Editorial

El mes passat recordàvem unes paraules de Tertulià (s. II) que posaven en relleu la manera que tenien els primers cristians de viure la fraternitat i la unió entre ells: “Mireu com s’estimen”.

Podríem afirmar que la nota més característica de la vida dels primers cristians era, precisament, com s’estimaven els uns als altres. Aquest és el senyal amb el que seran reconeguts pels qui no creien en Déu i, de ben segur, el motiu pel qual molts es sentiren cridats a abraçar la fe en Déu.

Els primers cristians procuraven posar en pràctica el manament de Jesucrist “d’estimar-vos uns als altres com jo us he estimat”. Aquesta és l’herència que ens han deixat. Ara ens correspon a nosaltres transmetre-la al món sencer.

Per això, cal començar per estimar més a les persones que ens envolten i, en primer lloc, als familiars més directes. La fraternitat, en sentit propi, fa referència als germans de sang. I per extensió, als batejats, els que formen part de l’Església, i després tots els altres. Seguir aquest ordre es manifestació segura de la vertadera fraternitat.

Un aspecte en el que ens podem esforçar més i que ens ajudarà a viure millor la fraternitat es procurar escoltar més als altres, amb atenció i interès autèntics. El interès per les qüestions dels nostres germans facilitarà, a la vegada, que no estem tan pendents de les nostres coses i que apreciem més les dels altres.

La fraternitat, l’amor al proïsme, es recolza en l’amor a Déu. Necessitem de la força de la fe en Déu per a ser pacients, amables, comprensius, misericordiosos i disposats a deixar les nostres coses per ajudar al germà.

Ens pot ser de gran ajuda fixar-nos en la Mare de Déu i la seva atenció per a tothom i, en primer lloc, pels que busquen estimar el seu Fill.

Mn. Xavier Argelich

La celebració del naixement de Nostre Senyor, ens porta, any rere any, la possibilitat de viure uns dies més units a tota la família i a tota la humanitat. Són dies en els que posem de manifest que l’amor familiar està per damunt de les distàncies i de totes aquelles coses que, humanament parlant, ens podrien separar. Durant aquest dies hem palpat l’amor de Déu per nosaltres i, a la vegada, hem procurat correspondre manifestant-li el nostre amor i estimant més als altres.

En motiu de la Benedicció Urbi et Orbi del dia de Nadal, el Sant Pare Francesc, ens va animar a esmerçar-nos a viure la fraternitat cristiana, tot fent-nos considerar que en Crist tots som germans. La fraternitat té una força especial, i així ens ho presenta la Sagrada Escriptura al comparar-la a una ciutat fortificada. I els primers cristians eren coneguts per com s’estimaven.

L’arquebisbe de Barcelona també ens empeny a viure el nou any en fraternitat, perquè tots som fills de Déu i, per tant, tots som germans. Ens ho recorda Sant Joan: “En això coneixerà tothom que sou els meus deixebles si us estimeu els uns als altres” (Jn 13,55). Es tracte d’un dels eixos principals del pla pastoral diocesà per impulsar-nos a donar a conèixer Jesucrist als que encara no el coneixen o s’han allunyat d’Ell. L’amor fratern és un dels principals exponents de la vida cristiana, senyal evident de que realment volem estimar Déu pel damunt de totes les coses. Nostre Senyor Jesucrist estima tothom, per tots neix, viu i entrega la seva vida. Acull a tothom, té paraules de consol per a tots, exigeix a tots i a tots demana correspondència a tan d’amor.

Com sempre, hem començat l’any sota el patrocini de la Mare de Déu. Esmercem-nos a estimar més els altres, començant pels familiars i pels més propers.

Mn. Xavier Argelich

Déu ve! Aquesta breu exclamació obre el temps de l’advent i ressona durant aquestes setmanes de preparació per al naixement del Fill de Déu.

És un temps d’alegre espera que ens porta a preparar-nos personalment i a preparar les nostres llars i el nostre entorn per donar-li la millor benvinguda a nostre Redemptor, el nostre Déu. Per això procurarem, en primer lloc, preparar les nostres ànimes per a que hi trobi una digne morada. Aquests dies, nodrirem la nostra vida espiritual amb els textos sagrats que la litúrgia ens presenta i fomentarem la il·lusió de la vinguda de Crist a la terra.

I, al mateix temps, procurarem adornar el nostre món de manera que quan arribi trobi un ambient festiu, ple d’alegria, de pau, de caritat i de molta fe. Per tant, esmercem-nos en decorar i il·luminar bé les nostres llars i les nostres ciutats.

En una societat com la nostra, cristiana però cada vegada més paganitzada, l’Advent és una bona ocasió per donar testimoni de la vinguda de Déu al món. Demostrem la nostra fe en la manera d’actuar i de celebrar les festes que s’apropen. La certesa de la vinguda de Crist ens ajudarà a viure aquest gran esdeveniment en actitud de pregària i de renovada esperança. Ens facilitarà viure els costums cristians propis d’aquestes festes. La Corona d’Advent, el pessebre, l’arbre de Nadal, el Nen Jesús, els àpats familiars, la celebració de l’Epifania, etc. ens introduiran en el gran misteri de la vinguda del Senyor que vol habitar entre nosaltres i mostrar el seu gran amor per als homes.

Les espelmes de la Corona d’advent que cada diumenge encendrem, il·luminaran el nostre interior per donar cabuda i refugi al Nen Jesús que naixerà a Betlem. Bon Nadal!

Mn. Xavier Argelich

A finals del mes passat va concloure a Roma el Sínode de bisbes sobre els joves, la fe i el discerniment vocacional. Durant el mes d’octubre, a Montalegre, ho hem viscut pregant diàriament el Sant Rosari en comunitat de fidels, com ens va proposar a tots els cristians el Papa Francesc. Ara procurarem continuar pregant per les conclusions i els fruits del mateix.

L’Església sencera ha reflexionat sobre el jovent, la fe i la crida de Déu a tot creient, especialment als més joves. En el sínode s’ha parlat del valor dels joves en el si de l’Església i de com poden ajudar-los els adults a desenvolupar totes les seves capacitats en bé de la fe i de la resposta generosa a Déu. És un tema que ens afecta a tots, joves i menys joves. La fe es viu i es transmet principalment en el si de la família, amb l’ajuda de la comunitat eclesial de la qual formem part.

Per aquest motiu, us animo tots a reflexionar sobre la forma de viure la fe i com intentem transmetre-la. Per mitjà de l’exemple, les obres i, també, de la paraula, acollint, comprenent i acompanyant, mostrant una veritable preocupació per a aquells més necessitats espiritualment i materialment. És una tasca apassionant i portarà un rejoveniment en l’Església i de cadascú de nosaltres. Preguem per als joves i amb els joves, acostant-nos a ells amb veritable amor cristià i donant-los a conèixer el vertader rostre amable de Crist.

Cerquem aquest mes de novembre d’una manera especial la intercessió dels Sants i de les ànimes del Purgatori, oferint abundants sufragis desitjosos de que arribin al cel i ens contagiïn el desig d’assolir la meta, però no abans d’haver contagiat l’alegria de la nostra fe a molts.

Mn. Xavier Argelich

Dos d’octubre de 1928, Madrid, en la casa dels Pares Paüls, fent exercicis espirituals, revisant les notes de vida interior que havia estat prenent els darrers anys,  de sobte,  sant Josepmaria veu l’Opus Dei. Una llum sobrenatural el fa entendre el què ell havia estat barrotant durant anys i que no sabia què era. Ara sant Josepmaria ja ho sap i s’agenolla al terra de l’habitació on es troba. Dóna gràcies a Déu i amb gran docilitat comença a recordar que estem tots cridats a la santedat, allà on ens trobem, sense canviar d’estat, en mig del món, a través de tots els treballs honrats que l’home pot realitzar. Tothom pot arribar a la santedat. Ell mateix ho expressa de manera meravellosa dient  “S’han obert els camins divins de la terra”.

Celebrem el norantè aniversari d’aquest esdeveniment. Fa 90 anys que Déu va suscità  l’Opus Dei, i ens unim a l’acció de gràcies que s’eleva a Déu des de tots els continents. I ho fem de tot cor. Durant tots aquests anys l ‘Opus Dei ha portat aquest missatge a molts països, contribuint a que l’esperit cristià impregni la vida de moltes persones, famílies i institucions i demanem al Senyor que continuï sembrant el món a mans plenes, amb un treball intens i constant, al pas de Déu.

També elevem la nostra gratitud a Déu pels més de cinquanta anys que els sacerdots de l’Opus Dei atenen aquesta Església de Santa Maria de Montalegre, procurant servir l’Església com Ella vol ser servida i a totes les persones que venen a trobar a Nostre Senyor. A més, recorrerem a Maria amb la pregària del Sant Rosari.

Mn. Xavier Argelich

Setembre és un mes ric en festes dedicades a la Mare de Déu. Començarem celebrant la Nativitat de Maria, uns dies més tard celebrarem el Santíssim Nom de Maria. Just després de celebrar l’Exaltació del seu Fill en la Creu, contemplarem els Dolors de Maria. I abans d’acabar setembre, la venerarem com a patrona de la Ciutat de Barcelona en la festa de la Mercè, que aquest any adquireix un relleu especial, ja que estem commemorant els vuit-cents anys de l’Ordre de la Mercè.

Crec que és una bona ocasió per recórrer a Maria demanant en particular pels joves i el proper Sínode de Bisbes dedicat a ells, que se celebrarà durant el mes d’octubre a Roma, amb el lema: “Els joves, la fe i el discerniment vocacional”. Preguem amb fe a Maria perquè molts joves s’apropin a Jesús, Ella és el camí més curt per aconseguir-ho.

La Verge Maria va rebre l’Ambaixada de l’Àngel essent molt jove i va mostrar la seva fe en aquell moment i durant tota la seva vida, i d’una manera admirable al peu de la Creu del seu fill. La seva resposta sempre afirmativa i prompta al voler de Déu va propiciar la vinguda del fill de Déu al nostre món, molt necessitat de fe i de generoses respostes al servei de l’Església i de les ànimes.

A ella, a Maria, anem amb confiança i ens posem sota la seva protecció i sol·licitud. Amb Ella, sabrem mostrar als joves el rostre amable i atractiu de Jesús.

Xavier Argelich

És ben conegut per tots que la família és la millor escola. L’educació i la formació que es dóna en una família cristiana és insubstituïble, perquè es fonamenta en l’amor dels pares i dels fills. Amor només superat per l’amor a Déu. Si els pares estimen Déu, el seu mutu amor i l’amor als fills serà encara més gran i autèntic, i, conseqüentment, en aquesta família es podrà transmetre una manera de viure meravellosa, molt difícil d’oblidar. El que s’aprèn en la llar familiar ens acompanya tota la vida, encara que en algun moment ens despistem i acabem ocultant allò que hem aprés.

En la família aprenem a estimar, es a dir, a lliurar-nos als altres, a ser generosos, a respectar-nos, a ajudar-nos, a cercar el millor per l’altre. Aprenem a afrontar la vida amb responsabilitat, a ser treballadors, a construir un futur esperançador. És on es forja el caràcter, on aprenem a dominar i dirigir els sentiments i els afectes, on aprenem a ser homes i dones que saben secundar els designis de Déu. Aprenem a sentir-nos segurs, i tantes altres bones coses.

Aquest mes se celebra una nova trobada mundial de les famílies, amb el lema “L’Evangeli de la Família: Alegria pel món”. La família cristiana és la bona notícia per al món, és la seva alegria, perquè ensenya el bé i a fer el bé, contrarestant el relativisme imperant en el món actual. És per això, que el Sant Pare ens recorda que per assolir el bé ens cal el combat espiritual, que ens porta a desenvolupar el que és bo, a la maduració espiritual i al creixement de l’amor, que són el millor contrapès davant del mal. Quant pot ajudar la família!

Recorreguem a Maria, Assumpta al Cel, demanant-li pels bons fruits de la Jornada Mundial de les Famílies.

Mn. Xavier Argelich

Sovint, el Papa Francesc ha utilitzat l’expressió “discernir” en els seus escrits i en les seva predicació oral. La tornem a trobar en el programa del Sínode de Bisbes del proper mes d’Octubre, que tractarà en vers els joves, la fe i el discerniment vocacional. També apareix en el nou pla pastoral de l’arxidiòcesi de Barcelona.

Avui en dia, trobem moltes dificultats per dur a terme un vertader discerniment, i de manera especial quan hem de prendre una decisió sobre aspectes de gran transcendència per a la nostra vida. Se’ns fa difícil discernir entre el bé i el mal; entre el que realment ens convé i el que ens ve de gust o fan la majoria dels nostres amics o companys. Es fa feixuc decidir-se a contraure un vertader matrimoni i, també, ens adonem com de difícil és decidir-se a seguir una crida específica de Déu al servei de la seva Església i de les ànimes. Som conscients de la manca de vocacions en l’Església i, a la vegada, tenim grans desitjos de seguir i complir el voler de Déu per a nosaltres. Però no ens decidim!

L’actual estil de la societat no ens facilita prendre la decisió adequada, aquella que ens ompliria de felicitat, encara que ens compliqués la vida. Si procurem apropar-nos a Déu, amb una vida sacramental i d’oració intenses, trobarem la força necessària per descobrir el voler de Déu i decidir-nos a viure’l. Això és discernir. Com varen fer els apòstols, en van tenir prou amb un “segueix-me” de nostre Senyor per deixar totes les coses i jugar-se la vida per Crist. De la mateixa manera que han fet els sants i tants de cristians, així com tants dels nostres pares i avis.

Vull recordar el Beat Àlvar del Portillo, qui el 7 de juliol de 1935 va assistir a una predicació de San Josepmaria i en acabar-la es va decidir a lliurar-se totalment a Déu, sense necessitat de moltes reflexions i cavil·lacions, sense dubtar del voler de Déu per a ell, sense necessitat de consultar a d’altres ni experimentar altres coses. Ho va veure clar, es va fiar de Déu i va dir sí, fins al final de la seva vida. Ara el venerem com a beat. Un altre exemple molt estimat per nosaltres: la Mare de Déu. Discernim i decidim-nos! Val la pena!

Mn. Xavier Argelich

El Papa Francesc ens ensenya quines haurien de ser les notes o expressions espirituals que no han de faltar per entendre l’estil de vida al qual Déu ens crida. Em sembla que recordar-les ens poden ajudar a viure aquest mes, que dediquem a la devoció al Sagrat Cor de Jesús. El qui de veritat desitja assolir la santedat en aquest caminar terrenal, procura tenir els mateixos sentiments de Crist, cerca assemblar-se cada cop més a Ell. D’aquí, la importància de fixar-nos en aquestes característiques que ens assenyala el Sant Pare, ja què, ens facilitaran molt la tasca d’imitar Jesucrist, nostre model de santedat.

El Papa Francesc defineix aquestes qualitats com cinc grans manifestacions de l’amor a Déu i al proïsme. En primer lloc, la paciència i la mansuetud, les quals ens ajuden a aguantar, a suportar les contrarietats, les inestabilitats de la vida, i també les agressions dels altres, les seves infidelitats i defectes.

En segon terme, l’alegria i el bon humor. El que vol ser sant ha de ser capaç de viure d’aquesta manera, sense perdre el realisme, i il·luminant amb la seva fe l’esperit dels altres, de manera positiva i esperançada. El sant, en tercer lloc, és audaç, entusiasta, parla amb llibertat i té fervor apostòlic. La compassió entranyable de Jesús el movia a sortir de si mateix amb força per anunciar, guarir i alliberar. De la mateixa manera hem de desitjar tenir aquest esperit evangèlic i interessar-nos per totes les persones, procurant transmetre’ls l’alegria de la vida cristiana.

El Sant Pare, continua recordant la necessitat de l’ajuda dels altres per vèncer les nostres pròpies lluites en el camí vers la santedat. No podem aïllar-nos, cal aprendre a ajudar i a deixar-nos ajudar. La santedat és personal, però s’assoleix juntament amb la comunitat creient. I, finalment, ens indica que la santedat està oberta a la transcendència, que es manifesta en l’oració i en l’adoració.

Mn. Xavier Argelich

El Sant Pare Francesc ens acaba d’escriure una exhortació Apostòlica sobre la santedat en el món actual molt interessant i de lectura ben recomanada. Com quasi tots els seus documents, comença amb una invitació a alegrar-nos. La santedat és camí de felicitat i joia, a imitació de la vida de Jesucrist. El sant és una persona alegre perquè busca en tot moment fer la voluntat de Déu i la unió amb Ell. Això suposa estar obert als altres, aspecte que el sant Pare destaca de manera especial com a característica del sant. La santedat es l’exercici de les benaurances, és viu en comunitat, començant per la pròpia família, és pacient, audaç i cerca la constància en la pregària. El sant està obert a la vida, al món i als altres perquè buscar estimar per a sobre de tot.

Davant de les circumstàncies actuals de la nostre societat globalitzada i que viu sense Déu, em sembla de gran transcendència e importància aquest document, en especial per remoure el cor dels creients i provocar una reacció profunda en el nostre interior de viure la vida cristiana amb plenitud. Sense la necessitat de ser perfectes, però amb el ferm desig de buscar la perfecció a la que Déu ens crida, és a dir, deixar que Déu ens vagi transformant, que ens faci sants a pesar de les nostres mancances i debilitats, de les nostres imperfeccions. Deixar fer a Déu en les nostres circumstàncies personals, en el nostre dia a dia en el món actual, afrontant la realitat amb naturalitat i senzillesa, però desitjant arribar a la santedat personal.

El nou document ens ha arribat a les portes del mes de María, a qui el Papa anomena “la santa entre els sants” i ha volgut concloure l’Exhortació animant-nos a recórrer sovint a la seva maternal intercessió, a Ella que és “la més benaurada, la que ens ensenya el camí de la santedat i ens acompanya”. Ens convida a “conversar amb Ella”, ja que d’aquesta manera “ens consola, ens allibera i ens santifica”. Ens recorda que la Mare no necessita de moltes paraules, que no cal fer un gran esforç per dir-li el que ens passa, n’hi ha prou en repetir sovint: “Déu vos salve, Maria…”.

Mn. Xavier Argelich