Contingut

Sovint, el Papa Francesc ha utilitzat l’expressió “discernir” en els seus escrits i en les seva predicació oral. La tornem a trobar en el programa del Sínode de Bisbes del proper mes d’Octubre, que tractarà en vers els joves, la fe i el discerniment vocacional. També apareix en el nou pla pastoral de l’arxidiòcesi de Barcelona.

Avui en dia, trobem moltes dificultats per dur a terme un vertader discerniment, i de manera especial quan hem de prendre una decisió sobre aspectes de gran transcendència per a la nostra vida. Se’ns fa difícil discernir entre el bé i el mal; entre el que realment ens convé i el que ens ve de gust o fan la majoria dels nostres amics o companys. Es fa feixuc decidir-se a contraure un vertader matrimoni i, també, ens adonem com de difícil és decidir-se a seguir una crida específica de Déu al servei de la seva Església i de les ànimes. Som conscients de la manca de vocacions en l’Església i, a la vegada, tenim grans desitjos de seguir i complir el voler de Déu per a nosaltres. Però no ens decidim!

L’actual estil de la societat no ens facilita prendre la decisió adequada, aquella que ens ompliria de felicitat, encara que ens compliqués la vida. Si procurem apropar-nos a Déu, amb una vida sacramental i d’oració intenses, trobarem la força necessària per descobrir el voler de Déu i decidir-nos a viure’l. Això és discernir. Com varen fer els apòstols, en van tenir prou amb un “segueix-me” de nostre Senyor per deixar totes les coses i jugar-se la vida per Crist. De la mateixa manera que han fet els sants i tants de cristians, així com tants dels nostres pares i avis.

Vull recordar el Beat Àlvar del Portillo, qui el 7 de juliol de 1935 va assistir a una predicació de San Josepmaria i en acabar-la es va decidir a lliurar-se totalment a Déu, sense necessitat de moltes reflexions i cavil·lacions, sense dubtar del voler de Déu per a ell, sense necessitat de consultar a d’altres ni experimentar altres coses. Ho va veure clar, es va fiar de Déu i va dir sí, fins al final de la seva vida. Ara el venerem com a beat. Un altre exemple molt estimat per nosaltres: la Mare de Déu. Discernim i decidim-nos! Val la pena!

Mn. Xavier Argelich

El Papa Francesc ens ensenya quines haurien de ser les notes o expressions espirituals que no han de faltar per entendre l’estil de vida al qual Déu ens crida. Em sembla que recordar-les ens poden ajudar a viure aquest mes, que dediquem a la devoció al Sagrat Cor de Jesús. El qui de veritat desitja assolir la santedat en aquest caminar terrenal, procura tenir els mateixos sentiments de Crist, cerca assemblar-se cada cop més a Ell. D’aquí, la importància de fixar-nos en aquestes característiques que ens assenyala el Sant Pare, ja què, ens facilitaran molt la tasca d’imitar Jesucrist, nostre model de santedat.

El Papa Francesc defineix aquestes qualitats com cinc grans manifestacions de l’amor a Déu i al proïsme. En primer lloc, la paciència i la mansuetud, les quals ens ajuden a aguantar, a suportar les contrarietats, les inestabilitats de la vida, i també les agressions dels altres, les seves infidelitats i defectes.

En segon terme, l’alegria i el bon humor. El que vol ser sant ha de ser capaç de viure d’aquesta manera, sense perdre el realisme, i il·luminant amb la seva fe l’esperit dels altres, de manera positiva i esperançada. El sant, en tercer lloc, és audaç, entusiasta, parla amb llibertat i té fervor apostòlic. La compassió entranyable de Jesús el movia a sortir de si mateix amb força per anunciar, guarir i alliberar. De la mateixa manera hem de desitjar tenir aquest esperit evangèlic i interessar-nos per totes les persones, procurant transmetre’ls l’alegria de la vida cristiana.

El Sant Pare, continua recordant la necessitat de l’ajuda dels altres per vèncer les nostres pròpies lluites en el camí vers la santedat. No podem aïllar-nos, cal aprendre a ajudar i a deixar-nos ajudar. La santedat és personal, però s’assoleix juntament amb la comunitat creient. I, finalment, ens indica que la santedat està oberta a la transcendència, que es manifesta en l’oració i en l’adoració.

Mn. Xavier Argelich

El Sant Pare Francesc ens acaba d’escriure una exhortació Apostòlica sobre la santedat en el món actual molt interessant i de lectura ben recomanada. Com quasi tots els seus documents, comença amb una invitació a alegrar-nos. La santedat és camí de felicitat i joia, a imitació de la vida de Jesucrist. El sant és una persona alegre perquè busca en tot moment fer la voluntat de Déu i la unió amb Ell. Això suposa estar obert als altres, aspecte que el sant Pare destaca de manera especial com a característica del sant. La santedat es l’exercici de les benaurances, és viu en comunitat, començant per la pròpia família, és pacient, audaç i cerca la constància en la pregària. El sant està obert a la vida, al món i als altres perquè buscar estimar per a sobre de tot.

Davant de les circumstàncies actuals de la nostre societat globalitzada i que viu sense Déu, em sembla de gran transcendència e importància aquest document, en especial per remoure el cor dels creients i provocar una reacció profunda en el nostre interior de viure la vida cristiana amb plenitud. Sense la necessitat de ser perfectes, però amb el ferm desig de buscar la perfecció a la que Déu ens crida, és a dir, deixar que Déu ens vagi transformant, que ens faci sants a pesar de les nostres mancances i debilitats, de les nostres imperfeccions. Deixar fer a Déu en les nostres circumstàncies personals, en el nostre dia a dia en el món actual, afrontant la realitat amb naturalitat i senzillesa, però desitjant arribar a la santedat personal.

El nou document ens ha arribat a les portes del mes de María, a qui el Papa anomena “la santa entre els sants” i ha volgut concloure l’Exhortació animant-nos a recórrer sovint a la seva maternal intercessió, a Ella que és “la més benaurada, la que ens ensenya el camí de la santedat i ens acompanya”. Ens convida a “conversar amb Ella”, ja que d’aquesta manera “ens consola, ens allibera i ens santifica”. Ens recorda que la Mare no necessita de moltes paraules, que no cal fer un gran esforç per dir-li el que ens passa, n’hi ha prou en repetir sovint: “Déu vos salve, Maria…”.

Mn. Xavier Argelich