Actualitat

Per Alessandra Nucci
Des de que va ser elegit l’abril de 2005, els mitjans de comunicació han estat esperant que el Papa Benet XVI ensopegués i fora rebutjat per les masses que acudien a Joan Pau II, el seu carismàtic predecessor. Però no ha succeït així.

Un exemple divertit de la reversió misteriosa de les trampes va ser visualitzat el març de 2009 a través de tres dels canals de la RAI, la televisió estatal italiana. En el seu programa de diumenge a la tarda “En mitja hora”, la presentadora Lucia Annunziata, expresident de la RAI, va entrevistar el jesuïta nord-americà Thomas J. Reese. Va ser presentat com un sacerdot que havia renunciat a ser editor en cap del “America Magazine” quan el cardenal Ratzinger va ser elegit Papa.

Nerviosa, Annunziata va abordar un tema després d’un altre, en un to cada vegada més insinuant: “Sens dubte vostè ha d’estar en desacord amb el Papa en aquesta matèria”. “I vostè ha d’estar disposat a admetre com a mínim que avui en dia no tothom està d’acord el Papa”. Reese esquivava somrient cada envestida.

Però Reese es va posar a riure divertit i va assenyalar: “Jo no sóc un enemic del Papa. Crec que té raó en tots aquests temes que vostè ha esmentat” I llavors, el cop mortal: “A mi m’agrada el Papa”. (Enllaç al programa: RAI-tv)

Per Isabel Viladomiu

El Nobel de Medicina ha premiat l´abús tècnic pel que fa a l’inici de la vida, quan aquesta mereix el màxim respecte i prudència.

Fins ara el premi Nobel consistia en el reconeixement d´un treball innovador o d´un descobriment beneficiós per a tot el gènere humà, però amb la concessió del premi Nobel de Medicina a Robert Edwards, artífex del primer ‘nadó proveta´, s´ha premiat la producció de vides humanes en el laboratori. Han concedit un premi a un procés que és violent en l’inici de la vida: en l´obtenció dels òvuls, en la producció i selecció d´embrions i en la eugenèsia. Es confirma un perillós canvi de rumb en la medicina que ja no busca només curar, sinó es converteix en la medicina del desig al servei de les llibertats personals incompatibles amb els deures metges de curar i acompanyar. L’avortament, l´eutanàsia, l´eugenèsia i la fecundació in vitro amb transferència d´embrions (FIVET) són una mostra d’aquest canvi en les idees i en la medicina ara premiada a escala mundial.

Robert Edwards va idear la tècnica que ha permès que naixessin quatre milions de persones al món des de 1978. Suplantar amb èxit la naturalesa i cancel·lar així la investigació llarga i costosa de les causes d´infertilitat. El camí fàcil estava obert i molta gent disposada a pagar quantitats astronòmiques pel fill desitjat. El rebuig social era evident, però serien els mitjans de comunicació els encarregats de canviar la mentalitat dominant i de fer arribar els nous èxits a la població, adaptant la seva mentalitat i insistint en el fet que la vida embrionària no té cap valor, exalçant la llibertat per sobre del dret a la vida. Dos esdeveniments succeeixen l´any 1978, el naixement de Louisse Brown, primera nadó proveta, i l´aparició del concepte de “pre-embrió” que justificaria tota intervenció en les primeres setmanes de vida. L´embrió humà va deixar de ser-ho perquè un Comitè així ho va decidir. Després ens van mostrar les imatges dels nens FIVET perquè ningú dubtés que la finalitat de la FIVET és bona i els nens neixen sans. Com explicar que la FIVET obre qüestions ètiques de gran envergadura?

El principi ètic universal que el fi no justifica els mitjans s´ha d´aplicar en l´anàlisi ètica de la FIVET. La producció de vides humanes en el laboratori és la gran qüestió. Els homes no són un producte de laboratori, ja que d´aquesta manera s´instrumentalitza la seva vida. Que l´home tingui dignitat significa això: que la seva vida és intocable, que no ha de ser produïda, ni la seva existència decidida per un altre home, precisament en la fredor d´un laboratori. Els tècnics que realitzen la FIVET són els primers en propagar que els embrions no són homes, ni vides humanes que mereixin el nostre respecte i per això produeixen, utilitzen, dominen i congelen tantes vides com calgui perquè en neixi un nen. Si han nascut quatre milions de nens i l´eficàcia de la tècnica deixa pel camí una mitjana de catorze embrions per cada naixement, són cinquanta-quatre milions de embrions utilitzats en benefici dels que sí que han vist la llum.

Hi ha clíniques a tot el món la oferta de les quals és ‘produir´ nens. La vida té de un nou preu, com en temps de l´esclavitud. Hi ha mercats de les cèl·lules germinals, d´embrions, d´úters de lloguer. Tot és un gran negoci fet amb vides humanes, amb persones que han estat instrumentalitzades i congelades sense respecte. Alguns diran que no importa perquè els embrions no senten, però la FIVET ha canviat els aspectes més importants de la nostra vida: les relacions familiars, aquelles en què es fonamenta el futur de l´home. El lema d´una ‘web´ d´una clínica reproductiva mostra aquest fet: “El moment de ser mare el trio jo”, molt semblant al lema avortista: “Jo aturo, jo decideixo”. La FIVET i l’avortament són fruits d´un mateix arbre, un arbre que menysprea la naturalesa i el seu missatge i que utilitza les llibertats per tal que els desitjos siguin cada vegada més insolidaris i inhumans. El Nobel de Medicina ha premiat l´abús tècnic pel que fa a l’inici de la vida, quan aquesta mereix el màxim respecte i prudència. Per molt que es premiï el que és inhumà, que es legalitzi el domini i la destrucció de vides, la veritat s´obrirà camí, com sempre ha estat en el curs de la història.

Isabel Viladomiu

 

 

Oferim el nucli central de cada discurs de Benet XVI durant el seu històric viatge al Regne Unit, que anaren des del dia 16 al 19 de setembre de 2010; us aportem els enllaços als textos complets.

 Text complet: vatican.va

Trobada amb societat civil i mons acadèmic i cultural

 Text complet: vatican.va

Beatificació del cardenal Newman

Volum 13, Número 44

15 octubre 2010

By Terrence McKeegan, J.D.

ESTRASBURG, 15 d’octubre (C-FAM) – Després d’un dràstic tomb legislatiu es va reafirmar el dret a l’objecció de consciència dels professionals mèdics i de les institucions a Europa la setmana passada.

La legislatura del Consell d’Europa va sotmetre a consideració un projecte de resolució que exigia importants restriccions a l’objecció de consciència, incloent la privació de les garanties d’aquest dret als metges que es refusen a practicar avortaments.

Una aliança de legisladors encapçalada per dos polítics, un d’Itàlia i un altre d’Irlanda, va assegurar l’aprovació de 29 esmenes que van transformar el projecte en una resolució que preserva el dret universalment reconegut a la llibertat de consciència.

El projecte de resolució, conegut com Informe McCafferty pretenia sancionar el personal sanitari que es negués a realitzar pràctiques contràries al dictamen de la seva consciència. A més, exigia un nou registre d’objectors de consciència.

Christine McCafferty, política britànica i principal autora de la resolució inicial, va dir, en el transcurs de les deliberacions, que pretenia forçar a clíniques i hospitals privats i confessionals a practicar avortaments.

Un comitè va aprovar la resolució inicial de McCafferty, però va ser anul.lada en l’última votació legislativa. La majoria dels observadors donava per fet que seria aprovada pràcticament sense esmenes, de manera que el resultat va impactar gairebé a tots, especialment a McCafferty, que va acabar votant en contra de la seva pròpia resolució.

El nou text estableix que «cap hospital, establiment o persona pot ser objecte de pressions, ser considerat responsable o patir discriminació de cap tipus per negar-se a realitzar, acceptar o assistir un avortament».

«Aquesta resolució tindrà un impacte real en la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans», va assegurar Gregor Puppinck, director de l’European Centre for Law and Justice. Així mateix, va manifestar que el tribunal freqüentment cita resolucions de la legislatura europea com a reflex del parer del continent en general.

Puppinck va dir a divendres Fax que la legislatura sovint reserva les votacions sobre els assumptes més discutits per als dijous a la tarda o els divendres. Com la majoria dels membres conservadors sol viure en llocs més allunyats de la seu d’Estrasburg que els liberals, els preparatius dels viatges, en general, fan més difícil que puguin ser presents en les votacions que es fan cap a la fi de la setmana. Puppinck atribuir gran part de l’èxit als esforços per mantenir els membres conservadors a la sala per al la votació de dijous a la tarda.

Els que van donar suport les esmenes atribuir àmpliament el resultat final al lideratge del senador italià Luca Volonte, cap del Partit Popular Europeu, i del senador irlandès Ronan Mullen.

«La Sra McCafferty i els seus seguidors haurien de preguntar-se, en primer lloc, per què tants professionals de la salut es neguen a veure’s involucrats en avortaments», diu un comunicat de premsa de Mullen. «És perquè consideren l’avortament en si mateix com una violació dels drets humans, i no com a part d’un tractament mèdic responsable».

Diversos acords internacionals vinculants garanteixen el dret a l’objecció de consciència. Entre ells es troben el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, la Convenció Europea de Drets Humans i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Un nombre d’associacions mèdiques, entre elles el Consell Nacional de Metges de França, va condemnar l’informe inicial de McCafferty. Figures destacades, com un ex magistrat del Tribunal Europeu de Drets Humans i un ex president de conducta professional del principal consell mèdic del Regne Unit, es van manifestar en contra del projecte inicial en una reunió realitzada el dia previ a la votació.

(Traduït per l´equip de Montalegre)

Benet XVI arriba a Barcelona el 6 de novembre.
El Papa actual és un dels referents més sòlids d’aquest món globalitzat

El cardenal Joseph Ratzinger,  Papa Benet XVI , va néixer en Marklt am Inn (Alemanya) el 16 d’abril de 1927. El seu pare provenia d’una família d’agricultors i la seva mare d’artesans. La seva infantesa  va transcorre en Traunstein a prop de Salzburgo (Austria). En aquest marc “mozartcià”, descripció utilitzada pel propi Ratzinger, va rebre la seva formació cristiana, humana i cultural. Tot allò el va preparar per viure la dura experiència del règim nazi, hostil sempre amb l’Església catòlica. En aquesta complexa situació va descobrir la bellesa i la veritat de la fe en Crist. Fins i tot va estar enrolat en els serveis auxiliars antiaeris a finals de la Segona Guerra Mundial.

 De 1946 a 1951 va estudiar filosofia i teologia. Va ser ordenat sacerdot el 29 de juny de 1951, amb 24 anys. En 1953 es va doctorar en teologia. Durant bastants anys es va dedicar a l’activitat docent en escoles superiors i en universitats, essent en 1959 el vicerector de la Universitat de Ratisbona. Entre els anys 1962 a 1965  va fer notables aportacions al Concili Vaticà II. En 1977 el Sant Pare Pau VI el va nomenar arquebisbe de Munich i Freising, govern al que va renunciar a l’any 1982; en aquell mateix any el va crear cardenal.

 El Sant Pare Joan Pau II en 1981 el va nomenar Prefecte de la Congregaciópara la Doctrina de la Fe i President de la Pontifica Comissió Bíblica i de la Comissió Teològica Internacional. També va presidir la Comissió per a la preparació del Catecisme de l’Església Catòlica.

 Entre les nombroses publicacions destaca el llibre “Introducció al Cristianisme”. Un del seus darrers publicats és “Jesús de Natzaret”. Actualment en la seu vaticana s’està fent la recopilació de les seves obres completes, més enllà d’un centenar de llibres. També ha rebut nombrosos doctorats honoris causa, dels que volem assenyalar especialment el de la Universidad de Navarra.

 És el successor de Joan Pau II, elegit el 19 d’abril de 2005. És el Papa 265 de l’Església Catòlica. Des de l’inici del seu pontificat ha fet més de 20 viatges dintre d’Itàlia. El primer dels 17 fora d’Itàlia va ser a Alemanya a les Jornades Mundials de la Joventut. A Espanya va venir per primer cop a València a la Cinquena Trobada de les Famílies a l’any 2006. I en els propers 6 i 7 de novembre anirà a Santiago de Compostela (Galicia) i a Barcelona (Catalunya).

 Isabel Hernández Esteban

CITA AMB LA BELLESA,  d’ Antonio Rodríguez i Màxim Rosés,

pres de TEMES D’AVUI,

publicat el 30 de juny de 2010.

 

En uns dies que no podem considerar tranquils, la notícia que Sa Santedat Benet XVI vindrà a Barcelona, concretament al Temple de la Sagrada Família, no ha de sorprendre. Cal claredat i, sens dubte, el Papa serà portador. Ens ajudarà a recordar que la Sagrada Família no és un espectacle per recaptar diners i atreure els turistes, sinó, per damunt de tot, un lloc on fe i art coincideixen en una fusió naturalment perfecta.

El que era llavors Cardenal Joseph Ratzinger, va recordar a Rimini que l’evangelització ha d’afavorir la trobada amb la bellesa de la fe i que l’augment de la fe passa per l’atenció a “lo Bello” -en contraposició al culte de lo que es lleig-, i per l’abandonament de la “bellesa fal.laç que empetiteix l’home”. Antoni Gaudí, un d’aquests catalans que han fet història, artista complet i home de fe, vessa art i fe en una obra magnífica, d’una enorme complexitat i -sens dubte-, originalment bella. I és que el mateix Benet XVI, sent ja Papa, va assenyalar en la seva famosa trobada amb els artistes a la Capella Sixtina el 21 de novembre de 2009 que, quan l’home es deixa ferir per la bellesa, aquesta li impressiona, l’entusiasma i li recorda el seu destí últim; l’encamina cap a l’Altre, obrint el seu cor i els seus ulls a l’Amor i al Misteri del qual forma part.

Per aquest motiu, encara que sempre hi haurà qui consideren la visita del Papa a la nostra ciutat com un mer esdeveniment diplomàtic, o com la simple inauguració d’un edifici de renom en l’imaginari del modernisme català, tot això no és més que la punta de l’iceberg: la Sagrada Família -ja en el seu nom i en la seva història-, deixa clar que es tracta d’un temple iniciat per la fe, que te com a raó de ser una comunió directa amb la idea del Papa de la compenetració de l’art i la bellesa amb la fe i la religió. És gràcies a aquesta fe que el temple modernista se segueix aixecant cada dia, amb l’ajuda i suport d’homes i dones que creuen i que no defalleixen. En quantes ciutats del món encara s’està aixecant un edifici semblant amb les aportacions dels fidels? La fe ha donat ales per aixecar-la, però, sens dubte, la bellesa és un estímul precís.

 

 

Si, com el mateix Papa va afirmar, no és casualitat que aquella trobada amb els artistes a la Capella Sixtina es donés en un lloc “preciós per la seva arquitectura”, tampoc ho serà la cita que es donarà el 7 novembre del any 2010 a la Sagrada Família, just un any després d’aquella trobada. A tots els artistes, als quals Benet XVI honra amb el qualificatiu de “guardians de la bellesa”, els confia la missió d’eixamplar els horitzons del coneixement sent esperança per a la humanitat, ja que l’Art pot ser “camí de reflexió interior i espiritualitat “.

Aquesta reflexió interior tampoc és aliena al pensament del Papa, a qui el filòsof alemany Jürgen Habermas ha titllat de “amic de la raó” i les al·lusions al paper de la raó en la religió han tingut una repercussió mundial. Benet afirma que la fascinació en la recerca d’aquesta bellesa no és territori exclusiu de la fe, del bon gust o del sentiment; no és quelcom irracional, no suposa una fugida de la claredat de la raó o un simple “estetisme” superficial. Més aviat, succeeix tot el contrari: la recerca de la bellesa és, per al Papa-professor, aquell camí que obre a l’home les portes al Misteri i alimenta a la raó humana el profund desig de conèixer. Aquest desig de conèixer provoca l’alliberament de la raó que, un cop encaminada cap a “lo Bello”, pot obrar amb independència.

“Que la bellesa que transmeteu a les generacions del demà provoqui sorpresa en elles. Davant la sacralitat de la vida i l’ésser humà, davant les meravelles de l’univers, l’única actitud apropiada és la sorpresa”. Ja es veu que no només s’ha conformat Benet XVI amb ressaltar l’enorme importància que la raó i la bellesa artística -de la qual és un enamorat-, tenen per a la fe. No s’ha limitat a un mer plantejament intel·lectual sobre l’art en relació a l’individu racional. Tampoc s’ha oblidat de denunciar el creixent perill que corre la bellesa de la natura, en els nostres dies, ja que aquesta bellesa també constitueix part del camí que porta a Déu. El Papa ha fet menció explícita a la “explotació sense consciència dels recursos del planeta en benefici d’uns pocs”, en detriment de les seves meravelles naturals, en lloc de conrear la seva bellesa. I això que podria semblar una frase bonica, políticament correcta, tot seguit d’una dura i directíssima referència al “malbaratament de recursos minerals i marins per alimentar un consumisme insaciable”.

No obstant això, la cosa no ha quedat aquí, en una crítica atrevida i desafiant. El Papa proposa també atractives millores: propugna un ecologisme cristià basat en el respecte per una “Raó creadora”. Per al Papa la humanitat ha de tornar a aquest logos diví “per encertar amb la natura i amb la nostra manera de ser”. Es tracta d’un ecologisme iniciat per la fe -com també ho està sent erigit el nostre emblemàtic Temple per la fe-, que intenta salvaguardar la bellesa de la natura i es basa en el respecte a la raó. Així doncs, Benet XVI ha sabut conjugar fe, raó i ecologisme fent-los discórrer per la mateixa via pulchritudinis, un recorregut artístic, estètic i religiós pel qual la raó humana reconeix el Tot en el fragment, a Déu en la història de la humanitat; un itinerari cap a la fi últim de l’home i el descobriment del sentit de la seva existència.

 

 

Es pot trobar en la revista novadiagonal del col.legi major universitari Monterols.

Recentment la Delegació diocesana de la Pastoral Familiar de l’Arquebisbat de Barcelona ha manifestat el seu parer sobre el Document “Sexe i Joves” promogut per l’Institut Català de la Salut, del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Pres de TEMES D’AVUI

Publicat el 25 de juny de 2010

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i l´Institut Català de la Salut han fet públic el web “Sexe joves” en el domini “gencat”, dirigida especialment als adolescents i joves sobre temes relacionats amb la sexualitat. Per causa dels criteris que s´hi s´esmenten, i per la confusió que pot crear sobre els valors morals en els adolescents i els joves, la Delegació Diocesana de Pastoral Familiar de l´Arquebisbat de Barcelona, vol oferir la seva reflexió a les persones que cerquen, sobre aquesta matèria, un criteri cristià, i també com a expressió d´una part de la societat catalana que es preocupa per l´educació dels seus adolescents i joves i no es veu reflectida en els judicis i els criteris promoguts des d´una entitat pública com el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

El Document, en principi, no formula judicis ètics; es presenta com una pàgina informativa i neutra. Però en aquests temes, la simple informació és ja un opció ètica clara. L´opció és aquesta: en temes de sexualitat i embaràs, l´interessat o interessada té al davant obertes totes les possibilitats; qualsevol decisió que prengui és bona. Es tracta només d´informar.

Aquest és un criteri pervers. No s´accepta aquest criteri en cap altre àmbit dels comportaments humans: en els negocis, en la circulació, en l´educació dels fills, en la pràctica mèdica o judicial, en la resolució dels conflictes entre persones, entre grups o entre pobles. En tots els àmbits de la vida humana, sabem que hi ha comportaments positius i comportaments negatius, cosa que vol dir que són èticament bons o èticament dolents. Si algú es presenta dient que tot és permès, serà acusat de ser un ésser socialment perillós. En canvi, aquest és el criteri d´aquest Document pel que fa a l´experiència sexual, les relacions de parella, la regulació de la natalitat o l´avortament.

El Document aplica, sense pràcticament cap limitació, el criteri de la permissivitat total en l´àmbit de la sexualitat i la parella, erigit en dret que hom pot exigir als educadors i a la societat. Per evitar una visió negativa de la sexualitat s´acaba permetent i fins i tot promovent tot tipus d´experiències, com si la permissivitat total fos garantia de validesa ètica, de salut psíquica i de realització personal.

L´àmbit de les relacions humanes i de la sexualitat, com tots els altres, s´ha de viure segons el criteri fonamental de l´autèntica vida humana. Aquesta està marcada per l´amor personal i el respecte a tota vida humana, ja des del primer moment. Els tabús i les repressions no se superen a base d´acceptar qualsevol tipus d´experiències, perquè aquestes acaben fent mal a l´altre i a un mateix. Només la recerca sincera de ser fidel als valors morals poden ajudar a fer créixer a la persona i oferir-li una veritable realització personal. La veritable vida ètica consisteix en sotmetre i orientar les pròpies tendències biològiques, també les sexuals, a l´amor autèntic, madur i sincer, a la persona de l´altre, i al servei respectuós a la nova vida que pot aparèixer en la relació sexual.

El cos no és una joguina, no té com a finalitat ser una caixa de ressonància per aconseguir el màxim de plaer. Els altres no són objectes per aconseguir relacions efímeres i sense valor en funció de primaris interessos personals, com presenta la pagina “Sexe joves”. Des de la nostra postura cristiana podem aportar una nova visió: les relacions sexuals tenen un més gran valor quan es reconeix que han de ser fruit d´una donació personal, donació d´amor total, i que signifiquen el compromís fidel, responsable i definitiu, com pertany a la dignitat del ésser humà. Afirmem també que la vida és sagrada i inviolable, i que mereix tot el respecte i protecció des del primer moment fins el darrer.

El Document del Departament de la Salut de la Generalitat fa una obra socialment i educativament molt negativa. Amb l´excusa de la informació alliberadora i neutra, de fet promou una concepció de les relacions humanes i de la sexualitat que destrueix l´obra educativa de les famílies i de les escoles, perquè l´educació dels fills és un dret inalienable dels pares. Ho lamentem, perquè la Generalitat és el nostre govern, i creiem que s´hauria de posar al servei dels esforços i els ineludibles drets i deures educatius dels pares, de les escoles i de tota la societat, que intenten que el nostres adolescents i joves creixin en el respecte, l´amor personal i la seva realització autentica, i en respecte de tots aquells valors que donen sentit a la vida de les persones i de les famílies.

 

Barcelona, 17 de juny de 2010

 

 Al maig del 2010 vam anar de peregrinació al Santuari de  Fàtima,  fent activitats entorn a la Mare de Déu 

La ruta mariana de l’església  d’aquest mes de maig s’havia pensat des de feia molts mesos, i l’organització cap a Fàtima pràcticament a la tornada de l’estiu del 2009 ja tenia els motors totalment en revolució. Els dies es van establir: 14, 15 i 16 de maig de 2010. Després vam saber els dies que anava el Sant Pare, Benet XVI, però ja no vam poder canviar les dates. Però el temps i les coses van passant dia darrera dia i aquest de la sortida va arribar, per fi!. Plovia com tants dies d’aquesta primavera. Però res no ens anava a desanimar. Aquell volcà islandès ens va fer resar amb més intensitat  perquè va estar amenaçant fins dos dies abans de la sortida. En el punt de reunió de la terminal ens vam trobar els 29 peregrins que definitivament formava el grup. En algun moment varen ser més però es van produir baixes per diverses causes de tipus de salut i familiars, cosa que va fer possible moure la llista d’espera. I aquelles dos que es van poder sumar a la peregrinació com la Carmen U i la Carme M., anomenada carinyosament “la marquesa”  estaven la mar de contentes. 

Tots i totes varem arribar amb una extrema puntualitat a l’aeroport. Aquest fidels de Montalegre provenien de llocs molt diversos, quatre provenien del Vallès, quatre més de Badalona (no obstant Isabel M havia vingut de Xàtiva per a l’ocasió), la Francesca de Vic, la Carmen U d’Esplugues, i així successivament fins a completar el total de Barcelona. Un cop superada la recollida de la targeta d’embarcament, calia superar el control policial. Tots els peregrins per evitar que l’autoritat competent comencés a llençar les màquines d’afaitar, les gillettes, i tot plegat a les escombraries i sense miraments, vam facturar la maleta. Cadascú portava un mínim indispensable, però l’arc no va parar de xiular. Els homes van haver d’aguantar-se els pantalons amb les mans,i en les safates es veia tot el que tots hi portaven a sobre. Molts també van ser explorats manualment perquè els botons del texans estaven sota sospita. 

Per fi, ja ens trobaven en la cafeteria. No sabíem quina anava ser la porta de sortida. Mentre, la tour leader va obsequiar en nom de l’organització el pack del peregrí amb tots els tríptics informatius, estampes, pastilles de regaliç, la gorra, la targeta identificativa i alguna cosa més. En el temps d’espera ens vam anar coneixent i varem descobrir que Juan és pilot de l’exèrcit de l’aire del Ministeri de Defensa espanyol. Per tant, qualsevol imprevist ja el teníem resol, per una banda el “nostre pilot” resoldria el que fos que passés en la cabina de pilotatge, i Mn. Francesc, rector de l’església, ens donaria, al límite, la darrera benedicció per anar directament al cel sense passar per Fàtima. 

Les turbulències estaven assegurades ja que havíem d’entravessar la manta de núvols, i com més amunt no plou, era qüestió de resistir aquest anar d’una banda a l’altra, durant una estoneta. Ens van servir uns productes portuguesos molt bons així que uns quants peregrins no van desaprofitar l’ocasió de tornar a esmorzar. Ja érem a prop del migdia i quan vam arribar a Lisboa era la mateixa hora! Vam guanyar una hora, era com si estiguéssim en Londres o en Las Canarias. 

No es va perdre cap maleta, tots tranquils! L’autocarista ens esperava com estava previst. El trajecte entre l’aeroport i Fàtima és de 116 quilòmetres que a la velocitat de Portugal es va fer en un tres i no res. Anàvem veient les muntanyes al fons de l’horitzó, i com el cel estava cobert amb un núvol negre o negríssim que ens va estar amenaçant tot el que quedava del dia. Però al van anar domesticant i la pluja que va caure va ser minsa, però va ser suficient perquè l’endemà l’Alba i la Rosa es compressin uns paraigües, encara no vistos per aquí. 

A la Residència de les Irmes de Amor do Deus ja ens estaven esperant, doncs Portugal te horari europeu, és a dir es dina a les 13 hores i les 20 h ja és sopar tard. Però la seva amabilitat va fer possible que en aquest sentit ens anéssim adaptant sense problemes.  Era d’esperar que dinéssim i sopéssim el plat nacional: La Sopa, i a més de verdures; tot plegat la Marita el va definir com “vientre plano”. No va faltar el bacallà a l’estil més portuguès: bacallà amb patates i gratinat al forn amb ou batut, Quin sopar el del dissabte!

No podíem perdre temps, a les 16 hores ja tornava l’autocarista per anar d’excursió. Es tractava de començar la peregrinació pròpiament dita. Vam fer dos grups, un que anava en l’autocar, ocasió que Joan va aprofitar per informar de detalls històrics de l’entorn i altres coses dels llocs de les aparicions,  pel micròfon de l’autocar. Un altre grup amb la tour leader vam anar a peu. Tots ens anàvem a trobar a Valinyos, lloc on es va aparèixer l’àngel i la Mare de Déu. L’anada a peu no seria més de dos km. Vam sortir de la residència cap a la rotunda dels Pastorinyos. D’allí surt el camí del Via Crucis (o Via Sacra) on es pot seguir aquesta oració fent parades en les catorze capelletes, tot un regal dels cristians húngars, salvats de la invasió dels russos a l’any 1956. En el camí vam resar el rosari del dia, i com si estigués mesurat el vam acabar tot just davant la capella de la Mare de Déu on li vam cantar el “Salve Madre” (de Torres). 

Vam seguir el camí i després de pujar a dalt de la capella on s’estava celebrant missa en un idioma eslau, vam sentir molts cants o molta alegria que venia del santuari. Després vam saber que un que va desistir d’anar d’excursió perquè el que volia era anar a saludar a la Mare de Déu, es   va   trobar   amb  una trobada impressionant de joves Neocatecumenals, que plens d’entusiasme, estaven decidits a evangelitzar el món, com ha de ser. Els dos grups vam confluir cap a Loca do Cabeço on les imatges que s’hi troben reflecteixen l’aparició de l’àngel a Jacinta, a Francisco i a Lucía, un llocs veritablement especials on pots percebre la presencia d’un lloc sant. Vam seguir caminant cap Aljustrel on es va poder visitar les cases dels Pastorinyos, i el lloc del pou on també l’àngel va parlar i els va preparar per a l’arribada de la Mare de Déu. Les càmeres digitals no van deixar ni un punt sense fotografiar, i els grups de peregrins s’anaven formant per sortir a la foto. 

I tampoc podíem entretenir-nos més ja que el mossèn que ens acompanyava celebraria santa missa a la residència a l’hora prevista. La tornada va ser tots junts, calia reservar forces per tot el que quedava. Havíem preparat, a més del Missal,  els textos de les lectures de la Santa Missa, les pregaries i els cants de comunió. Va ajudar a missa Juan, el qual també va llegir les pregàries,  Rosa va llegir les lectures i Magda va marcar l’inici  dels cants amb la nota adequada.  Després de sopar el pla que oferia l’organització s’havia acabat, era l’anomenat temps lliure. 

Malgrat tot el havíem fet i resat,  al ser tant a prop del santuari, era impossible resistir-se d’anar a saludar a la Mare de Déu. Feia fresqueta i plovisquejava, i la gran majoria de peregrins no havien anat mai a Fàtima, però sabíem tots que a quarts de deu de la nit es resava el Rosari de les Espelmes. És un rosari que es resa en la capella de la Mare de Déu, davant l’encina on es va aparèixer; no és l’original perquè fa molts anys la van cremar però la que hi ha creix de forma exuberant en el mateix lloc on era la primera. Tots els misteris del rosari es resen en els diversos idiomes dels grups de peregrins que s’han inscrit. No és estrany sentir rus, eslovac, polac, i francès, també italià, anglès, espanyol…filipí, una oració universal on es treu en processó la imatge de la Mare de Déu de Fàtima enmig de cants deliciosos d’amor celestial. 

Un cop acabada la processó, el campanar de la basílica toca per darrera vegada les hores, fins l’endemà a les 7 que torna a repicar.

I comença el segon dia de peregrinació amb un esmorzar tipus continental, i ja havia comentaris d’algunes persones que al moment de sortir del santuari s’havien perdut però tot va acabar be, només va ser un petit ensurt de desorientació inicial. El dissabte 15 de maig tenia una llista d’activitats prou atapeïda però amb temps lliure per tal que els peregrins anessin a la seva. Un cop acabat  l’esmorzar vam anar a visitar la Basílica on estan enterrats els beats Francisco i Jacinta, els quals van morir quan eren nens uns dos anys aproximadament després de les aparicions al 1917. També està enterrada Lucia, la qual va traspassar fa cinc anys. Amb gran devoció la gent va passant tot al voltant del temple parant-se davant les tombes per a fer un prec, una oració. Al moment de la inscripció –mesos abans- del grup de l’Església de Santa Maria de Montalegre, havíem demanat la reserva d’una capella per tal de que el mossèn celebrés la Santa Missa molt a prop de la Mare de Déu. Ens van assignar la Capella de la Sagrada Família, un espai petit però suficient i acollidor pel nostre grup. Fernando va ajudar a Missa, Carme M. va llegir les lectures, i la Magda la nota musical. 

Al sortir, lluïa el sol i vam aprofitar de fer una nova fotografia de grup. I com Mn. Francesc ens havia explicat en les dues homilies que en llibre de “Memorias de la Hermana Lucía” es recollia realment tot el que va passar en les aparicions destacant aspectes dels Pastorinyos d’altíssim nivell teològic, tot seguit a la foto van anar a assaltar la llibreria del santuari per comprar-lo. Algú va arribar tard i no el va trobar, però a la tarda o en la llibreria que estava davant la residència es va resoldre la compra. Ara caldrà llegir-lo….. 

El sol s’anava comportant cada hora que passava una mica millor, i ja estava despuntant calor i color a la cara. Era d’agrair perquè havíem d’entravessar l’esplanada per anar al fons on es va inaugurar a l’any 2004 l’església de la Santíssima Trinitat; te una cabuda de 8900 persones assegudes i 100 preveres concelebrant a l’hora, s’havia de visitar. La porta principal a mig matí estava tancada, no podia ser!!. Però tot te una explicació, estava celebrant-se la Santa Missa i estava plena! Déu meu, plena! Quan sortia la gent d’aquell lloc sant produïa una injecció d’esperança impressionant. 

En els soterranis als quals s’accedeixen des d’allà mateix, trobem varies exposicions sobre Fàtima, tota la història detallada, amb reportatges fotogràfics, i varies capelles, una amb l’exposició permanent del Santíssim on es vam aturar una estoneta; la capella de la Reconciliació, on hi ha confessors permanents també, en diversos idiomes, la capella de la Resurrecció, etc. Fàtima, sens dubte és un santuari per a resar.

I ja era a prop de la una del mig dia… calia tornar a la residència ja que havíem de complir l’horari. A l’hora del cafè els peregrins havien confraternitzat, els que ja es coneixen com en Josep i en Quintana  no paraven de fer bon ambient, i altres com la Vicenta, la tour leader, anomenada ja la pastora (sobrenom que li va posar l’Anna C.) amb la marquesa i l’Ana, l’infermera, vinga xerrar sense parar quan tothom ja s’havia anat a descansar. Però calia resoldre una qüestió, va corra la veu de que unes senyores del grup volien confessar-se. Així que la tour leader de nou cap al santuari a la recerca d’una solució pel grup. El servei d’informació, el qual al llarg de tota la organització i ara en el santuari, especialment Aline, es va atendre amb molta amabilitat i facilitant tota la informació que necessitaven, va trucar a la Capella de la Reconciliació per tal de que després de la visita que teníem concertada al Museu -Exposició, pogués el nostre mossèn ocupar un confessionari i exercir el seu ministeri. La Germana Isailda, un cop allà ens va indicar el que calia fer.

En el museu ens esperaven uns minuts abans de la cinc de la tarda, així que els peregrins van anar arribant i vam entrar en grup. El billet de l’entrada era un llibret que descrivia de forma sintètica tots els objectes que anàvem a veure. Prèviament ens van projectar un documental prou interessant. No obstant el millor del museu va ser la guia, Germana Maria Leopolda Ledesma, d’origen filipí, que no solament explicava tot allò que anàvem veient que de fet estava en el llibret, sinó el que va valdre la pena varen ser tots els seus comentaris plens d’amor i tendresa cap a la Mare de Déu, amb un afany apostòlic impressionant, acabant el seu recorregut amb el missatge de Fàtima, convidant-nos a difondre’l perquè és un missatge d’amor a Déu, fent oració, penitencia i vivint l’amor a Crist. 

Després de la visita guiada, el grup va tenir el seu temps lliure per anar a comprar objectes religiosos, entre d’altres possibilitats, contemplar per exemple unes restes del Mur de Berlín. Seguidament, el sopar al més estil portuguès amb un flam natural ens va agermanar una mica més. La nit era clara i no massa fresca, així que era de preveure que el Rosari de les Espelmes el gaudiríem plenament. Però aleshores varem observar que per a la propera peregrinació a Fàtima calia portar la cadireta perquè va ser materialment impossible asseure’s, llevat de gestos plenament generosos que cedien el seient a les senyores que ens veien amb les cames enrampades o en circumstàncies similars de necessitat. 

La processó va donar la volta a tot el santuari. Caldria un munt de paraules  o adjectius per tal de descriure adequadament aquella nit. Pot ser molts altres dissabtes són iguals o millors a aquell que vam viure, en realitat tant és, el cert és que el fet de que milers de persones (quinze mil?) de nit amb espelmes enceses anàvem cantant a la Mare de Déu, sentint-nos molt a prop d’Ella, i ens sobrevenia una pau grandiosa, correguent per les nostres venes la sang del seu Cor Immaculat. L’Esperança s’acreixia  a cada passa de donàvem, mentre les cames tremolaven o corrien les llàgrimes de goig. Ens sentíem feliços perquè l’autentica felicitat ve de Déu, i les gracies de la seva Mare. 

I va arribar el tercer dia, de bon matí alguna peregrina del grup, abans de l’esmorzar ja es plantava davant de la Capella de la Mare de Déu perquè no s’havia pogut despendre de l’impacte de la nit anterior. Després de l’esmorzar, amb aquell cafè que no és d’origen americà, al que estem habituats, sinó africà,  el mossén va beneir tot un munt d’objectes religiosos, des de rosaris de tota mena i estils fins a estampes, i sense més en un pim pam tot beneït. 

El plan de matí era participar en els actes que el Santuari prepara per a totes les peregrinacions i peregrins. En primer lloc, el Rosari a les 10 del matí, el qual conclou amb la processó de la Mare de Deu fins al l’altar exterior instal·lat davant la porta principal de la Basílica. Es tractava d’anar a la recerca d’on asseure’s. El tema estava molt difícil ja que en el recinte no hi havia ni una sola cadira, solament els bancs al voltant de la Capella, i sota els arcs laterals de la basílica. Un grup nombrós i intel·ligent de peregrins es va instal·lar sota els arcs, gaudint de les primeres files, podent fer un gran reportatge fotogràfic de la processó dels mossens que concelebrarien la Santa Missa, inclòs Mn. Francesc. 

D’altres persones del grup van anar trobar en l’esplanada llocs per asseure, com la Vicenta, la Carme M i l’Ana; la tour leader va quedar atrapada entre un munt de gent davant mateix  de l’altar del recinte i va veure de molt a prop tota la celebració, a ple sol. La celebració de la Missa Internacional del dia de l’Ascensió del Senyor la va presidir el Bisbe Auxiliar d’Oporto el qual va dedicar l’homilia a convidar-nos a seguir a Crist, encara que en el si d’un ambient difícil, entre d’altres coses. De tornada la Marissín que havia estat molt valenta, malgrat les seves dolences, es va desorientar i malgrat que la residència estava molt a prop li va costar tornar. Ens esperaven a dinar tot just ja passaven les 13 hores i gairebé tots ens van asseure a dinar, molts contents. Però en mancava gent… ens havien avançat l’hora de dinar. No obstant, a part de tot plegat, el dia 16 de maig era una jornada important: acabava la lliga de futbol espanyola!  ¿tindríem la possibilitat de saber quin equip seria el campió de la lliga al moment de produir-se?, els barcelonistes ja es començaven a inquietar…. 

La tertúlia del darrer cafè va implicar a l’organització, ja se’ns preguntava a on seria la propera peregrinació. Es van acceptar totes les propostes ja que en aquell moment tots teníem ganes d’iniciar una de nova i encara érem a Fàtima. Ara calia fer la maleta, recollir totes les coses. Abans d’enfilar-nos a l’autocar per tornar a l’aeroport al peu de les escales de la residencia varem fer la darrera fotografia de grup, on faltava alguna persona que va preferir la foto que sortir en la foto. El retorn no va ser a la mateixa velocitat que a l’anada però déu  ni dó. Com era l’hora de la migdiada l’autocar semblava buit, on es dormia, o s’escoltava música o es llegia, un temps plàcid.

Només ens quedava l’aventura de l’aeroport, tots junts vam facturar i malgrat això ens van disseminar  per tot l’avió. El control policial seguint el mateix estil de l’anada, xiulets, revisions, exploracions al tacte, cinturons fora, normal, tot com sol ser. Ens tocava la Gate 10, és a dir a tot l’altre extrem de la terminal. Però és clar, volíem fer una parada en les tendes per tal de comprar productes cent per cent portuguesos, com vi d’Oporto, pastissets, paté i altres productes. 

Un cop asseguts en el lloc de crida a l’embarcament i ja a punt de complir-se l’hora fixada, ens faltava una senyora que havia aguantat be el viatge però en tenia dificultat al caminar. I en el xino xano de comprar es va distreure i anava en direcció contraria. La vam trobar, mentre en la Gate 10 es celebrava el triomf de la lliga tot cantant l’himne del Barça. El vol va ser molt bo, tampoc es va perdre cap maleta.  Ja a Barcelona, mentre esperàvem l’equipatge ens vam anar acomiadant agraint-nos mútuament totes les atencions. Val a dir que va ser un grup que es va cohesionar molt aviat i va afavorir la bona marxa de totes les activitats; alguns han estat nomenats, però tots han estat estupendos. Tots i totes van insistir que els aviséssim per a la propera peregrinació, així que la llista d’espera ja està oberta! per anar a un nou santuari. No obstant, jo m’he quedat cosida a l’abric de Fàtima. 

Isabel Hernández Esteban

Per Enrique Cases
Pres de Temes d’Avui

Els mitjans de comunicació recullen amb sorpresa l´acumulació de desgràcies naturals que han sembrat mort i destrucció. El terratrèmol a Haití. Un altre terratrèmol, el sisme submarí i el tsunami a Xile. També inundacions al Perú. Vuitanta vaixells atrapats pel gel al Bàltic. Una onada gegant sembra mort en la tranquil·la mar Mediterrània. La contemporaneïtat dels diferents fets mou la curiositat i intenta explicar-los. Algú pensarà en els signes profetitzat per als últims temps als quals es pot afegir una extensa apostasia en els països més cristians, l´augment extraordinari d´avortaments i l´eutanàsia en altres llocs podrien ser un compliment de les profecies recollides per l´evangelista Marc, on es diu que “el germà lliurarà el germà, el pare el fill, i s´aixecaran els fills contra els pares per fer-los morir” (Mc 13,12) per continuar parlant dels altres signes apocalíptics com són les catàstrofes naturals (Mc 13, 13 i ss.).

Val la pena recollir els textos que parlen dels senyals de la fi dels temps per tal de despertar la vigilància i saber entendre aquests signes. Vegem primer Mateu que és el més extens tractant del tema. “Pel que fa a aquell dia i a aquella hora, ningú no la coneix: ni els àngels, ni el Fill, sinó només el Pare”; és comprensible que Crist, com a home, no volgués detallar més, ja que la por, el desànim, el cansament, o bé la despreocupació podrien afectar els homes i convé que cadascú lluiti en el present. Pel que fa al final absolut queda clar que es tracta d’un judici ple de veritat: “I quan vingui el Fill de l´home en la seva majestat i tots els àngels amb Ell, Crist s´asseurà en el tron de Sa Majestat, i serà congregada davant d´Ell tota la gent, i els uns seran apartats dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits”.

Aquestes revelacions són importants ja que mostren que hi ha un final de la història i un acompliment exacte de la saviesa divina, sigui quina sigui la resposta humana; però importa menys per a la persona individual, ja que cadascun dels mortals és jutjat segons les seves obres: els justos van al Cel, els pecadors a l´infern, i aquells que estan en gràcia però tenen pecats venials o imperfeccions per purificar van al Purgatori, segons ens ensenya la doctrina segura de l’Església. El més nou són els senyals que precediran al moment final, és a dir l´inici de la consumació i del temps de prova per a la Humanitat sencera. Això és el que va revelar Jesús als seus, quan contemplava aquell temple que seria destruït al cap de poc temps per la incredulitat de molts.

Les paraules del Senyor sobre allò que succeirà en els últims temps es barregen amb allò altre que succeirà al Temple i l’Israel incrèdul, i, en certa manera, passarà sempre a l’Església al llarg dels segles. Moltes vegades s´ha vist el que passà a Jerusalem com un preludi del que pot succeir a la humanitat si no manté suficientment la seva fidelitat a Déu. Vegem, doncs, els trets més fonamentals de les paraules dites pel Senyor.

El primer dels signes és l´engany, i segueixen les guerres i les catàstrofes naturals. Així ho enuncia un dels evangelistes: “mireu que ningú no us enganyi. Molts vindran en nom meu dient: ‘Jo sóc´, i molts seran enganyats. Quan sentiu que hi ha guerres i rumors de guerres, no tingueu por; cal que això passi, però no és encara el fi dels temps. Les nacions s´aixecaran les unes contra les altres, i un regne contra un altre regne. Hi haurà terratrèmols en diversos llocs, hi haurà fams”. Molts han vist en aquestes paraules aquells fets que van succeir abans de l’any 70, quan Jerusalem va ser destruïda. És notori que també han passat moltes coses semblants al llarg de la història, però sembla que seran més intenses aquestes proves abans de l´acabament definitiu, ja que només es tracta “del començament dels dolors”. Quedem-nos amb els consells de Jesús davant d´aquestes proves: “No tenir por”, “No deixar-se enganyar” i “Preparar-se per a la batalla de la fe”.

La segona sèrie de senyals és l´aparició de persecucions similars a aquelles que va patir el Crist. Amb aquestes revelacions els prevé contra la temptació de pensar que el seu serà un triomf fàcil. Mateu ho escriu així: “Llavors us entregaran als turments, i us mataran, i a causa de mi sereu odiats per tots els pobles. Molts defalliran, uns als altres es trairan i s´odiaran mútuament. Sorgiran molts falsos profetes i amb el creixement de la maldat es refredarà la caritat de molts”, realitats fortes que només les tempera la insinuació de Sant Pau sobre la conversió dels jueus. Davant del possible temor produït per aquests descobriments els consola dient que tindran una ajuda especial de l’Esperit Sant per perseverar: “El que perseveri fins a la fi, aquest se salvarà”; i encara més: “No es perdrà ni un cabell de la vostra cap”, però els caldrà paciència.

Els senyals entorn de la ruïna de Jerusalem també són aplicables a la fi del món; es tracta de la “abominació de la desolació”. Amb aquesta expressió el profeta Daniel assenyala una idolatria enorme; és a dir, una cosa semblant a la profanació del temple de Déu realitzada per Antíoc quan col·locà un ídol allà, o bé quan ocupà el lloc més sagrat de manera sacrílega i plena d’un sorprenent poder. Les paraules “on no hauria d´estar”, citades per Marc, potser anuncien un poder humà que intentarà suplantar a la terra el poder diví que l´Església exerceix. El consell del Senyor per a aquesta situació és el de pregar: “Pregueu perquè tot això no passi a l’hivern”, expressió que potser vol dir amb pocs fruits, tot i que la pregària dels justos farà que s´escurci el temps de prova. “Hi haurà durant aquells dies aital tribulació com no l´ha hagut pas des la Creació divina fins ara, ni tampoc no n´hi haurà de semblant. I si el Senyor no escurcés aquells dies, ningú no se salvaria. En atenció als elegits aquests dies s´abreujaran”. Tals senyals ja poden ser més directament aplicables a l´acabament dels temps.

La tercera sèrie de senyals és l´aparició de falsos Cristos i de falsos profetes, capaços de fer prodigis i “d´enganyar, si fos possible, els elegits”, diu el Senyor. Sant Pau afegeix que vindrà “una gran apostasia”, unida a l´aparició d’ “un anticrist” a qui anomena “fill de la perdició” que s´oposa i s´alça contra tot allò que té a veure amb Déu, i serà adorat fins a seure en el temple de Déu per proclamar-se Déu a si mateix”.

La destrucció de Jerusalem va ser l´escenari del que hi hagué de més essencial pel que fa a aquests senyals, les quals són “signes” del que passa ara i del que succeirà al final en un màxim grau. Jesús també il·lustrarà la revelació futura amb algunes altres paraules com les de la figuera estèril, de les verges, dels talents per exhortar a la vigilància: “Estigueu alerta, vigileu, perquè no sabeu quan vindrà aquest temps”, ja que “no sabeu ni el dia ni l´hora “; i fins i tot els prevé de tal manera perquè no tinguin una insensata confiança com la que tingueren els homes abans del diluvi universal quan “es menjava i es bevia, prenien dona o marit, fins al dia que Noè entrà a l’Arca “.

El final de l´exposició de Jesús sobre aquells fets va ser sorprenent, ja que va dir: “Immediatament després de la tribulació d´aquells dies, el sol s´enfosquirà i la lluna no donarà la seva llum i les potestats del cel es commouran. Llavors apareixerà el senyal del Fill de l’Home, i en aquest moment totes les tribus de la terra esclataran en plors. I veuran el Fill de l’Home que ve sobre els núvols amb gran poder i glòria. I enviarà als seus àngels que, amb clamor de trompetes, reuniran els seus elegits des dels quatre vents, d’un extrem a l´altre del cel”. Realment es tracta del dies irae de què parla Sant Pau: el dia de la ira i de la revelació del judici just de Déu, que retribuirà cadascú segons les seves obres: la vida eterna per als qui, mitjançant la perseverança en el ben obrar, busquen glòria, honor i incorruptible, i la ira i la indignació, en canvi, per als qui, amb contumàcia, no només es rebel·len contra la veritat, sinó que obeeixen davant la injustícia ”

Si, a aquests signes, unim l´acompliment de la profecia de la tornada a Jerusalem de les dotze tribus disperses pel món, com succeí l´any 1948, convé que la vigilància serena per perseverar ha de trobar-se ben purificada.

* * * * *

M’agradaria acabar amb algunes breus consideracions: primerament dir que senyals com les esmentades anteriorment n’hi ha hagut al llarg de la història. No son definitives –”el dia i l’hora ningú ho sap”– sinó que són signes que ens han de moure a la vigilància i a la conversió. En segon lloc que si aquests signes ens mostren la justícia de Déu, mai no podem oblidar que en Déu la justícia es dóna unida a la misericòrdia: aquests fets són crides que ens han de portar a seguir el camí del fill pròdig, a tornar cap a la casa del Pare. I en tercer lloc que els cristians hem de viure sempre d’esperança, virtut que ens diu que, després d’una purificació, ens espera l’abraçada de Déu Pare a la vida eterna.

Enrique Cases