Editorial

Una vegada més, i aquesta vegada gairebé sense donar-nos respir des de la Setmana Santa, ha arribat el mes de Maig, el mes de Maria.

El Papa, en l’Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium ens presenta a la Santa Maria com “Mare de l’Evangelització”. Del Papa Francesc són aquestes paraules que transcric a continuació, plenes de suggeriments per a la nostra vida cristiana :

“Maria és la que sap transformar una cova d’animals en la casa de Jesús, amb uns pobres bolquers i una muntanya de tendresa. Ella és petita serventa del Pare que s’estremeix en la lloança. Ella és l’amiga sempre atenta perquè no falti el vi en les nostres vides. Ella és la del cor obert per l’espasa, que comprèn totes les penes. Com a mare de tots, és signe d’esperança per als pobles que pateixen dolors de part fins que brolli la justícia. Ella és la missionera que s’acosta a nosaltres per acompanyar-nos per la vida, obrint els cors a la fe amb el seu afecte matern. Com una veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres, i vessa incessantment la proximitat de l’amor de Déu. A través de les distintes advocacions marianes, lligades generalment als santuaris, comparteix les històries de cada poble que ha rebut l’Evangeli, i entra a formar part de la seva identitat històrica. Molts pares cristians demanen el Baptisme per als seus fills en un santuari marià, amb la qual cosa manifesten la fe en l’acció maternal de Maria que engendra nous fills per a Déu. És allí, als santuaris, on pot percebre’s com Maria reuneix al seu voltant els fills que pelegrinen amb molt esforç per mirar-la i deixar-se mirar per ella. Allí troben la força de Déu per suportar els sofriments i cansaments de la vida. Com a sant Joan Diego, Maria els dóna la carícia del seu consol maternal i els diu a cau d’orella: “Que no es torbi el teu cor. […] No estic jo aquí, que sóc la teva Mare?”.. ( Evangelii Gaudium, n. 286 )

Que aprofitem el mes de maig, La seva mes, per renovar l’amor a Maria, per obrir-li de nou les portes del nostre cor, per renovar la nostra confiança en la qual és l’omnipotència suplicant.

Acabo amb aquesta reflexió de sant Josepmaria en Camí : Abans, tot sol, no podies… -Ara, has acudit a la Mare de Déu, i, amb Ella, que fàcil! ( n.513 )

Mn Francesc Perarnau

Fa un any parlava a l’editorial del Full Informatiu del mes d’abril de la recent elecció del Sant Pare: L’Església tenia un nou Papa que s’unia a la llarga llista de Romans Pontífexs que han tingut la missió de portar el timó de la barca de Pere. Molts al llarg d’aquest any han comentat diferents aspectes d’aquest Pontificat del Papa Francesc com poden ser el seu estil nou i diferent o l’evident canvi de costums establertes per papes anteriors.

Pot ser, a causa del ambient t ant secularitzat com és el que vivim ara mateix, de vegades es té la impressió que hi ha qui espera que el Papa prengui unes decisions que suposarien una ruptura amb les veritats que l’Església ve defensant des del primer moment fundacional. Tant és així que, perquè quedés constància de quina era la seva veritable intenció, en diverses ocasions ha expressat amb claredat: “Jo sóc fill de l’Església”.

És en la font de l’ensenyament Evangèlica i apostòlica on ha begut i d’ella són les directrius i orientacions que ens proposa en aquest s moments. Porta a les ovelles del ramat que li ha tocat regir pels camins que l’Esperit Sant, aquell de qui Jesús va prometre a Pere que sempre tindria a seu costat, el va conduint. I als fidels cristians ens correspon secundar aquesta voluntat del Papa.

Sant Josepmaria donava un consell, recollit en el llibre Forja (núm. 663 ), que ens pot servir d’orientació: La fidelitat al Romà Pontífex implica una obligació clara i determinada: la de conèixer el pensament del Papa , manifestat en Encícliques o en altres documents, fent tot el que estigui de la nostra part perquè tots els catòlics atenguin al magisteri del Pare Sant, i acomodin a aquests ensenyaments la seva actuació en la vida .

Mn . Francesc Perarnau

Un ràpid repàs de la història de les cultures ens mostra que en l’antiguitat, amb aquell sentit religiós primitiu, pensaven aplacar les divinitats o atreure el seu favor mitjançant l’oferiment de víctimes humanes. Aquesta manera de fer la trobem en cultures molt dispars i llunyanes, en els cinc continents.

Coneixem molts casos en les cultures precolombines americanes, tan properes a nosaltres en el temps i de les que tenim cada vegada més informació. Ens mostren exemples molt durs d’aquestes antigues pràctiques rituals que avui ens horroritzen. Consta que en moltes ocasions les víctimes preferides per aquests sacrificis eren infants molt joves. Potser s’oferia aquest sacrifici amb el pensament que havien immolar el millor que posseïen, la seva major riquesa, la seva joventut, com si la divinitat s’hagués de acontentar més amb aquesta sang jove.

Allà on el cristianisme es va anar obrint pas, els sacrificis humans van ser abandonats. De mica en mica el valor i la dignitat de la vida humana van ser millor compresos, també pels propis cristians, i reconeguts i acceptats en la major part dels ordenaments jurídics. La vida humana es va protegir cada vegada millor fins que, ja al segle passat, va arribar a ser considerada un dret inalienable de la persona.

Un senyal evident del refredament del sentit cristià és la reaparició en la nostra societat d’aquelles antigues pràctiques que feliçment havien estat superades. Es proposa de nou el sacrifici d’éssers humans, en aquest cas dels més joves de tots, d’aquells que encara estan indefensos en el si matern. Sorprenen els arguments dels qui s’entesten en que, dins del claustre matern, el niu acollidor en què es van desenvolupant, aquestes criatures poden ser impunement eliminades. Avui sabem molt, fins i tot podem veure’ls i seguir el seu desenvolupament: són petites, estan en desenvolupament, són febles, però són vides humanes.

Avui els nous profetes i profetesses, amb violència inusitada moltes vegades, proclamen que el benestar de moltes dones, la felicitat de les seves famílies i de la societat exigeix aquest sacrifici.

Aquells del passat naixien en un error, a causa de la ignorància i pobresa del seu coneixement de Déu. Ens produeix horror, però és comprensible.

Els d’avui neixen en una mentida : la mort d’aquests éssers humans indefensos no condueix al benestar i a la felicitat, com ho testifiquen tantes dones i famílies que arrosseguen les conseqüències d’aquest engany.

Ofèn als éssers humans i ofèn a Déu.

Mn Francesc Perarnau

Mirant el calendari de l’any litúrgic de l’església ens trobem moltes celebracions de festes de sants. Pràcticament tots els dies de l’any es recorda algun sant del extensíssim santoral de l’Església. Sol ser mes d´un cada dia; amb freqüència és un bon grup de noms el que ens trobem, perquè l’any te pocs dies i sants coneguts n’hi ha molts. I la llista no deixa de recollir només una petita mostra del conjunt immens de sants que sabem que estan ja en el Cel.

Ens parla de la això una realitat: hi ha moltes persones que han viscut a la terra i que han arribat ala Gloriadel Cel. Potser alguns han viscut una vida santa amb lluita, i d’altres han tingut una conversió en l’ultim moment, però el cas es que ja han arribat.

Es probable que a vegades ens vingui la temptació de pensar que aquestes persones eren d’una pasta diferent a la nostra; que no tenien, com tenim nosaltres tal o qual defecte, o que no sentien el desordre de la concupiscència…

Però no es veritat.

En realitat eren com nosaltres, amb la mateixa naturalesa i amb les mateixes inclinacions i tendències.

I son sants!

A nosaltres se’ns recorda en el Concili Vaticà II que també estem cridats a la santedat, a la mateixa que ells van arribar. Es normal que ens sembli impossible, però la consideració de la vida de tants sants ens ha de fer comprendre que malgrat les nostres misèries, això es possible.

No podem oblidar que un dia Jesús parlant amb els seus deixebles els va fer veure la dificultat d’arribar a la santedat per aquells que tenien riqueses. Els deixebles, que van entendre clarament que les paraules del Senyor es referien a tothom, es van quedar una sorpresos i li van preguntar: «Doncs, qui pot salvar-se?»

I que Jesús els va dir:   «Per als homes, això és impossible, però per a Déu tot és possible». (cfr.Mt 19, 25)

Tinguem confiança i esperança: tenim defectes i misèries, hi ha obstacles i dificultats en el camí, però la gracia de Déu pot mes, molt mes. Per nosaltres es impossible, però per a Deu tot és possible.

Mn Francesc Perarnau

S’ha dit moltes vegades que acabar un any és com tancar un capítol del llibre de les nostres vides. La imatge de la vida de les persones com un llibre la trobem en el l’Apocalipsi de Sant Joan. En aquest llibre del Nou Testament es diu que en el Judici final es llegirà el llibre en el qual estan escrites les accions de les persones. És una manera molt clara d’expressar que la vida de les persones no es perd en el passat, en queda un registre, simbolitzat en el llibre, que serà la base del Judici personal després de la mort.

Per tant és important que el llibre que escrivint al llarg de la nostra vida quedi ben tancat, que els capítols estiguin corregits, que no hi hagi taques o errors importants. En arribar el cap d’any, en el moment de tancar el capítol, se’ns presenta una oportunitat interessant. Podem fer un repàs del que han estat aquests 365 dies que hem viscut i, com fan moltes empreses, fer el balanç, per tal de veure si anem o no anem bé, per detectar quines coses en la nostra vida estan en ordre, i quines han de millorar. Des d’una perspectiva cristiana això es podria formular així : va la meva vida per on Déu vol ? Hi ha hagut all llarg de l’any coses que no han estat del seu grat ?

Seria trist que constatéssim que hi ha pàgines amb errors, amb coses que ens avergonyeix haver fet; pàgines escrites que ens agradaria que no consten al llibre de la nostra vida, però que hi són, i que haguéssim de resignar-nos a que quedessin així per sempre, que no poguéssim fer res per arreglar-les: supèrbia, afecció a coses materials, impuresa, faltes de caritat, egoismes, moments de mandra… Quantes vegades pensem: això voldria no haver-ho fet! (o dit!). Tenim la gran sort que Déu, que és un Pare bo, es deixa “enganyar” per dir-ho d’ alguna manera. El penediment i la confessió són la “goma d’esborrar” que neteja els errors. No és que quedin tapats, com han dit alguns corrents de pensament protestant, queden realment esborrats. Així de gran és la força del penediment i així d’immens és l’Amor de Déu que ens perdona de veritat. I no importa si l’error és mes o menys gran.

No deixem escapar aquesta magnífica oportunitat d’esmenar els errors, abans de mirar endavant a l’any que acabem de començar. El penediment comporta sempre (si no, seria fals) que hem fet els nostres bons propòsits: intentarem posar els mitjans per no ensopegar una altra vegada en les mateixes pedres. L’experiència ens diu que serà difícil, perquè no és la primera vegada que ens ho proposem. Però una vegada més és el mateix Déu qui ve a ajudar-nos: Comencem l’any acudint a Santa Maria Mare de Déu, Solemnitat que celebrem el dia 1 de gener i que ens recorda que Ella,la Mare, és la nostra millor intercessora. Acudim amb confiança a Maria per demanar-li la gràcia que necessitem per poder sortir vencedors en la nostra lluita diària per ser sants, fidels al seu Fill.

En la cíclica repetició dels temps litúrgics tornem al començament.

Precisament el diumenge dia 1 de desembre comencem un nou temps d’Advent, que ens conduirà fins al Nadal. Com sempre el temps d’Advent és un temps de preparació, que ens ha d’ajudar a disposar-nos adequadament per l’arribada del Messies. Aquest és el sentit i aquesta és l’orientació que tenen els textos litúrgics i les celebracions d’aquests dies.

Tot està pensat i disposat per ajudar-nos.

No hi ha dubte que de vegades caldrà vèncer el problema d’una certa rutina que es pot haver instal·lat en el nostre interior. Pot ser que siguin molts els Advents que hem viscut, i podria succeir que ens hi haguéssim acostumat, que ho visquem amb un cert aire de novetat com una cosa que torna, però que no ens interpel·li ni penetri dins nostre per fer-nos reaccionar. Potser recordem aquells temps de la nostra infància, en què ens il·lusionava l’arribada del Nadal, que era precedida per una llarga preparació, amb els adorns, la instal·lació del pessebre, els regals i una convivència familiar més intensa, que movia a una il·lusió humana que potser ja no sentim.

Però el més important de l’Advent es troba al nivell espiritual: recordem la vinguda del Messies que va venir fa vint segles, però que torna a nosaltres de nou cada any. Sant Josepmaria fa aquesta reflexió a Forja: Jesús nasqué en una gruta de Betlem, -i diu l’Escriptura, “perquè no hi havia lloc per a ells a l’hostal”. -No m’aparto de la veritat teològica, si et dic que Jesús busca encara posada dins el teu cor-. (Forja 274)

És una idea bonica, el Senyor torna a venir i busca lloc en el nostre cor. Com puc fer en el meu interior un lloc confortable, on es trobi a gust? Un examen del nostre interior ens mostrarà què hem de canviar: quines manifestacions d’egoisme, de supèrbia, d’orgull… que cal arrencar de soca-rel del nostre interior. I quins propòsit s ens convé fer perquè revisqui amb força en la nostra vida d’Amor, a Déu i als altres, que s’ha de manifestar en obres concretes.

Mn. Francesc Perarnau

Comença el mes de novembre amb la celebració de la Solemnitat de Tots Sants, en la que recordem als Sants del Cel. Impressionen aquelles paraules que llegim tots els anys de l’Apocalipsi amb les que Sant Joan descriu la seva visió del Cel: ” I vaig veure una multitud tan gran que ningú podria comptar , de tota nació, races, pobles i llengües … ”

Hi ha molts sants al cel . Molts germans i germanes nostres que ens han precedit i que ja han arribat . Aquesta realitat ens omple d’esperança: es pot arribar al Cel, no és un destí impossible, molts hi han arribat, i com ells, cada un de nosaltres podem també aconseguir aquesta meta.

A més la fe ens ensenya que aquests sants del cel són intercessors davant Déu, uns aliats nostres davant el Senyor. Aquesta veritat forma part dela Comuniódels Sants, que confessem en el Credo.

També és manifestació dela Comuniódels Sants el costum cristià de resar pels difunts al llarg del mes de novembre . Si comencem el mes recordant els Sants del Cel, el continuem immediatament amb el record de l’existència del Purgatori, aquest lloc en què les ànimes d’aquells que, tot i que van morir en gràcia de Déu, han de purificar les seves imperfeccions, restes dels pecats personals, que els impedeixen entrar a la presència de Déu .

És veritat de fe també que podem ajudar-los. És un misteri , però és així . Se’ns convida a ser generosos amb els nostres sufragis , oferint oracions i sacrificis, per a ells . I que tinguem la seguretat que , res del que oferim pels difunts es perd.

Mn Francesc Perarnau

“Nada te turbe, nada te espante.

Todo se pasa. Dios no se muda.

La paciencia todo lo alcanza.

Quien a Dios tiene, nada le falta.

Sólo Dios basta.”

El dia 15 del mes d’octubre celebrarem la festa de Santa Teresa de Jesús . Sens dubte es poden dir moltes coses d’aquesta dona excepcional , una de les grans Santes de la història, declarada Doctora de l’Església en 1970. La seva biografia és apassionant. Dotada d’uns dons i carismes extraordinaris va saber viure entregada plenament a complir la missió que Déu li havia confiat.  Mai va dir a Déu que no, encara que les circumstàncies fossin difícils o humanament impossibles.

Reformadora del Carmel, fundadora de molts convents per tota la geografia espanyola, va ser una dona pràctica, amb un enorme sentit comú, que “tocava amb els peus a terra”; posava sempre els mitjans humans necessaris fins on li era possible, i es fiava plenament de Déu, al qui tractava amb absoluta confiança .

El Senyor no li va estalviar patiments i dolors , no només morals , sinó també físics. D’ella s’explica que en una ocasió que va caure i es va fracturar el braç es queixava al Senyor, en un diàleg que semblant a aquest :

-Perquè em tractes així ? – li pregunta

– Ja veus, Teresa: el que jo dono a les ànimes escollides és el regal de la meva creu, així tracto als meus amics, li respon Jesús .

I ella , amb la confiança filial que li té, li diu:

– Senyor, per això tens tan pocs …

Els versos amb què he iniciat aquestes paraules són una bona mostra de l’enorme fe i confiança amb què ella vivia , i un consell que rebem amb agraïment. Els grans sants, com Teresa, ens donen grans lliçons que ens serveixen per a la nostra vida diària. També en les nostres vides apareixen dificultats i problemes, de vegades coses menors, altres vegades molt serioses, amb freqüència ens pesen i ens arriben a desbordar en ocasions… Que bé ens ve llavors sentir aquestes paraules, com un murmuri que la Santa ens diu a cau d’orella : res et torbi , res t’espanti …

Mn Francesc Perarnau

Ens explica l’Evangeli al capítol 9 de Sant Marc que un dia es va acostar a Jesús el pare d’un vailet que tenia dintre un dimoni que no el deixava viure. Aquell home estava desesperat. Havia fet de tot pel seu fill, i seguint el consell d’amics seus l’havia portat als deixebles de Jesús, però tampoc ells van poder guarir-lo.

Deia aquell a Jesús:

«Mestre, us he portat el meu fill, que té un esperit mut; i quan se n’apodera, el tira per terra, i treu bromera i cruix de dents i es queda rígid. ho he dit als vostres deixebles perquè l’expulsessin, però no han pogut» (…) si hi podeu res, tingueu compassió de nosaltres i ajudeu-nos».

Si hi podeu res!

Es com si li digues: diuen que tens poder, que fas coses impossibles, que has curat leprosos, que has donat vista als cecs, i també que expulses dimonis… Si això es veritat, ajuda’ns, si us plau!

Jesús l’escolta i li explica que la fe es condició necessària de la petició.

Es qüestió de fe.

I li diu Jesús:

«Això de si podeu…! Tot és possible al qui te fe».

El bon pare no te prou fe, però del fons de la seva anima surt una pregaria meravellosa: «Crec! Ajudeu la meva manca de fe!»

En aquest any de la fe, que ja es va acostant al seu final, es un bon moment per preguntar-nos per la nostra fe. Pot ser que a vegades ens sentim així, com aquell home, amb una fe dèbil; pot ser que hi hagi dubtes en el nostre horitzó, que davant les misèries pròpies o alienes, els problemes del mon o el mal que descobrim tant a prop nostre ens trobem com trontollant davant d’un abisme…

Es el moment de la pregaria confiada:

Senyor, jo crec, però ajudeu la meva manca de fe!

Mn Francesc Perarnau

Entrem al mes d’agost amb les paraules del Papa adreçades als joves, però també als grans, ressonant encara en la nostra oïda.

El Vicari de Crist ens demana que renovem la nostra il·lusió en el seguiment del Senyor. I que decididament fem tot el possible per transformar el món. Per això cal ser veritablement cristians; cristians de temps complet, al cent per cent. Els deia el Papa: Jo sé que vosaltres voleu ser bona terra, cristians de debò, no cristians a mig temps, no cristians “emmidonats” amb el nas així [aixecat] que semblen cristians i en el fons no fan res. No cristians de façana. Aquests cristians que són pura aparença no son cristians autèntics.

I per això no n’hi ha prou amb un simple anar fent, amb el compliment d’uns mínims. Jesús ho va deixar ben clar, i així es recull en l’Evangeli, que el camí cristià no és fàcil, és exigent, i que només els que s’esforcen poden seguir-lo.

A alguns els pot semblar que aquestes exigències dificulten que siguin molts els seguidors de Jesús. Si no demanés tant, diuen, el seguirien molts més…. És veritat que hi haurà qui no anirà per aquest camí. No hi trobarem els egoistes i ni els panxacontents, ni aquells que s’estimen més fer sempre el que és fàcil i plaent. No els hi trobarem perquè és un camí d’amor i, per tant, d’entrega a Déu i als altres. Els que són incapaços d’estimar no el poden seguir.

Jesús mai no va dir que seguir-lo fos fàcil, sinó més aviat tot el contrari: la seva predicació mostra la veritat que salva, i queda clar que acollir-la i seguir-la és sempre difícil. Seguint el camí que Jesús ens proposa, ens trobarem, caminant potser a velocitats diferents, ranquejant de vegades, tots aquells que saben que només trepitjant l’egoisme i la supèrbia, lluitant contra les tendències interiors que ens centren en el nostre jo i ens aparten dels altres, es transforma tot: un mateix, els altres i, per fi, el món, i s’arriba llavors a una veritable felicitat. Costa, però val la pena.

Sant Josepmaria escriu un punt en Camí que podria servir per tancar aquesta reflexió: “Pregui perquè no m’aturi mai en les coses fàcils”. -Ja ho he demanat. Ara cal que et posis a complir aquest bell propòsit (Camí 39).

Mn Francesc Perarnau