Editorial

Iniciem el temps d’Advent, temps d’espera i preparació per a l’arribada del nostre Senyor Jesucrist. Ve a salvar-nos i a omplir-nos d’esperança i, per tant, de felicitat.

Aquest any, a més, s’acabarà aquest temps amb l’inici de l’any jubilar. El Papa Francesc obrirà la Porta Santa la vigília de Nadal. Ens hem anat preparant per a aquest moment amb tot un any dedicat a la pregària, per això ara ens serà molt fàcil veure la profunda relació entre l’oració i l’esperança. Com afirma Sant Agustí: “l’oració té com a finalitat precisament l’augment de l’esperança”. A través de la pregària Déu engrandeix i il·lumina el cor, alhora que el purifica i li mostra la grandesa del seu Amor i de la seva bondat. La persona que s’atura a meditar i pregar descobreix el sentit de la seva vida, la voluntat de Déu i l’esperança d’assolir Aquell que ens ha donat la vida i que és la Vida.

En una ocasió, el Papa Francesc ens animava a comprendre la relació entre oració i esperança: “l’oració ens porta endavant a l’esperança, i quan la situació es torna més fosca, cal més oració i hi haurà més esperança”. No ens cansem de pregar, no descuidem les nostres estones de pregària i no defallirem mai. Hi haurà esperança en el nostre viure i existir perquè la pregària ens portarà a descobrir i reconèixer la bellesa que conté l’obra divina, i davant de tanta esplendor, només desitjarem assolir Déu. Ens adonarem del gran regal de l’existència i de la salvació que Déu ens ha obtingut, precisament encarnant-se i naixent a Betlem, per rescatar-nos del pecat i de la mort, de la desesperació. Visquem l’advent en pregària, celebrem el Nadal en pregària i omplim-nos d’esperança: Déu ve a nosaltres. Bon Nadal i Bon any Sant!

Mn. Xavier Argelich

Quan Sant Joan Pau II va ser elegit papa i es disposava a sortir al balcó central de la Basílica de Sant Pere a saludar els fidels presents a la plaça, va voler primer entrar a la capella papal i recollir-se uns minuts en oració. Com que s’allargava en la seva pregària, el mestre de cerimònies papals es va inquietar i se li va acostar per dir-li que si no sortia al balcó la gent s’estranyaria. La resposta del nou papa va ser: “s’estranyaran més si el papa no resa”. Aquesta anècdota ens pot ajudar a descobrir la relació entre santedat i pregària.

Sant Josepmaria sent un sacerdot jove va escriure: “Sant sense oració?… -No crec en aquesta santedat” (Camí, 107).

Santa Teresa de Jesús relata al llibre de la seva Vida com cercava la pregària: “Procurava el més que podia portar Jesucrist… dins meu present, i aquesta era la meva manera de pregària” (Vida 4,8).

El Sant Cura d’Ars, sant Joan Maria Vianney, predicava que “l’oració obre els ulls de l’ànima, fa sentir la magnitud de la seva misèria, la necessitat de recórrer a Déu i de témer la seva pròpia debilitat”. (Sermó sobre l’oració).

Si ens fixem en un sant més recent i que va assolir la santedat sent molt jove, Carlos Acutis, podem descobrir el seu gran ideal: “Estar sempre unit a Jesús, aquest és el meu projecte de vida”; i ho va viure centrat en l’Eucaristia i en la pregària davant de Jesús Sagramentat.

El Beat Álvaro del Portillo feia la següent consideració: “L’oració és la nostra força, és la palanca que remou el cor misericordiós del Salvador”. I ens animava dient que “tota l’existència del cristià s’ha de convertir en oració”.

Podríem seguir recordant tants i tants sants, de fet, l’Església ens convida aquest mes a tenir-los presents i imitar-los, per això l’iniciem amb la festa de Tots Sants. Què és el més comú a tots ells a més de la fe gran que van professar? Sens dubte, allò que els uneix a tots és una intensa vida de pregària.

Mn. Xavier Argelich

En una ocasió, sant Joan Pau II ens confiava: «Si el cristianisme s’ha de distingir en el nostre temps, sobretot, per l’art de la pregària, com no sentir una necessitat renovada d’estar llargues estones en conversa espiritual, en adoració silenciosa, en actitud d’amor, davant de Crist present al Santíssim Sagrament? ¡Quantes vegades, els meus estimats germans i germanes, he fet aquesta experiència i hi he trobat força, consol i suport!».

Segurament, tots nosaltres busquem i volem estimar Déu Pare amb totes les nostres forces. Per això procurem exercitar-nos en l’art de la pregària. Per fer-ho, necessitarem posar en acte les potències de l’ànima: la intel·ligència i la voluntat, la memòria, la imaginació i els sentiments. El Senyor se’n serveix com a vies per entrar en diàleg amb nosaltres.

Per experiència sabem que no hi ha dues estones de pregària iguals. És possible que alguna vegada hàgim intentat trobar un mètode perquè la nostra pregària sigui més fluida o, si més no, que ens surti amb més facilitat. Fins que descobrim que no hi ha mètodes per fer pregària. La pregària és una art, és a dir, cal saber acudir a l’Esperit Sant i deixar-lo actuar. Ell és font de contínua novetat; Ell és qui pren la iniciativa i actua a la nostra intel·ligència, voluntat, imaginació i sentiments.

L’acció de l’Esperit Sant, però, de manera habitual compta amb el nostre esforç per entaular el diàleg de la pregària. Hi haurà moments en què no ens serà fàcil pregar amb fluïdesa i amb la imaginació i els sentiments actius. En aquests moments podem recórrer als actes de fe i d’amor, a les jaculatòries, a la Sagrada Escriptura, a textos de la litúrgia o d’autors espirituals, o simplement el mirarem i contemplarem present al Sagrari o a la nostra ànima en gràcia. El desig d’estar tot sol amb Ell ja és diàleg que transforma.

De vegades ens concedirà llums i afectes que donaran fluïdesa a la pregària i ens ajudaran a percebre la presència de Déu. Aprofitem-los i donem gràcies a Déu.

Mn. Xavier Argelich

Iniciem un nou curs com sempre amb renovada il·lusió i esperança. Posem tota la nostra feina, esforç i projectes en mans de Déu i li demanem que tot ens serveixi per apropar-nos més a Ell, per créixer en l’amor a Déu i als altres. Acudim especialment a la intercessió maternal de Maria.

Ens ajudarà començar el curs continuar reflexionant sobre la pregària del cristià, la pregària del qui se sap i se sent fill de Déu.

La pregària mental o personal reclama una sèrie de particularitats. En primer lloc, el silenci, sobre tot el silenci interior sense deixar de procurar també l’exterior. El silenci interior és necessari perquè la nostra pregària flueixi, per poder estar atent als requeriments del Senyor, a les seves mocions i inspiracions i especialment per deixar de ser el centre dels nostres pensaments. Cal procurar fer callar les passions, les preocupacions i tot allò que impedeix el recolliment interior per poder entaular un diàleg amorós amb el nostre Pare Déu. El silenci exterior ens facilitarà aconseguir l’interior, encara que no sempre serà possible. Almenys hem d’evitar aquell que ens procurem nosaltres mateixos i que ens distreu “voluntàriament” com poden ser el mòbil, la música, deixar de fer coses i posar-nos a pregar.

El segon aspecte necessari per tenir vida de pregària és la constància, perquè pregar és costós, suposa temps i esforç personal. Com amb el silenci, hi ha una constància exterior per mantenir un moment concret al dia i una durada determinada de l’estona de pregària i, això, un dia i un altre. Sant Josepmaria ens anima dient que “començar és de tots; perseverar, de sants”. Si som constants a la pregària sorgirà un bon hàbit que ens facilitarà ser ànimes de pregària i assolir aquesta amistat amb Déu que ens omplirà de consol, pau i alegria. En definitiva, la pregària perseverant ens canvia la vida. I després hi ha la constància interior que és disciplina a l’escolta. Ens porta a centrar la intel·ligència que tantes vegades es dispersa; mou la voluntat que no acaba de voler; alimenta els afectes que ens acompanyen i ens faciliten estimar Déu.

Mn. Xavier Argelich

Aquest mes celebrarem, com cada any, la solemnitat de l’Assumpció de Maria al cel en cos i ànima. És una festa que ens ajuda a fixar-nos una vegada més en la Mare de Déu i en la resposta a la crida de Déu, que culmina, precisament, amb el privilegi de ser Assumpta al cel. Tota la vida de Maria és complir la voluntat de Déu. Ens podem preguntar com aconsegueix viure així. La resposta no només està en els grans privilegis de què va ser dotada des de la seva Immaculada concepció sinó també en la seva correspondència personal i lliure a aquests privilegis. En fixar-nos en la seva vida descobrim que Maria és una ànima de pregària, que té vida de pregària.

La tradició ens la mostra recollida en oració al moment de l’Anunciació. Quan visita la seva cosina Santa Isabel exclama en un càntic magnífic, una pregària preciosa i elevada, fruit del tracte personal amb Déu. Davant els esdeveniments del seu Fill que no acaba de comprendre, la Sagrada Escriptura afirma que els guardava i meditava al cor. Al peu de la Creu la veiem en unió de cor, intenció i petició amb el lliurament suprem del seu Fill per tots nosaltres. I, en el moment de l’Assumpció, ens és fàcil imaginar-la recollida en oració envoltada dels Apòstols, igual que a la Pentecosta. El secret de la seva vida santa és el mateix de tots els que volem assolir la santedat: Vida de pregària.

El Catecisme de l´Església Catòlica dedica tota la seva quarta part a l’Oració. En el títol tercer ens parla precisament de la vida de pregària, seria molt bo repassar-ho durant aquest temps estival. Aquí trobem expressions que ens impulsen a créixer en aquesta característica tan pròpia de Crist i dels cristians. Sabem que la pregària va unida al “combat espiritual” i que requereix un esforç personal per aconseguir ser ànima de pregària. La pregària és un do de la gràcia i una resposta decidida per part nostra. A la pregària ens descobrim i descobrim Déu i busquem unir-nos més a Ell i complir la seva voluntat. La pregària perseverant augmenta el nostre amor a Déu i als altres i ens descobreix les meravelles de la vida nova en Crist.

Mn. Xavier Argelich

El Sant Pare ens anima a preparar-nos per a l’any jubilar 2025 mitjançant la pregària. Durant aquests darrers mesos hem reflexionat sobre la Santa Missa, font i cim de la vida cristiana i, per tant, la manera més excelsa es dirigir-se a Déu i tenir vida de pregària.

Durant els propers mesos ens centrarem en la pregària com a manifestació de la nostra relació personal amb Déu. No tractarem tant de la pregària comunitària com de la pregària personal, aquella que cadascú, a la seva manera i amb les seves paraules, dirigeix ​​a Déu des de la seva condició de filla o fill de Déu.

En paraules del Papa Francesc, en parlar d’aquest any dedicat a la pregària ens anima a ser ànimes de “Pregària que permet a cada home i dona d’aquest món adreçar-se a l’únic Déu, per expressar-li allò que tenen en el secret del cor. Pregària com a via mestra cap a la santedat, que ens porta a viure la contemplació a l’acció. En definitiva, un any intens de pregària, en què els cors es puguin obrir per rebre l’abundància de la gràcia, fent del Pare Nostre, l’oració que Jesús ens va ensenyar, el programa de vida de cadascun dels seus deixebles. ”

El Jubileu ha estat sempre un esdeveniment de gran importància espiritual, eclesial i social a la vida de l’Església. El poble cristià ha viscut sempre la celebració d’un any jubilar com a do especial de gràcia, caracteritzat pel perdó dels pecats i, en particular, per la indulgència, l’expressió plena de la misericòrdia de Déu. Preparem-nos amb pregària, busquem recórrer aquest camí cap al jubileu dedicant cada dia una estona a aquesta conversa filial amb Déu que ens permet tenir una relació sincera i vital amb qui ens estima immensament.

Mn. Xavier Argelich

Aquest any, el mes de juny, dedicat al Sagrat Cor de Jesús, comença amb la Solemnitat del Corpus Christi, cosa que ens permet endinsar-nos en l’amor de Déu per nosaltres contemplant precisament el Sagrament de tant d’amor. Els evangelis ens presenten el moment de la institució de l’Eucaristia com la manifestació extrema de l’amor de Déu: “en haver-los estimat, els va estimar fins a l’extrem” (Jn 13,1).

La Santíssima Eucaristia, en paraules de Benet XVI “És el do que Jesucrist fa de si mateix, revelant-nos l’amor infinit de Déu per cada home. En aquest sagrament admirable es manifesta l’amor «més gran», aquell que impulsa a donar la vida pels propis amics”. Procurem sempre, però de manera especial aquest mes, participar del Sant Sagrament amb fervents desitjos de descobrir aquest immens amor de Déu per cadascun de nosaltres. Desitgem de debò la Santa Missa, rebem el seu Cos i la seva Sang amb autèntica pietat i devoció, descobrint a Crist que ens estima lliurant-se per nosaltres, mostrant-nos tot el seu amor misericordiós, amable i profund.

D’aquesta manera, ens serà fàcil introduir-nos a la devoció al Sagrat Cor de Jesús. Un cor de carn com el nostre però Sacratíssim, sense corrupció i sense cap mena d’aferrament desordenat, ben al contrari, pur i net, immens, en el què hi cabem tots. Descobrirem com és l’amor de Déu per nosaltres, ens estima infinitament cadascú amb tota la seva divinitat i humanitat. I aquest descobriment ens impulsarà a voler correspondre a tant d’amor, anhelant rebre’l a l’Eucaristia i portant-lo als altres, amb la nostra caritat manifestada en petites obres d’amor i entrega que el que se sap estimat i sap estimar és capaç de descobrir cada dia de la seva vida, com la Verge Maria.

Mn. Xavier Argelich

Mes de maig, mes de Maria. Continuant amb les nostres reflexions mensuals sobre l’Eucaristia, recordarem unes paraules de Sant Joan Pau II recollides a la seva Carta apostòlica Rosarium Virginis Mariae, amb la qual ampliava el Sant Rosari amb els misteris de llum i ens feia contemplar-hi la Institució de la Eucaristia. D’aquesta manera “en descobrir en tota la seva riquesa la relació íntima que uneix Església i Eucaristia, no podem oblidar Maria, Mare i model de l’Església. Efectivament, Maria ens pot guiar cap a aquest Santíssim Sagrament perquè té una relació profunda amb ell”.

“A primer cop d’ull, l’evangeli no parla d’aquest tema. Al relat de la institució, la tarda del Dijous Sant, no s’esmenta Maria. Se sap, però, que estava juntament amb els apòstols, concordes en la pregària (cf. Ac 1, 14), a la primera comunitat reunida després de l’Ascensió tot esperant la Pentecosta. Aquesta presència seva no va poder faltar certament a les celebracions eucarístiques dels fidels de la primera generació cristiana, assidus en la fracció del pa (Ac 2, 42).”

“Però, més enllà de la seva participació al banquet eucarístic, la relació de Maria amb l’Eucaristia es pot delinear indirectament a partir de la seva actitud interior. Maria és dona eucarística amb tota la vida. L’Església, prenent Maria com a model, l’ha d’imitar també en la relació amb aquest santíssim misteri”. Descobrirem, en contemplar l’actitud de Maria durant tota la seva vida, la seva constant adoració, gratitud, petició a favor de les necessitats dels altres i la seva unió a la creu al misteri redemptor.

“Maria és present amb l’Església, i com a Mare de l’Església, en totes les nostres celebracions eucarístiques. Així com Església i Eucaristia són un binomi inseparable, es pot dir el mateix del binomi Maria i Eucaristia”. Procurem descobrir la presència de Maria en participar a la Santa Missa.

Mn. Xavier Argelich

Aquest és l’anunci que l’Església proclama des de fa segles, el mateix que durant aquests dies de Pasqua ressona sense parar a la Litúrgia, com un cant d’alegria que omple d’esperança la nostra vida. Una esperança que és sobrenatural i, per tant, no és un simple desig d’assolir una cosa que no es té, com les esperances purament terrenals, que sovint no arriben a fer-se i, quan es compleixen, sempre deixen un pòsit d’insatisfacció. No, és una esperança teologal i per tant certa, segura i de la qual ja gaudim en aquesta vida perquè la resurrecció de Crist ens posa en condició de conèixer i gaudir dels béns eterns que esperem assolir amb plenitud a la vida eterna.

La Santa Missa ens fa present constantment aquesta esperança, per això, la comunió eucarística és penyora de vida eterna. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna; així ens ho ha assegurat el mateix Crist. A més, la Santa Missa és el memorial de la mort i resurrecció de Jesucrist. És memorial, no només memòria o record d’una cosa que va passar. La paraula memorial significa que el Sacrifici del Calvari i la Resurrecció de Crist es fan presents cada cop que se celebra la Missa. És a dir, la Santa Missa és el sacrifici mateix de la Creu que es renova sobre l’altar. Crist es torna a oferir a Déu Pare per nosaltres.

La missa, en ser el memorial del misteri pasqual de Crist, ens converteix en partícips de la seva victòria sobre el pecat i la mort i dóna ple significat a la nostra vida. Ens omple d’esperança i ens impulsa a portar aquesta esperança als altres. El temps pasqual que iniciem és un temps eminentment eucarístic i, si ho vivim així, ens ajudarà a cercar Déu en tot allò que fem i ens impulsarà a anunciar que Crist viu i ens convida a seguir-lo omplint de veritable esperança la nostra existència.

Feliç Pasqua de Resurrecció!

Mn. Xavier Argelich

Ens apropem a la Setmana Santa. Estem recorrent el camí quaresmal que ens prepara per viure el moment més sublim de la nostra fe. Tal com ens recorda l’apòstol Joan, Jesús “havent estimat els seus, els va estimar fins a l’extrem”.

El misteri de l’amor de Déu per nosaltres culmina amb la Passió, la mort i la Resurrecció de nostre Senyor. És aquí on es manifesta aquest amor extrem, en donar la vida en rescat pels nostres pecats. Jesucrist “desitja ardentment” carregar amb totes les nostres ofenses per obtenir-nos el perdó de Déu i fer-nos Fills de Déu, cridats a la vida eterna. Només podem agrair-li-ho.

Aquest acte sublim del seu amor, morint a la Creu, l’ anticipa sacramentalment dijous sant a la tarda, instituint l’Eucaristia. Durant la celebració del Sant Sopar el Senyor ens lliura el memorial de la seva mort i resurrecció i ho fa lliurant-se a nosaltres com a aliment de Vida eterna. Porta a compliment el seu discurs eucarístic: “Qui menja la meva Carn i beu la meva Sang té vida eterna i Jo ho ressuscitaré el darrer dia”. Ben clar i precís. Per això, la nit anterior a la seva mort, va prendre pa, el va beneir i el va donar als seus deixebles dient: “Preneu i mengeu-ne tots, perquè això és el meu Cos entregat per vosaltres” i el mateix prenent el calze: “Aquesta és la meva Sang vessada per vosaltres”. Per després perpetuar aquest moment al llarg dels segles encomanant-ho als apòstols i als seus successors: “feu això en memòria meva”.

Davant d’un regal tan grandiós de Déu als homes, només podem caure de genolls davant el Santíssim Sagrament del Cos i la Sang de Crist. L’adorem, el lloem i el respectem profundament. Per això, procurarem participar d´aquest gran misteri amb tota la netedat de l´ànima i del cos possible, amb reverència i veneració i amb un profund agraïment. Estimem i cuidem les nostres comunions com a manifestació evident de la nostra fe en el Cos i la Sang de Crist.

Mn. Xavier Argelich