Editorial

El segon diumenge de Pasqua de l’any 2000, el Papa Sant Joan Pau II va canonitzar Sor Faustina Kowalska, la religiosa que havia rebut de Jesús, tal com s’explica en el seu diari, l’encàrrec de promoure la devoció a la Divina Misericòrdia:

“Desitjo que la Festa de la Misericòrdia sigui un refugi i protecció per a totes les ànimes i, especialment, per als pobres pecadors. Aquest dia estan obertes les entranyes de la meva Misericòrdia. Vesso un mar de gràcies sobre les ànimes que s’apropin a la deu de la meva Misericòrdia. L’ànima que es confessi i rebi la Santa Comunió obtindrà el perdó total de les culpes i de les penes “(Diari 699)

Aquell dia el Papa va anunciar que a partir d’aquest any el Diumenge segon de Pasqua rebria el nom de Diumenge de la Divina Misericòrdia, un dia en què els cristians estem cridats a acudir amb gran confiança a la benevolència divina per suportar les dificultats i proves que hem d’afrontar en la vida per causa de la nostra fe.

Amb Decret del dia 5 de maig de l’any 2000 la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments de la Santa Seu va determinar que el Segon Diumenge de Pasqua, el diumenge següent al Diumenge de Resurrecció, s’anomenaria:”Segon Diumenge de Pasqua o de la Divina Misericòrdia”

Com totes les devocions genuïnes aquesta també es va estenent a poc a poc, sense cridar molt l’atenció, però cada vegada es poden veure en més llocs les imatges del Senyor amb els rajos que surten del seu cor i que simbolitzen la Misericòrdia que reparteix abundantment.

Mn Francesc Perarnau

El dejuni forma part de la tradició religiosa judeocristiana des dels seus orígens. Apareix en l’Antic Testament com una manifestació de penitència i d’expiació pels pecats, i per tant de purificació.

Jesús ho viu dins de la tradició jueva i prepara la seva vida pública amb un llarg temps dejuni al desert.

Els Fets dels apòstols ens parlen de la pràctica del dejuni, que acompanyava l’oració:

Act 13, 1 Hi havia a l’església d’Antioquia profetes i mestres: Bernabé i Simeó, anomenat Níger, Lluci el Cireneu, Manaén, company d’infantesa del tetrarca Herodes, i Saule. Mentre celebraven el culte al Senyor en ocasió d’un dejuni, l’Esperit Sant digué: “Separeu-me Bernabé i Saule per a l’obra a què els he cridats”. Aleshores celebraren un dejuni amb pregàries i els imposaren les mans; i així els van acomiadar.

Aquesta pràctica s’ha mantingut viva en la tradició cristiana posterior, viscuda per les diferents comunitats i aconsellada per l’Església, especialment en temps penitencials com el de Quaresma.

En sentit estricte es refereix als aliments, com a manera de sacrificar els propis gustos, la satisfacció es converteix tantes vegades en l’únic objectiu de la vida de les persones. En sentit ampli es refereix a abstenir no només d’aliments, sinó d’aquelles coses que ens atrauen amb força o satisfan els sentits, per créixer així en domini propi, el que ens fa més senyors de nosaltres mateixos i ens permet poder estar més centrats en el que és més important, en Déu, a qui s’ofereix a més l’esforç que suposa aquest dejuni, i en la preocupació pels altres, que es veu molt disminuïda quan estem massa centrats en nosaltres mateixos. En aquest sentit ampli més que de dejuni parlaríem ja de mortificació.

Mn Francesc Perarnau

El passat mes de gener hem viscut moments de tensió molt delicats amb motiu dels atemptats terroristes contra una revista satírica a París, motivat per la publicació d’unes vinyetes sobre Mahoma, el profeta de l’Islam.

Amb el pas dels dies, un cop superada la primera impressió, i la primera reacció visceral per la barbàrie a la qual hem assistit, cal una reflexió més pausada sobre el punt clau que va originar tota aquesta violència.

No es tracta, de cap manera de justificar mínimament l’acció terrorista, sempre execrable: és una gravíssima ofensa a Déu i al proïsme, i l’onada d’odi i rancor que genera la converteix en alguna cosa diabòlic.

En l’ànim de tots, d’això no en tenim cap dubte, hi ha el construir una societat que visqui en pau i harmonia, tenint en compte que cada dia és més plural. I això vol unes condicions. En primer lloc entre elles, es troba el respecte als altres, a la seva raça, a la seva cultura i a la seva religió. No és possible construir la pau sobre el racisme, sobre una pretesa superioritat cultural o sobre la burla als principis religiosos dels altres.

La pau es construeix sobre el respecte mutu, molt especialment en aquests aspectes essencials i que tenen tanta transcendència en la vida de les persones. Quan no existeix aquest respecte es genera un clima de divisió que deriva, com s’ha pogut comprovar tantes vegades al llarg de la història, en violència.

Mn Francesc Perarnau

Començar un any sempre fa una il·lusió especial. L’any 2015 es presenta davant de nosaltres com si fos una llibreta nova, per estrenar. Un conjunt de 365 pàgines que estan esperant aquelles paraules que les ompliran. Mica en mica, dia a dia, cadascú de nosaltres anirem escrivint aquestes planes, i entre tots construirem el que serà l’any 2015.

Ara que contemplem aquest temps en blanc i, abans de començar a viure’l, podem fer, o millor, hem de fer els nostres projectes. Nosaltres, que som racionals i que, en certa manera, governem el nostre temps, podem fer l’exercici mental de situar-nos en el final de l’any 2015, i pensar què ens agradaria que diguessin les pagines que ens disposem a escriure. I com que som cristians i conscients de que Deu és el Senyor de l’història, millor si ho fem tema de la nostra oració i li preguntem a Ell: què t’agradaria a Tu, Senyor, que hi posi en aquestes fulles que ara estan tan blanques?

Si afrontem l’any amb aquest esperit, en diàleg amb Déu i buscant fer el què Ell vol, amb la il·lusió d’anar acomplint la seva voluntat, estarem contribuint a fer un món millor.

Com tantes vegades la Litúrgia de l’Església ens fa repetir amb paraules del Salmista, tan de bo nosaltres li diguem: aquí estic Senyor per fer la vostra voluntat.

Mn. Francesc Perarnau

Després dels quatre diumenges del temps de l’Advent, un temps fort de la litúrgia, en el qual ens haurem preparat mitjançant la penitència i la pregària, arribarem al dia 25, en què commemorarem novament el Naixement de Jesús a Betlem.

Realment és gran el fet que recordem, que resumim en poques paraules, però que és gairebé inabastable pel nostre enteniment: Déu infinit i etern es fa home, i tanca la seva divinitat en una naturalesa humana …

I així entra Déu en el món, fet un nen i sotmès a les lleis de la Naturalesa que Ell mateix va crear. I així el veurem moltes vegades al llarg d’aquests dies, en tantes representacions inspirades en el relat que trobem en els Evangeli: Jesús, Maria i Josep, els pastors i les seves ovelles, l’estel, i allà lluny els Mags que vénen d’Orient…

Potser perquè el Nadal és una cosa tan gran cal veure-la amb ulls de nen, que accepta la Veritat sense fer-se grans preguntes, senzillament, que s’acosta al naixement a mirar i a resar, i a jugar amb la imaginació al costat de Jesús petit …

Potser per això els millors textos per a la viure el Nadal no són els grans tractats de teologia que intentaran explicar-nos el misteri, sinó que els trobem en els Nadales, aquestes cançons en les quals la tradició ha volgut rendir-se davant la gran meravella, davant d’allò que és tan gran que no cap en el nostre cap, però que comprenem amb el cor, que és el que sap d’amor.

Mn. Francesc Perarnau

Amb la Solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers, acabem un any litúrgic a l’Església. Això ens permet fer una breu reflexió sobre la litúrgia a l’Església i la seva importància.
La paraula litúrgia té el seu origen en una paraula grega (leitourgía) i es refereix a un servei públic, generalment ofert per un individu a la comunitat. Entre els diferents usos que avui té aquest terme, el fem servir a l’Església Catòlica per designar tot el conjunt de l’oració pública de l’Església i de la celebració dels sagraments.
La litúrgia és molt més que l’organització dels diferents ritus, de la seva estructura i les normes per les quals es regeix; ens parla més aviat a la raó i significat dels símbols i dels signes que en els ritus es conté, en els quals s’expressa la celebració de la fe.
En la constitució del Concili Vaticà II dedicada a la Litúrgia (Sacrosantum Concilium), un autèntic tractat sobre el tema, s’expliquen els fonaments de la mateixa i els criteris amb els quals cal viure-la.
Una idea central és que Jesucrist és el Sacerdot principal, i tota la litúrgia és l’exercici del sacerdoci de Jesucrist:
“La litúrgia és l’exercici del sacerdoci de Jesucrist. En ella, els signes sensibles signifiquen i cada un a la seva manera realitzen la santificació de l’home, i així el Cos Místic de Jesucrist, és a dir, el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegre. En conseqüència, tota celebració litúrgica, per ser obra de Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és acció sagrada per excel · lència, l’eficàcia, amb el mateix títol i en el mateix grau, no l’iguala cap altra acció de l’Església “(SC 7).
A través de les celebracions litúrgiques, que es desenvolupen al llarg de l’Any litúrgic, l’Església ens il·lumina, ens ensenya, ens introdueix en la vida del Cos Místic de Crist. Es pot dir que és a través d’ella que vivim en Crist.
Mn. Francesc Perarnau

És evident que el tema de la família és un tema essencial per a la vida de la societat i també per a la vida de l’Església. La família en sentit cristià, d’acord amb la revelació continguda a la Sagrada Escriptura i en la Tradició, neix en el matrimoni indissoluble entre un home i una dona, en el si entren en el món i són acollits amb la dignitat que els correspon, els nous éssers humans, fills de la família i fills de Déu.

Com és fàcil comprovar donant una ràpida ullada al nostre voltant, la realitat familiar està travessant en la nostra societat uns moments difícils, en els quals es veu interpel·lada per hàbits i fórmules de convivència diferents que, sovint, posen en contradicció les maneres de fer que s’han desenvolupat en les societats d’inspiració cristiana al llarg dels segles.

També és indubtable que hi ha una pressió important per part d’aquells cristians que es troben en situacions familiars difícils o contradictòries i que necessiten una llum clara, una orientació adequada, que els pastors de l’Església, a qui correspon la missió d’ensenyar i governar, han de procurar.

Per tractar el tema de la família en l’actualitat, del 5 al 19 d’octubre se celebrarà a Roma la III Assemblea general del Sínode de Bisbes que té com a tema “Els reptes Pastorals de la família en el context de l’evangelització.

L’Assemblea General Extraordinària del Sínode es reuneix, quan el tema a tractar té una rellevància especial i necessita una resposta urgent, el que ja dóna idea de la importància que el Papa dóna a la temàtica de la família en aquests moments històrics.

El tema del Sínode va començar a preparar l’any 2013 amb les enquestes que es van realitzar en tots els bisbats del món, en què es van recollir les diversíssimes problemàtiques que es donen. Arriba ara el moment de les reunions dels Pares Sinodals.

És important que tots resem i encomanem l’Esperit Sant que els il·lumini i que ells sàpiguen ser dòcils a les seves inspiracions perquè l’Església, una vegada més, pugui donar la resposta adequada als reptes que en aquests moments se li presenten.

Mn Francesc Perarnau

El dia 27 d’aquest mes tindrà lloc a Madrid, ciutat on va néixer, la beatificació del servent de Déu Álvaro del Portillo. Tinc com una gràcia de Déu l’haver tingut l’oportunitat de viure a Roma en els anys de la meva preparació per al sacerdoci i d’haver pogut estar molt a prop del Don Alvaro. Per a mi, aquesta beatificació és la confirmació d’una cosa que es podia constatar cada vegada que el vèiem o el sentíem: era un home de Déu, que parlava de Déu, que portava a Déu.

En la informació que ens ofereix la pàgina web de l’Opus Dei es pot llegir una entrevista amb l’actual postulador de la Causa en què respon a aquesta pregunta: Per què és Don Álvaro candidat a la Beatificació? Ho fa amb aquestes paraules:

Per obrir una causa de canonització, l’element determinant és l’existència d’una sòlida fama de santedat, espontània i difosa entre una part significativa del Poble de Déu. Es va donar inici a la causa de Mons. Del Portillo perquè, des del dia de la seva mort, hi havia demostracions evidents d’aquesta fama. Molta gent a tot el món estava convençuda que era una persona santa i invocava la seva intercessió per obtenir favors del Cel. La funció de la causa és verificar si aquesta fama de santedat té un fonament real. El decret sobre les virtuts heroiques promulgat per la Congregació per a les Causes dels Sants el 28 juny 2012 ens diu que l’Església ha arribat a un judici positiu sobre la seva santedat de vida.

L’Església confirma d’aquesta manera la certesa que tants teníem sobre la santedat de vida d’aquest home de Déu.

Moltes persones constaten que és molt bon intercessor davant Déu. Hi ha alguns fets, com els que s’han aportat per a la Causa, que són veritables miracles, però sobretot hi ha molts favors petits que s’atribueixen a la seva intercessió. També així Don Álvaro segueix portant ànimes a Déu.

Mn Francesc Perarnau

Jesús ho va avisar i les seves paraules es compleixen al llarg dels segles. Després de tant de temps encara hi ha guerres i rumors de guerres. Gràcies als moderns mitjans de comunicació som molt més conscients que en temps passats dels múltiples conflictes i guerres que hi ha als cinc continents. Des de les nostres llars podem contemplar diàriament la barbàrie i la destrucció de la qual som capaços els éssers humans. Davant la nostra mirada desfilen els cadàvers d’homes dones i nens, les famílies destrossades, les cases i els pobles arrasats per les bombes.

Hi ha el risc que ens arribem a acostumar a aquesta realitat; que es produeixi una “durícia” en la nostra consciència, que ens faci insensibles davant els horrors que contemplem.

Haurem de pensar que alguna cosa molt greu ens passa si un dia descobrim que estem veient aquestes notícies amb curiositat, potser amb atenció, i en el nostre cor no hi neix a la vegada, una reacció més profunda, de compassió, de pena, de solidaritat, que comporti a més una oració per aquestes persones que pateixen i un acte de desgreuge a Déu pels gravíssims pecats contra la humanitat i contra Déu que aquestes situacions impliquen.

Pensem també en les crides que el Sant Pare ve fent demanant-nos que preguem per la pau al món: troben en nosaltres aquestes peticions una resposta ràpida i generosa?

Mn Francesc Perarnau

Acabàvem el mes de juny amb el record de la institució del Primat en l’Església, i la promesa a Pere de l’assistència divina. Han passat els segles, hi ha hagut tempestes importantíssimes en el món, grans guerres i revolucions, els mapes geopolítics s’han mogut de manera espectacular, els règims polítics han anat canviant. El món és molt diferent d’aquell en el qual l’Església va començar el seu camí.

També l’Església ha patit situacions convulses al llarg d’aquests mil·lennis, però a diferència del que ha succeït en el món, en què tot ha canviat, no ha estat així a l’Església; substancialment la és la mateixa que va fundar Jesús i aquella promesa del Senyor s’ha mantingut, com a signe que la seva paraula no pot fallar, i com per reforçar la nostra fe, malgrat tot. Efectivament, sense solució de continuïtat, i amb alguns sobresalts puntuals, al capdavant de l’església s’han anat succeint els Romans Pontífexs. En alguns moments els vents han estat tan fortes que ha semblat que la nau de l’Església podia naufragar, però no, la nau de Pere no pot enfonsar perquè té la promesa del Senyor.

Certament del tronc s’han separat branques, de vegades grans, moltes ànimes han patit i continuen patint les conseqüències … Però aquella barca segueix navegant, perquè Ell no deixarà de la mà a la seva Església. I al capdavant d’ella hi ha el successor de Pere. Perquè ell és qui té la garantia d’assistència, i allà on està Pere és on hi ha l’Església: Ubi Petrus, ibi ecclesia, ibi Deus, deia sant Ambròs ja al segle IV.

Mn Francesc Perarnau