Editorial

La setmana Santa

És la setmana que arribem, després de la llarga peregrinació de la Quaresma, al llarg de la qual ens hem anat disposant espiritualment per celebrar amb fruit aquests dies, al moment culminant de la Redempció, amb la passió, mort i resurrecció de Jesús.

Entrem a una setmana que la litúrgia de la Església vol seguir el curs natural dels dies, tal com varen passar les coses fa dos mil anys. Tot començarà el diumenge de Rams.

 Diumenge de Rams

El diumenge abans de la Passió Jesús va fer una entrada impressionant a Jerusalem, perquè ho va fer sobre un ase, com feien els reis antics a Israel, i la gent del poble, que aquells dies omplien Jerusalem perquè havien anat a celebrar la festa de la Pasqua jueva, el varen aclamar triomfalment. I el saludaven enlairant palmes i branques d’arbres, tot cantant Al·leluies al seu pas.

D’això en queda un record a la Missa principal d’avui, amb la benedicció dels Rams.

Encara que hi hagi aquest aire d’alegria i de Triomf, a l’Evangeli de la Missa llegirem la Passió sencera, o al menys la part principal, i queda ben clar que entrem en els moments més seriosos de la vida de Jesús. Estem a punt per celebrar la Passió. Sortirem de la Missa del diumenge amb el cor encongit, esperant els dies mes sants del any. Entrem així a la Setmana Santa.

 Dijous Sant: L’Eucaristia

 El dijous Sant el ritme de la vida de l’Església és encara més lent que els altres dies, perquè vol recordar, pas a pas, el que va passar aquell dia de la vida de Jesús.

Al matí d’aquest dia els bisbes celebren la Missa Crismal amb els mossens de les seves diòcesis, que és la Missa on es consagraran els olis sagrats que al llarg del any es fan servir a algunes cerimònies, com són les uncions del malalts, els bateigs o les confirmacions.

Però el poble esta convidat a la Missa que se celebra a mitja tarda i que té com a record més important el moment en què Jesús va instituir el sacrament de l’Eucaristia, i que va manar als seus deixebles que la celebressin en record de la seva memòria.

El Santíssim Sagrament queda desprès de la Missa reservat en llocs especials, que anomenem Monuments, molt engalanats per facilitar que els fidels puguin anar a adorar a Deu que se’ns dona d’aquesta manera tan sorprenent, sota aquestes aparences de pa.

A molts llocs hi ha la tradició de visitar Monuments a diferents esglésies i fer així varies estacions al Santíssim Sagrament.

Divendres Sant: la Passió.

 El Divendres Sant és el dia de la Passió de Jesús. És el dia més trist de l’any cristià. I tot ens convida a estar mes aviat seriosos i recollits, procurant sentir amb la Església aquells moments duríssims del judici, condemna, passió i mort de Jesús.

Tradicionalment era un dia que els cristians procuraven evitar manifestacions externes de soroll i alegria per respecte a la memòria del que Jesús estava passant aquell dia. Els més grans recordaran que això es traduïa fins i tot en el tipus de música que s’escoltava.

Lògicament la cosa mes important es la disposició interior. Aquestes manifestacions exteriors res voldrien dir si no fossin reflexa del nostre interior.

Pels que han complert ja 18 anys, i encara no en tenen 59 és un dia de dejuni, tal com vàrem recordar al parlar de la Quaresma.

Dissabte Sant: L’Església vetlla en silenci.

 El Dissabte Sant és un dia sense litúrgia, l’Església recordarà aquest dissabte que Jesús està mort, tancat dins d’un sepulcre fred, vigilat pels soldats romans… És un dia d’espera.

 Vetlla Pasqual

 Acaba la Setmana Santa amb la celebració de la Resurrecció de Jesús, al tercer dia després de la mort a la Creu. És el moment culminant de l’any cristià: Jesús triomfa amb la seva resurrecció sobre la mort, la gran enemiga de la humanitat. La Resurrecció és el gran senyal que Ell mateix havia promès per certificar que el seu ensenyament era veritat.

Jesús va ressuscitar la nit del dissabte al diumenge, per això els cristians ens trobem a primera hora de la nit per celebrar la resurrecció a la vetlla Pasqual. El ritu de la celebració és segurament un dels més rics i més bonics de tota la litúrgia catòlica i és recomanable seguir-lo amb atenció per poder gaudir de la riquesa de la nostra celebració.

La celebració d’aquesta Vetlla necessita no tenir pressa. Hem de deixar les preocupacions fora de l’església per emocionar-nos seguint la historia de la salvació i sentir l’alegria profunda de la resurrecció de Jesús.

 Recordem…

Només els diumenges són dies de precepte aquesta setmana. No ho son ni el Dijous ni el Divendres Sants. El fet que no siguin dies de precepte no treu que sigui molt interessant participar a la litúrgia: ens farà molt bé.

Mn Francesc Perarnau

Es tracta d’un tema típic de l’ascètica cristiana.

Tothom qui s’ha proposat viure una vida cristiana i vol portar a la pràctica el manament del Senyor, que Ell mateix resumeix en estimar Déu, estimar al pròxim, sap que les principals dificultats no venen de fora, venen de dintre. Això no es nou, també Jesús ho havia ensenyat: es de l’interior de la persona, del seu cor, d’on surten tots el mals. Diu Jesús: “Perquè del cor provenen els pensaments dolents, homicidis, adulteris, fornicacions, furts, falsos testimonis, injúries. Aquestes són les coses que fan impur un home.” (Mt. 15, 19)

I qualsevol persona amb una mica d’experiència en la vida ascètica sap reconèixer en el seu interior aquestes tendències, i sap que nomes lluitant contra elles podrà progressar en el seu camí cap a la santedat.

Que li passa al cor humà?

Aquest desordre interior ve d’antic: ens parla de l’herencia llunyana que ens porta fins al Pecat Original. Rebem en herència una naturalesa que està tacada d’origen, que porta la marca  d’aquell pecat amb que Adan i Eva es van rebel·lar contra el Creador.

La lluita cristiana és en primer lloc contra aquestes tendències interiors que ens porten a centrar-nos en nosaltres mateixos, a ser egoistes, amb totes les conseqüències que acompanyen a l’egoisme.

L’esperit de penitencia es l’esperit de la persona que vol lluitar contra aquestes inclinacions que ens aparten de Déu i dels altres.

Es pot trobar un text antològic de Sant Josepmaria explicant l’esperit de penitencia en la vida ordinària al llibre Amics de Déu  nº 138

http://www.escrivaobras.org/book/amigos_de_dios-punto-138.htm

El temps de la Quaresma és un bon moment per renovar la lluita en algunes de les manifestacions  que hi ha de egoisme a les nostres vides. Evidentment no hi ha receptes generals perquè, encara que tots el tenim, aquest defecte te moltes cares i vol “un tractament personalitzat”, podriem dir. Es un bon tema per treballar en la nostra direcció espiritual personal aquests dies.

Mn Francesc Perarnau

Certament l’Església, des de la seva fundació, no ha deixat d’evangelitzar; al llarg de la seva història bimil · lenària ha complert sempre amb el mandat de Jesús: Aneu per tot el món i prediqueu l’Evangeli a tota criatura (Mc. 16,15)

Fruit d’aquesta Evangelització incessant és el fet que la doctrina cristiana està estesa per tota la terra. En tots els continents és possible trobar l’empremta de l’Evangeli de Crist, encara que, en alguns llocs, no hagi arribat a calar en profunditat en la societat.
Però, com el mateix Jesús anuncia en la paràbola del sembrador, en alguns llocs on la predicació es remunta fins als mateix orígens del cristianisme, sembla que aquella llavor està sent ofegada per abundants espines. Per motius diversos, segurament per la negligència de molts cristians, possiblement també nosaltres mateixos ens hem d’acusar d’això, el camp de Déu ha estat descuidat, s’ha permès que creixin en ell els esbarzers que han impedit que la bona llavor sembrada creixés i donés el seu fruit.
Des de fa més de 25 anys, el successor de Pere ens convoca al que ha anomenat una Nova Evangelització. A ella estem tots cridats, cadascú en la mesura de les seves possibilitats.
Es tracta sobretot d’una nova actitud, d’una afany renovat de prendre molt seriosament la fe, de viure-la a fons, de fer-la vida i de portar-la amb la pròpia vida a tots els camps on ens moguem, que els pares de família la visquin a casa seva, que l’ensenyin als seus fills, que els mostrin la meravella del camí cristià, que els cristians siguem un exemple en la manera de viure la gran virtuts, de manera molt especial la virtut de la Caritat, que, no ho oblidem, és la virtut que ens distingeix: Jesús ens ho va dir clarament, en això coneixeran que sou els meus deixebles, si us tindreu entre vosaltres.
Com els primers evangelitzadors, el treball a desenvolupar no serà fàcil, i amb freqüència, també com aquells, en alguns llocs caldrà anar contracorrent, caldrà vèncer la resistència d’un ambient reticent als ensenyaments de Jesús. Potser cal patir el petit martiri de la incomprensió o de la burla … No ha d’importar massa. Es compliran llavors les paraules de Jesús en l’Últim Sopar en què, al costat del avís sobre les dificultats futures, hi ha també la certesa del triomf de Jesús: en el món heu de tenir tribulació, però confieu: jo he vençut el món (Jn 16, 33).

Comencem l’any 2012

Podem dir que el comencem amb cert temor per les circumstàncies actuals de crisis per les quals està travessant la nostra societat.  Els indicadors econòmics que mostren els experts parlen de perspectives fosques per a aquest any que estrenem; i quan les perspectives són així de fosques, ho són també per a moltes famílies.

Tots sabem que les solucions polítiques, siguin les quals siguin, les quals s’hauran d’adoptar seran sempre doloroses.

Certament a tots afecta la situació però, evidentment, algunes famílies, i molt especialment algunes persones, per la seva situació particular, sofriran més els efectes de la crisi. De tots és conegut que està ja succeint i és previsible que en un futur no molt llunyà siguin moltes mes les persones que es vegin engolides pel remolí que lenta però inexorablement es va generant.

Ningú, i menys una persona cristiana, pot romandre indiferent davant una situació així, en la qual és tan clar i palès el sofriment de les persones. La nostra consciència cristiana ens diu que tots ens hem d’implicar en la mesura de les nostres possibilitats per a ajudar a trobar una solució als greus problemes que s’han generat ja i els que previsiblement es generaran.

És en moments com aquests quan mes important es fa la solidaritat, i quan es pot valorar la qualitat de les persones que conformen la societat. Una societat solidària i generosa, pot plantar cara amb major seguretat a qualsevol crisi que es presenti.

Recentment hem pogut comprovar amb alegria  la resposta positiva que els ciutadans del nostre país han donat davant la petició realitzada per diferents bancs d’aliments i organitzacions diverses.  Són notícies positives, podem dir que esperançadores. Si la pinya és forta, si som capaços d’ajudar-nos entre tots, si tots ens proposem aportar les nostre esforç, i fer el que sigui possible, si aquells que poden fer-ho dediquen el seu temps, les seves energies i recursos a col·laborar en les organitzacions constituïdes o que es constituiran en el futur per a canalitzar els esforços, llavors les possibilitats de vèncer la crisi seran molt mes grans, es podrà alleujar el sofriment de molts…

Encara és temps.

Convé que no perdem de vista les paraules amb les quals, en els nadal de l’any 2008, elPapa enet XVI ens posava en guàrdia sobre el perill que ens amenaça permanentment:

“On s’atropella la dignitat i els drets de la persona humana; on els egoismes personals o de grup prevalen sobre el bé comú; on es corre el risc d’habituar-se a l’odi fratricida i al’explotació de l’home per l’home; on les lluites intestines divideixen grups i ètnies i laceren la convivència; on el terrorisme segueix copejant; on falta el necessari per a viure; on es mira amb desconfiança un futur que s’està fent cada vegada més incert, fins i tot en les Nacions del benestar: que en tots aquests casos brilli la Llum del Nadal i animi a tots a fer la seva pròpia part, amb esperit d’autèntica solidaritat. Si cadascun pensa només en els seus propis interessos, el món s’encamina a la ruïna”.(Benet XVI, 25 de desembre de 2008)

Mn Francesc Perarnau

Un dels costums nadalencs més entranyables que tenim els cristians, i que més contribueixen a fer el típic “ambient de Nadal” són els pessebres.
Les llums, els adorns festius, les garlandes, la música i les nadales, tot adquireix sentit si s’orienta a l’esdeveniment essencial que és el naixement de Jesús, el Fill de Déu.
Si faltés aquesta referència tot allò es convertiria en una celebració sense contingut, buida.
Explica la tradició que va ser Sant Francesc d’Assís l’inspirador i el primer que va preparar un “pessebre” nadalenc. La peculiaritat és que va ser un pessebre vivent. Ho va fer el Nadal de 1223 que va passar en un petit poblet d’Itàlia, Greccio, al nord de Roma. A una ermita va construir una caseta de palla que feia de portal, va posar un pessebre al seu interior, va portar un bou i un ase dels veïns del lloc i va convidar a un petit grup de gent a reproduir l’escena de l’adoració dels pastors. I així van viure un Nadal especialment intens, viu … I va començar la tradició.
De seguida es van substituir les figures vives per unes de fang cuit, que queden sempre al mateix lloc … I aquest costum es va popularitzar i estendre ràpidament a tot l’orbe cristià perquè els missioners es van encarregar de portar-les.
Un pessebre és una catequesi que entra pels ulls.
Els nens comencen a conèixer qui és Jesús en els pessebres del Nadal, i allà van coneixent també a Maria, a Josep, i saben que els pastors van ser els primers que es van acostar a saludar el naixement del Redemptor, que va ser anunciat per uns àngels i un gran estel … I al cap d’uns dies van venir uns personatges, els Reis Mags, amb regals per al nen …
I els adults, davant el pessebre tenen l’oportunitat estupenda per fer-se de nou nens, per acostar-se amb mirada de nen, amb ingenuïtat de nen, una actitud que va molt bé a les “ànimes adultes”. Moments d’infància espiritual els podem anomenar, que tan bé vénen a l’ànima perquè, no ho oblidem, dels que són com nens és el Regne del cel. (Cf. Mc 10, 14-15)
I les famílies troben el seu model en la Família de Betlem.

Mn Francesc Perarnau

Novembre especialment en els països mediterranis, és un mes en què la natura sembla que llangueix, que s’apaga, els dies es fan més curts, el fred va envaint-ho tot, les plantes detenen el seu creixement i moltes perden les fulles, alguns arbres semblen esquelets …

Potser per tot això, novembre és el mes en què recordem especialment els difunts. No es tracta d’un record trist. No pensem en ells com a germans nostres que van passar i dels que ens queda només el record. No és aquesta la nostra fe. Sabem que la seva vida, d’una manera diferent però real, continua.

D’una banda alguns són sants que ja estan en el cel i gaudeixen ja de la visió beatífica en la presència de Déu, benaurats per sempre, i a ells ens encomanem. Precisament aquest és el el sentit que té la celebració dela Solemnitatde Tots Sants.  L’Església vol recordar a tants i tants fills seus que han passat per aquest món i que han arribat ala Glòriaperò que no tindran la seva celebració particular. Hi ha molts sants al cel. En paraules de l’Apocalipsi són “una gran multitud que ningú podia comptar, de totes les nacions, tribus, pobles i llengües, …”

Altres són ànimes que segueixen un procés de purificació en el Purgatori, i per ells preguem i oferim sufragis. Això és el que l’Església ens proposa en la celebració del dia 2 de novembre, dia dels fidels difunts. Com ens recordarà el llibre dels Macabeus, és una piadosa costum pregar i oferir sufragis pels difunts, cosa que nosaltres fem sobretot participant en la celebració de l’Eucaristia oferta per ells, o lucrant indulgències aplicades precisament per les ànimes del Purgatori. De manera misteriosa però real podem accelerar la seva purificació i ajudar-los a donar el salt definitiu al cel.

Ambdues celebracions ens parlen d’una veritat cristiana que recordem en el Credo: la Comuniódels Sants. Hi ha una veritable comunicació entre els fidels cristians, tots membres d’una única Església però que té com tres dimensions: militant, purgant i triomfant. El Catecisme (núm. 955) ensenya que “La unió dels membres de l’Església pelegrina amb els germans que van dormir en la pau de Crist de cap manera s’interromp. Encara més, segons la constant fe de l’Església, es reforça amb la comunicació dels béns espirituals “(LG 49).

Mn Francesc Perarnau

Tancàvem el mes de setembre amb la celebració de la festa dels tres Arcàngels, Sants Miquel, Gabriel i Rafael, i començàvem el d’octubre amb la celebració dels sants Àngels dela Guarda.

Ens parlen aquestes celebracions de la realitat de la presència dels Àngels en la vida del món i de l’Església. Una presència a vegades oblidada en una societat que, sovint, no sap mirar més enllà de la realitat més material.

Els Angels formen part de la fe de l’Església. El Catecisme de l’Església Catòlica diu que

L’existència d’éssers espirituals, no corporals, que la Sagrada Escriptura anomena àngels, és una veritat de fe. El testimoni de l’Escriptura és tan clar com la unanimitat de la Tradició.(Catecisme 328) 

S. Agustí diu respecte a ells: “Angelus officii nomen est, non naturae. Quaeris nomen huius naturae, spiritus est; quaeris officium, angelus est: ex eo quod est, spiritus est, ex eo quod agit, angelus” (“El nom d’àngel indica el seu ofici, no la seva naturalesa. Si preguntes per la seva naturalesa, et diré que és un esperit, si preguntes pel que fa, et diré que és un àngel “) (Psal. 103,1,15).Amb tot el seu ésser, els àngels són servidors i missatgers de Déu. Perquè contemplen “constantment el rostre del meu Pare del cel” (Mt 18,10), són “agents de les seves ordres, atents a la veu de la seva paraula” (Sal 103,20). (Catecisme 329) 

És especialment entranyable la figura de l’Àngel Custodi, del qual ens parlarà també el Catecisme.

Des del seu començament (cf. Mt 18,10) fins a la mort (cf. Lc 16,22), la vida humana és voltada de la custòdia (cf. Sl 34,8; 91, 10-13) i de la seva intercessió ( cf. Jb 33,23-24; Za 1,12; Tb 12,12). “Cada fidel té al seu costat un àngel com a protector i pastor per conduir-lo a la vida” (S. Basilio, Eun. 3, 1). Des d’aquesta terra, la vida cristiana participa, per la fe, en la societat benaurada dels àngels i dels homes, units en Déu. (Catecisme 336). 

Potser estem molt acostumats a pensar en els Àngels de la Guarda com a protectors dels nens, i recordem amb certa nostàlgia aquella oració que vam aprendre a dirigir-los en la nostra infantesa. Hem d’adonar-nos que la figura de l’Àngel Custodi és molt més necessària per als adults que per als infants. El camí cristià està ple de dificultats i problemes, i la possibilitat d’equivocacions i errors és alta. En aquest bon propòsit de vida cristiana enmig de les aigües revoltes del món és on podrem comptar amb l’ajuda poderosa dels Àngels Custodis. Sant Josepmaria va escriure a Camí:

Et sorprens perquè el teu Àngel Custodi t’ha fet serveis evidents. -I no te n’hauries de sorprendre: per això l’ha posat el Senyor al teu costat. (Camí 565) 

Mn Francesc Perarnau

Aquesta frase -si be en llatí- (Tots, amb Pere, a Jesús, per Maria) es troba en diversos escrits de sant Josepmaria, especialment en els apunts que es conserven referents a la seva vida espiritual, corresponents als primers anys de la fundació de l’Opus Dei. Amb aquestes paraules volia expressar la unió que cada cristià hem de tenir amb el Sant Pare, amb el qual hem de formar una “pinya”.

Gairebé sense voler ens evoquen aquestes paraules aquella expressió que llegim en els llibre del Actes dels Apòstols en parlar-nos de la unitat en què els deixebles van viure l’espera de l’Esperit Sant, després de l’Ascensió del Senyor. Diu així el llibre sagrat: “Després els apòstols se’n tornaren a Jerusalem des de la muntanya anomenada de les Oliveres, que és a prop de la ciutat, a la distància que és permès de recórrer en dissabte. Van entrar-hi i van pujar a la sala de la casa on es reunien. Eren Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume, fill d’Alfeu, Simó el Zelós, i Judes, fill de Jaume. Tots ells eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d’ell.”(Fets 1, 12)

Amb Pere, cap de l’Església, amb Maria, la Mare, sota la protecció de la qual el Senyor ha deixat “la seva família”, que això és l’Església. D’aquesta manera, tots junts, ben units, és com serà possible dur a terme la missió transformadora, redemptora que Jesús va venir a realitzar en el món …

La unitat de tots els cristians amb el cap -Crist i el seu Vicari- és fonamental, és condició d’eficàcia, gràcies a ella el món podrà reconèixer l’Enviat del Pare. És una de les peticions de Jesús en l’oració sacerdotal durant el Sant Sopar: “Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat. Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat.

No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat.“(Jn 17, 18-21)

No és estrany que l’enemic vulgui crear esquerdes en aquesta unitat, que busqui la manera d’erosionar aquesta fortalesa. Sap que només creant divisió, separació, desunió, podrà vèncer. L’experiència mil.lenària de l’Església ens parla dels mals evidents que han causat les ruptures de la unitat.

El mes passat, en les Jornades Mundials de la Joventut, hem viscut uns moments eclesials de gran importància. No ha estat difícil resar pel Papa i per les seves intencions, i unir-se intensament a la seva persona i pregària. Donem gràcies a Déu i demanem que no sigui cosa només d’uns dies especials, sinó que sigui així sempre, cada dia de la nostra vida estiguem “omnes cum Petro, ad Jesum per Mariam!”

Mn Francesc Perarnau

No hi ha dubte que la celebració de la Jornada Mundial de la Joventut que tindrà lloc a Madrid aquest mes d’agost, es converteix en el moment eclesial més important de l’estiu. La mobilització de centenars de milers de joves no passa desapercebuda, i menys en els països on s’organitzen les trobades. També a Barcelona es podrà apreciar de manera notable aquest esdeveniment. A la nostra ciutat, entre d’altres actes hi ha previstes dues celebracions eucarístiques a la Sagrada Família, d’alguna manera la “Catedral d’Europa” des de la visita de Benet XVI al novembre de l’any passat. Desenes de milers de pelegrins passaran per la ciutat Comtal ja sigui a l’anada o a la tornada de les jornades amb el Papa.

No deixa de cridar l’atenció que tants joves procedents de tots els llocs imaginables del món, conflueixin en un punt del planeta per reunir-se amb qui és cap de l’Església.

És evident que no es tracta que sigui aquest o un altre el Papa, Joan Pau II o Benet XVI, ni de la personalitat dels mateixos, ni dels seus dots comunicadores, ni del seu origen …

Quan va morir Joan Pau II alguns van pensar que aquestes jornades anirien a menys perquè, segons pensaven, eren fruit de l’enorme capacitat comunicadora del Sant Pare difunt, tan diferent del seu successor. És evident, els dos papes no tenen res a veure en aquest aspecte. No obstant això els joves segueixen mobilitzant-, perquè no és la capacitat de comunicació del Papa, sinó que és nostre Senyor Jesucrist, del qual ells són Vicaris, qui els convoca, qui els atreu, que els mou.

És cert que els joves són l’esperança de l’Església, com són l’esperança del món. En no gaires anys el rumb de la societat estarà a les mans. Encomanem a Déu perquè l’esperit cristià cali profundament en les seves vides i ho facin vida pròpia. Només així podran ser uns bons deixebles de Jesucrist que sabran impregnar de sentit cristià tota la realitat en la que els toqui participar.

Mn Francesc Perarnau

Sant Josepmaria va ser elegit pel Senyor per anunciar la crida universal a la santedat i per indicar que la vida de cada dia, les activitats comunes, són camí de santificació. Es podria dir que va ser el sant de l’ordinari. En efecte, estava convençut que, per a qui viu en una perspectiva de fe, tot és ocasió d’una trobada amb Déu, tot es converteix en estímul per a la pregària. La vida diària, vista així, revela una grandesa insospitada. La santedat està realment a l’abast de tothom. (Joan Pau II 2002.10.07)

Sant Josepmaria, amb la seva vida i amb la seva paraula ens transmet aquesta idea fonamental: tots hem de ser sants precisament en les realitats més senzilles de la vida, en aquelles coses que habitualment tenim entre mans. Per molts de nosaltres la vida transcorre dins dels paràmetres de la normalitat. Això no significa de cap manera que no hi hagi dificultats o problemes, n’hi ha segur, perquè formen part de la normalitat: moments alegres, moments tristos, dies bons, dies dolents, temps de salut, temps de malaltia …, amb aficions, il·lusions, inquietuds …

El Fundador de l’Obra ens ensenya: precisament en aquesta vida normal és on t’has de santificar. En l’homilia que va pronunciar l’any 1967 en la missa que va celebrar a l’aire lliure al Campus de la Universitat de Navarra, ho va explicar magistralment bé:

Reflexioneu per un moment en el marc de la nostra Eucaristia, de la nostra Acció de Gràcies: ens trobem en un temple singular; podria dir que la nau és el campus universitari, el retaule, la Biblioteca de la Universitat, allà, la maquinària que aixeca nousedificis, i dalt, el cel de Navarra …

No us confirma aquesta enumeració, d’una manera plàstica i inoblidable, que és la vida ordinària el veritable lloc de la nostra existència cristiana? Fills meus, allà on hi ha els vostres germans els homes, allà on són les vostres aspiracions, el vostre treball, els vostres amors, allà és el lloc del vostre encontre quotidià amb Crist. És, enmig de les coses més materials de la terra, on hem de santificar, servint Déu i tots els homes.

Els sants són intercessors davant de Déu. Podem dir que Déu posa a les seves mans dons i gràcies per distribuir. A Sant Josepmaria li hem de demanar que ens ajudi a adonar-nos que Déu ens està esperant en el desenvolupament de les petites coses que formen la vida diària de les persones.

Mn Francesc Perarnau