Contingut

“Nada te turbe, nada te espante.

Todo se pasa. Dios no se muda.

La paciencia todo lo alcanza.

Quien a Dios tiene, nada le falta.

Sólo Dios basta.”

El dia 15 del mes d’octubre celebrarem la festa de Santa Teresa de Jesús . Sens dubte es poden dir moltes coses d’aquesta dona excepcional , una de les grans Santes de la història, declarada Doctora de l’Església en 1970. La seva biografia és apassionant. Dotada d’uns dons i carismes extraordinaris va saber viure entregada plenament a complir la missió que Déu li havia confiat.  Mai va dir a Déu que no, encara que les circumstàncies fossin difícils o humanament impossibles.

Reformadora del Carmel, fundadora de molts convents per tota la geografia espanyola, va ser una dona pràctica, amb un enorme sentit comú, que “tocava amb els peus a terra”; posava sempre els mitjans humans necessaris fins on li era possible, i es fiava plenament de Déu, al qui tractava amb absoluta confiança .

El Senyor no li va estalviar patiments i dolors , no només morals , sinó també físics. D’ella s’explica que en una ocasió que va caure i es va fracturar el braç es queixava al Senyor, en un diàleg que semblant a aquest :

-Perquè em tractes així ? – li pregunta

– Ja veus, Teresa: el que jo dono a les ànimes escollides és el regal de la meva creu, així tracto als meus amics, li respon Jesús .

I ella , amb la confiança filial que li té, li diu:

– Senyor, per això tens tan pocs …

Els versos amb què he iniciat aquestes paraules són una bona mostra de l’enorme fe i confiança amb què ella vivia , i un consell que rebem amb agraïment. Els grans sants, com Teresa, ens donen grans lliçons que ens serveixen per a la nostra vida diària. També en les nostres vides apareixen dificultats i problemes, de vegades coses menors, altres vegades molt serioses, amb freqüència ens pesen i ens arriben a desbordar en ocasions… Que bé ens ve llavors sentir aquestes paraules, com un murmuri que la Santa ens diu a cau d’orella : res et torbi , res t’espanti …

Mn Francesc Perarnau

Ens explica l’Evangeli al capítol 9 de Sant Marc que un dia es va acostar a Jesús el pare d’un vailet que tenia dintre un dimoni que no el deixava viure. Aquell home estava desesperat. Havia fet de tot pel seu fill, i seguint el consell d’amics seus l’havia portat als deixebles de Jesús, però tampoc ells van poder guarir-lo.

Deia aquell a Jesús:

«Mestre, us he portat el meu fill, que té un esperit mut; i quan se n’apodera, el tira per terra, i treu bromera i cruix de dents i es queda rígid. ho he dit als vostres deixebles perquè l’expulsessin, però no han pogut» (…) si hi podeu res, tingueu compassió de nosaltres i ajudeu-nos».

Si hi podeu res!

Es com si li digues: diuen que tens poder, que fas coses impossibles, que has curat leprosos, que has donat vista als cecs, i també que expulses dimonis… Si això es veritat, ajuda’ns, si us plau!

Jesús l’escolta i li explica que la fe es condició necessària de la petició.

Es qüestió de fe.

I li diu Jesús:

«Això de si podeu…! Tot és possible al qui te fe».

El bon pare no te prou fe, però del fons de la seva anima surt una pregaria meravellosa: «Crec! Ajudeu la meva manca de fe!»

En aquest any de la fe, que ja es va acostant al seu final, es un bon moment per preguntar-nos per la nostra fe. Pot ser que a vegades ens sentim així, com aquell home, amb una fe dèbil; pot ser que hi hagi dubtes en el nostre horitzó, que davant les misèries pròpies o alienes, els problemes del mon o el mal que descobrim tant a prop nostre ens trobem com trontollant davant d’un abisme…

Es el moment de la pregaria confiada:

Senyor, jo crec, però ajudeu la meva manca de fe!

Mn Francesc Perarnau

Entrem al mes d’agost amb les paraules del Papa adreçades als joves, però també als grans, ressonant encara en la nostra oïda.

El Vicari de Crist ens demana que renovem la nostra il·lusió en el seguiment del Senyor. I que decididament fem tot el possible per transformar el món. Per això cal ser veritablement cristians; cristians de temps complet, al cent per cent. Els deia el Papa: Jo sé que vosaltres voleu ser bona terra, cristians de debò, no cristians a mig temps, no cristians “emmidonats” amb el nas així [aixecat] que semblen cristians i en el fons no fan res. No cristians de façana. Aquests cristians que són pura aparença no son cristians autèntics.

I per això no n’hi ha prou amb un simple anar fent, amb el compliment d’uns mínims. Jesús ho va deixar ben clar, i així es recull en l’Evangeli, que el camí cristià no és fàcil, és exigent, i que només els que s’esforcen poden seguir-lo.

A alguns els pot semblar que aquestes exigències dificulten que siguin molts els seguidors de Jesús. Si no demanés tant, diuen, el seguirien molts més…. És veritat que hi haurà qui no anirà per aquest camí. No hi trobarem els egoistes i ni els panxacontents, ni aquells que s’estimen més fer sempre el que és fàcil i plaent. No els hi trobarem perquè és un camí d’amor i, per tant, d’entrega a Déu i als altres. Els que són incapaços d’estimar no el poden seguir.

Jesús mai no va dir que seguir-lo fos fàcil, sinó més aviat tot el contrari: la seva predicació mostra la veritat que salva, i queda clar que acollir-la i seguir-la és sempre difícil. Seguint el camí que Jesús ens proposa, ens trobarem, caminant potser a velocitats diferents, ranquejant de vegades, tots aquells que saben que només trepitjant l’egoisme i la supèrbia, lluitant contra les tendències interiors que ens centren en el nostre jo i ens aparten dels altres, es transforma tot: un mateix, els altres i, per fi, el món, i s’arriba llavors a una veritable felicitat. Costa, però val la pena.

Sant Josepmaria escriu un punt en Camí que podria servir per tancar aquesta reflexió: “Pregui perquè no m’aturi mai en les coses fàcils”. -Ja ho he demanat. Ara cal que et posis a complir aquest bell propòsit (Camí 39).

Mn Francesc Perarnau