Contingut

Estem immersos en una societat que avança sense rumb clar i que dóna la impressió que es mou al vaivé dels gustos i desitjos del moment. S’ha oblidat de Déu i per tant pensa que tot val, que la felicitat està en donar gust al que em ve de gust. D’aquesta manera, s’han introduit tot un seguit d’actituds i ideologies, fins i tot amb suport legal, que estan instaurant l’anomenada cultura de la mort. Cultura que, paradoxalment, té horror a la mort física i busca la manera d’evitar-la però, alhora, no té inconvenient a propugnar i afavorir l’avortament i l’eutanàsia, ni té en compte la vida espiritual de l’ésser humà. L’home i la dona ja no saben qui són. Han apartat a Déu del món i aquest ha entrat en una foscor profunda, de la qual només podrà sortir si els cristians som capaços d’il·luminar-lo amb la nostra fe feta vida.

Necessitem recordar de nou que Crist ens crida a la vida, a una vida nova que comença amb el baptisme i culmina en la vida eterna. Déu ens ha creat per a viure i , quan per la nostra desobediència es va introduir la mort al món, va venir a rescatar-nos per donar-nos la vida eterna i omplir-nos d’esperança amb la resurrecció de la carn . En recordar aquest mes de manera especial als nostres éssers estimats ja difunts, l’Església ens convida a considerar les veritats eternes i la necessitat de buscar la santedat personal per assolir la visió beatífica i poder viure i gaudir de Déu eternament, perquè tal com ens ho ensenyà nostre Senyor Jesucrist Déu no és Déu de morts, sinó de vius (cfr. S. Mt 22, 32). Ell ens dóna la vida, ens la manté i desitja que visquem amb Ell per sempre.

En considerar el més enllà ens omplirem de grans desitjos de fomentar al nostre voltant l’autèntica cultura de la vida, la que té com a centre a Déu i que el seu Fill ens ha ensenyat a viure. La vida de Crist és la vida del cristià i és vida per a tots aquells que l’abracen. Donar a conèixer Jesucrist és donar vida als altres.

Mn. Xavier Argelich

Estimats germans i germanes:

He demanat a tota l’Església que durant el mes d’octubre de 2019 es visqui un temps missioner extraordinari, per commemorar el centenari de la promulgació de la Carta apostòlica Maximum illud del Papa Benet XV (30 de novembre 1919). La visió profètica de la seva proposta apostòlica m’ha confirmat que avui segueix sent important renovar el compromís missioner de l’Església , impulsar evangèlicament la seva missió d’anunciar i portar al món la salvació de Jesucrist, mort i ressuscitat.     

El títol del present missatge és igual al tema de l’Octubre missioner: Batejats i enviats: l’Església de Crist en missió en el món. La celebració d’aquest mes ens ajudarà en primer lloc a tornar a trobar el sentit missioner de la nostra adhesió de fe a Jesucrist, fe que hem rebut gratuïtament com un do en el baptisme. La nostra pertinença filial a Déu no és un acte individual sinó eclesial: la comunió amb Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, és font d’una vida nova al costat de tants altres germans i germanes. I aquesta vida divina no és un producte per vendre sinó una riquesa per donar, per comunicar, per anunciar; aquest és el sentit de la missió. Gratuïtament hem rebut aquest do i gratuïtament el compartim (cf. Mt    10,8), sense excloure ningú. Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat, i a l’experiència de la seva misericòrdia, per mitjà de l’Església, sagrament universal de salvació.

La fe en la pasqua de Jesús, l’enviament eclesial baptismal, la sortida geogràfica i cultural d’un mateix i de la pròpia llar, la necessitat de salvació del pecat i l’alliberament del mal personal i social exigeixen que la missió arribi fins als últims racons de la terra. 

Confiem a Maria, la nostra Mare, la missió de l’Església. La Mare de Déu, unida al seu Fill des de la encarnació, es va posar en moviment, va participar totalment en la missió de Jesús, missió que als peus de la creu es va convertir també en la seva pròpia missió: col·laborar com a Mare de l’Església que en l’Esperit i en la fe engendra nous fills i filles de Déu.

Papa Francesc

(Extracte del missatge per a l’octubre missioner 2019)

En concloure el gran jubileu de l’any dos mil, el Papa Sant Joan Pau II ens animava a una nova imaginació de la caritat amb la intenció de promoure no només l’eficàcia de les ajudes prestades, sinó la capacitat de fer-se propers i solidaris amb qui pateix, perquè el gest d’ajuda sigui sentit com un compartir fratern.

En començar un nou curs, m’agradaria reflexionar sobre l’acció caritativa i social que es realitza en aquesta Església de Santa Maria de Montalegre des de fa ja tants anys. Per a això, cal començar agraint a totes aquelles persones que la fan possible dia a dia, amb la seva generosa dedicació que passa habitualment desapercebuda. També agraïm a tots els que ajuden amb el seu temps o amb les seves aportacions econòmiques, sense les quals seria impossible ajudar els que ho necessiten.

Secundant el desig del Papa, també del Papa Francesc, des de l’Acció Social de Montalegre, s’ha procurat arribar a cada un individualment i crear aquests llaços de fraternitat entre els beneficiaris i els voluntaris, De la mateixa manera, que es procura donar-los els instruments humans i formatius per desenvolupar les seves qualitats i sortir de la situació precària en què es troba la persona ajudada, també es fomenta el tracte d’amistat que facilita que tots se sentin acollits en l’Església i puguin descobrir l’amor preferencial de Déu cap a ells.

Aquesta manera d’actuar ha donat i continua donant molt bons resultats, pels quals donem gràcies a Déu, alhora que ens animen a seguir treballant amb aquesta imaginació, inventiva i amb la creativitat pròpia de la Caritat cristiana. Sempre hi ha nous reptes i possibilitats perquè sempre hi haurà necessitats al nostre voltant.

Per això, en aquest curs ens agradaria poder involucrar més gent a l’atenció d’aquelles persones que viuen soles o estan malaltes. I que moltes famílies participin en la distribució d’aliments a les famílies que els necessiten, creant aquests llaços de fraternitat i amistat entre les famílies. Fomentem tots, amb l’ajuda de la Mare de Déu de la Mercè, la imaginació de la Caritat.

Mn. Xavier Argelich

Aquests dies de més calor, durant els quals molta gent pot gaudir d’uns dies de  merescut descans, resulta normal que hom pretengui trobar una mica de pau exterior per a recuperar les forces exaudides durant l’any. No sempre s’aconsegueix, dependrà de molts factors externs al·lilens a la nostra voluntat. Però el que si que podem aconseguir tots, tinguem o no aquest dies de repòs, és la pau interior, aquella pau de l’ànima i del cor que només Déu pot donar. Procurem cercar-la ara i en tot moment, demanant-la amb pietat a qui ens la pot donar: Déu, nostre Senyor.

Jesucrist es presenta als Apòstols no només desitjant-los la pau, com feien tots el jueus, sinó atorgant-los la pau: “Us dono la meva pau, us deixo la meva pau”. La veritable pau és aquella que trobem al nostre interior, la que ens porta a actuar en tot moment amb serenitat i confiança, per molt grans i enrevessats que siguin els nostres problemes. És la pau del qui té la consciència tranquil·la perquè té l’anima neta, del qui busca el Regne de Déu, escolta la seva Paraula i s’esforça per viure-la. Confia en Déu i trobaràs, d’aquesta manera, la pau que perdura per sempre.

Quantes vegades se sent sentir als qui per primera vegada entren a Montalegre: “Quina pau hi ha aquí”. I no és pel silenci de l’ambient, o perquè l’Església estigui buida en aquell moment, sinó perquè la bellesa del Temple i, per sobre de tot, la presència de nostre Senyor, transmeten la veritable pau. Una estona d’oració davant el Tabernacle o davant d’una de les imatges de la Mare de Déu, o davant el Sant Crist que hi ha al final de la nau, ens omplen de pau. Aquella conversa sincera amb el mossèn que t’escolta i aquella confessió, també sincera i profunda, ens omplen de pau interior. Maria, Assumpta al Cel, que cerquem aquesta pau.

Mn. Xavier Argelich