Editorial

El Sant Pare Francesc ens acaba d’escriure una exhortació Apostòlica sobre la santedat en el món actual molt interessant i de lectura ben recomanada. Com quasi tots els seus documents, comença amb una invitació a alegrar-nos. La santedat és camí de felicitat i joia, a imitació de la vida de Jesucrist. El sant és una persona alegre perquè busca en tot moment fer la voluntat de Déu i la unió amb Ell. Això suposa estar obert als altres, aspecte que el sant Pare destaca de manera especial com a característica del sant. La santedat es l’exercici de les benaurances, és viu en comunitat, començant per la pròpia família, és pacient, audaç i cerca la constància en la pregària. El sant està obert a la vida, al món i als altres perquè buscar estimar per a sobre de tot.

Davant de les circumstàncies actuals de la nostre societat globalitzada i que viu sense Déu, em sembla de gran transcendència e importància aquest document, en especial per remoure el cor dels creients i provocar una reacció profunda en el nostre interior de viure la vida cristiana amb plenitud. Sense la necessitat de ser perfectes, però amb el ferm desig de buscar la perfecció a la que Déu ens crida, és a dir, deixar que Déu ens vagi transformant, que ens faci sants a pesar de les nostres mancances i debilitats, de les nostres imperfeccions. Deixar fer a Déu en les nostres circumstàncies personals, en el nostre dia a dia en el món actual, afrontant la realitat amb naturalitat i senzillesa, però desitjant arribar a la santedat personal.

El nou document ens ha arribat a les portes del mes de María, a qui el Papa anomena “la santa entre els sants” i ha volgut concloure l’Exhortació animant-nos a recórrer sovint a la seva maternal intercessió, a Ella que és “la més benaurada, la que ens ensenya el camí de la santedat i ens acompanya”. Ens convida a “conversar amb Ella”, ja que d’aquesta manera “ens consola, ens allibera i ens santifica”. Ens recorda que la Mare no necessita de moltes paraules, que no cal fer un gran esforç per dir-li el que ens passa, n’hi ha prou en repetir sovint: “Déu vos salve, Maria…”.

Mn. Xavier Argelich

Crist ha ressuscitat! Aquest és el gran anunci a tota la humanitat des de fa vint-i-un segles i que l’Església no es cansa d’anunciar ininterrompudament.

La Resurrecció de Jesucrist és l’esdeveniment més gran de la història de tot el món i del univers sencer. És el motiu principal de la nostra fe i la certesa més sòlida de tota esperança del cristià. Per això la celebrem amb tan de goig i amb una immensa joia. Encoratgem als nostres familiars i amics a participar d’aquesta celebració.

La Pasqua de Resurrecció es un bon moment per celebrar-ho, no només a l’Església, sinó també en la família, per això,  és una tradició ben arrelada la benedicció de les famílies durant aquesta temps pasqual. Ho podem fer comunitàriament o amb la família reunida. Crec que aquest any és una bona ocasió per a que tots rebem aquesta benedicció. Ho podem fer recitant aquesta pregària, en família, a casa nostra:

“Oh Déu, creador i redemptor misericordiós, del vostre poble que volguéreu que la família, fundada sobre la santa aliança nupcial, fos sagrament de la unió de Crista mb l’Església; beneïu abundosament la Nostra família, reunida en nom vostre, perquè els qui ens apleguem en ella amb un sol amor, inflamats per l’Esperit i constants en l’oració siguem sol·lícits els uns pels altres, ens ajudem en totes les necessitats i siguem de paraula i d’obra pregoners de la fe i l’amor. Per Crist Senyor nostre. Amén.”

La Resurrecció de Crist és un gran do per a tothom. Procurem que els seus fruïts arribin a totes les famílies, tan necessitades de la benedicció de Déu. Bona Pasqua!

Mn. Xavier Argelich

Endinsats en la Quaresma –temps de preparació per a la celebració dels grans misteris de la nostre fe- volem retrobar-nos un cop més amb Crist, nostre Redemptor. El nostre caminar terrenal està plegat de moments de debilitat i desviaments, i ens cal tornar una i altre  vegada al camí segur. De la mateixa manera que en la vida familiar cal que es donin sovint retrobaments entre els esposos, entre pares i fills i entre germanes, i, també, entre familiars i amics, talment cal fer-ho en la nostre vida espiritual. Benvinguts retrobaments! Quina meravella reparar, guarir, tancar ferides, perdonar i demanar perdó!

L’Església, que és Mare i família, ens encoratja cada any amb la Quaresma a viure un nou trobament amb Crist mitjançant l’oració, el sacrifici y les obres de caritat, que ens faciliten reconèixer els nostres desviaments i errors, ens empenyen al penediment i a la contrició, que culmina en l’abraçada paterna i materna de Déu en el fabulós sagrament de la Reconciliació, en la confessió contrita, concisa i complerta del nostres pecats. Esdevenim, així, nets i purificats en l’ànima per a poder unir-nos a Crist en la seva Passió i mort i gaudir amb Ell en la Resurrecció.

Sovint comprovem i experimentem tot el mal que ens envolta, però ens costa reconèixer el mal que hi ha en nosaltres. Quan aconseguim reconèixer-lo  i sapiguem esmenar-nos, llavors experimentarem una gran joia i un goig immens, com de ben segur ho hem experimentat tantes vegades en la nostra vida.

Recorreguem al gloriós Sant Josep, celebrarem la seva festa ben avançada la Quaresma, per a que ens faciliti l’espera’t i desitjat retrobament amb Crist, a qui ell va acollir amb cor pur i sincer.

Mn. Xavier Argelich

Hi ha crisi a la família? Una visió general i superficial ens portaria a respondre afirmativament a aquesta pregunta. I de ben segur així ho haurem fet en més d’una ocasió. N’hi ha moltes de famílies en crisi, és veritat, però realment no podem afirmar que la família està en crisi, ans el contrari, la família és i serà sempre un gran bé. Es més, la família és la solució a aquesta suposada crisi, i per això els cristians hem de donar a conèixer la força, la bellesa i el bé de la institució familiar.

La família és un do preuat de Déu. És on naixem, creixem, aprenem i on ens sentim protegits i estimats, sigui com sigui. Hem de valorar  més la pròpia família, independentment de les circumstàncies peculiars, perquè és la nostra família. En la mesura en que l’acceptem i l’estimem tal com és, ens serà més fàcil apreciar-la, ser agraïts i ajudar a millorar-la.

Tots necessitem una família i sentir-nos part de la mateixa. Quan és així, és molt fàcil reconèixer el gran bé que és cada família. I quan no és així, llavors, ens manca quelcom molt important i essencial pel nostre desenvolupament integral. Aleshores, caldrà adonar-se què l’Església és una gran família amb la capacitat d’acollir a tothom, sigui quina sigui la situació personal de cadascú, pel fet que Déu és Família i ha volgut que l’home i la dona visquin en família, i el mateix ho ha volgut per la seva Església.

Ens podem preguntar, cadascú de nosaltres, què puc fer per elevar el valor de la meva família, en què puc contribuir a que realment reflecteixi amb més nitidesa la imatge de la Santíssima Trinitat, seguint el model de la Sagrada Família de Natzaret. Val la pena l’esforç i l’empeny per revalorar el paper que juga la família en les nostres vides i en tota la societat. Quan la família va bé ens sentim bé i afrontem les dificultats amb un optimisme i una esperança més grans. Comencem resant més per les famílies i per l’Església.

Mn. Xavier Argelich

A l’iniciar un nou any renovem les nostres bones intencions de millorar en tots, o almenys en bona part, dels diferents aspectes que conformen la nostra vida. I és bo fer-ho, ja que suposa un bon estímul per continuar progressant com a persones. Significa, també, que afrontem la nostra existència amb il·lusió i esperança, avançant cap a una meta concreta i definitiva, que ens interpel·la constantment i ens mostra el camí a seguir, perquè Ell, Crist, també l’ha recorregut, tal com una vegada més hem reviscut aquests dies de Nadal.

Aquest any em proposo dedicar aquestes editorials a reflexionar sobre dos aspectes de gran importància per a la vida de l’església i de la societat: la família i la crida de Déu al servei de la seva Església i de tothom. Són dos aspectes que el Magisteri del Papa Francesc ha aprofundit de manera especial i preferent. I continuarà a fer-ho, ja què sense família i vocacions la transmissió de la fe no és possible. Per portar el missatge de Jesucrist al món sencer cal que la institució familiar sigui forta i que d’aquesta sorgeixin abundants apòstols, disposats a anunciar la Bona Nova inaugurada amb el naixement del fill de Déu.

Ens pot facilitar aquesta tasca la relectura de la Exhortació Apostòlica “Amoris Laetiae”, l’alegria de l’amor, així com els documents preparatoris del pròxim Sínode de bisbes sobre ” Els joves, la fe i el discerniment vocacional”. Procurem començar l’any resant més per la família i el jovent. Tant el relat del llibre del Gènesi de la creació de l’home i la dona, com el relat de l’Evangeli de l’elecció dels apòstols s’emmarquen en un ambient de pregària i de gran solemnitat. Per tant, l’actitud principal, enfront la família i les vocacions, d’aquells que tenim fe és l’oració i la consciència de la importància d’ambdues realitats, que són inseparables per a la vida de l’home i de la dona en la terra.

Déu és família, el fill de Déu neix en una família, Déu crida als homes i dones a formar una família i Crist va fundar l’Església com una família i li dóna una missió ben precisa. Comencem el 2018 i volem ser homes i dones de fe a imitació de Maria, model de mare de família i de correspondència a la crida de Déu. A Ella implorem confiats, especialment el primer dia de l’any, celebrant la seva Maternitat divina!

Mn. Xavier Argelich

Comencem l’any litúrgic amb el temps d’Advent, en el que els cristians ens preparem pel nou adveniment de nostre Senyor Jesucrist al final dels temps i per celebrar el seu naixement, al complir-se la plenitud dels temps, a Betlem.

L’amor de Déu vers els homes és tan gran que es fa un de nosaltres: el Verb de Déu, la Paraula, s’encarna en el si virginal de Maria. Déu, que mai ha abandonat a les seves creatures, surt al seu encontre. Ell, que ha fet tot mitjançant la seva Paraula, envia el seu Fill al món per a que tots nosaltres puguem trobar-lo, escoltar-lo i tornar a Ell un cop hem acceptat la seva Paraula, els seus designis amorosos en vers nostre.

L’Encarnació i el Naixement del Verb suposen un abans i un després per a tota la humanitat. Que la celebració del Nadal, precedida de l’Advent, suposi un nou impuls a la nostre vida cristiana. Preparem-nos per escoltar i meditar, un cop més, els esdeveniments que seran proclamats des del faristol: l’anunci de l’Àngel a Maria, las deliberacions de sant Josep, el goig d’Elisabet, el naixement en un establia de Betlem, l’anunci als pastors, el cant dels Àngels, l’adoració dels Reis Mags, etc. Estiguem disposats a escoltar i rebre en el nostre cor la bona nova de Nadal, la joia de la vinguda del Fill de Déu, que ens porta les seves Paraules de vida i salvació.

Alimentem, durant aquets dies, la nostre vida espiritual amb els texts sagrats que la litúrgia ens presenta, i fomentem la il·lusió de la vinguda de Crist a la terra. Visquem aquesta alegre espera tenint especial cura de l’Eucaristia dominical. Els ciris de la corona d’Advent que encendrem cada diumenge il·luminaran el nostre cor per donar cabuda i estada a la Paraula, al Nen Jesús, que naixerà a Betlem. Bon Nadal!

Mn. Xavier Argelich

Aquest mes recordem a tots aquells que han assolit la Benaurança, i demanem pels que encara es purifiquen abans d’arribar a la gloria definitiva.

Són aquells que han escoltat la Paraula de Déu i l’han posat en pràctica (cfr. Lc. 11, 28). Ens han donat exemple de fidelitat a la Paraula de Déu, i a la vegada, de conversió i lluita ascètica, de triomfs i de derrotes, però també de saber aixecar-se i mantenir l’esperança i el desig d’assolir la meta, el premi definitiu.

Escoltar la Paraula i viure-la ens santifica. Crist ens ensenya i ens mostra el camí de santedat. Fomentem i renovem els nostres desitjos de santedat, no tinguem por a ser veritables sants.

L’Església proclama la crida universal a la santedat tal com Jesucrist ens ho va anunciar. Tots, amb la gràcia de Déu, podem arribar a ser sants, es més, estem cridats a ser sants amb els mitjans que Ell ens dóna i que els trobem en l’Església, i això és pels mèrits de nostre Senyor Jesucrist.

Fem nostra la Paraula de Déu, que ens orienti la nostra vida, que sigui el referent en la pressa de decisions, que sigui la font de la nostra oració i que impregni totes les nostres relacions personals, professionals i socials.

I no deixem de pregar i oferir sufragis per a tots els difunts.

Mn. Xavier Aregelich

Déu no s’imposa. I és l’únic que podria fer-ho sense faltar a la justícia ni  a la llibertat. Però no ho fa. Ell va escollir ser conegut a través de la Paraula encarnada i anunciar i revelar la vinguda del Regne de Déu, de la salvació, per tal que cadascú, lliurement, l’acceptés en el seu cor.

Nostre Senyor Jesucrist, abans de tornar al Pare, es dirigeix a aquells que li han seguit i són testimonis de la seva resurrecció i els dóna les seves últimes paraules: “Aneu arreu del món i proclameu l’Evangeli”. I així ho van fer, i el mateix hem de seguir fent tots els que creiem en Ell.

La Paraula de Déu se’ns ha donat per viure-la i donar-la a conèixer. Quant més la visquem, més i millor aconseguirem fer-la arribar als altres.

L’església i els cristians no han deixat de fer-ho des del dia de l’Ascensió de Senyor al cel. Il·lusionem-nos amb la proclamació de la Paraula! Siguem veritables apòstols, anunciadors del do de Déu, que ve a trobar tots i cadascun dels homes i dones del nostre temps. L’anunci de la Paraula de Déu és molt gratificant, doncs ens acosta més a Ell i ens porta a donar als altres el millor que tenim: Déu mateix. Anunciem la felicitat, l’alegria de l’Evangeli, la pau, la justícia, la veritat, la caritat, la fraternitat, etc. En definitiva, anunciem l’Amor de Déu als homes. Res no ens omple més que aquest amor. Si acollim l’Amor de Déu donarem sentit a la nostra vida. Si, a més, podem difondre’l, tornarem a molts el sentit de les seves vides. Experimentem amb Sant Pau l’amor de Crist que ens empeny i ens dur a anunciar l’Evangeli.

Mn. Xavier Argelich

A l’acabar el discurs eucarístic, recollit per Sant Joan en el seu Evangeli, es produeix una gran desbandada dels deixebles del Senyor. No han entès el valor i el significat de les paraules de Jesús. Davant aquest abandó massiu de seguidors, Crist es dirigeix als dotze i els hi pregunta si volen també deixar-lo. Pere respon per tots: “¿A qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna”.

Davant els terribles atemptats del 17 i 18 d’agost de 2017, la nostra reacció va ser pregar, acompanyar el més a prop possible a les víctimes, ajudar-los en tot el que vàrem poder, i també, pregar i perdonar els causants de la barbàrie. I seguim fent-ho. Però això no impedeix que reflexionem i ens preguntem el què està passant en la nostra societat.

En aquest context, em va venir a la ment aquesta escena evangèlica que acabem de recordar. N’hi ha tants allunyats de Déu, que no coneixen el veritable i únic Déu. Continuem en desbandada. I la solució ens la continua donant Pere després de tants segles: “¿A qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna”. Paraules de veritat, de caritat, d’amor, de pau, que condueixen a la veritable llibertat i felicitat. No ens deixem enganyar, Ell és qui té paraules de vida eterna, no de mort i destrucció. La Paraula de Déu ens porta a viure segons el que som i a construir una societat que cerqui la perfecció en Crist.

Procurem posar els mitjans per conèixer bé aquestes paraules de vida eterna. La  participació en les diverses catequesi ens ajudarà a fer-ho.

Mn. Xavier Argelich

En el primer llibre de les Sagrades Escriptures, el Gènesi, llegim el relat de la creació: “I Déu digué: facis…” i tot s’anava fent segons deia. Cada dia mirava el que havia fet i veia que era bo. Va arribar el setè dia i la Paraula va descansar. És un relat que des de petits hem retingut en la nostre memòria i, de ben segur, no necessitem recorre al text escrit per a recordar-lo. Déu parla i crea. Déu ho fa tot mitjançant el Verb, la Paraula, el Fill. I tot ho crea per a Ell, i a més amés, també descansa.

Ens pot sorprendre que Déu descansi. Jesucrist, a l’evangeli, ens diu que el seu Pare “actua ahir, avui i sempre”. Sembla una contradicció i, no obstant, no ho és. No es tracta d’un descans inactiu, ens indica que cal que el creat contempli el Creador i el lloï. Per altre cantó, la Paraula se’ns revela a nosaltres i ens mostra la necessitat de treballar i descansar. Crist també experimenta el cansament i en ocasions es retira amb els Apòstols a un lloc allunyat per descansar-hi.

Tots necessitem descansar per poder continuar fent el bé. El descans diví també ens parla: la vida activa ha d’anar unida a la vida contemplativa. El descans ens porta a agrair i lloar Déu per la creació; a donar-lo culte sempre i especialment els diumenges. Doncs, procurem aprofitar els períodes de descans per cultivar l’esperit: el descans facilita l’oració, el recolliment interior, la lectura espiritual i la pràctica de les obres de caritat i servei als altres, especialment en la vida familiar. Aprofitem bé el temps de repòs i descans.

Mn. Xavier Argelich