Editorial

És ben conegut per tothom que el mes de maig és el mes de Maria, la Mare de Déu. Tots els anys procurem tenir-la més present aquests dies, ficant-la en tot i en cadascuna de les coses que fem durant la jornada.

Aquest any dedicat a les Famílies podria ser una bona ocasió per viure el mes de Maria acudint-hi amb més freqüència com la Reina de la Famílies. Maria és Reina de l’univers i de tot allò creat, especialment dels homes i dones incorporats a Crist pel Baptisme i cridats a estendre el Regne de Crist al món en les nostres circumstàncies personals, familiars, professionals i socials. Busquem la manera que Maria ens ho faciliti deixant que regni en tota la nostra vida. Com l’apòstol Joan, fiquem-la a la nostra vida. Ella ens facilitarà que tot el nostre actuar, pensar i desitjar estigui centrat en Crist.

Us animo a fixar-nos, especialment, en les virtuts familiars de Maria per poder imitar-la i convertir-la així en autèntica Reina de les nostres Famílies i de la Família de tots els batejats que és l’Església.

Comencem per tenir una imatge de Santa Maria en un lloc preferent de casa nostra i a la nostra habitació, que rebi la salutació diària i les oracions de cada membre de la família i de tota la família quan resem junts. Posem sota la seva protecció a la nostra família de manera senzilla i espontània cada matí. Incorporem algunes pràctiques de pietat mariana a la família o visquem amb més constància i fervor les que ja vivim.

Busquem imitar Maria en el seu tracte maternal i familiar amb Jesús i Josep, el seu esperit de servei, la seva amabilitat i afecte, la seva abnegació i la seva dedicació atenta i desinteressada a les persones i a la llar. Deixem que ella Regni i sigui Mare!

Mn. Xavier Argelich.

Ens apropem a la Setmana Santa i la volem viure ben units al nostre Senyor, a l’Església i a tota la humanitat, especialment units als nostres familiars i amics.

Durant la Quaresma hem procurat preparar el nostre cor i la nostra ment per poder endinsar-nos millor en el misteri de la nostra salvació, cosa que haurà produït en nosaltres el desig intens de viure la Setmana Santa contemplant i vivint la passió, mort i resurrecció del nostre Senyor Jesucrist .

Durant aquests dies tornarem a contemplar Crist sofrint i patint per nosaltres precisament perquè ens estima amb bogeria. Tot ho pateix per tu i per mi. I ho fa amb voluntarietat actual, lliurement, desitjant que també nosaltres ens unim a Ell amb plena llibertat. Vol fer-nos germans seus, fills de Déu Pare. Desitja que tots i totes tinguem vida sobrenatural, que corresponguem a tant d’amor. Per això, mirem Crist, contemplem la seva Passió i mort i, així, no només descobrirem una manera de comportar-nos sinó que descobrirem Déu. Portarem la nostra ment i el nostre cor al Fill de Déu, Home com nosaltres i Déu veritable, que estima i que pateix en la seva carn per la Redempció del món.

La gràcia divina ens capacita i ens disposa, durant aquests dies, per trobar-nos amb Déu i ens facilita una unió més íntima i personal amb Nostre Senyor Jesucrist, que repercutirà en benefici de les persones que més estimem i de les més necessitades.

Considerar la Passió ens ajuda a ser més generosos en l’amor i en el sacrifici, en la nostra expiació pels nostres pecats, en el nostre esforç per fer les nostres feines i obligacions tan bé com sigui possible. En definitiva, com ens diu Sant Agustí, la Passió de Crist és suficient per modelar completament la nostra vida.

Mn. Xavier Argelich, dos d’abril de 2022

Hem iniciat el temps de Quaresma que ens convida a preparar-nos per reviure el misteri Pasqual, el misteri de Redempció i Salvació de l’home.

Uns dies abans de començar aquest temps penitencial, esclatava la guerra entre Rússia i Ucraïna. Tots confiàvem en una solució pacífica del problema, però no ha estat així. Per això el Papa Francesc ens va animar a començar el temps quaresmal resant per la pau al món i a Ucraïna, i així ho hem fet i continuarem fent-ho fins que cessi la violència. D’aquí unes setmanes celebrarem la resurrecció de Jesucrist i reviurem la seva aparició als Apòstols, davant dels quals es presenta amb la salutació amb què comencem la celebració de l’Eucaristia: “La pau sigui amb vosaltres”. El Senyor sempre desitja la pau en els cors dels qui l’estimen i se l’atorga quan se la demanen.

La pau al món és conseqüència de la pau interior de cada home i dona. Som cadascun de nosaltres els que hem de trobar en primer lloc aquesta pau. Perquè regni la pau hem de tenir pau i donar pau al nostre voltant. En aquest cas, primer un mateix: “Benaurats els pacífics, perquè seran anomenats fills de Déu”. En segon lloc, pau a les famílies. Si en una família regna la pau hi ha alegria, confiança, ajuda mútua i la llar resplendeix. I aquesta pau i serenitat, juntament amb l’alegria i l’esperança, es transmet per contagi als altres i al món sencer. Sant Josepmaria ens animava a ser “sembradors de pau i alegria”.

Aprofitem aquest temps litúrgic per descobrir, una vegada més, la veritable pau interior, la que trobem a l’abraçada paternal de Déu quan tornem a Ell confiadament amb un penediment sincer dels nostres pecats. Deixem que Ell converteixi el nostre cor, que el transformi amb l’exercici de les pràctiques quaresmals de la pregària, dejuni i almoina. Que ens el transformi en el Sagrament de la Penitència, obtenint així la veritable pau dels fills de Déu. La conversió sincera i la confessió completa dels nostres pecats sempre produeixen una pau immensa. Ens fan tocar el cel a la terra. Cor Sacratíssim de Jesús, doneu-nos la pau.

Mn. Xavier Argelich

No resulta gaire difícil entendre que –com ha afirmat tantes vegades el Magisteri de l’Església– «els pares són els primers i principals educadors dels seus fills». És un dret-deure que té la seva arrel a la llei natural i, per això, tots comprenen, encara que en algun cas sigui només d’una manera intuïtiva, que hi ha una continuïtat necessària entre la transmissió de la vida humana i la responsabilitat educadora.

Produeix un rebuig espontani pensar que els pares es poguessin desentendre dels seus fills una vegada que els han portat al món, o que la seva funció es podria limitar a atendre les necessitats físiques dels fills, despreocupant-se de les intel·lectuals, morals i afectives. L’arrel d’aquest rebuig natural és que la raó humana entén que l’àmbit primari per acollir i desenvolupar la vida de l’home és la comunitat conjugal i familiar.

En el designi diví, la família, «és una comunió de persones, reflex i imatge de la comunió del Pare i del Fill a l’Esperit Sant. La seva activitat procreadora i educativa és un reflex de l’obra creadora de Déu». La transmissió de la vida és un misteri que suposa la cooperació dels pares amb el Creador per portar a l’existència un nou ésser humà, imatge de Déu i cridat a viure com a fill seu. I l´educació participa plenament d´aquest misteri. Aquest és el motiu de fons pel qual l’Església ha afirmat sempre que «per la seva pròpia naturalesa, la institució mateixa del matrimoni i l’amor conjugal estan ordenats a la procreació i a l’educació de la prole i amb elles són coronats com la seva culminació»

Pertany a l’essència del matrimoni l’obertura a la vida, que no es redueix a la procreació sola dels fills, sinó que inclou l’obligació d’ajudar-los a viure una vida plenament humana i en relació amb Déu. A exemple de la Sagrada Família, els pares són cooperadors de la providència amorosa de Déu per dirigir la maduresa a la persona que se’ls ha confiat, acompanyant i afavorint, des de la infància fins a l’edat adulta, el seu creixement en saviesa, en edat i en gràcia, davant Déu i davant dels homes.

Mn. Xavier Argelich

La Sagrada Família de Natzaret és el model de tota família i principalment de les famílies cristianes. Aquests dies nadalencs haurem contemplat moltes vegades el portal de Betlem amb Jesús, Maria i Josep. Probablement ens haurem entretingut mirant les figures del pessebre i deixant que el cor s’entendreix davant de tanta bellesa i tants ensenyaments que haurem descobert una vegada més.

En aquest inici del nou any, ens fixarem en el model familiar que representa la Sagrada Família. En contemplar l’escena descobrim, en primer lloc, allò extern, l’estable, el pessebre que acull el Nen, la palla escampada per terra, el bou i la mula que donen calor al lloc. Descobrim l’alegria de Maria i de Josep, malgrat no haver trobat un lloc més digne perquè neixi el Fill de Déu. I, a continuació, ens endinsem a l’interior dels personatges a través de les seves mirades, que reflecteixen la bellesa de les seves ànimes, de la seva resposta al voler de Déu, l’afecte i la tendresa en els seus gestos i paraules, en el seu actuar. Descobrim l’agraïment i les pregàries, les súpliques a Déu per ser fidels a la seva missió, per saber correspondre a tanta gràcia rebuda.

Si, a més, ens traslladem a la llar de Natzaret seguirem descobrint tantes actituds i manifestacions pròpies de l’amor familiar que ens portaran a viure-les a les nostres famílies, amb un gran desig d’imitar la Sagrada Família perquè la nostra sigui el més semblant a la família de Jesús. Veurem com s’estimen, com es parlen, com es comprenen, com s’ajuden els uns als altres, com treballen, com resen, com socorren el necessitat, com tracten les amistats. I tot plegat realitzat amb una gran llibertat i un gran esperit de servei. Si, amb abnegació i sacrifici, però, com el que els mou és l’amor, fa la impressió que res costa, que tot es fa amb gran facilitat i alegria. Quin gran exemple i model. Volem imitar la Sagrada Família. Feliç Any Nou!

Mn. Xavier Argelich

Ens estem preparant per celebrar, un any més, el Naixement del Fill de Déu. L’Església ens convida a viure aquestes setmanes d’Advent amb l’esperança de la vinguda del Senyor: Veniu Senyor Jesús! exclama la litúrgia.

I el Senyor ve i neix a Betlem. Creix, aprèn i assumeix les responsabilitats pròpies d’un fill, d’un jove i d’un adult i es mostra el seu poble com el Messies esperat, el Salvador i Redemptor, donant vida per nosaltres, en una família. Ens mostra així la meravella de l’ésser humà i del do de la vida, perquè ens decidim a creure en Ell i seguir el camí que ens condueix fins a Ell.

Per això és important fixar-nos en la vida del Nen-Déu des del seu naixement fins a la seva mort. La seva vida transcorre al si d’una família. Neix en una família, té la seva mare i el seu pare, creix en aquesta família, aprèn en aquesta família, ajuda la família amb la seva feina, alegria i amb el seu amor. Assumeix la seva responsabilitat davant de la mort de Sant Josep. La seva mare el segueix durant els anys de predicació i anunci de la Bona Nova i és al costat d’Ell als peus de la Creu.

En la Solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria conclourem l’any de Sant Josep; el dia de Nadal celebrarem amb goig el naixement del Fill de Déu i l’endemà la Festa de la Sagrada Família de Natzaret, dins de l’any especial dedicat a la Família i a l’alegria de l’amor matrimonial. Per això volem viure intensament aquest temps d’Advent, que ens parla d’aquesta meravellosa realitat de l’amor familiar. A la família ens descobrim a nosaltres mateixos i descobrim els altres. És el nostre lloc, per això és la nostra llar. El que és propi de cada persona és néixer i viure en família, com ho van fer Jesús, Maria i Josep.

En muntar el pessebre demanem-li a la Sagrada Família que ens ajudi a redescobrir el valor i el significat de la família, el valor i significat de la persona.

Bon Nadal!

Mn. Xavier Argelich

Quan un home i una dona decideixen contraure matrimoni, unint les seves vides mentre visquin, no només segellen el seu amor mutu per estimar-se cada vegada més, sinó que, a més, inicien un camí junts, amb les seves il·lusions i esperances concretes. Inicien, per dir-ho així, un projecte comú que aniran construint amb el pas dels anys i el seu esforç personal. Per això, també és una tasca comuna, de tots dos. Tots dos han de caminar junts, en la mateixa direcció i sentit. Han de voler els mateixos fins i objectius, emprant els mateixos mitjans. Per això cal estimar-se, saber què volen, dialogar i consensuar. En definitiva, han de buscar ser feliços a la seva vida matrimonial i familiar.

Per assolir la felicitat, l’única recepta vàlida és procurar fer feliç l’altre. Això facilitarà desenvolupar el projecte comú i el creixement en l’amor mutu i als fills que Déu els concedeixi. La unió entre un home i una dona, per formar una família, requereix que es visqui la unitat tant físicament com espiritualment. L’amor matrimonial, encara que comenci pel sentiment, es consolida per la unitat d’objectius, desitjos i aspiracions al projecte comú de vida. Per això la donació d’un a l’altre ha de ser total i permanent. Si un dels dos, o tots dos, es reserves alguna cosa o la possibilitat de decidir d’una altra manera amb vista al futur, ja no s’estaria donant totalment.

Per assolir aquest objectiu comú és important evitar caure en l’individualisme, que no és res més que una manifestació d’egoisme. La vida matrimonial és vida de comunió, i aquesta es dóna quan es comparteix tot, quan hi ha generositat i entrega. Per això, cadascú ha de buscar el seu creixement personal humanament i espiritualment. Créixer en les virtuts humanes, morals i teologals. Totes condueixen al desenvolupament harmònic de la persona i ens perfeccionen, fent fàcil i agradable la donació a l’altre.

Quan es dóna aquest creixement, al matrimoni es crea l’atmosfera que impedeix l’individualisme egoista i es facilita la maduració personal, aconseguint la felicitat desitjada, que serà plena quan s’assoleixi la meta comuna i definitiva, el cel.

Mn. Xavier Argelich

 L’amor humà, que condueix a el matrimoni i la família, és un camí diví, vocacional, meravellós, canal per a una completa dedicació al nostre Déu. Quan un home i una dona es lliuren mútuament en un acte de donació plena manifestat davant Déu, l’Església i la societat emprenen un camí de santedat que els hauria de conduir a la trobada definitiva amb Déu, és a dir, al cel.

El matrimoni i la família són una vocació divina, una crida a viure la vida de la gràcia en plenitud. Déu crida a molts batejats a la vida matrimonial. Per aquest motiu els esposos poden afirmar amb certesa que la seva unió esponsal és un camí diví, estimat per Déu des del mateix instant de la Creació de l’home i la dona.

Amb la vinguda al món del Fill de Déu, a més, el matrimoni ha estat elevat a sagrament, santificant la vida matrimonial i familiar. El Senyor atorga als esposos la gràcia necessària perquè, junts, recorrin el camí que condueix a la vida eterna.

Crist ha fet del matrimoni un camí diví de santedat, per trobar Déu enmig de les ocupacions diàries, de la família i de la feina, per situar l’amistat, les alegries i les penes -perquè no hi ha cristianisme sense Creu-, i les mil petites coses de la llar en el nivell etern de l’amor.

La vida matrimonial i familiar no és instal·lar-se en una existència segura i còmoda, sinó dedicar-se l’un a l’altre i dedicar temps generosament als altres membres de la família, començant per l’educació dels fills, per obrir-se, a continuació, als amics , a altres famílies, i especialment als més necessitats. Demanem a la Mare de Déu del Roser per la santedat de la Família.

Mn. Xavier Argelich

Juntament a l’any de sant Josep celebrem l’any de la Família que es perllongarà fins a mitjans del proper 2022. Fins ara hem dedicat l’editorial mensual a sant Josep; a partir d’aquest inici de curs i fins al final del mateix el dedicarem a la família fonamentada en l’amor humà autèntic i que té com a característica específica el lliurament alegre i generós de l’home i la dona.

Aquesta família s’inicia amb el do i misteri del matrimoni. El matrimoni és una realitat natural, que respon a la manera de ser persona, home i dona. En aquest sentit ensenya l’Església que “El mateix Déu és l’autor del matrimoni (GS 48, 1). La vocació al matrimoni s’inscriu en la naturalesa mateixa de l’home i de la dona, segons van sortir de la mà del Creador “(CEC, 1603).

Per tant, no es tracta d’una creació cultural, ja que només el matrimoni reflecteix plenament la dignitat de la unió entre home i dona. Les seves propietats essencials -unitat i indissolubilitat- no han estat establertes per cap religió, societat, legislació o autoritat humana, sinó que les deduïm de la seva mateixa naturalesa. Aquí radica el gran misteri de l’amor humà, de la unió de l’home i la dona.

L’amor exigeix ​​lliurament, un lliurament que sigui total i definitiu, no seria autèntic lliurament si fos parcial i temporal o condicional. La totalitat d’aquesta donació mútua és la clau d’allò en el que consisteix el matrimoni, perquè d’ella deriven les seves qualitats essencials i els seus fins propis. Només un lliurament que sigui do total de si i una acceptació també total responen a les exigències de la dignitat de la persona. Què important és procurar entendre aquest misteri arrelat en el misteri de l’amor de Déu.

Per això s’entén que no hi hagi diferents models matrimonials i familiars segons les preferències del moment. El matrimoni segueix a la naturalesa humana i les seves característiques pròpies són reflex d’ella. El matrimoni neix de l’acte lliure pel qual una dona i un home es donen i reben mútuament per a ser matrimoni, fonament i origen d’una família.

Mn. Xavier Argelich

En aquest mes d’agost en què celebrarem la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu al cel en cos i ànima, considerarem un últim aspecte de la vida de Sant Josep: La de Pare a l’ombra.

El que no estigui molt habituat a la devoció a sant Patriarca, li pot sorprendre aquest qualificatiu. El Papa Francesc ens explica el sentit correcte d’aquesta expressió: “Amb la imatge evocadora de l’ombra es defineix la figura de Josep, que per a Jesús és l’ombra del Pare celestial a la terra: El defensa, el protegeix, no s’aparta mai del seu costat per seguir els seus passos”.

Efectivament, sant Josep és, per a Jesús, l’ombra de Déu Pare a la terra, perquè, passant gairebé desapercebut, realitza a la perfecció la seva especial paternitat: “Ser pare significa introduir a l’infant en l’experiència de la vida, en la realitat. No per retenir-lo, no per empresonar-ho, no per posseir-lo, sinó per fer-ho capaç de triar, de ser lliure, de sortir”. (Patris corde, n. 7). Sense protagonisme, porta a terme tota la responsabilitat d’un pare amb el seu fill. I ho fa d’una manera meravellosa, sabent que els protagonistes de la seva vida són el Nen i la Mare. Se sap instrument escollit per Déu per a una tasca meravellosa com és la d’introduir en la vida humana al Fill de Déu fet home.

Sant Josep continua sent pare a l’ombra i protegeix i acompanya en el seu camí terreny a tots els que procuren venerar-lo, com va protegir i acompanyar Jesús mentre creixia i es feia home. Sant Josep va estimar a Jesús com un pare estima el fill, el va tractar donant-li tot el millor que tenia. Amb la gràcia de Déu va ser capaç de dur a terme la tasca de tirar endavant en lo humà al Fill de Déu.

Busquem aprofitar bé aquest mes d’agost, que molts hi sereu al costat de les vostres famílies, per a ser a l’ombra, autèntics instruments de Déu per al creixement humà i espiritual dels que ens envolten. Imitant així a Maria i Josep.

Mn. Xavier Argelich