i s’enforteix la vida cristiana en les persones, en les famílies, en la societat.
Mn Francesc Perarnau
El dia 9 d’abril a les 19 hores, es va celebrar la missa en sufragi per l’ànima de Mn. Josep Vall i Mundó, prevere, col·laborador de l’Església de Santa Maria de Montalegre. La va presidir el rector i fou concelebrada amb cinc preveres més, la majoria de l’entorn de Montalegre. Mn. Mallol va fer de mestre de cerimònia, assistit per un diaca. A l’inici de la celebració, Mn. Perarnau va recordar que Mn. Vall havia mort en la matinada del dimecres sant, el dia 27 de març de 2013, després d’un llarg període de patiment, i atès que era el cor de la setmana santa, a l’endemà, en el dijous sant, no es podia fer més que un respons. Per això desseguida es va pensar en celebrar aquesta missa en el seu sufragi. També va excusar la presència del Vicari de l’Opus Dei a Catalunya.
L’homilia va anar a càrrec de Mn. Blasi, el qual va fer una semblança de Mn. Vall, destacant les seves qualitats intel·lectuals, pedagògiques i literàries; va referir els diversos països on havia predicat les ensenyances de sant Josepmaria, imitant Déu en tot moment, i el va distingir com un home de fe i de gran preocupació per la litúrgia de la santa missa.
L’església es va omplenar de familiars, d’amics, col·laboradors i fidels habituals de Montalegre. Els cants van ser dirigits per l’organista de la Casa, i interpretats per un cor masculí.
Isabel Hernández Esteban
Amb la Carta Apostòlica Porta Fidei d’11 d’octubre de 2011, el llavors Sant Pare Benet XVI va proclamar l’Any de la Fe que es va iniciar l’11 d’octubre de 2012 i finalitzarà el 24 de novembre de 2013. En aquest context, la Congregació per a la Doctrina de la Fe va elaborar una nota amb indicacions pastorals per a l’Any de la Fe. En el punt 1. “En l’àmbit d’Església Universal”, se’ns indica el següent:
“Durant aquest any serà útil convidar els fidels a dirigir-se, amb particular devoció a Maria, imatge de l’Església, que« reuneix en si i reflecteix en certa manera les supremes veritats de la fe ». Per tant, s’hauria encoratjar tota iniciativa que ajudi els fidels a reconèixer el paper especial de Maria en el misteri de la salvació, a estimar filialment ia imitar la seva fe i virtut. Per a això serà molt convenient organitzar pelegrinatges, celebracions i reunions als principals santuaris. “
A més ja estem en el Mes de Maria, temps dedicat a la Mare de Déu per excel·lència des de fa segles i molt celebrat pels catòlics de tot el món. Per això l’Església de Santa Maria de Montalegre des de fa anys promou peregrinacions a santuaris on especialment s’hagi aparegut la Mare de Déu. Així que de nou, els propers 24, 25 i 26 de maig, peregrinem a Fàtima Portugal.
D’altra banda, també us proposem venir a l’Església de Santa Maria de Montalegre a fer un pelegrinatge, a resar el rosari amb amistats i familiars. Aquesta església disposa, a més de la Capella del Santíssim on se celebren la majoria de les misses, de la capella de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, la qual va ser inaugurada el dia 27 de novembre de 1908. I molt especialment, de la imatge singular de la nau central. El seu mantell abriga a uns nens i nenes orfes, i en els quals ens podem veure reflectits doncs d’Ella ens arribarà tot el que necessitem perquè és la mitjancera de totes les gràcies. Per això quan va ser beneïda el 29 de novembre de 1952 se li va imposar el nom de la Verge dels Desemparats.
I abans d’entrar o al sortir del temple, ens podem aturar a contemplar la primera imatge, de pedra, de Nostra Senyora de Montalegre que es troba en una fornícula, a la paret exterior de l’edifici a la cantonada dels carrers Montalegre amb Valldonzella, una imatge que data de finals del segle XIV o de principis del XV.
Isabel Hernández Esteban
Després d’unes setmanes en aquest estat “incòmode” de Seu Vacant de què parlàvem el mes passat, tenim l’enorme alegria de tenir un nou Romà Pontífex. És lògic que l’Església Catòlica estigui exultant: ja hi ha a la Seu Romana un nou successor de Sant Pere, el Papa Francesc, que per ser-ho és cap de l’Església universal, que té la missió de guiar-la en els propers anys, que esperem que siguin molts.
Tots els fidels de l’Església tenim obligació de fer una pinya al voltant del Papa Francesc, el Pare comú, d’acompanyar-lo amb la nostra oració per la seva persona i per les seves intencions, d’escoltar i secundar els seus ensenyaments i de fer d’altaveu de les seves paraules.
Molts varem sentir una emoció molt gran quan en sortir a la plaça de Sant Pere per saludar i beneir el poble reunit, va voler que tots reséssim amb ell: Parenostre, Avemaria, Glòria … com si des del primer moment voldria ressaltar la primacia absoluta de l’Oració en la vida de l’Església i dels cristians. I així va començar el pontificat: acudint a Déu amb la pregària de Jesús, honrant a la Trinitat Santa i acudint a la Mare de Déu.
No tindria sentit intentar establir comparacions entre uns Papes i altres. Evidentment el Papa Francesc és diferent de Benet XVI i de Joan Pau II, però cada un d’ells ha rebut la pesada càrrega del ministeri Petrí i cada un d’ells ha marcat el camí que convenia seguir en el seu Pontificat. Preguem per ell perquè sigui un bon instrument de l’Esperit Sant en l’acompliment de la greu missió que se li ha confiat, i perquè els fidels de l’Església, com ovelles del seu ramat que som, ens deixem governar i conduir.
Mn Francesc Perarnau
Utilitzem cookies de Google Analytics per analitzar el comportament dels usuaris de la web i veure el contingut que més us interesa. Si continues navegant per la nostra web entenem que acceptes l'us d'aquestes cookies. Més informació de les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
A sota pots triar el tipus de cookies que permets en aquest web. Les funcionals són necessàries per al funcionament del web. Les analítiques ens ajuden a oferir-te contingut més interessant segons els vostres interessos. Les de Social Media us ajuda a compartir el contingut que considereu interessant i veure vídeos de youtube.
Prem al botó "Guardar configuració de cookies" per aplicar selecció.
Content blocked by WeePie Cookie Allow Plugin
