Contingut

La Quaresma ens disposa i prepara per celebrar la passió, mort i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. És un camí cap a la Pasqua que és el centre de gravetat de la història del món, és un tornar a l’Amor etern, que es lliura a la mort de creu pels nostres pecats i ressuscita victoriós per donar-nos vida sobrenatural, vida en l’esperit.

En el temps de Quaresma, l’Església ens desperta de nou a la necessitat de renovar el nostre cor i les nostres obres, de manera que descobrim cada vegada més la centralitat del misteri pasqual: Crist ens ha salvat, ens ha alliberat dels lligams del dimoni.

Des de jove sacerdot, Sant Josepmaria animava a meditar la Passió del Senyor, el misteri de la nostra redempció, l’amor de Déu per cada un de nosaltres que pateix el insofrible per aconseguir-nos el perdó de les nostres ofenses; que ofereix la seva vida perquè tinguem vida en Ell; que es deixa ultratjar per mostrar-nos la força de la caritat veritable; que obre els braços a la creu per abraçar-nos a tots; que vessa fins a l’última gota de la seva sang per purificar el nostre cor i els nostres sentiments; que porta la creu a coll per enfortir la nostra lluita diària; que lliura la seva vida al Pare per elevar-nos a la dignitat de filles i fills de Déu; i que ressuscita per omplir-nos d’esperança i perquè siguem testimonis davant del món de la seva obra salvadora.

La meditació de la passió ens portarà, en paraules del Papa Francesc, a mirar els braços oberts de Crist crucificat i deixar-se salvar una vegada i una altra per Ell. Ens portarà a desitjar la conversió, a pregar amb més intensitat, a sacrificar-nos personalment perquè ell visqui en nosaltres, a mirar i tocar amb fe la carn de Crist en tantes persones que pateixen. Ens portarà a confessar els nostres pecats i creure en la seva misericòrdia que ens allibera de la culpa. Al costat de la creu sempre trobarem a Maria.

Mn. Xavier Argelich

El 14 de febrer de 1930, mentre celebrava la Santa Missa, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, va percebre que el camí de santedat enmig del món que el Senyor li havia fet veure un any i mig abans, també era per a les dones, en contra d’allò que inicialment havia entès. Des d’aquest moment, amb una gran alegria, va començar a difondre el carisma rebut entre les dones, obrint horitzons inesperats de vida espiritual, familiar i professional. Cridades a aportar al mon, a l’Església i a les famílies el seu gran potencial humà i espiritual, amb les característiques pròpies de la feminitat.

En aquest sentit, sant Josepmaria afirmava que la dona està cridada a dur a la família, a la societat civil, a l’Església, una cosa característic, que li és propi i que només ella pot donar: la seva delicada tendresa, la seva generositat incansable, el seu amor pel concret, la seva agudesa d’enginy, la seva capacitat d’intuïció … Escrivà encoratjava a les dones a afirmar conscient i decididament la seva singularitat femenina: a descobrir, acceptar i desenvolupar els propis talents.

Aquest plantejament ha portat a dignificar en molt la funció de les dones, a reconèixer la igualtat essencial entre l’home i la dona en el que és comú a la naturalesa humana i a ressaltar el que és propi i desigual de la dona en bé de la humanitat, enriquint-la en tots els sentits. Donem gràcies a Déu pels 90 anys, el pròxim dia 14, d’aquest meravellós camí de santedat en el món.

Mn. Xavier Argelich

Tot inici d’any suposa un al·licient per renovar els bons desitjos de millorar i no repetir els errors comesos en l’any que acabem de deixar. Però, a la vegada, no podem oblidar tot el camí recorregut fins ara amb totes les coses bones dutes a terme. D’aquí, que, en començar un nou any, fem una mica de balanç de l’any anterior i donem gràcies a Déu per tantes bondats rebudes, per la nostra feina ben feta, pels nostres esforços per ser millors i perquè també hem sabut aprendre dels nostres errors i hem procurat corregir-los. També donem gràcies a Déu perquè ens ha ajudat sempre i ens ha perdonat sempre que hem anat a Ell penedits. Si mirem enrere només hauríem de tenir motius per a ser agraïts a Déu i a tantes persones que ens envolten i ens estimen. I així és com us animo a començar aquest any.

Donem gràcies i formulem propòsits de seguir avançant pel camí correcte, aquell que ens assenyala nostre Senyor Jesucrist. Redrecem el que calgui redreçar, reforcem el que calgui reforçar, emprenguem el que encara hem d’emprendre, mantinguem-nos ferms en les nostres conviccions encertades i siguem constants en la nostra vida cristiana, amb desitjos d’apropar-nos més i més a Déu. Que Ell sigui realment la fi i l’objecte de la nostra existència. Per a això és important tenir una sòlida formació i viure amb constància aquelles pràctiques de pietat que acostumem a fer o que ens proposem viure a partir d’ara.

Aquest any celebrarem el centenari del naixement de Sant Joan Pau II i, per aquest motiu, hem organitzat un pelegrinatge a Polònia a finals de l’estiu vinent. La seva vida i el seu magisteri com a Papa és un estímul per buscar enamorar-nos més de Déu i de la Mare de Déu, a través dels sagraments i de les pràctiques de pietat: com pregava!, com resava el Rosari!, l’Àngelus! i tantes altres manifestacions de pietat de les que molts hem estat testimonis i ens han servit per mantenir-nos segurs en el camí emprès, el camí que condueix a la trobada definitiva amb Déu. Bon Any nou!

Mn. Xavier Argelich

Amb l’Advent iniciem un temps d’espera; però una espera que el Senyor ve a convertir en esperança. L’experiència ens mostra que ens passem la vida esperant: quan som nens volem créixer; en la joventut aspirem a un amor gran, que ens ompli; quan som adults busquem la realització en la professió; quan arribem a l’edat avançada aspirem al merescut descans. No obstant això, quan aquestes esperances es compleixen, o també quan naufraguen, percebem que això, en realitat, no ho era tot. Necessitem una esperança que vagi més enllà del que podem imaginar, que ens sorprengui. Així, encara que existeixen esperances més o menys petites que dia a dia ens mantenen en camí, en realitat, sense la gran esperança -la que neix de la Fe en Déu i del seu Amor als homes – totes les altres són insuficients.

Com diu el Papa Francesc: “El temps d’Advent ens torna l’horitzó de l’esperança, una esperança que no decep perquè està fundada en la Paraula de Déu. Una esperança que no decep, senzillament perquè el Senyor no decep mai”. El nostre temps present té un sentit perquè el Messies, esperat durant segles, neix a Betlem. Al venir Crist entre nosaltres, ens ofereix el do del seu amor i de la seva salvació. Pels cristians l’esperança està animada per una certesa: el Senyor és present al llarg de tota la nostra vida, a la feina i en els afanys quotidians; ens acompanya i un dia eixugarà també les nostres llàgrimes.

Recorrem aquestes setmanes amb aquesta espera atenta i alegre, i, alhora, plena d’esperança, contagiant-la als altres i de manera especial als joves, a qui els pot faltar raons per esperar. El Nen Jesús, Maria i Josep ens esperen a Betlem. Allí volem arribar amb tota la família! Bon Nadal!

Mn. Xavier Argelich