Contingut

No resulta gaire difícil entendre que –com ha afirmat tantes vegades el Magisteri de l’Església– «els pares són els primers i principals educadors dels seus fills». És un dret-deure que té la seva arrel a la llei natural i, per això, tots comprenen, encara que en algun cas sigui només d’una manera intuïtiva, que hi ha una continuïtat necessària entre la transmissió de la vida humana i la responsabilitat educadora.

Produeix un rebuig espontani pensar que els pares es poguessin desentendre dels seus fills una vegada que els han portat al món, o que la seva funció es podria limitar a atendre les necessitats físiques dels fills, despreocupant-se de les intel·lectuals, morals i afectives. L’arrel d’aquest rebuig natural és que la raó humana entén que l’àmbit primari per acollir i desenvolupar la vida de l’home és la comunitat conjugal i familiar.

En el designi diví, la família, «és una comunió de persones, reflex i imatge de la comunió del Pare i del Fill a l’Esperit Sant. La seva activitat procreadora i educativa és un reflex de l’obra creadora de Déu». La transmissió de la vida és un misteri que suposa la cooperació dels pares amb el Creador per portar a l’existència un nou ésser humà, imatge de Déu i cridat a viure com a fill seu. I l´educació participa plenament d´aquest misteri. Aquest és el motiu de fons pel qual l’Església ha afirmat sempre que «per la seva pròpia naturalesa, la institució mateixa del matrimoni i l’amor conjugal estan ordenats a la procreació i a l’educació de la prole i amb elles són coronats com la seva culminació»

Pertany a l’essència del matrimoni l’obertura a la vida, que no es redueix a la procreació sola dels fills, sinó que inclou l’obligació d’ajudar-los a viure una vida plenament humana i en relació amb Déu. A exemple de la Sagrada Família, els pares són cooperadors de la providència amorosa de Déu per dirigir la maduresa a la persona que se’ls ha confiat, acompanyant i afavorint, des de la infància fins a l’edat adulta, el seu creixement en saviesa, en edat i en gràcia, davant Déu i davant dels homes.

Mn. Xavier Argelich

La Sagrada Família de Natzaret és el model de tota família i principalment de les famílies cristianes. Aquests dies nadalencs haurem contemplat moltes vegades el portal de Betlem amb Jesús, Maria i Josep. Probablement ens haurem entretingut mirant les figures del pessebre i deixant que el cor s’entendreix davant de tanta bellesa i tants ensenyaments que haurem descobert una vegada més.

En aquest inici del nou any, ens fixarem en el model familiar que representa la Sagrada Família. En contemplar l’escena descobrim, en primer lloc, allò extern, l’estable, el pessebre que acull el Nen, la palla escampada per terra, el bou i la mula que donen calor al lloc. Descobrim l’alegria de Maria i de Josep, malgrat no haver trobat un lloc més digne perquè neixi el Fill de Déu. I, a continuació, ens endinsem a l’interior dels personatges a través de les seves mirades, que reflecteixen la bellesa de les seves ànimes, de la seva resposta al voler de Déu, l’afecte i la tendresa en els seus gestos i paraules, en el seu actuar. Descobrim l’agraïment i les pregàries, les súpliques a Déu per ser fidels a la seva missió, per saber correspondre a tanta gràcia rebuda.

Si, a més, ens traslladem a la llar de Natzaret seguirem descobrint tantes actituds i manifestacions pròpies de l’amor familiar que ens portaran a viure-les a les nostres famílies, amb un gran desig d’imitar la Sagrada Família perquè la nostra sigui el més semblant a la família de Jesús. Veurem com s’estimen, com es parlen, com es comprenen, com s’ajuden els uns als altres, com treballen, com resen, com socorren el necessitat, com tracten les amistats. I tot plegat realitzat amb una gran llibertat i un gran esperit de servei. Si, amb abnegació i sacrifici, però, com el que els mou és l’amor, fa la impressió que res costa, que tot es fa amb gran facilitat i alegria. Quin gran exemple i model. Volem imitar la Sagrada Família. Feliç Any Nou!

Mn. Xavier Argelich

Ens estem preparant per celebrar, un any més, el Naixement del Fill de Déu. L’Església ens convida a viure aquestes setmanes d’Advent amb l’esperança de la vinguda del Senyor: Veniu Senyor Jesús! exclama la litúrgia.

I el Senyor ve i neix a Betlem. Creix, aprèn i assumeix les responsabilitats pròpies d’un fill, d’un jove i d’un adult i es mostra el seu poble com el Messies esperat, el Salvador i Redemptor, donant vida per nosaltres, en una família. Ens mostra així la meravella de l’ésser humà i del do de la vida, perquè ens decidim a creure en Ell i seguir el camí que ens condueix fins a Ell.

Per això és important fixar-nos en la vida del Nen-Déu des del seu naixement fins a la seva mort. La seva vida transcorre al si d’una família. Neix en una família, té la seva mare i el seu pare, creix en aquesta família, aprèn en aquesta família, ajuda la família amb la seva feina, alegria i amb el seu amor. Assumeix la seva responsabilitat davant de la mort de Sant Josep. La seva mare el segueix durant els anys de predicació i anunci de la Bona Nova i és al costat d’Ell als peus de la Creu.

En la Solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria conclourem l’any de Sant Josep; el dia de Nadal celebrarem amb goig el naixement del Fill de Déu i l’endemà la Festa de la Sagrada Família de Natzaret, dins de l’any especial dedicat a la Família i a l’alegria de l’amor matrimonial. Per això volem viure intensament aquest temps d’Advent, que ens parla d’aquesta meravellosa realitat de l’amor familiar. A la família ens descobrim a nosaltres mateixos i descobrim els altres. És el nostre lloc, per això és la nostra llar. El que és propi de cada persona és néixer i viure en família, com ho van fer Jesús, Maria i Josep.

En muntar el pessebre demanem-li a la Sagrada Família que ens ajudi a redescobrir el valor i el significat de la família, el valor i significat de la persona.

Bon Nadal!

Mn. Xavier Argelich

Quan un home i una dona decideixen contraure matrimoni, unint les seves vides mentre visquin, no només segellen el seu amor mutu per estimar-se cada vegada més, sinó que, a més, inicien un camí junts, amb les seves il·lusions i esperances concretes. Inicien, per dir-ho així, un projecte comú que aniran construint amb el pas dels anys i el seu esforç personal. Per això, també és una tasca comuna, de tots dos. Tots dos han de caminar junts, en la mateixa direcció i sentit. Han de voler els mateixos fins i objectius, emprant els mateixos mitjans. Per això cal estimar-se, saber què volen, dialogar i consensuar. En definitiva, han de buscar ser feliços a la seva vida matrimonial i familiar.

Per assolir la felicitat, l’única recepta vàlida és procurar fer feliç l’altre. Això facilitarà desenvolupar el projecte comú i el creixement en l’amor mutu i als fills que Déu els concedeixi. La unió entre un home i una dona, per formar una família, requereix que es visqui la unitat tant físicament com espiritualment. L’amor matrimonial, encara que comenci pel sentiment, es consolida per la unitat d’objectius, desitjos i aspiracions al projecte comú de vida. Per això la donació d’un a l’altre ha de ser total i permanent. Si un dels dos, o tots dos, es reserves alguna cosa o la possibilitat de decidir d’una altra manera amb vista al futur, ja no s’estaria donant totalment.

Per assolir aquest objectiu comú és important evitar caure en l’individualisme, que no és res més que una manifestació d’egoisme. La vida matrimonial és vida de comunió, i aquesta es dóna quan es comparteix tot, quan hi ha generositat i entrega. Per això, cadascú ha de buscar el seu creixement personal humanament i espiritualment. Créixer en les virtuts humanes, morals i teologals. Totes condueixen al desenvolupament harmònic de la persona i ens perfeccionen, fent fàcil i agradable la donació a l’altre.

Quan es dóna aquest creixement, al matrimoni es crea l’atmosfera que impedeix l’individualisme egoista i es facilita la maduració personal, aconseguint la felicitat desitjada, que serà plena quan s’assoleixi la meta comuna i definitiva, el cel.

Mn. Xavier Argelich