Actualitat

Per Remedios Falaguera
pres  de Temes d’Avui

No vull semblar pretensiosa, ni tampoc que les meves paraules es puguin mal interpretar, però les dones no necessitem rebre l´ordenació sacerdotal per tal d´igualar els homes, ni per fer valer el nostre servei en i per al bé de l’Església. Al contrari.

Com a dona, catòlica i, per què no dir-ho, feminista, (entenent-ho com una defensa de l´home i la dona, iguals en naturalesa, dignitat i drets –pel fet de ser creats per Déu a la seva imatge i semblança–, però amb l´enriquiment de les seves maneres de ser diferents, que no els fa ser ni millor ni pitjor que l´altre, sinó complementaris), m´atreveixo a reivindicar el paper fonamental que juga la dona no només en l’Església, sinó també en la família, la cultura, l´educació, el treball professional, i en definitiva, en la societat en general.

Per aquesta raó, afirmo sense cap rubor que no necessito “figurar” en un càrrec eclesiàstic per evidenciar les meves qualitats femenines amb les quals poder “saber fer” un món més humà. Ni molt menys. Sabedora que en la l’Església de Jesucrist, som tots iguals, però que cadascun dels seus membres té la seva funció i les seves competències, em sorprèn com encara hi ha qui carrega contra l’Església per no acceptar l´ordenació de dones.

Reconec que és un tema complicat i no pretenc fer una disquisició de la tradició litúrgica i teològica sobre el paper de la dona en l’Església del s. XXI. Per entrar en aquest estudi hi ha molts teòlegs que són especialistes en interpretar la Revelació i tutelar la doctrina de l’Església com a servidors dels homes.

Més encara, si algun de vostès vol aprofundir en el tema, els puc aconsellar la lectura del Codi de Dret Canònic de 1983, la Declaració “Inter insigniores”, el Catecisme de l’Església Catòlica de l´any 1992, el document magisterial “Mulieris dignitatem”, o més concretament la Carta apostòlica “Ordinatio sacerdotalis” de Joan Pau II, en la qual podem llegir: “Per tant, per tal d´allunyar tot dubte sobre una qüestió de gran importància, que afecta a la mateixa constitució divina de l’Església, en virtut del meu ministeri de confirmar en la fe als meus germans (cf. Lc 22,32), declaro que l’Església no té, de cap manera, la facultat de conferir l´ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de la Església.”

No obstant això, el fet que el sacerdoci per voluntat de Jesucrist sigui un sagrament que el reben només els homes no és, ni molt menys, un signe de discriminació de la dona pel que fa a la seva participació en l’Església, o que la jerarquia no reconegui, rebutgi o margini els seus dons i habilitats i, fins i tot, que només “se serveixi” de les feligreses per realitzar petits serveis materials, com reparar un radiador que goteja, posar flors fresques a l´altar, o netejar els despatxos parroquials després de la catequesi.

És cert que, considerant la importància que Jesucrist donava a la dona, una novetat revolucionària en els seus temps que va trencar tots els motlles de l´època, podria haver triat una dona de gran vàlua humana i moral per realitzar activitats de responsabilitat en l’Església. Però, per motius que només Ell coneix, no ho va fer. La raó? No en tinc ni idea. Només sé que Crist va voler que l’Església tal com és. I, els seus fills, que vivim des de la fe el missatge que ens va dirigir i de la fidelitat a la seva Església, hem de gravar a foc, en el nostre cor, que “la fidelitat a Crist implica, doncs, fidelitat a l’Església, i que aquesta fidelitat a l’Església comporta al seu torn la fidelitat al Magisteri de l’Església “(Joan Pau II als professors de teologia a Salamanca el novembre de 1982).

És Ell qui diu i tria. La iniciativa ve de dalt. Per tant, qui som nosaltres per distorsionar aquesta crida?

Tan difícil resulta comprendre que “l’Església no té, de cap manera, la facultat de conferir l´ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l’Església”?

O que el sacerdoci és un Sagrament, i com a tal, Déu va decidir que “l´orde sacerdotal, mitjançant el qual es transmet la funció, confiada per Crist als seus Apòstols, d´ensenyar, santificar i regir els fidels, des del principi ha estat reservat sempre en l’Església catòlica exclusivament als homes”, com assenyala la Carta apostòlica “Ordinatio sacerdotalis” de Joan Pau II?

Per tant, deixem-nos de ximpleries. Tot i que moltes dones són conscients de la seva vàlua personal i humana per realitzar “gairebé” totes les activitats de govern, gestió i evangelització reservada als sacerdots, no vol dir que l’Església es deixi portar per un masclisme ranci i passat de moda excloent-les d´aquest servei, ni que les consideri menors en dignitat i en mèrits. “Perquè Ell condueix la seva Església, de generació en generació, servint-se indistintament d´homes i dones, que saben convertir la seva fe en fecunda i el seu baptisme en servei per al bé de tot el cos eclesial per a major glòria de Déu”, diu Benet XVI. I afegeix, no podem confondre “els carismes que l’Esperit Sant atorga a les dones en la història del Poble de Déu”. Al contrari. Mai com fins ara, les dones han jugat un paper tan necessari i insubstituïble en la vida de l’Església.

És més, aquestes paraules em recorden la Mare Teresa de Calcuta, a qui li agradava dir: “Jo sóc el llapis de Déu. Un tros de llapis amb el qual Ell escriu allò que vol. Sóc com un petit llapis a la mà. Això és tot. Ell pensa. Ell escriu. El llapis no ha de fer res. En llapis només se li permet ser utilitzat”.

Tot depèn d’Ell. Nosaltres, homes i dones, som mers instruments en les mans, petits llapis, disposats a deixar-se utilitzar per realitzar aquesta bogeria d’Amor.

Remedios Falaguera

Per Josepmaria Pastor Muñoz
pres de Temes d’Avui

És sorprenent l’impacta de la confessió en els nens. Em refereixo al sagrament de la penitència, al “confessar-se dels pecats”. Un acte tan senzill com el demanar perdó a Déu a través del sacerdot aconsegueix arribar a les fibres més profundes del cor. Fins i tot persones que s’han confessat una sola vegada, abans de rebre la primera comunió, no aconsegueixen oblidar aquell moment, encara que sigui per ridiculitzar-lo. Fa uns dies llegia un article que reflectia aquesta situació.

Es va confessar –venia a dir el seu autor– perquè havia de rebre la primera comunió, perquè després rebrien els típics regals, perquè, a més, farien una gran festa… La raó de la seva confessió era sempre malèvola, interessada i, en cap cas, per penediment. No es recordava dels pecats que va dir al confessor i, si no se’ls va inventar –ja que li sembla molt difícil que un nen faci pecats– és perquè mentir en la confessió, això si que seria un pecat terrible. El seu autor es recordava a si mateix com un nen sense fe, pragmàtic i calculador. I ara, que ha arribat a la maduresa, sembla que intenta excusar-se d’aquella confessió de la seva infància, només li faltava declarar: “Jo confesso a el lector que, quan em vaig confessar, ho vaig fer sense mala intenció, no sabia el que feia, només volia aconseguir el primer rellotge de la meva vida, no tenia cap pecat, jo no volia… però em van obligar “.

Déu li oferia, al refugi d’un vell confessionari, el perdó dels seus pecats de nen. Però ara, prefereix l’absolució del lector de la columna d’un diari.

Fa uns quants anys confessava a la capella d’un col.legi. Quatre nenes de set o vuit anys jugaven als voltants de la capella. Esperaven, a la seva manera, que els arribés el torn de confessió. Les vaig animar a entrar a la capella per fer amb Jesús l’examen de consciència. Mentre parlava, les observava atentament per comprovar que entenien la meva explicació, quan una d’elles em va interrompre: “Jo sempre tinc davant els meus pecats”.

Així pensen molts nens. Potser, així pensava aquell nen que ara diu que només somiava amb un rellotge i que en la seva maduresa es penedeix d’haver-se penedit. No es dóna compte de que el temps que marcava el rellotge de la seva primera comunió, no pot tornar enrere, per més que renunciem al nostre passat. No vol reconèixer el que és evident: tots som pecadors, tots hem de demanar perdó. Si s’ha de demanar perdó al sacerdot, al psiquiatre o el lector, això és qüestió de fe. El problema, llavors, serà: Qui dels tres em podrà, veritablement, perdonar?

Josepmaria Pastor Muñoz