Editorial

Amb la Solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers, acabem un any litúrgic a l’Església. Això ens permet fer una breu reflexió sobre la litúrgia a l’Església i la seva importància.
La paraula litúrgia té el seu origen en una paraula grega (leitourgía) i es refereix a un servei públic, generalment ofert per un individu a la comunitat. Entre els diferents usos que avui té aquest terme, el fem servir a l’Església Catòlica per designar tot el conjunt de l’oració pública de l’Església i de la celebració dels sagraments.
La litúrgia és molt més que l’organització dels diferents ritus, de la seva estructura i les normes per les quals es regeix; ens parla més aviat a la raó i significat dels símbols i dels signes que en els ritus es conté, en els quals s’expressa la celebració de la fe.
En la constitució del Concili Vaticà II dedicada a la Litúrgia (Sacrosantum Concilium), un autèntic tractat sobre el tema, s’expliquen els fonaments de la mateixa i els criteris amb els quals cal viure-la.
Una idea central és que Jesucrist és el Sacerdot principal, i tota la litúrgia és l’exercici del sacerdoci de Jesucrist:
“La litúrgia és l’exercici del sacerdoci de Jesucrist. En ella, els signes sensibles signifiquen i cada un a la seva manera realitzen la santificació de l’home, i així el Cos Místic de Jesucrist, és a dir, el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegre. En conseqüència, tota celebració litúrgica, per ser obra de Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és acció sagrada per excel · lència, l’eficàcia, amb el mateix títol i en el mateix grau, no l’iguala cap altra acció de l’Església “(SC 7).
A través de les celebracions litúrgiques, que es desenvolupen al llarg de l’Any litúrgic, l’Església ens il·lumina, ens ensenya, ens introdueix en la vida del Cos Místic de Crist. Es pot dir que és a través d’ella que vivim en Crist.
Mn. Francesc Perarnau

És evident que el tema de la família és un tema essencial per a la vida de la societat i també per a la vida de l’Església. La família en sentit cristià, d’acord amb la revelació continguda a la Sagrada Escriptura i en la Tradició, neix en el matrimoni indissoluble entre un home i una dona, en el si entren en el món i són acollits amb la dignitat que els correspon, els nous éssers humans, fills de la família i fills de Déu.

Com és fàcil comprovar donant una ràpida ullada al nostre voltant, la realitat familiar està travessant en la nostra societat uns moments difícils, en els quals es veu interpel·lada per hàbits i fórmules de convivència diferents que, sovint, posen en contradicció les maneres de fer que s’han desenvolupat en les societats d’inspiració cristiana al llarg dels segles.

També és indubtable que hi ha una pressió important per part d’aquells cristians que es troben en situacions familiars difícils o contradictòries i que necessiten una llum clara, una orientació adequada, que els pastors de l’Església, a qui correspon la missió d’ensenyar i governar, han de procurar.

Per tractar el tema de la família en l’actualitat, del 5 al 19 d’octubre se celebrarà a Roma la III Assemblea general del Sínode de Bisbes que té com a tema “Els reptes Pastorals de la família en el context de l’evangelització.

L’Assemblea General Extraordinària del Sínode es reuneix, quan el tema a tractar té una rellevància especial i necessita una resposta urgent, el que ja dóna idea de la importància que el Papa dóna a la temàtica de la família en aquests moments històrics.

El tema del Sínode va començar a preparar l’any 2013 amb les enquestes que es van realitzar en tots els bisbats del món, en què es van recollir les diversíssimes problemàtiques que es donen. Arriba ara el moment de les reunions dels Pares Sinodals.

És important que tots resem i encomanem l’Esperit Sant que els il·lumini i que ells sàpiguen ser dòcils a les seves inspiracions perquè l’Església, una vegada més, pugui donar la resposta adequada als reptes que en aquests moments se li presenten.

Mn Francesc Perarnau

El dia 27 d’aquest mes tindrà lloc a Madrid, ciutat on va néixer, la beatificació del servent de Déu Álvaro del Portillo. Tinc com una gràcia de Déu l’haver tingut l’oportunitat de viure a Roma en els anys de la meva preparació per al sacerdoci i d’haver pogut estar molt a prop del Don Alvaro. Per a mi, aquesta beatificació és la confirmació d’una cosa que es podia constatar cada vegada que el vèiem o el sentíem: era un home de Déu, que parlava de Déu, que portava a Déu.

En la informació que ens ofereix la pàgina web de l’Opus Dei es pot llegir una entrevista amb l’actual postulador de la Causa en què respon a aquesta pregunta: Per què és Don Álvaro candidat a la Beatificació? Ho fa amb aquestes paraules:

Per obrir una causa de canonització, l’element determinant és l’existència d’una sòlida fama de santedat, espontània i difosa entre una part significativa del Poble de Déu. Es va donar inici a la causa de Mons. Del Portillo perquè, des del dia de la seva mort, hi havia demostracions evidents d’aquesta fama. Molta gent a tot el món estava convençuda que era una persona santa i invocava la seva intercessió per obtenir favors del Cel. La funció de la causa és verificar si aquesta fama de santedat té un fonament real. El decret sobre les virtuts heroiques promulgat per la Congregació per a les Causes dels Sants el 28 juny 2012 ens diu que l’Església ha arribat a un judici positiu sobre la seva santedat de vida.

L’Església confirma d’aquesta manera la certesa que tants teníem sobre la santedat de vida d’aquest home de Déu.

Moltes persones constaten que és molt bon intercessor davant Déu. Hi ha alguns fets, com els que s’han aportat per a la Causa, que són veritables miracles, però sobretot hi ha molts favors petits que s’atribueixen a la seva intercessió. També així Don Álvaro segueix portant ànimes a Déu.

Mn Francesc Perarnau

Jesús ho va avisar i les seves paraules es compleixen al llarg dels segles. Després de tant de temps encara hi ha guerres i rumors de guerres. Gràcies als moderns mitjans de comunicació som molt més conscients que en temps passats dels múltiples conflictes i guerres que hi ha als cinc continents. Des de les nostres llars podem contemplar diàriament la barbàrie i la destrucció de la qual som capaços els éssers humans. Davant la nostra mirada desfilen els cadàvers d’homes dones i nens, les famílies destrossades, les cases i els pobles arrasats per les bombes.

Hi ha el risc que ens arribem a acostumar a aquesta realitat; que es produeixi una “durícia” en la nostra consciència, que ens faci insensibles davant els horrors que contemplem.

Haurem de pensar que alguna cosa molt greu ens passa si un dia descobrim que estem veient aquestes notícies amb curiositat, potser amb atenció, i en el nostre cor no hi neix a la vegada, una reacció més profunda, de compassió, de pena, de solidaritat, que comporti a més una oració per aquestes persones que pateixen i un acte de desgreuge a Déu pels gravíssims pecats contra la humanitat i contra Déu que aquestes situacions impliquen.

Pensem també en les crides que el Sant Pare ve fent demanant-nos que preguem per la pau al món: troben en nosaltres aquestes peticions una resposta ràpida i generosa?

Mn Francesc Perarnau

Acabàvem el mes de juny amb el record de la institució del Primat en l’Església, i la promesa a Pere de l’assistència divina. Han passat els segles, hi ha hagut tempestes importantíssimes en el món, grans guerres i revolucions, els mapes geopolítics s’han mogut de manera espectacular, els règims polítics han anat canviant. El món és molt diferent d’aquell en el qual l’Església va començar el seu camí.

També l’Església ha patit situacions convulses al llarg d’aquests mil·lennis, però a diferència del que ha succeït en el món, en què tot ha canviat, no ha estat així a l’Església; substancialment la és la mateixa que va fundar Jesús i aquella promesa del Senyor s’ha mantingut, com a signe que la seva paraula no pot fallar, i com per reforçar la nostra fe, malgrat tot. Efectivament, sense solució de continuïtat, i amb alguns sobresalts puntuals, al capdavant de l’església s’han anat succeint els Romans Pontífexs. En alguns moments els vents han estat tan fortes que ha semblat que la nau de l’Església podia naufragar, però no, la nau de Pere no pot enfonsar perquè té la promesa del Senyor.

Certament del tronc s’han separat branques, de vegades grans, moltes ànimes han patit i continuen patint les conseqüències … Però aquella barca segueix navegant, perquè Ell no deixarà de la mà a la seva Església. I al capdavant d’ella hi ha el successor de Pere. Perquè ell és qui té la garantia d’assistència, i allà on està Pere és on hi ha l’Església: Ubi Petrus, ibi ecclesia, ibi Deus, deia sant Ambròs ja al segle IV.

Mn Francesc Perarnau

La data tan retardada de la celebració de la Pasqua d’enguany ha tingut com a conseqüència que el mes de juny estigui ple de celebracions festives, que s’uneixen a les ja tradicionals del mes.

Així , successivament ens trobarem l’Ascensió del Senyor , Pentecosta , La Santíssima Trinitat , el Corpus Christi i el Sagrat Cor. Són a més pròpies d’aquest mes les de Sant Joan Baptista, Sant Josepmaria Escrivá i  la de Sant Pere i Sant Pau.

Realment és un conjunt imponent de festes , totes elles importants. Com totes les festes del calendari cristià seran un motiu per mantenir viva la nostra pietat i per ajudar-nos a aprofundir el les arrels fondes de la nostra fe. El moment de la vida espiritual de cada cristià li indicarà on convé posar l’accent , per aprofitar bé la riquesa que se’ns brinda amb aquestes celebracions.

Jo assenyalaria , especialment el Sagrat Cor , que sol donar nom al mes de juny. D’aquesta festa en el número 478 del Catecisme llegim :

“Jesús, durant la seva vida, la seva agonia i la seva passió ens ha conegut i estimat a tots i a cadascun de nosaltres i s’ha lliurat per cadascun de nosaltres: “El Fill de Déu em va estimar i es va lliurar a si mateix per mi” (Gal 2, 20). Ens ha estimat a tots amb un cor humà. Per aquesta raó, el sagrat Cor de Jesús, traspassat pels nostres pecats i per a la nostra salvació (cf. Jn 19, 34), “és considerat com el principal indicador i símbol de l’amor amb que el diví Redemptor estima contínuament a l’etern Pare i a tots els homes” (Pius XII, Enc.”Haurietis aquas”: DS 3924; cf. DS 3812).”

El cor és símbol de l’amor , i el cor obert de Crist a la Creu ens recorda aquest amor ” fins al final” amb el qual ens ha estimat i ens estimarà sempre.

Mn. Francesc Perarnau

Una vegada més, i aquesta vegada gairebé sense donar-nos respir des de la Setmana Santa, ha arribat el mes de Maig, el mes de Maria.

El Papa, en l’Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium ens presenta a la Santa Maria com “Mare de l’Evangelització”. Del Papa Francesc són aquestes paraules que transcric a continuació, plenes de suggeriments per a la nostra vida cristiana :

“Maria és la que sap transformar una cova d’animals en la casa de Jesús, amb uns pobres bolquers i una muntanya de tendresa. Ella és petita serventa del Pare que s’estremeix en la lloança. Ella és l’amiga sempre atenta perquè no falti el vi en les nostres vides. Ella és la del cor obert per l’espasa, que comprèn totes les penes. Com a mare de tots, és signe d’esperança per als pobles que pateixen dolors de part fins que brolli la justícia. Ella és la missionera que s’acosta a nosaltres per acompanyar-nos per la vida, obrint els cors a la fe amb el seu afecte matern. Com una veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres, i vessa incessantment la proximitat de l’amor de Déu. A través de les distintes advocacions marianes, lligades generalment als santuaris, comparteix les històries de cada poble que ha rebut l’Evangeli, i entra a formar part de la seva identitat històrica. Molts pares cristians demanen el Baptisme per als seus fills en un santuari marià, amb la qual cosa manifesten la fe en l’acció maternal de Maria que engendra nous fills per a Déu. És allí, als santuaris, on pot percebre’s com Maria reuneix al seu voltant els fills que pelegrinen amb molt esforç per mirar-la i deixar-se mirar per ella. Allí troben la força de Déu per suportar els sofriments i cansaments de la vida. Com a sant Joan Diego, Maria els dóna la carícia del seu consol maternal i els diu a cau d’orella: “Que no es torbi el teu cor. […] No estic jo aquí, que sóc la teva Mare?”.. ( Evangelii Gaudium, n. 286 )

Que aprofitem el mes de maig, La seva mes, per renovar l’amor a Maria, per obrir-li de nou les portes del nostre cor, per renovar la nostra confiança en la qual és l’omnipotència suplicant.

Acabo amb aquesta reflexió de sant Josepmaria en Camí : Abans, tot sol, no podies… -Ara, has acudit a la Mare de Déu, i, amb Ella, que fàcil! ( n.513 )

Mn Francesc Perarnau

Fa un any parlava a l’editorial del Full Informatiu del mes d’abril de la recent elecció del Sant Pare: L’Església tenia un nou Papa que s’unia a la llarga llista de Romans Pontífexs que han tingut la missió de portar el timó de la barca de Pere. Molts al llarg d’aquest any han comentat diferents aspectes d’aquest Pontificat del Papa Francesc com poden ser el seu estil nou i diferent o l’evident canvi de costums establertes per papes anteriors.

Pot ser, a causa del ambient t ant secularitzat com és el que vivim ara mateix, de vegades es té la impressió que hi ha qui espera que el Papa prengui unes decisions que suposarien una ruptura amb les veritats que l’Església ve defensant des del primer moment fundacional. Tant és així que, perquè quedés constància de quina era la seva veritable intenció, en diverses ocasions ha expressat amb claredat: “Jo sóc fill de l’Església”.

És en la font de l’ensenyament Evangèlica i apostòlica on ha begut i d’ella són les directrius i orientacions que ens proposa en aquest s moments. Porta a les ovelles del ramat que li ha tocat regir pels camins que l’Esperit Sant, aquell de qui Jesús va prometre a Pere que sempre tindria a seu costat, el va conduint. I als fidels cristians ens correspon secundar aquesta voluntat del Papa.

Sant Josepmaria donava un consell, recollit en el llibre Forja (núm. 663 ), que ens pot servir d’orientació: La fidelitat al Romà Pontífex implica una obligació clara i determinada: la de conèixer el pensament del Papa , manifestat en Encícliques o en altres documents, fent tot el que estigui de la nostra part perquè tots els catòlics atenguin al magisteri del Pare Sant, i acomodin a aquests ensenyaments la seva actuació en la vida .

Mn . Francesc Perarnau

Un ràpid repàs de la història de les cultures ens mostra que en l’antiguitat, amb aquell sentit religiós primitiu, pensaven aplacar les divinitats o atreure el seu favor mitjançant l’oferiment de víctimes humanes. Aquesta manera de fer la trobem en cultures molt dispars i llunyanes, en els cinc continents.

Coneixem molts casos en les cultures precolombines americanes, tan properes a nosaltres en el temps i de les que tenim cada vegada més informació. Ens mostren exemples molt durs d’aquestes antigues pràctiques rituals que avui ens horroritzen. Consta que en moltes ocasions les víctimes preferides per aquests sacrificis eren infants molt joves. Potser s’oferia aquest sacrifici amb el pensament que havien immolar el millor que posseïen, la seva major riquesa, la seva joventut, com si la divinitat s’hagués de acontentar més amb aquesta sang jove.

Allà on el cristianisme es va anar obrint pas, els sacrificis humans van ser abandonats. De mica en mica el valor i la dignitat de la vida humana van ser millor compresos, també pels propis cristians, i reconeguts i acceptats en la major part dels ordenaments jurídics. La vida humana es va protegir cada vegada millor fins que, ja al segle passat, va arribar a ser considerada un dret inalienable de la persona.

Un senyal evident del refredament del sentit cristià és la reaparició en la nostra societat d’aquelles antigues pràctiques que feliçment havien estat superades. Es proposa de nou el sacrifici d’éssers humans, en aquest cas dels més joves de tots, d’aquells que encara estan indefensos en el si matern. Sorprenen els arguments dels qui s’entesten en que, dins del claustre matern, el niu acollidor en què es van desenvolupant, aquestes criatures poden ser impunement eliminades. Avui sabem molt, fins i tot podem veure’ls i seguir el seu desenvolupament: són petites, estan en desenvolupament, són febles, però són vides humanes.

Avui els nous profetes i profetesses, amb violència inusitada moltes vegades, proclamen que el benestar de moltes dones, la felicitat de les seves famílies i de la societat exigeix aquest sacrifici.

Aquells del passat naixien en un error, a causa de la ignorància i pobresa del seu coneixement de Déu. Ens produeix horror, però és comprensible.

Els d’avui neixen en una mentida : la mort d’aquests éssers humans indefensos no condueix al benestar i a la felicitat, com ho testifiquen tantes dones i famílies que arrosseguen les conseqüències d’aquest engany.

Ofèn als éssers humans i ofèn a Déu.

Mn Francesc Perarnau

Mirant el calendari de l’any litúrgic de l’església ens trobem moltes celebracions de festes de sants. Pràcticament tots els dies de l’any es recorda algun sant del extensíssim santoral de l’Església. Sol ser mes d´un cada dia; amb freqüència és un bon grup de noms el que ens trobem, perquè l’any te pocs dies i sants coneguts n’hi ha molts. I la llista no deixa de recollir només una petita mostra del conjunt immens de sants que sabem que estan ja en el Cel.

Ens parla de la això una realitat: hi ha moltes persones que han viscut a la terra i que han arribat ala Gloriadel Cel. Potser alguns han viscut una vida santa amb lluita, i d’altres han tingut una conversió en l’ultim moment, però el cas es que ja han arribat.

Es probable que a vegades ens vingui la temptació de pensar que aquestes persones eren d’una pasta diferent a la nostra; que no tenien, com tenim nosaltres tal o qual defecte, o que no sentien el desordre de la concupiscència…

Però no es veritat.

En realitat eren com nosaltres, amb la mateixa naturalesa i amb les mateixes inclinacions i tendències.

I son sants!

A nosaltres se’ns recorda en el Concili Vaticà II que també estem cridats a la santedat, a la mateixa que ells van arribar. Es normal que ens sembli impossible, però la consideració de la vida de tants sants ens ha de fer comprendre que malgrat les nostres misèries, això es possible.

No podem oblidar que un dia Jesús parlant amb els seus deixebles els va fer veure la dificultat d’arribar a la santedat per aquells que tenien riqueses. Els deixebles, que van entendre clarament que les paraules del Senyor es referien a tothom, es van quedar una sorpresos i li van preguntar: «Doncs, qui pot salvar-se?»

I que Jesús els va dir:   «Per als homes, això és impossible, però per a Déu tot és possible». (cfr.Mt 19, 25)

Tinguem confiança i esperança: tenim defectes i misèries, hi ha obstacles i dificultats en el camí, però la gracia de Déu pot mes, molt mes. Per nosaltres es impossible, però per a Deu tot és possible.

Mn Francesc Perarnau