Editorial

Ens estem preparant per celebrar, un any més, el Naixement del Fill de Déu. L’Església ens convida a viure aquestes setmanes d’Advent amb l’esperança de la vinguda del Senyor: Veniu Senyor Jesús! exclama la litúrgia.

I el Senyor ve i neix a Betlem. Creix, aprèn i assumeix les responsabilitats pròpies d’un fill, d’un jove i d’un adult i es mostra el seu poble com el Messies esperat, el Salvador i Redemptor, donant vida per nosaltres, en una família. Ens mostra així la meravella de l’ésser humà i del do de la vida, perquè ens decidim a creure en Ell i seguir el camí que ens condueix fins a Ell.

Per això és important fixar-nos en la vida del Nen-Déu des del seu naixement fins a la seva mort. La seva vida transcorre al si d’una família. Neix en una família, té la seva mare i el seu pare, creix en aquesta família, aprèn en aquesta família, ajuda la família amb la seva feina, alegria i amb el seu amor. Assumeix la seva responsabilitat davant de la mort de Sant Josep. La seva mare el segueix durant els anys de predicació i anunci de la Bona Nova i és al costat d’Ell als peus de la Creu.

En la Solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria conclourem l’any de Sant Josep; el dia de Nadal celebrarem amb goig el naixement del Fill de Déu i l’endemà la Festa de la Sagrada Família de Natzaret, dins de l’any especial dedicat a la Família i a l’alegria de l’amor matrimonial. Per això volem viure intensament aquest temps d’Advent, que ens parla d’aquesta meravellosa realitat de l’amor familiar. A la família ens descobrim a nosaltres mateixos i descobrim els altres. És el nostre lloc, per això és la nostra llar. El que és propi de cada persona és néixer i viure en família, com ho van fer Jesús, Maria i Josep.

En muntar el pessebre demanem-li a la Sagrada Família que ens ajudi a redescobrir el valor i el significat de la família, el valor i significat de la persona.

Bon Nadal!

Mn. Xavier Argelich

Quan un home i una dona decideixen contraure matrimoni, unint les seves vides mentre visquin, no només segellen el seu amor mutu per estimar-se cada vegada més, sinó que, a més, inicien un camí junts, amb les seves il·lusions i esperances concretes. Inicien, per dir-ho així, un projecte comú que aniran construint amb el pas dels anys i el seu esforç personal. Per això, també és una tasca comuna, de tots dos. Tots dos han de caminar junts, en la mateixa direcció i sentit. Han de voler els mateixos fins i objectius, emprant els mateixos mitjans. Per això cal estimar-se, saber què volen, dialogar i consensuar. En definitiva, han de buscar ser feliços a la seva vida matrimonial i familiar.

Per assolir la felicitat, l’única recepta vàlida és procurar fer feliç l’altre. Això facilitarà desenvolupar el projecte comú i el creixement en l’amor mutu i als fills que Déu els concedeixi. La unió entre un home i una dona, per formar una família, requereix que es visqui la unitat tant físicament com espiritualment. L’amor matrimonial, encara que comenci pel sentiment, es consolida per la unitat d’objectius, desitjos i aspiracions al projecte comú de vida. Per això la donació d’un a l’altre ha de ser total i permanent. Si un dels dos, o tots dos, es reserves alguna cosa o la possibilitat de decidir d’una altra manera amb vista al futur, ja no s’estaria donant totalment.

Per assolir aquest objectiu comú és important evitar caure en l’individualisme, que no és res més que una manifestació d’egoisme. La vida matrimonial és vida de comunió, i aquesta es dóna quan es comparteix tot, quan hi ha generositat i entrega. Per això, cadascú ha de buscar el seu creixement personal humanament i espiritualment. Créixer en les virtuts humanes, morals i teologals. Totes condueixen al desenvolupament harmònic de la persona i ens perfeccionen, fent fàcil i agradable la donació a l’altre.

Quan es dóna aquest creixement, al matrimoni es crea l’atmosfera que impedeix l’individualisme egoista i es facilita la maduració personal, aconseguint la felicitat desitjada, que serà plena quan s’assoleixi la meta comuna i definitiva, el cel.

Mn. Xavier Argelich

 L’amor humà, que condueix a el matrimoni i la família, és un camí diví, vocacional, meravellós, canal per a una completa dedicació al nostre Déu. Quan un home i una dona es lliuren mútuament en un acte de donació plena manifestat davant Déu, l’Església i la societat emprenen un camí de santedat que els hauria de conduir a la trobada definitiva amb Déu, és a dir, al cel.

El matrimoni i la família són una vocació divina, una crida a viure la vida de la gràcia en plenitud. Déu crida a molts batejats a la vida matrimonial. Per aquest motiu els esposos poden afirmar amb certesa que la seva unió esponsal és un camí diví, estimat per Déu des del mateix instant de la Creació de l’home i la dona.

Amb la vinguda al món del Fill de Déu, a més, el matrimoni ha estat elevat a sagrament, santificant la vida matrimonial i familiar. El Senyor atorga als esposos la gràcia necessària perquè, junts, recorrin el camí que condueix a la vida eterna.

Crist ha fet del matrimoni un camí diví de santedat, per trobar Déu enmig de les ocupacions diàries, de la família i de la feina, per situar l’amistat, les alegries i les penes -perquè no hi ha cristianisme sense Creu-, i les mil petites coses de la llar en el nivell etern de l’amor.

La vida matrimonial i familiar no és instal·lar-se en una existència segura i còmoda, sinó dedicar-se l’un a l’altre i dedicar temps generosament als altres membres de la família, començant per l’educació dels fills, per obrir-se, a continuació, als amics , a altres famílies, i especialment als més necessitats. Demanem a la Mare de Déu del Roser per la santedat de la Família.

Mn. Xavier Argelich

Juntament a l’any de sant Josep celebrem l’any de la Família que es perllongarà fins a mitjans del proper 2022. Fins ara hem dedicat l’editorial mensual a sant Josep; a partir d’aquest inici de curs i fins al final del mateix el dedicarem a la família fonamentada en l’amor humà autèntic i que té com a característica específica el lliurament alegre i generós de l’home i la dona.

Aquesta família s’inicia amb el do i misteri del matrimoni. El matrimoni és una realitat natural, que respon a la manera de ser persona, home i dona. En aquest sentit ensenya l’Església que “El mateix Déu és l’autor del matrimoni (GS 48, 1). La vocació al matrimoni s’inscriu en la naturalesa mateixa de l’home i de la dona, segons van sortir de la mà del Creador “(CEC, 1603).

Per tant, no es tracta d’una creació cultural, ja que només el matrimoni reflecteix plenament la dignitat de la unió entre home i dona. Les seves propietats essencials -unitat i indissolubilitat- no han estat establertes per cap religió, societat, legislació o autoritat humana, sinó que les deduïm de la seva mateixa naturalesa. Aquí radica el gran misteri de l’amor humà, de la unió de l’home i la dona.

L’amor exigeix ​​lliurament, un lliurament que sigui total i definitiu, no seria autèntic lliurament si fos parcial i temporal o condicional. La totalitat d’aquesta donació mútua és la clau d’allò en el que consisteix el matrimoni, perquè d’ella deriven les seves qualitats essencials i els seus fins propis. Només un lliurament que sigui do total de si i una acceptació també total responen a les exigències de la dignitat de la persona. Què important és procurar entendre aquest misteri arrelat en el misteri de l’amor de Déu.

Per això s’entén que no hi hagi diferents models matrimonials i familiars segons les preferències del moment. El matrimoni segueix a la naturalesa humana i les seves característiques pròpies són reflex d’ella. El matrimoni neix de l’acte lliure pel qual una dona i un home es donen i reben mútuament per a ser matrimoni, fonament i origen d’una família.

Mn. Xavier Argelich

En aquest mes d’agost en què celebrarem la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu al cel en cos i ànima, considerarem un últim aspecte de la vida de Sant Josep: La de Pare a l’ombra.

El que no estigui molt habituat a la devoció a sant Patriarca, li pot sorprendre aquest qualificatiu. El Papa Francesc ens explica el sentit correcte d’aquesta expressió: “Amb la imatge evocadora de l’ombra es defineix la figura de Josep, que per a Jesús és l’ombra del Pare celestial a la terra: El defensa, el protegeix, no s’aparta mai del seu costat per seguir els seus passos”.

Efectivament, sant Josep és, per a Jesús, l’ombra de Déu Pare a la terra, perquè, passant gairebé desapercebut, realitza a la perfecció la seva especial paternitat: “Ser pare significa introduir a l’infant en l’experiència de la vida, en la realitat. No per retenir-lo, no per empresonar-ho, no per posseir-lo, sinó per fer-ho capaç de triar, de ser lliure, de sortir”. (Patris corde, n. 7). Sense protagonisme, porta a terme tota la responsabilitat d’un pare amb el seu fill. I ho fa d’una manera meravellosa, sabent que els protagonistes de la seva vida són el Nen i la Mare. Se sap instrument escollit per Déu per a una tasca meravellosa com és la d’introduir en la vida humana al Fill de Déu fet home.

Sant Josep continua sent pare a l’ombra i protegeix i acompanya en el seu camí terreny a tots els que procuren venerar-lo, com va protegir i acompanyar Jesús mentre creixia i es feia home. Sant Josep va estimar a Jesús com un pare estima el fill, el va tractar donant-li tot el millor que tenia. Amb la gràcia de Déu va ser capaç de dur a terme la tasca de tirar endavant en lo humà al Fill de Déu.

Busquem aprofitar bé aquest mes d’agost, que molts hi sereu al costat de les vostres famílies, per a ser a l’ombra, autèntics instruments de Déu per al creixement humà i espiritual dels que ens envolten. Imitant així a Maria i Josep.

Mn. Xavier Argelich

Quan Jesús predica a Natzaret els seus conciutadans es sorprenen i s’estranyen dels seus coneixements i de la seva eloqüència, arribant-se a preguntar: d’on li ve a aquest tal saviesa i prodigis? No és el fill de l’artesà? El coneixen per l’ofici de sant Josep.

Sens dubte, sant Josep, va ser un Pare treballador. Va exercir amb diligència i responsabilitat el seu treball professional. Ens el podem imaginar treballant al seu taller, amb prestesa i mestratge, i alhora, amb esforç i tenacitat, amb il·lusió per realitzar una tasca ben feta, que satisfaci als seus clients, lliurant puntualment i ben acabats els encàrrecs rebuts. No sense gran encert, l’Església celebra la festa de sant Josep obrer i el proposa com a model i exemple d’home treballador. Per això, tots els que procurem realitzar les nostres tasques habituals cara a Déu, buscant la seva Glòria, acudim sovint a la intercessió del sant Patriarca.

Com a pare de família, sant Josep, va realitzar la seva tasca pensant en ella, superant les dificultats i el cansament per amor a Jesús i Maria, no només per portar el suport necessari a la llar, sinó perquè els estimava. Es va esforçar sempre en complir la voluntat de Déu que incloïa protegir i sustentar a les persones que se li havien confiat.

Com a bon Pare i treballador es va preocupar d’ensenyar l’ofici al seu fill, Jesús, que va voler aprendre un ofici a l’igual que tots nosaltres. El va aprendre de sant Josep i el va realitzar al costat d’ell durant molts anys. Aprenem també nosaltres a realitzar les nostres tasques i treballs amb cura i responsabilitat, fent-les per amor a Déu, als nostres éssers estimats i a tota la humanitat, conscients que el treball i qualsevol ocupació honrada i digna ens perfecciona, ens santifica i porta el món a Déu.

Mn. Xavier Argelich

El Papa Francesc ens presenta a Sant Josep com Pare de la valentia creativa. Anem a reflexionar una mica sobre aquesta expressió original del Sant Pare.

Que Sant Josep sigui considerat com a Pare ho tenim molt assumit i sorgeix del fet de ser escollit per Déu perquè faci de Pare del seu Fill a la terra. Des d’antic els cristians hem acudit a ell com a “pare i senyor nostre”. Ell realment va exercir de pare de Jesús des del moment en que va acollir a casa seva a Maria. Coneixem els diversos passatges de l’Evangeli en què exerceix aquesta paternitat. De la mateixa manera, acudim a ell freqüentment buscant la seva intercessió paternal.

Valentia és una virtut de l’ésser humà que impulsa a executar una acció malgrat la por i temor per les dificultats i riscos a sobrepassar. És una disposició personal d’afrontar de manera prudent però decidida les situacions difícils i els problemes que se’ns presenten a la vida corrent. Es tracta, sobretot, de realitzar en tot moment la voluntat de Déu. I aquesta és l’actitud de Sant Josep davant tot allò que Déu li demana, fins i tot quan no acaba de comprendre-ho o li pogués semblar contradictori enfront de la condició divina de Jesús, com podria ser el fet de no ser hostejat o haver de fugir.

Creativa suposa posar l’enginy personal, no esperar que ens ho donin tot resolt. Sant Josep busca complir la voluntat de Déu que se li manifesta en somnis o en les diverses situacions que es van presentant, però el que no se li diu és com ha de dur-la a terme. És aquí quan entra en joc la seva creativitat com veiem reflectit en el fet de buscar un lloc per al naixement del Fill de Déu i arreglar-lo el millor possible, o quan organitza la fugida a Egipte i se les enginya per viure en aquest país estranger, o quan decideix anar a Natzaret. “Quan ens enfrontem a un problema podem detenir-nos i baixar els braços, o podem enginyar-nos-les d’alguna manera. A vegades les dificultats són precisament les que treuen a la llum recursos en cada un de nosaltres que ni tan sols pensàvem tenir “(Patris corde, 5).

Mn. Xavier Argelich

En aquest mes de maig, mes de Maria, podem contemplar com Sant Josep rep a casa seva a Maria. Transcorregut un cert temps després de l’Encarnació del Verb, Sant Josep decideix desfer en secret l’acord matrimonial amb Maria, i ho decideix així per ser un home just. Mentre Sant Josep considerava aquesta decisió, “Un àngel del Senyor se li va aparèixer en somnis i li va dir: – Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, perquè el que en ella ha estat concebut és obra de l’Esperit Sant . (…) Al despertar-se, Josep va fer el que l’àngel del Senyor li havia ordenat, i va rebre a la seva esposa “ (Mat. 1 18-24).

En tot moment Sant Josep actua en bé de Maria, no pensa malament, no recrimina, no se sent ofès. Ans al contrari, intueix l’acció divina i decideix no interposar-se, deixa que la seva esposa segueixi el seu camí. I per això, tampoc li sorprèn que l’àngel del Senyor se li presenti en somnis, no dubta d’ell i posa per obra de manera immediata el que se li ha anunciat. I rep a casa seva a Maria. Quin exemple tan meravellós trobem en el Sant Patriarca. Amb confiança, seguretat i fortalesa, i, segurament, profundament agraït i enamorat, acull Maria a casa seva. Decideix compartir el misteri redemptor amb ella, sense cabòries ni càlculs roïns del que suposarà aquesta resolució. És conscient què rebre i acollir a Maria és el millor que li podia passar, encara que canviïn de cop tots els seus plans i projectes. Simplement, es fia de Déu. Per a Josep, Maria és un gran regal que porta amb si un do més gran: el Fill de Déu.

Acudim a la intercessió de Sant Josep perquè nosaltres també sapiguem acollir a Maria, perquè la introduïm a les nostres vides, la estimem i recorrem a la seva ajuda maternal en tot moment i ens mostri el fruit beneït del seu ventre, Jesús. I procurem pregar amb pietat i devoció el Sant Rosari, si pot ser, en família, demanant per la fi de la pandèmia i per les necessitats de totes les famílies, especialment per les que estan patint més les conseqüències econòmiques i morals de la pandèmia.

Mn. Xavier Argelich

Acabem de celebrar el misteri Pasqual, la culminació de l’obra redemptora del Pare realitzada pel Fill. Déu ens ha salvat, ens ha redimit i ens ha fet fills seus. No se’ns escapa que tot això és fruit de l’obediència del Fill al Pare. Nostre Senyor Jesucrist ho manifesta en moltes ocasions, ha vingut a complir la voluntat del seu Pare.

Aquests dies passats, hem procurat acompanyar el Senyor en la seva Passió i mort i ens hem alegrat amb Ell en la seva Resurrecció. Un dels moments de major intensitat ha estat el de l’oració a l’hort de les oliveres, on, de manera punyent però ben conscient i lliurement, dirigeix ​​una petició a Déu Pare que acaba amb “Però no es faci la meva voluntat sinó la vostra”. I fruit d’aquesta obediència, d’aquesta identificació amb el voler diví, tots els homes i dones de tots els temps hem estat rescatats de l’esclavitud de pecat, del mal. Ara ja som fills de Déu amb veritable llibertat. Alegrem-nos i estiguem agraïts, corresponent a tant Amor per nosaltres.

En sant Josep també trobem aquesta actitud obedient. La seva obediència s’encamina a deixar obrar en ell i per ell al voler de Déu. Els plans de salvació de Déu es duen a terme mitjançant l’obediència dels seus elegits. Sorprèn aquesta manera d’actuar diví. Compta amb la nostra llibertat i, aquesta, es posa en pràctica i es fa gran obeint, complint la voluntat de Déu.

A sant Josep se li manifesta el voler de Déu a través de la vida ordinària, corrent, a través dels esdeveniments que ocorren al seu voltant i, principalment, mitjançant la resposta afirmativa de la seva esposa, Maria, a la voluntat de Déu. Sant Josep, a diferència de Maria, li arriba també aquest voler en els somnis. Quatre somnis que l’ajuden a descobrir el que Déu espera d’ell en moments de major dificultat per discernir correctament. I amb promptitud i decisió s’aixeca i els porta a terme, sense dilació, sense dubtes ni temors, sense cap queixa i sense demanar explicacions. En aquest temps pasqual procurem estar més atents al voler de Déu i també veurem meravelles al nostre voltant, perquè estarem deixant que Déu actuï.

Mn. Xavier Argelich

En el mes que celebrem la solemnitat de Sant Josep, en aquest any dedicat a ell, us convido, al costat de el Papa Francesc, a contemplar-lo com Pare en la tendresa.

Josep, bon coneixedor de les Sagrades Escriptures, era conscient que el Déu d’Israel és un Déu de tendresa, que és bo per a tots i ple de misericòrdia. Quantes vegades hauria escoltat i experimentat que «la seva tendresa arriba a totes les criatures» (Sl 145,9). Estem convençuts, a més, que també ell mostrava aquesta tendresa en el tracte amb els altres i molt especialment amb Jesús i Maria. És més, Jesús, com a home, va conèixer de Josep la tendresa de Déu Pare.

Sant Josepmaria ens ajuda a contemplar aquesta tendresa d’una manera senzilla i entranyable: “Que bo és Josep! -Em tracta com un pare al seu fill. -Fins i tot em perdona, si prenc en els meus braços a l’Infant i em quedo, hores i hores, dient-li coses dolces i enceses!” Que fàcil ens resulta contemplar a Sant Josep en aquesta actitud paternal i afectuosa amb el Nen!

Si acudim sovint en aquest temps quaresmal al sant Patriarca obtindrem la gràcia de la conversió personal. Conversió facilitada per haver descobert la bondat de Déu, la seva tendresa amb els homes i la seva immensa misericòrdia. El Papa Francesc ens anima a “trobar-nos amb la Misericòrdia de Déu, especialment en el sagrament de la Reconciliació, tenint una experiència de veritat i tendresa (…) Déu no ens condemna, sinó que ens acull, ens abraça, ens sosté, ens perdona.” No desaprofitem l’ocasió d’experimentar la tendresa de Déu que ens abraça amorosament cada vegada que li demanem perdó per les nostres ofenses.

Recorreguem aquest temps penitencial al costat de Josep i Maria perquè ens portin fins el seu Fill i descobrirem un cop més del què és capaç de patir per amor a nosaltres; perquè la tendresa de Déu Pare ens inundi i ens sentim realment estimats per Ell. Tan de bo descobrim a la Creu, en els Sagraments i en la litúrgia de Quaresma i Setmana Santa la bondat, misericòrdia i tendresa de Déu.

Mn. Xavier Argelich