Editorial

Novembre especialment en els països mediterranis, és un mes en què la natura sembla que llangueix, que s’apaga, els dies es fan més curts, el fred va envaint-ho tot, les plantes detenen el seu creixement i moltes perden les fulles, alguns arbres semblen esquelets …

Potser per tot això, novembre és el mes en què recordem especialment els difunts. No es tracta d’un record trist. No pensem en ells com a germans nostres que van passar i dels que ens queda només el record. No és aquesta la nostra fe. Sabem que la seva vida, d’una manera diferent però real, continua.

D’una banda alguns són sants que ja estan en el cel i gaudeixen ja de la visió beatífica en la presència de Déu, benaurats per sempre, i a ells ens encomanem. Precisament aquest és el el sentit que té la celebració dela Solemnitatde Tots Sants.  L’Església vol recordar a tants i tants fills seus que han passat per aquest món i que han arribat ala Glòriaperò que no tindran la seva celebració particular. Hi ha molts sants al cel. En paraules de l’Apocalipsi són “una gran multitud que ningú podia comptar, de totes les nacions, tribus, pobles i llengües, …”

Altres són ànimes que segueixen un procés de purificació en el Purgatori, i per ells preguem i oferim sufragis. Això és el que l’Església ens proposa en la celebració del dia 2 de novembre, dia dels fidels difunts. Com ens recordarà el llibre dels Macabeus, és una piadosa costum pregar i oferir sufragis pels difunts, cosa que nosaltres fem sobretot participant en la celebració de l’Eucaristia oferta per ells, o lucrant indulgències aplicades precisament per les ànimes del Purgatori. De manera misteriosa però real podem accelerar la seva purificació i ajudar-los a donar el salt definitiu al cel.

Ambdues celebracions ens parlen d’una veritat cristiana que recordem en el Credo: la Comuniódels Sants. Hi ha una veritable comunicació entre els fidels cristians, tots membres d’una única Església però que té com tres dimensions: militant, purgant i triomfant. El Catecisme (núm. 955) ensenya que “La unió dels membres de l’Església pelegrina amb els germans que van dormir en la pau de Crist de cap manera s’interromp. Encara més, segons la constant fe de l’Església, es reforça amb la comunicació dels béns espirituals “(LG 49).

Mn Francesc Perarnau

Tancàvem el mes de setembre amb la celebració de la festa dels tres Arcàngels, Sants Miquel, Gabriel i Rafael, i començàvem el d’octubre amb la celebració dels sants Àngels dela Guarda.

Ens parlen aquestes celebracions de la realitat de la presència dels Àngels en la vida del món i de l’Església. Una presència a vegades oblidada en una societat que, sovint, no sap mirar més enllà de la realitat més material.

Els Angels formen part de la fe de l’Església. El Catecisme de l’Església Catòlica diu que

L’existència d’éssers espirituals, no corporals, que la Sagrada Escriptura anomena àngels, és una veritat de fe. El testimoni de l’Escriptura és tan clar com la unanimitat de la Tradició.(Catecisme 328) 

S. Agustí diu respecte a ells: “Angelus officii nomen est, non naturae. Quaeris nomen huius naturae, spiritus est; quaeris officium, angelus est: ex eo quod est, spiritus est, ex eo quod agit, angelus” (“El nom d’àngel indica el seu ofici, no la seva naturalesa. Si preguntes per la seva naturalesa, et diré que és un esperit, si preguntes pel que fa, et diré que és un àngel “) (Psal. 103,1,15).Amb tot el seu ésser, els àngels són servidors i missatgers de Déu. Perquè contemplen “constantment el rostre del meu Pare del cel” (Mt 18,10), són “agents de les seves ordres, atents a la veu de la seva paraula” (Sal 103,20). (Catecisme 329) 

És especialment entranyable la figura de l’Àngel Custodi, del qual ens parlarà també el Catecisme.

Des del seu començament (cf. Mt 18,10) fins a la mort (cf. Lc 16,22), la vida humana és voltada de la custòdia (cf. Sl 34,8; 91, 10-13) i de la seva intercessió ( cf. Jb 33,23-24; Za 1,12; Tb 12,12). “Cada fidel té al seu costat un àngel com a protector i pastor per conduir-lo a la vida” (S. Basilio, Eun. 3, 1). Des d’aquesta terra, la vida cristiana participa, per la fe, en la societat benaurada dels àngels i dels homes, units en Déu. (Catecisme 336). 

Potser estem molt acostumats a pensar en els Àngels de la Guarda com a protectors dels nens, i recordem amb certa nostàlgia aquella oració que vam aprendre a dirigir-los en la nostra infantesa. Hem d’adonar-nos que la figura de l’Àngel Custodi és molt més necessària per als adults que per als infants. El camí cristià està ple de dificultats i problemes, i la possibilitat d’equivocacions i errors és alta. En aquest bon propòsit de vida cristiana enmig de les aigües revoltes del món és on podrem comptar amb l’ajuda poderosa dels Àngels Custodis. Sant Josepmaria va escriure a Camí:

Et sorprens perquè el teu Àngel Custodi t’ha fet serveis evidents. -I no te n’hauries de sorprendre: per això l’ha posat el Senyor al teu costat. (Camí 565) 

Mn Francesc Perarnau

Aquesta frase -si be en llatí- (Tots, amb Pere, a Jesús, per Maria) es troba en diversos escrits de sant Josepmaria, especialment en els apunts que es conserven referents a la seva vida espiritual, corresponents als primers anys de la fundació de l’Opus Dei. Amb aquestes paraules volia expressar la unió que cada cristià hem de tenir amb el Sant Pare, amb el qual hem de formar una “pinya”.

Gairebé sense voler ens evoquen aquestes paraules aquella expressió que llegim en els llibre del Actes dels Apòstols en parlar-nos de la unitat en què els deixebles van viure l’espera de l’Esperit Sant, després de l’Ascensió del Senyor. Diu així el llibre sagrat: “Després els apòstols se’n tornaren a Jerusalem des de la muntanya anomenada de les Oliveres, que és a prop de la ciutat, a la distància que és permès de recórrer en dissabte. Van entrar-hi i van pujar a la sala de la casa on es reunien. Eren Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume, fill d’Alfeu, Simó el Zelós, i Judes, fill de Jaume. Tots ells eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d’ell.”(Fets 1, 12)

Amb Pere, cap de l’Església, amb Maria, la Mare, sota la protecció de la qual el Senyor ha deixat “la seva família”, que això és l’Església. D’aquesta manera, tots junts, ben units, és com serà possible dur a terme la missió transformadora, redemptora que Jesús va venir a realitzar en el món …

La unitat de tots els cristians amb el cap -Crist i el seu Vicari- és fonamental, és condició d’eficàcia, gràcies a ella el món podrà reconèixer l’Enviat del Pare. És una de les peticions de Jesús en l’oració sacerdotal durant el Sant Sopar: “Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat. Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat.

No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat.“(Jn 17, 18-21)

No és estrany que l’enemic vulgui crear esquerdes en aquesta unitat, que busqui la manera d’erosionar aquesta fortalesa. Sap que només creant divisió, separació, desunió, podrà vèncer. L’experiència mil.lenària de l’Església ens parla dels mals evidents que han causat les ruptures de la unitat.

El mes passat, en les Jornades Mundials de la Joventut, hem viscut uns moments eclesials de gran importància. No ha estat difícil resar pel Papa i per les seves intencions, i unir-se intensament a la seva persona i pregària. Donem gràcies a Déu i demanem que no sigui cosa només d’uns dies especials, sinó que sigui així sempre, cada dia de la nostra vida estiguem “omnes cum Petro, ad Jesum per Mariam!”

Mn Francesc Perarnau

No hi ha dubte que la celebració de la Jornada Mundial de la Joventut que tindrà lloc a Madrid aquest mes d’agost, es converteix en el moment eclesial més important de l’estiu. La mobilització de centenars de milers de joves no passa desapercebuda, i menys en els països on s’organitzen les trobades. També a Barcelona es podrà apreciar de manera notable aquest esdeveniment. A la nostra ciutat, entre d’altres actes hi ha previstes dues celebracions eucarístiques a la Sagrada Família, d’alguna manera la “Catedral d’Europa” des de la visita de Benet XVI al novembre de l’any passat. Desenes de milers de pelegrins passaran per la ciutat Comtal ja sigui a l’anada o a la tornada de les jornades amb el Papa.

No deixa de cridar l’atenció que tants joves procedents de tots els llocs imaginables del món, conflueixin en un punt del planeta per reunir-se amb qui és cap de l’Església.

És evident que no es tracta que sigui aquest o un altre el Papa, Joan Pau II o Benet XVI, ni de la personalitat dels mateixos, ni dels seus dots comunicadores, ni del seu origen …

Quan va morir Joan Pau II alguns van pensar que aquestes jornades anirien a menys perquè, segons pensaven, eren fruit de l’enorme capacitat comunicadora del Sant Pare difunt, tan diferent del seu successor. És evident, els dos papes no tenen res a veure en aquest aspecte. No obstant això els joves segueixen mobilitzant-, perquè no és la capacitat de comunicació del Papa, sinó que és nostre Senyor Jesucrist, del qual ells són Vicaris, qui els convoca, qui els atreu, que els mou.

És cert que els joves són l’esperança de l’Església, com són l’esperança del món. En no gaires anys el rumb de la societat estarà a les mans. Encomanem a Déu perquè l’esperit cristià cali profundament en les seves vides i ho facin vida pròpia. Només així podran ser uns bons deixebles de Jesucrist que sabran impregnar de sentit cristià tota la realitat en la que els toqui participar.

Mn Francesc Perarnau

Sant Josepmaria va ser elegit pel Senyor per anunciar la crida universal a la santedat i per indicar que la vida de cada dia, les activitats comunes, són camí de santificació. Es podria dir que va ser el sant de l’ordinari. En efecte, estava convençut que, per a qui viu en una perspectiva de fe, tot és ocasió d’una trobada amb Déu, tot es converteix en estímul per a la pregària. La vida diària, vista així, revela una grandesa insospitada. La santedat està realment a l’abast de tothom. (Joan Pau II 2002.10.07)

Sant Josepmaria, amb la seva vida i amb la seva paraula ens transmet aquesta idea fonamental: tots hem de ser sants precisament en les realitats més senzilles de la vida, en aquelles coses que habitualment tenim entre mans. Per molts de nosaltres la vida transcorre dins dels paràmetres de la normalitat. Això no significa de cap manera que no hi hagi dificultats o problemes, n’hi ha segur, perquè formen part de la normalitat: moments alegres, moments tristos, dies bons, dies dolents, temps de salut, temps de malaltia …, amb aficions, il·lusions, inquietuds …

El Fundador de l’Obra ens ensenya: precisament en aquesta vida normal és on t’has de santificar. En l’homilia que va pronunciar l’any 1967 en la missa que va celebrar a l’aire lliure al Campus de la Universitat de Navarra, ho va explicar magistralment bé:

Reflexioneu per un moment en el marc de la nostra Eucaristia, de la nostra Acció de Gràcies: ens trobem en un temple singular; podria dir que la nau és el campus universitari, el retaule, la Biblioteca de la Universitat, allà, la maquinària que aixeca nousedificis, i dalt, el cel de Navarra …

No us confirma aquesta enumeració, d’una manera plàstica i inoblidable, que és la vida ordinària el veritable lloc de la nostra existència cristiana? Fills meus, allà on hi ha els vostres germans els homes, allà on són les vostres aspiracions, el vostre treball, els vostres amors, allà és el lloc del vostre encontre quotidià amb Crist. És, enmig de les coses més materials de la terra, on hem de santificar, servint Déu i tots els homes.

Els sants són intercessors davant de Déu. Podem dir que Déu posa a les seves mans dons i gràcies per distribuir. A Sant Josepmaria li hem de demanar que ens ajudi a adonar-nos que Déu ens està esperant en el desenvolupament de les petites coses que formen la vida diària de les persones.

Mn Francesc Perarnau

Església del Naixement a Betlem

Com en moltes esglésies també a Montalegre se celebren peregrinacions anuals a alguns llocs especialment significatius. Feligresos i amics han pogut visitar i resar en diferents llocs.Alguns molt propers o relativament propers, com poden ser Montserrat o el santuari de Torreciudad, o altres més llunyans, com Lourdes o Fàtima. Però especial significació ha tingut per a tots els participants la Peregrinació a Terra Santa que es va desenvolupar dels dies 17 al 24 del passat mes de maig i del que queda constància en alguns articles en aquesta web. 

Realment tenir l’ocasió de visitar la Terra Santa, la terra de Jesús, aquells llocs on ell va néixer va viure, va ensenyar i va acabar morint a la Creu per ressuscitar definitivament, és un gran do de Déu. 

Penso que només les persones que han tingut la sort de poder ser-hi poden comprendre per quin motiu es parla de la visita a aquestes terres com del cinquè Evangeli. En alguns llocs és com si no haguessin passat els segles, i es perceben els contorns tal com els va veure Jesús. Destaca especialment en aquest sentit tota la visita als diferents llocs de Galilea, molt especialment el Mar de Genesareth i el seu entorn, on es va desenvolupar gran part del seu ministeri públic. Aquelles aigües, aquells muntanyes, aquelles ribes i pobles … tot és tan semblant a com era llavors que, sense voler, la imaginació es va a l’època de Jesús i allí es poden reviure amb molta facilitat els passatges evangèlics. Es fa possible posar en pràctica aquell consell expressat per sant Josepmaria en un punt de Forja: 

Viu al costat de Crist!: has de ser, a l’Evangeli, un personatge més, que conviu amb Pere, amb Joan, amb Andreu…, perquè Crist també viu ara: Iesus Christus, heri et hodie, ipse et in saecula! -Jesucrist viu!, tant avui com ahir: és el ma-teix, pels segles dels segles (Forja 8). 

Celebrar o assistir a la Santa Missa en llocs com la casa de Maria a Natzaret, la Muntanya de les Benaurances, la gruta de Betlem, la Muntanya Tabor i el Calvari … és un autèntic privilegi, un do del qual no ens cansarem mai de donar gràcies a Déu. Els pelegrins som conscients que hem participat d’una gràcia molt especial. Realment es pot dir que era cert allò que ens comentava abans de sortir algú que va estar en aquells llocs: ja veureu, hi ha un abans i un després de la visita a Terra Santa i quan torneu a casa us quedarà un record meravellós i un desig gran de tornar a viatjar a aquella terra. 

Mn Francesc Perarnau

Comença aquest mes de maig amb un esdeveniment especialment desitjat per molts catòlics: la beatificació de l’estimat Joan Pau II. A Roma esperaven una gran assistència de fidels per a aquest esdeveniment però, encara que van ser molts milers els que el dia 1 es reuniren a la Plaça de Sant Pere, vam ser moltíssims més, milions segurament, a tot el món, de tota raça i condició que, no físicament però sí amb tot l’esperit, els que estàvem presents en el solemne moment en que el Papa Benet va declarar  Beat al seu predecessor a la càtedra de Pere.

Alguns sentim un deute especial amb aquest Papa perquè per les seves mans varem rebre l’ordenació sacerdotal. Realment emociona pensar que aquell que fa 25 anys ens va imposar les mans per fer-nos sacerdots de Jesucrist és ara elevat als altars …

Certament des del primer moment del seu traspàs existia el convenciment que aquell Papa havia estat sant; ho demostrava aquell crit que va sorgir espontàniament de tants cors, demanant a qui correspongués, que no es demoressin en el procés: “Santo subito” sentíem cridar per els carrers de Roma en aquells dies posteriors al mort del Papa, és a dir, “Sant ja”. Recordava aquell crit aquelles canonitzacions antigues “per aclamació”, el què el sentit cristià del poble no necessitava proves posteriors ni llargs procediments.

L’Església és sàvia i prudent, i fa tot amb paciència infinita, però el Papa actual, que va conviure tant de temps amb Joan Pau II, que el va conèixer tan a fons, que havia treballat, parlat i resat tantes vegades al seu costat, escurçant els famosos terminis previstos, ens vol donar aquesta gran alegria en el començament del mes de Maria.

Quina manera més estupenda de començar el mes de Maig! Joan Pau II va triar com a lema del Pontificat aquell “Totus Tuus” que és una referència a la Verge i va voler que en el seu escut pontifical estigués present Maria, simbolitzada en aquella M sobre el fons blau. Ens podem encomanar a la intercessió del nou beat perquè ens ajudi a estimar també molt a la Mare de Déu i refugiar-nos en la seva poderosa intercessió per ser fidels a la missió que cada un de nosaltres hem d’exercir en el món.

Mn Francesc Perarnau

És conegut l’impuls que els últims Romans Pontífexs han donat a la idea de la necessitat urgent d’una nova evangelització en aquells països d’antiga tradició cristina. Va ser un tema de fons en el pontificat de Joan Pau II, que es va manifestar especialment des de l’any 1985 i ho segueix sent en el pontificat actual de Benet XVI. Tanta importància dóna el Sant Pare a aquesta necessitat que el mes de juny de l’any passat va crear el Consell Pontifici per a la Promoció de la Nova Evangelització.

 Explicant aquella decisió el Papa explicava: “he decidit crear un nou organisme, en la forma de« Consell Pontifici », amb la tasca principal de promoure una renovada evangelització en els països on ja va ressonar el primer anunci de la fe i estan presents Esglésies de antiga fundació, però que estan vivint una progressiva secularització de la societat i una mena de «eclipsi del sentit de Déu», que constitueixen un desafiament a trobar els mitjans adequats per a tornar a proposar la perenne veritat de l’Evangeli de Crist “.

 Convé assenyalar que aquesta preocupació per la Nova Evangelització no és una cosa que concerneixi només als pastors o als membres d’un o altre moviment en l’Església, o a determinades ordres religioses, potser més implicats en projectes evangelitzadors. Es tracta d’una crida dirigida a tots i que ha d’interpelar a tots els membres de l’Església, sigui quina sigui la seva condició personal, homes o dones, joves o adults, solters o casats … Aquesta preocupació de qui és Cap de l’Església ha de renovar a tots la consciència de missió, que és inherent a la vocació cristiana. En el fons, cada batejat és un enviat al món, i a cada un van dirigides aquelles paraules de Jesús poc temps abans de l’ascensió: aneu doncs, ensenyeu a tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’ Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot el que jo us he manat, Jo estaré amb vosaltres sempre fins a la consumació del món … (Mt 28, 19).

Ningú no pot considerar-se com un simple espectador al món, sinó que tots som protagonistes implicats en el gran treball de la Redempció que Jesús porta a terme i que l’Església, és a dir els seus deixebles, mantenen i mantindran vius en cada generació al llarg de la història, fins a la fi dels temps.

Mn Francesc Perarnau

Repetidament el Papa Benet XVI, ha recordat la doctrina de l’Església sobre el dret a la vida de totes les persones, i ha insistit en la perversitat de les pràctiques abortives que són un veritable “atemptat contra la pau”, que sembra les nostres societats d’ tantes morts innocents.

Normalment en referir-nos a l’avortament ens centrem, lògicament, en la principal víctima, és a dir, el nen o nena que és extirpat del si de la mare. Però hi ha també una altra víctima d’aquestes pràctiques, a les quals convé prestar molta atenció.

De vegades els sacerdots, en l’acompliment de la nostra tasca pastoral hem de parlar amb dones que han estat sotmeses a una “interrupció voluntària de l’embaràs”, nom que amaga la realitat més crua: l’avortament provocat. Amb molta freqüència han arribat a aquesta situació empeses per l’ambient i després de converses amb “professionals” que els han presentat l’avortament com la millor i potser l’única solució per a la seva situació.

Després de la intervenció, amb el pas del temps, de vegades d’anys, han començat a aparèixer els símptomes del trauma profundíssim que va suposar aquella “interrupció voluntària de l’embaràs”. Vénen patint, danyades, dolgudes, de vegades molt deprimides…

Ara ja ho tenen clar. No, no és una cosa innocu, no és una operació més, semblant a l’extirpació de l’apèndix, allò que hi havia al seu interior era “el seu fill o la seva filla”, i puja a la superfície de la consciència, cada vegada amb més força la idea clara: consentir que el matessin.

Hem sentit molts laments, hem vist moltes llàgrimes de dones que si ara poguessin ho reconsiderarien tot una altra vegada, tornarien enrere en el temps. Dones que, amb horror recorden aquells consells inics: no és res, no passa res, no te n’adonaràs … i a aquells metges i infermeres que són els responsables del seu dolor més profund.

Moltes, no totes, van ser sotmeses a una pressió inhumana per part dels professionals, de la família, de les amistats que “volien seu bé”. Però ara han de patir soles les conseqüències duríssimes d’aquella decisió errònia a la qual van ser empeses.

Tenim obligació d’ajudar, comprendre-les, donar-los suport … I de reclamar a les autoritats corresponents que no s’oblidin de que moltes dones que han avortat pateixen traumes irreparables, i han de suportar danys psicològics gravíssims. La llei de l’avortament, a més de ser letal per al no nascut, és també enormement perjudicial per a la dona. Una societat que és capaç de legislar amb extraordinària energia sobre el tema del tabac, amb la sana intenció de preservar la salut de la població (és aquesta intenció o és més bé els diners que costen les malalties respiratòries a l’erari públic?) Sorprèn que permeti una llei de conseqüències tan funestes. Es tracta evidentment d’una llei que és injusta i inhumana.

Mn Francesc Perarnau

Com molt bé es pot llegir al web de Montalegre, el dia 2 de febrer, quaranta dies després del Nadal, respectant el termini previst a la Llei de l’Antiga Aliança, es celebra a l’Església Presentació del Nen Jesús en el temple i la Purificació de la Mare de Déu; les dues festes unides perquè en realitat corresponen al mateix moment històric.

Tradicionalment aquesta festa rep el nom de la Candelera, una festa antiga que era anomenada festa de la llum perquè recordava que Crist és la Llum que entra en el del món; l’Església ho simbolitza encenent candeles en les celebracions litúrgiques del dia.

Jesús mateix es presentarà com a Llum del Món, però anirà molt més enllà quan afirmarà que els seus deixebles també ho hem de ser. L’expressió és ben clara, recollida en l’Evangeli de Sant Mateu: Vosaltres sou la llum del món. No és possible d’amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya, ni tampoc encenen una llàntia i la posen sota un atuell, sinó sobre el portallànties, i fa llum a tots els qui són a la casa. Que així resplendeixi la vostra llum davant de la gent perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel. (Mat 5, 14)

És una crida a la responsabilitat dels deixebles de Jesús. Cadascun d’ells ha de ser, hem de ser, llum que il·lumini al nostre voltant per l’esforç amb el qual procurem viure i difondre els ensenyaments de Jesús. Sovint el món es troba molt allunyat, i la temptació de mimetitzar-se amb l’entorn per no cridar l’atenció és molt gran. Contra aquesta temptació hem de lluitar: no es pot amagar la llum que s’ha encès, ha de brillar, ha d’il luminar, s’ha de veure, encara que de vegades la llum sigui molesta per a alguns. Molts màrtirs ens donen un exemple meravellós de coherència. No han cedit a la pressió exterior en ambients molt adversos, encara que això els hagi costat donar la vida. Però aquest sacrifici ha estat sempre fecund; aquella llum que alguns pretenien apagar donant-los mort, va brillar encara amb més força i va quedar encesa per sempre. Gràcies a ells nosaltres som cristians.

Mn Francesc Perarnau