Editorial

Com tots sabeu, durant aquest mes els fidels d’arreu del món estarem ben units al Sant Pare i als bisbes reunits a Roma del 4 al 25 d’octubre per tractar sobre ‘La vocació i la missió de la família a l’Església i en el món contemporani’.

Realment viurem aquesta unitat si els acompanyem amb la nostre pregària i amb el nostre treball ben fet. El Papa Francesc en repetides ocasions ens a demanat aquesta ajuda. Són les seves paraules: “Us demano per favor que no deixeu la vostra oració. Tots estem cridats a pregar pel Sínode. Invito a pregar també a tots els qui se senten lluny, o que ja no estan acostumats a fer-ho. Aquesta pregària pel Sínode és pel bé de tots.” I continua animant-nos a recórrer junts el camí sinodal no només amb l’oració si no també amb la “compassió que té el Bon Pastor pel seu ramat, especialment per les persones i les famílies que per diverses raons estan cansades i disperses, com ovelles que no tenen pastor (cfr Mt 9,36). Així, sostinguda i animada per la gràcia de Déu, l’Església podrà ser encara més compromesa, i estarà encara més unida, en el testimoniatge de la veritat de l’amor de Déu i de la seva misericòrdia per les famílies del món, sense excepcions, tan dins com fora del ramat”.

Mn. Xavier Argelich.

Enfront de la tragèdia de desenes de milers de pròfugs que fugen de la mort a causa de la guerra i la fam i estan en camí cap a una esperança de vida, l’Evangeli ens crida, ens demana que ens posem al costat dels més menuts i abandonats; que els donem una esperança concreta i no diguem només ¡ànim, paciència! L’esperança cristiana és combativa amb la tenacitat de qui va cap a una meta segura.

Amb aquestes paraules, el Papa Francesc ens empeny a mobilitzar-nos per ajudar a totes aquelles persones que abandonen la seva llar, el seu treball, el seu país y bona part dels seus familiars cercant refugi a Europa, a causa de la violència i persecució que estan patint.

Des d’aquí, i confiant amb l’experiència d’anys ajudant als necessitats, volem ser una mà amiga, disposats a acollir-los amb la nostre pregària, amistat i amb tot allò que podem aportar.

Mn. Xavier Argelich

Ens arriba per fi, amb el començament de l’estiu l’esperada encíclica del Papa Francesc, amb la temàtica de fons del problema ecològic que el desenvolupament de la societat tecnològica està generant

Les conseqüènci

es de l’activitat humana sobre el món i la natura, la casa comuna de la humanitat, són evidents. En l’encíclica trobem un estudi detallat dels greus problemes que apareixen en molts ecosistemes arreu del mon, sense limitacions geogràfiques perquè, com passa també en els organismes vius,  no hi ha parts independents, tot comunica i el dany en els ecosistemes acaba sent un mal al conjunt del planeta. El problema s’agreuja quan es constata que els primers afectats per la situació i que estan rebent l’impacte directe del deteriorament ambiental són precisament les poblacions més pobres i desfavorides.

L’Encíclica és una crida a les consciències de tots, especialment a la d’aquells que tenen capacitat de decisió: hi ha l’obligació ètica i moral de buscar la manera d’aturar aquest rapidíssim deteriorament. El estudi va molt més enllà de les qüestions bioecològiques: es plantegen les arrels teològiques de la necessitat de tenir cura de la Creació, s’estudien les raons que es troben darrere de les actuacions antiecològiques que es descobreixen al món i s’aporten una sèrie de línies d’orientació i acció per poder ajudar a resoldre els problemes.

Com totes les encícliques convé llegir-la amb calma, comprendre bé el missatge contingut, pensar com podem donar-li la màxima difusió.

Mn Francesc Perarnau

Entre les múltiples celebracions i festes del mes de juny ens trobem amb la de Sant Josepmaria, el dia 26. En un discurs amb motiu de la Canonització, El Papa Sant Joan Pau II deia:

Sant Josepmaria va ser escollit pel Senyor per anunciar la crida universal a la santedat i per indicar que la vida de cada dia, les activitats comunes, són camí de santificació. Es podria dir que va ser el sant de l’ordinari. En efecte, estava convençut que, per a qui viu en una perspectiva de fe, tot és ocasió d’una trobada amb Déu, tot es converteix en estímul per a l’oració. La vida diària, vista així, revela una grandesa insospitada. La santedat està realment a l’abast de tots. (Joan Pau II 07/10/2002).

En aquestes paraules queda condensat el missatge del fundador de l’Obra: Tots estem cridats a la santedat i cada un pot i ha de aconseguir-la en l’acompliment de la seva vida diària. No hi ha al món un grup selecte de persones que estarien cridades per Déu a ser santes, mentre que els altres s’haurien de conformar amb un simple anar fent. La crida a la santedat, com va quedar ben clar en el Concili Vaticà II, és per a tos els homes i dones del mon. Assoliran aquesta santedat si procuren trobar-se amb Déu en les coses de la vida diària, per molt senzilles o intranscendents que poguessin semblar; procurant complir la voluntat que Déu té per a cada un en les circumstàncies que li toca viure.

Mn Francesc Perarnau

Entrem en el Mes de Maig, un mes tradicionalment dedicat a Maria. Els que tenim la sort de poder freqüentar l’Església de Santa Maria de Montalegre, ens trobem a l’entrar i dirigir la nostra mirada al presbiteri, amb aquesta magnífica imatge de Maria, que acull i cobreix amb el seu mantell a aquells nens que recorden aquells que van ser acollits a la Casa de la Caritat, però que d’alguna manera ens representen també a nosaltres, que som criatures molt necessitades de la seva ajuda i protecció.

Tots tenim experiència que la vida cristiana és exigent, i que la tendència natural no ens porta precisament a viure les virtuts; moltes vegades és molt més fàcil sortir d’una dificultat dient una mentida, deixar-nos portar per la mandra i perdre el temps que és un tresor que Déu ha posat a les nostres mans, o fer una crítica d’algú no amb desig positiu d’ajudar, sinó per canalitzar una enveja o un altre sentiment negatiu que ens rossega per dintre … I, encara que som conscients que això està malament sucumbim amb facilitat. Quantes vegades veiem que aquestes inclinacions són tan fortes que, sense ajuda que vingui de fora, no serem capaços de tirar endavant!

Potser trobariem  motius per desanimar-nos si no tinguéssim la certesa que hi ha qui pot ajudar-nos. A Sant Bernat hem aquest preciós text:

“Oh tu que et sents lluny de la terra ferma, arrossegat per les ones d’aquest món, enmig de les borrasques i de les tempestes, si no vols sotsobrar, no apartis els ulls de la llum d’aquesta Estrella, invoca Maria!. Si s’aixequen els vents de les temptacions, si ensopegues en els esculls de les tribulacions, mira l’Estrella, crida a Maria. Si ets agitat per les ones de la supèrbia, de la detracció, de l’ambició, mira l’Estrella, crida a Maria.

Si la ira, o l’avarícia, o la impuresa impel·leixen violentament la barqueta de la teva ànima, mira a Maria … “

Mn Francesc Perarnau

El segon diumenge de Pasqua de l’any 2000, el Papa Sant Joan Pau II va canonitzar Sor Faustina Kowalska, la religiosa que havia rebut de Jesús, tal com s’explica en el seu diari, l’encàrrec de promoure la devoció a la Divina Misericòrdia:

“Desitjo que la Festa de la Misericòrdia sigui un refugi i protecció per a totes les ànimes i, especialment, per als pobres pecadors. Aquest dia estan obertes les entranyes de la meva Misericòrdia. Vesso un mar de gràcies sobre les ànimes que s’apropin a la deu de la meva Misericòrdia. L’ànima que es confessi i rebi la Santa Comunió obtindrà el perdó total de les culpes i de les penes “(Diari 699)

Aquell dia el Papa va anunciar que a partir d’aquest any el Diumenge segon de Pasqua rebria el nom de Diumenge de la Divina Misericòrdia, un dia en què els cristians estem cridats a acudir amb gran confiança a la benevolència divina per suportar les dificultats i proves que hem d’afrontar en la vida per causa de la nostra fe.

Amb Decret del dia 5 de maig de l’any 2000 la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments de la Santa Seu va determinar que el Segon Diumenge de Pasqua, el diumenge següent al Diumenge de Resurrecció, s’anomenaria:”Segon Diumenge de Pasqua o de la Divina Misericòrdia”

Com totes les devocions genuïnes aquesta també es va estenent a poc a poc, sense cridar molt l’atenció, però cada vegada es poden veure en més llocs les imatges del Senyor amb els rajos que surten del seu cor i que simbolitzen la Misericòrdia que reparteix abundantment.

Mn Francesc Perarnau

El dejuni forma part de la tradició religiosa judeocristiana des dels seus orígens. Apareix en l’Antic Testament com una manifestació de penitència i d’expiació pels pecats, i per tant de purificació.

Jesús ho viu dins de la tradició jueva i prepara la seva vida pública amb un llarg temps dejuni al desert.

Els Fets dels apòstols ens parlen de la pràctica del dejuni, que acompanyava l’oració:

Act 13, 1 Hi havia a l’església d’Antioquia profetes i mestres: Bernabé i Simeó, anomenat Níger, Lluci el Cireneu, Manaén, company d’infantesa del tetrarca Herodes, i Saule. Mentre celebraven el culte al Senyor en ocasió d’un dejuni, l’Esperit Sant digué: “Separeu-me Bernabé i Saule per a l’obra a què els he cridats”. Aleshores celebraren un dejuni amb pregàries i els imposaren les mans; i així els van acomiadar.

Aquesta pràctica s’ha mantingut viva en la tradició cristiana posterior, viscuda per les diferents comunitats i aconsellada per l’Església, especialment en temps penitencials com el de Quaresma.

En sentit estricte es refereix als aliments, com a manera de sacrificar els propis gustos, la satisfacció es converteix tantes vegades en l’únic objectiu de la vida de les persones. En sentit ampli es refereix a abstenir no només d’aliments, sinó d’aquelles coses que ens atrauen amb força o satisfan els sentits, per créixer així en domini propi, el que ens fa més senyors de nosaltres mateixos i ens permet poder estar més centrats en el que és més important, en Déu, a qui s’ofereix a més l’esforç que suposa aquest dejuni, i en la preocupació pels altres, que es veu molt disminuïda quan estem massa centrats en nosaltres mateixos. En aquest sentit ampli més que de dejuni parlaríem ja de mortificació.

Mn Francesc Perarnau

El passat mes de gener hem viscut moments de tensió molt delicats amb motiu dels atemptats terroristes contra una revista satírica a París, motivat per la publicació d’unes vinyetes sobre Mahoma, el profeta de l’Islam.

Amb el pas dels dies, un cop superada la primera impressió, i la primera reacció visceral per la barbàrie a la qual hem assistit, cal una reflexió més pausada sobre el punt clau que va originar tota aquesta violència.

No es tracta, de cap manera de justificar mínimament l’acció terrorista, sempre execrable: és una gravíssima ofensa a Déu i al proïsme, i l’onada d’odi i rancor que genera la converteix en alguna cosa diabòlic.

En l’ànim de tots, d’això no en tenim cap dubte, hi ha el construir una societat que visqui en pau i harmonia, tenint en compte que cada dia és més plural. I això vol unes condicions. En primer lloc entre elles, es troba el respecte als altres, a la seva raça, a la seva cultura i a la seva religió. No és possible construir la pau sobre el racisme, sobre una pretesa superioritat cultural o sobre la burla als principis religiosos dels altres.

La pau es construeix sobre el respecte mutu, molt especialment en aquests aspectes essencials i que tenen tanta transcendència en la vida de les persones. Quan no existeix aquest respecte es genera un clima de divisió que deriva, com s’ha pogut comprovar tantes vegades al llarg de la història, en violència.

Mn Francesc Perarnau

Començar un any sempre fa una il·lusió especial. L’any 2015 es presenta davant de nosaltres com si fos una llibreta nova, per estrenar. Un conjunt de 365 pàgines que estan esperant aquelles paraules que les ompliran. Mica en mica, dia a dia, cadascú de nosaltres anirem escrivint aquestes planes, i entre tots construirem el que serà l’any 2015.

Ara que contemplem aquest temps en blanc i, abans de començar a viure’l, podem fer, o millor, hem de fer els nostres projectes. Nosaltres, que som racionals i que, en certa manera, governem el nostre temps, podem fer l’exercici mental de situar-nos en el final de l’any 2015, i pensar què ens agradaria que diguessin les pagines que ens disposem a escriure. I com que som cristians i conscients de que Deu és el Senyor de l’història, millor si ho fem tema de la nostra oració i li preguntem a Ell: què t’agradaria a Tu, Senyor, que hi posi en aquestes fulles que ara estan tan blanques?

Si afrontem l’any amb aquest esperit, en diàleg amb Déu i buscant fer el què Ell vol, amb la il·lusió d’anar acomplint la seva voluntat, estarem contribuint a fer un món millor.

Com tantes vegades la Litúrgia de l’Església ens fa repetir amb paraules del Salmista, tan de bo nosaltres li diguem: aquí estic Senyor per fer la vostra voluntat.

Mn. Francesc Perarnau

Després dels quatre diumenges del temps de l’Advent, un temps fort de la litúrgia, en el qual ens haurem preparat mitjançant la penitència i la pregària, arribarem al dia 25, en què commemorarem novament el Naixement de Jesús a Betlem.

Realment és gran el fet que recordem, que resumim en poques paraules, però que és gairebé inabastable pel nostre enteniment: Déu infinit i etern es fa home, i tanca la seva divinitat en una naturalesa humana …

I així entra Déu en el món, fet un nen i sotmès a les lleis de la Naturalesa que Ell mateix va crear. I així el veurem moltes vegades al llarg d’aquests dies, en tantes representacions inspirades en el relat que trobem en els Evangeli: Jesús, Maria i Josep, els pastors i les seves ovelles, l’estel, i allà lluny els Mags que vénen d’Orient…

Potser perquè el Nadal és una cosa tan gran cal veure-la amb ulls de nen, que accepta la Veritat sense fer-se grans preguntes, senzillament, que s’acosta al naixement a mirar i a resar, i a jugar amb la imaginació al costat de Jesús petit …

Potser per això els millors textos per a la viure el Nadal no són els grans tractats de teologia que intentaran explicar-nos el misteri, sinó que els trobem en els Nadales, aquestes cançons en les quals la tradició ha volgut rendir-se davant la gran meravella, davant d’allò que és tan gran que no cap en el nostre cap, però que comprenem amb el cor, que és el que sap d’amor.

Mn. Francesc Perarnau