Editorial

El primer diumenge d´agost d´aquest any coincideix amb la festa de la Transfiguració del Senyor. Jesús puja a la muntanya Tabor amb tres deixebles -Pere, Jaume i Joan- i es transfigura davant seu mostrant-los la seva divinitat. Davant d’aquesta bellesa i resplendor, Pere exclama gairebé extasiat: Que bé que s’està aquí! Manifesta així el desig de romandre sempre en aquest moment, juntament amb Crist gloriós.

Nosaltres no hem tingut aquesta experiència real, però el Senyor ens ha donat la fe perquè també ho puguem reconèixer amb tota la seva divinitat. Al llarg de la nostra vida hem anat comprovant, fins i tot en els moments menys bons, l’amor de Déu, la seva bondat i presència en nosaltres i en tots els successos viscuts. La fe i la confiança en Déu ens porta a exclamar al costat de l’Apòstol: Que bé s’està amb tu, Senyor!

Aprofitem aquest mes d’agost per descansar i alhora aprofundir en aquesta gran veritat: Déu o res. Jesús va voler mostrar la seva divinitat només a tres dels seus dotze apòstols, perquè ells confirmessin en la fe tots els altres. Quan ens decidim a viure per Déu i per a Déu tot pren un sentit, la vida té sentit. Quan vivim a esquena de Déu, tot és un sense sentit, no sabem on anem ni sabem el que volem encara que provem i experimentem moltes coses. Ens esforcem en va. Pugem a la muntanya Tabor, amb la litúrgia, la pregària i la reflexió.

Aprofitant aquests dies, una mica més calmats, per meditar les veritats de la nostra fe, per reflexionar sobre la nostra vida de fe i amarar-nos de la seva bellesa. Aquesta reflexió ens conduirà a un desig més gran de viure sempre al costat de Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant. Hi haurà més unitat de vida, tota la nostra vida serà humana i divina i aleshores podrem afirmar sense equivocar-nos: Que bé que s’està aquí!

L’alegria que experimentarem serà contagiosa i farem molt be els que ens envolten. La festa de l’Assumpció de la Mare de Déu serà un altre al·licient per decidir-nos una vegada per Déu, per la vida cristiana.

Mn. Xavier Argelich

La primera setmana d’agost viurem tots, alguns presencialment i d’altres des del lloc habitual, una nova Jornada Mundial de la Joventut. Aquesta vegada a Lisboa (Portugal). Milers de joves de tot el món es reuniran amb el Papa Francesc per revifar la fe i proclamar l’esperança de l’Església. Es tracta d’un esdeveniment de l’Església universal iniciat al Pontificat de Sant Joan Pau II i que se celebra cada any a Roma i cada diòcesi, però cada dos o tres anys es té de manera més solemne en un lloc del món.

Donant continuïtat al lema aixeca’t, proposat pel Papa a la Jornada de 2020, aquest any, en ser Portugal terra de Maria per les aparicions de Fàtima, el Sant Pare ens proposa fixar-nos-hi que, després de l’Anunciació i Encarnació, es va aixecar i va partir sense demora per anar a trobar la seva cosina Santa Isabel. Aquesta ha de ser la nostra actitud en tot moment: estar actius interiorment i si podem físicament, per anunciar Crist a tothom.

Poseu esperança ens diu també el Sant Pare. Esperança a la nostra fe, a la fe en Déu que ens porta a estar actius. En primer lloc, al nostre interior, amb la pregària i amb la unió amb Déu en totes les nostres obres, pensaments i paraules. Després, en la mesura de les nostres possibilitats, amb l’acció apostòlica i evangelitzadora. El món ens espera, els que tenim al nostre costat esperen que els ajudem, que els donem la mà, que els oferim el veritable sentit de la nostra existència. Com Maria, volem viure per a Déu i per als altres.

La Jornada Mundial de la Joventut serà una glopada d’aire fresc, d’alegria i d’esperança per a tota l’Església. Procurem preparar-nos per a aquest esdeveniment meditant l’actitud generosa i ràpida de Maria.

Mn. Xavier Argelich

Al llarg d’aquest curs, amb aquestes reflexions breus, hem procurat apropar-nos més a Jesús amb el desig de conèixer-lo més i estimar-lo més. Arribem a final de curs, tan esperat pels més joves, i voldria concloure aquestes reflexions fixant-nos en un aspecte fonamental del nostre Senyor Jesucrist: el seu Cor Sacratíssim.

Jesucrist, com hem anat veient, és Déu i Home veritable, Fill de Déu Pare, encarnat al si virginal de Maria, que va créixer i va treballar com un més en una petita ciutat de Galilea, que va anunciar el Regne de Déu i ens va donar a conèixer el Pare, que va patir i va morir per nosaltres, per a la nostra salvació, per després ressuscitar, pujar al cel i enviar-nos l’Esperit Sant.

Davant de tot això ens sorprenem i ens alegrem enormement i, agraïts, el reconeixem Senyor i Amo de tota la creació, especialment de cadascun de nosaltres, i l’adorem i el lloem, li donem gràcies i busquem agradar-lo en tot.

Però sobretot Jesús és el nostre Amic entranyable, el nostre germà i qui més ens estima, amb un cor immens, incapaç de no voler-nos, encara que moltes vegades el rebutgem. El seu amor per nosaltres brolla del seu costat obert, donant la seva vida per amor a tota la humanitat i a cadascun i cadascuna sense distincions. Mai no trobarem un amor tan gran, mai ningú ens estimarà com Ell.

És un cor mans i humil, ple de misericòrdia per a nosaltres, compassiu i benigne, disposat a perdonar sempre, atent a venir al nostre rescat i ajuda, incapaç de deixar-nos sols i abandonats. Un cor esperançat, impacient perquè ens refugiem en Ell i ens condueixi fins a l’Amor Infinit de Déu.

Demanem al Senyor que ens doni un cor com el seu, sense por, a estimar-lo molt i a estimar els altres amb tot el cor. Acudim al Cor Immaculat de Maria per aprendre a estimar com Jesús ens estima.

Mn. Xavier Argelich

La litúrgia de la Paraula d’aquest temps pasqual ens presenta les diverses aparicions de Crist ressuscitat als apòstols, algunes dones i altres deixebles, que plens d’alegria escolten els darrers ensenyaments sobre el Regne de Déu. Als quaranta dies de la resurrecció el Fill torna al Pare. Després d’enviar-los al món sencer a predicar l’Evangeli i a batejar els qui creuen en Ell, i després de prometre’ls la vinguda de l’Esperit Sant, mentre els beneïa puja al cel i s’asseu a la dreta de Déu Pare. Així de senzill, així de meravellós.

Crist, com hem vist els mesos precedents, vingué al món per redimir-nos del pecat i conduir-nos a la perfecta unió amb Déu, per això, l’Ascensió de Jesús inaugura l’entrada al cel de la humanitat. Jesús és el Cap sobrenatural dels homes, com Adam ho va ser a l’ordre de la naturalesa. Com que el Cap és al cel, també nosaltres, que som els seus membres, tenim la possibilitat real d’assolir-lo, i a això estem cridats. Tal com Ell ens ha dit, se n’ha anat per preparar-nos un lloc a la casa del Pare, perquè on sigui Ell, estiguem nosaltres. No desitgem res més que arribar fins a Ell!

Assegut a la dreta del Pare, Jesús continua el seu ministeri de Mediador universal de salvació. Per això, l’Església ens recorda que “el Senyor regna amb la seva humanitat a la glòria eterna del Fill de Déu, intercedeix incessantment davant del Pare en favor nostre, ens envia el seu Esperit i ens dóna l’esperança d’arribar un dia al costat d’Ell, al lloc que ens té preparat” (Compendio, 132).

Deu dies després de l’Ascensió al cel, Jesús va enviar l’Esperit Sant als apòstols, reunits amb Maria, la Mare de Jesús. I continua enviant-lo als qui l’estimen. Aquest mes, juntament amb Maria, preparem-nos per celebrar les festes de l’Ascensió del Senyor i de la Pentecosta.

Mn. Xavier Argelich

Jesucrist, el Fill de Déu fet home per redimir-nos i salvar-nos, després de recórrer tota Palestina, durant tres anys, s’afanya a pujar a Jerusalem per darrera vegada. Ho fa juntament amb els Apòstols que el segueixen disposats a morir amb Ell.

El Senyor entra a Jerusalem i el poble surt a rebre’l amb alegria i goig. L’aclamen com a Messies i Rei. Les branques d’olivera, palmell i llorer, els mantells estesos a terra i els crits de lloança ens ajuden a descobrir Crist Salvador. El Fill de Déu fet home és reconegut com el Messies anunciat i esperat.

Però Jesús entra a Jerusalem per patir i morir a la creu. I és precisament aquí, com ens diu el Papa Francesc, on resplendeix el seu ésser rei segons Déu: el seu tron regi és la fusta de la creu. El seu amor arriba per nosaltres fins a l’extrem. Compleix la voluntat del seu Pare Déu, patint tota la seva passió i mort per amor a cadascú de nosaltres, per rescatar-nos de la mort, purificar-nos del mal, perdonar-nos els nostres pecats i obtenir-nos la vida eterna.

Com no ens submergirem en aquest gran misteri de la nostra fe? Els esdeveniments que celebrem durant la Setmana Santa són la manifestació més sublim de l’amor de Déu per l’home, creat a imatge i semblança seva. Per això, són dies propicis per tornar a despertar en nosaltres un desig més intens d’unir-nos a Crist i seguir-lo generosament, conscients que ens ha estimat fins a donar la vida per nosaltres. En aquests dies sants procurarem submergir-nos, mitjançant la contemplació i la celebració, en l’abundància d’amor de Déu per nosaltres i buscarem correspondre amb obres concretes a tant d’amor.

Crist mor però al tercer dia ressuscita. Aquesta és la gran veritat que proclamem i anunciem plens de joia. La seva resurrecció dóna sentit i fonamenta la nostra fe. Crist viu i vol viure en tu i en mi. Obrim-nos a la gran veritat que il·lumina el món sencer i visquem sempre en ella.

Mn. Xavier Argelich

Hem iniciat la Quaresma amb veritables desitjos de conversió personal i amb la il·lusió d’apropar-nos més a Jesús. Continuem aprofundint en aquest coneixement i aquest mes ho farem acompanyant-lo al desert per poder unir-nos a la seva Passió, mort i resurrecció.

Els quaranta dies de Jesús al desert són de preparació per al seu ministeri evangelitzador i per a la consumació de la seva obra redemptora. Sant Joan ho expressa de manera meravellosa en introduir-nos al moment central de la vida de Crist dient que “havent-nos estimat ens va estimar fins a l’extrem” Tota la vida de Jesucrist és estimar-nos i el seu lliurament a la Creu és amor extrem, fins a la totalitat. Per això, les seves darreres paraules a la creu són: “tot està complert”.

La conversió quaresmal ens porta a avorrir el pecat i a posar els mitjans per evitar caure-hi. Jesucrist mor a la creu per obtenir el perdó dels nostres pecats i per atorgar-nos la força suficient per evitar-ho, encara que continuem experimentant la temptació. Després de la seva estada al desert Ell també es deixa temptar pel dimoni i així ensenyar-nos a vèncer la temptació. Aquesta es venç amb les pràctiques quaresmals: l’oració, el dejuni i l’almoina. Són mitjans ben coneguts per tots nosaltres que l’Església no deixa de proposar a qualsevol època de la història perquè són de provada i secular eficàcia.

Busquem tenir cada dia aquestes estones de trobada amb el Senyor meditant els misteris de la nostra salvació i descobrirem per nosaltres mateixos com de gran és l’amor de Déu per nosaltres i fins quins límits arriba, límits insondables i inabastables. D’aquesta manera no tindrem por al sacrifici, ans al contrari, ho viurem amb gust, unint-nos a l’amor de Déu per cadascun de nosaltres i de la humanitat sencera. I aquesta pregària i aquest sacrifici ens conduiran directament al servei, a l’almoina, a ajudar els altres a descobrir l’amor de Déu, provocant-hi una autèntica conversió de cor. Déu resa, se sacrifica i se’ns lliura.

Mn. Xavier Argelich

Quan la Sagrada Escriptura vol exposar en poques paraules la vida i els ensenyaments de nostre Senyor Jesucrist ho fa així: “Tot ho va fer bé”. Sant Pere en les seves primeres predicacions resumeix l’essència del ministeri públic del Messies dient que «va passar fent el bé i curant tots els oprimits pel mal». És així, tot l’ésser i tota la missió de Jesucrist no va ser res més que fer el bé als altres. Tot ell, des de la primera hora del matí fins al vespre, va ser servir, escoltar, ajudar i consolar tantes i tantes persones que es trobaven necessitades. La seva vida va consistir a deixar-se gastar i desgastar -en un lliurament alegre i buscat lliurement- per les necessitats espirituals i materials d’aquells que acudien a Ell.

Jesucrist duu a terme de manera meravellosa la missió que ha rebut de Déu Pare. Després de ser batejat per Sant Joan i de passar quaranta dies de pregària i dejuni al desert, recorre tota Palestina ensenyant i proclamant la Bona nova i guarint tota mena de malalties. Alhora que va ensenyant i preparant els apòstols perquè quan Ell no hi estigui, facin el que han vist, parlin el que han escoltat i ensenyin el que han après, el Senyor va fent el bé i ensenyant a fer-ho a tots els que s’apropen a Ell o passen al seu costat. L’Evangeli és un esplèndid anunci del Bé, només ens queda imitar-lo.

De la mateixa manera que Jesucrist va passar fent el bé (Act. 10,38) cadascun de nosaltres també volem passar per aquesta vida fent el bé en els camins humans de la família, de la societat civil, de les relacions del quefer professional ordinari, de la cultura i del descans. Sembrant la pau i l’amor de Déu allà on siguem. Com a cristians contribuirem a fer que l’amor, la pau i la llibertat de Crist presideixin totes les manifestacions de la vida moderna, influint positivament en la família, la cultura, l’economia, el treball i la convivència social.

L’inici de la Quaresma ens pot servir per descobrir que els cristians, tu i jo, estem cridats a transformar el món amb la nostra vida exemplar, la vida de Crist.

Mn. Xavier Argelich

Amb la mort de Benet XVI, ens deixa un sacerdot, un teòleg, un bisbe, un cardenal i un Papa que es veia a si mateix com “un humil treballador de la vinya del Senyor”. Junt amb el dolor, és natural que donem gràcies a Déu per la seva vida i els seus ensenyaments. L’última lliçó del pontífex alemany ha estat la discreció i sobrietat amb què ha viscut des del 2013, dedicat a la pregària (…).

En els seus gairebé vuit anys de pontificat, Benet XVI ens ha deixat un gran patrimoni espiritual i doctrinal, format per les encícliques Deus caritas est, Spe salvi, Caritas in veritate; a més d’abundants exhortacions apostòliques i homilies. És enormement ric el magisteri realitzat a través de les audiències dels dimecres, com el referit a l’Església, als Apòstols i als Pares de l’Església, o el cicle d’audiències sobre la pregària, que constitueix un tractat de gran bellesa i profunditat sobre el diàleg amb Déu.

Tota la seva vida es podria recapitular en una preciosa frase que va pronunciar a la missa d’inici del seu ministeri petrí: “No hi ha res més bell que deixar-se assolir per l’Evangeli, per Crist”. Per a ell, la felicitat “té un nom, té un rostre: el de Jesús de Natzaret, ocult a l’Eucaristia”.

Benet XVI va pilotar la barca de l’Església pel mar de la història amb els ulls posats a Jesucrist, els “dies de sol i de brisa suau, dies en què la pesca ha estat abundant i moments en què les aigües s’agitaven, el vent era contrari, i el Senyor semblava dormir”. Però sabia que la barca era de Crist.

Benet XVI ha estat “un dels llums propers, persones que donen llum reflectint la llum de Crist, oferint orientació per a les nostres vides”, com tan bellament expressava en l’encíclica Spe Salvi.

El seu treball a la vinya de l’Església l’haurà fet mereixedor de les amoroses paraules de Crist: “Vine, servent bo i fidel, entra a la casa del teu Senyor”.

Mns. Fernando Ocáriz, Prelat de l’Opus Dei i col·laborador de Benet XVI.

Arribada la plenitud dels temps, el Fill de Déu, la segona Persona de la Santíssima Trinitat es va fer home al si virginal de Maria.

Durant aquestes quatre setmanes d’Advent podrem acompanyar la nostra Mare, la Mare de Déu, revivint els moments més entranyables de la vostra vida. L’ambaixada de l’arcàngel Gabriel amb aquesta salutació tan plena de significat: Ave Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb tu. I la resposta ràpida i confiada de Maria: feu-vos en mi segons la vostra paraula. A l’encant d’aquestes paraules, el Verb es va encarnar. El Fill de Déu es fa home per rescatar-nos i fer-nos fills de Déu. No podem no sorprendre’ns davant aquesta meravellosa realitat: Déu fet home. Amb quin Amor tan gran ens estima el Senyor!

Recordem com es duu a terme aquest misteri tan immens. Alguns ho vam aprendre de memòria quan ens preparàvem per rebre la primera comunió, segur que ho recordeu: “L’encarnació del Fill de Déu es va realitzar formant l’Esperit Sant de les puríssimes entranyes de la Mare de Déu un cos perfectíssim i creant una ànima nobilíssima que va unir aquell cos; al mateix instant a aquest cos i ànima es va unir el Fill de Déu; i d’aquesta sort el que abans només era Déu, sense deixar de ser-ho, va quedar fet home”.

En encarnar-se, la segona Persona de la Santíssima Trinitat assumeix la naturalesa humana i, per tant, a Jesucrist hi ha una única persona -el Verb- i dues naturaleses, la divina i la humana. Aquesta unió es coneix com la unió hipostàtica, la unió de les dues naturaleses a la Persona (hipòstasi) del Fill.

Aquests dies també contemplarem i acompanyarem Maria camí de Betlem i, un cop aquí, ens alegrarem amb Ella en veure néixer Jesús i l’adorarem i l’omplirem de mostres d’afecte i amor.

Bon Nadal!

Mn. Xavier Argelich

El mes de novembre comença amb la celebració de la solemnitat de Tots Sants. L’Església ens convida a alegrar-nos per tots aquells que ja han arribat a la Vida eterna, alhora que ens anima a seguir oferint sufragis i oracions pels quals esperen arribar aviat a gaudir definitivament de Déu però necessiten encara acabar de purificar-se al Purgatori.

Tots volem assolir la Vida eterna i ser comptats entre el nombre dels sants perquè hem estat cridats a ser sants des del mateix instant en què rebem les aigües baptismals.

Sant és sinònim de benaurat, joiós, feliç. La santedat és el do de Déu que satisfà totes les aspiracions humanes; és la plenitud de la vida cristiana que consisteix a unir-se a Crist, aprenent a viure com a fills de Déu amb la gràcia de l’Esperit Sant i vivint la perfecció de la caritat. Qui aspira a la santedat procura créixer constantment en aquesta unió amb Crist, sempre busca viure en Crist i es deixa transformar per l’acció de l’Esperit Sant en la seva ànima. Qui és sant és Déu, nosaltres som cridats a la santedat i ens correspon respondre lliurement a aquesta crida. Un cop escollim ser sants Déu comença a fer la seva obra santificadora en nosaltres. Aquesta elecció a la santedat ens porta a deixar fer a Déu la seva obra en nosaltres a través dels sagraments, de la pregària, de l’escolta atenta de la Paraula, de la feina ben feta i de les obres de caritat.

Déu ens crida a ser sants i ens vol sants però, parafrasejant Sant Agustí, no la durà a terme sense nosaltres, sense la nostra correspondència a la gràcia i la nostra recerca constant de la santedat. Per això és bo que sovint li diguem des del fons del nostre ésser que sí, que vull ser sant.

La santedat -ens recorda sant Josepmaria- no consisteix a fer unes gestes extraordinàries, sinó a complir amb amor els petits deures de cada dia. “Vols de debò ser sant? Compleix el petit deure de cada moment: fes el que cal i està en el que fas”. Està a l’abast de tothom, decidim-nos a ser sants!

Mn. Xavier Argelich