Carta del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, 13 de gener de 2013

Immigració  i  ecumenisme

El proper dia 18 de gener comença la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, que es perllonga cada any fins al 25 de gener, festa de la Conversió de sant Pau, que aquest any té com a lema “Què espera el Senyor de nosaltres?”, una pregunta que es troba als escrits del profeta Miquees (cf. Mi 6,6-8). D’altra banda, el proper diumenge, 20 de gener, s’escau la Jornada Mundial de les Migracions, una iniciativa de la Santa Seu. Això ens invita a parlar del fenomen de les migracions i dels reptes ecumènics que aquesta realitat planteja.
El Sant Pare relaciona aquests dos fenòmens –les migracions i l’ecumenisme- en el missatge amb motiu de la jornada que ens ocupa, que aquest any té com a tema “Migracions: pelegrinatge de fe i esperança”. Apunta el Sant Pare que fe i esperança formen “un binomi indestriable en el cor de moltíssims emigrants”, atès que hi “habita l’anhel d’una vida millor, a la qual cosa s’uneix moltes vegades el desig de voler deixar enrere la desesperació d’un futur impossible de construir”.
D’altra banda, Benet XVI ressalta que “l’Església no deixa de posar de manifest els aspectes positius, les bones possibilitats i els recursos que comporten les migracions” i realitza accions d’acollida que afavoreixen i acompanyen “una inserció integral” dels emigrants, sol·licitants d’asil i refugiats en el nou context sociocultural en què viuen, sense oblidar la dimensió religiosa..
En aquesta línia, recorda el Sant Pare que l’Església “és cridada a prestar atenció especial i tenir cura d’aquesta dimensió” i destaca que, en el cas dels immigrants cristians, “la cura de la dimensió religiosa inclou també el diàleg ecumènic i l’atenció de les noves comunitats”. Tractant-se dels catòlics, comporta “la creació de noves estructures pastorals i la valoració dels diversos ritus”.
La nostra arxidiòcesi de Barcelona ha facilitat esglésies i equipaments a les Esglésies catòliques orientals i ortodoxes que tenen fidels a l’arxidiòcesi perquè puguin celebrar la fe i atendre pastoralment els seus membres.
Immigració i ecumenisme són dues realitats profundament relacionades. El fenomen de la immigració ens fa propers els seguidors de les grans tradicions religioses, fins ara molt poc presents entre nosaltres. També ens apropa els cristians d’altres confessions o denominacions, i especialment els catòlics dels ritus orientals.
Davant d’aquest fet, és oportú recordar que el Concili Vaticà II va significar un gran esforç ecumènic per part de l’Església catòlica. Dues grans figures de 50 anys enrere ens poden inspirar davant dels nous reptes de l’ecumenisme: Joan XXIII i el patriarca ecumènic de Constantinoble Atenàgoras I.
De Joan XXIII, tant en el diàleg ecumènic amb els cristians com en el diàleg amb els fidels de les altres religions, sempre hem de recordar aquell pensament tan seu que ens invita a “potenciar més allò que ens uneix que no pas allò que ens separa”. I el patriarca Atenàgoras ho deia amb una breu sentència: “Esglésies germanes, pobles germans”. El camí cap a la unitat dels cristians ha de ser una força unitiva i pacificadora en aquest món massa dividit i ferit. Podem dir que realment això és “el que espera el Senyor de nosaltres”.
† Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona

Per Domènec Melé
Publicat el 14 de desembre de 2012 en la revista “TEMES D’AVUI”

El dia 11 d’octubre de 2012, coincidint amb la solemne inauguració de l’Any de la fe, el papa Benet XVI publicava alguns records personals a L´Osservatore Romano. Entre d’altres, destacava la importància d’un document conciliar, el Decret Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa.
Encara que considerat com un «document menor», va suposar una gran aportació per aclarir la posició de l’Església pel que fa al reconeixement de la professió i la pràctica religioses. Aquest document superava l’anterior doctrina de la tolerància de les religions no verdaderes, sense deixar per això de defensar la veritat.
Aprofundint en la fe i en la seva tradició més antiga, el Concili va harmonitzar els ensenyaments de l’Església amb el pensament filosòfic i molts ordenaments jurídics moderns que defensen la llibertat de culte. Benet XVI va recordar que els primers cristians resaven per l’emperador, però no el veneraven. I, des d’aquest punt de vista –afegia–, es pot afirmar que «el cristianisme va portar al món amb el seu naixement el principi de la llibertat de religió». Així, doncs, des de la tradició cristiana es va poder reivindicar «la llibertat a la convicció religiosa i a practicar-la en el culte, sense que es violés amb això el dret de l’Estat en el seu propi ordenament».
El Concili va proclamar la llibertat religiosa en base a la dignitat humana i els drets innats de la persona. «Aquesta llibertat –explica el Concili– consisteix en el fet que tots els homes han d’estar immunes de coacció, tant per part d’individus com de grups socials i de qualsevol potestat humana, i això de tal manera que, en matèria religiosa, ni s’obligui ningú a obrar contra la seva consciència, ni se li impedeixi que actuï conforme a ella en privat i en públic, sol o associat amb d’altres, dins els límits deguts». (Dignitatis humanae, 2) Aquesta doctrina de la llibertat religiosa, encara que va trobar reticències en Mons. Lefevbre i els seus seguidors, ha estat entesa i aplicada amb èxit en aquests gairebé cinquanta anys des de la promulgació del citat document, el 1965.
Paradoxalment, en aquests anys, com va ocórrer en temps passats, molts cristians han estat víctimes de la intolerància religiosa i de la falta de llibertat per professar i practicar la seva religió. Unes vegades obertament, amb esglésies incendiades i cristians assassinats, com ha ocorregut en els últims mesos a Egipte, Pakistan, Nigèria, Síria i Índia, entre d’altres països. En altres llocs, està prohibit l’exercici públic de la religió o es discrimina els cristians de diverses maneres. Finalment, s’ataca la llibertat religiosa ofenent els cristians mitjançant atacs verbals o psicològics, insults, ironies i burles. Això es troba fins i tot en països on la llibertat religiosa està reconeguda en els seus ordenaments jurídics.
Aquestes consideracions ens han portat a escollir la llibertat religiosa com a tema de portada d’aquest número de Temes d’avui. Inclou un treball del professor Arturo Bellocq en què s’aprofundeix en el dret a la llibertat religiosa. Altres contribucions revisen la situació de la llibertat religiosa al món (Isidor Ramos), a l’Índia (Lluís Pons), en el món musulmà (Xavier Vilella i Joan García-Llobet), a Europa (Remedios Falaguera) i a Espanya (Francisca Pérez-Madrid). Presentem també una entrevista en exclusiva amb el sociòleg italià Massimo Introvigne, coordinador de l’Observatori per a la Llibertat Religiosa de Roma, establert recentment recollint la idea de Benet XVI que Roma tenia un paper especial a exercir en la defensa de la llibertat religiosa, en particular en la denúncia de la persecució dels cristians arreu del món. En el cas de moral, s’al·ludeix també a la llibertat religiosa en un aspecte de la llei de salut propulsada pel president Obama.
Seguint la tasca de comentar documents i desenvolupaments del Concili Vaticà II, es presenta un treball sobre la missió dels laics a cura d’Arturo Cattaneo. Com a tema d’actualitat, la professora Maria Elósegui comenta la reforma de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania.
Montserrat Gas ens ofereix un estudi en què es pregunta què significa casar-se. Per la seva banda, Josep Vall explora la nova guia ètica per a polítics en el context d’iniciatives portades a terme per «minories creatives». El número conclou amb l’habitual secció de ressenyes i notes de llibres recents.

Domènec Melé
Director de Temes d’avui

Per Temes d’avui

Arran d’una entrevista concedida pel Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, a un canal de televisió, molts mitjans de comunicació s’han fet ressò de les seves paraules, moltes vegades d´una forma parcial i confusa. En realitat, va dir allò que l’Església porta recordant durant vint segles; és possible, però, que a algú li interessés crear la polèmica. Han passat vint dies i potser és el moment de recordar, d’una forma serena i pausada, la visió que els pastors tenen sobre el paper de la dona en l’edificació de l’Església. L’Església, que sempre ha defensat els drets de la dona, s’ha trobat, en el seu possible accés al sacerdoci, una qüestió gens fàcil d’explicar a una societat molt sensible a la protecció d’aquests drets. Deixem que Joan Pau II, Beatificat l’un de maig de 2011, un dels grans pensadors del segle XX, ens aporti una mica de llum. Ho fem transcrivint unes paraules seves del l’any 1995.

 *****

“Ara voldria tractar el tema, encara més ampli, del paper que la dona està cridada a exercir en l’edificació de l’Església. El Concili Vaticà II ha recollit plenament la lògica de l’Evangeli, en els capítols II i III de la Constitució dogmàtica Lumen gentium, presentant l’Església, en primer lloc, com a Poble de Déu i, després, com a estructura jeràrquica. L’Església és sobretot Poble de Déu, ja que els qui la formen, homes i dones, participen -cadascú a la seva manera- de la missió profètica, sacerdotal i reial de Crist. Mentre convido a rellegir aquests textos conciliars, em limitaré a fer algunes reflexions breus partint de l’Evangeli.

En el moment de l’ascensió al cel, Crist mana als apòstols: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat.» (Mc 16, 15). Predicar l’Evangeli és realitzar la missió profètica, que en l’Església té diverses modalitats segons el carisma donat a cada un (cf. Ef 4, 11-13). En aquella circumstància, tractant-se dels Apòstols i de la seva peculiar missió, aquest mandat és confiat a uns homes; però, si llegim atentament els relats evangèlics i especialment el de Joan, crida l’atenció el fet que la missió profètica, considerada en tota la seva amplitud, és concedida a homes i dones. Només cal recordar, per exemple, la Samaritana i el seu diàleg amb Crist al costat del pou de Jacob a Sicar (cf. Jn 4, 1-42): és a ella, samaritana i a més pecadora, a qui Jesús revela la profunditat del veritable culte a Déu, a qui no interessa el lloc sinó l’actitud d’adoració «en esperit i veritat».

I què dir de les germanes de Llàtzer, Maria i Marta? Els Sinòptics, a propòsit de la «contemplativa» Maria, destaquen la primacia que Jesús dóna a la contemplació sobre l’acció (cf. Lc 10, 42). Més important encara és allò que escriu sant Joan en el context de la resurrecció de Llàtzer, el seu germà. En aquest cas, és a Marta, la més «activa» de les dues, a qui Jesús revela els misteris profunds de la seva missió: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més.»(Jn 11, 25-26). En aquestes paraules adreçades a una dona està contingut el misteri pasqual.

Seguim, però amb el relat evangèlic i entrem en la narració de la Passió. No és potser una dada incontestable que van ser precisament les dones les més pròximes a Jesús en el camí de la creu i a l’hora de la mort? Un home, Simó de Cirene, és obligat a portar la creu (cf. Mt 27, 32), en canvi, nombroses dones de Jerusalem li demostren espontàniament compassió al llarg del «via crucis» (cf. Lc 23, 27). La figura de la Verònica, encara que no sigui bíblica, expressa bé els sentiments de la dona en la via dolorosa.

Al peu de la creu, només hi ha un Apòstol, Joan de Zebedeu, però en canvi hi han diverses dones (cf. Mt 27, 55-56): la Mare de Crist, que segons la tradició l’havia acompanyat en el camí cap al Calvari; Salomé, la mare dels fills de Zebedeu, Joan i Jaume; Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep; i Maria Magdalena. Totes elles són testimonis valents de l’agonia de Jesús; totes són presents en el moment de la unció i de la deposició del seu cos en el sepulcre. Després de la sepultura, en arribar al final del dia anterior al dissabte, se’n van però amb el propòsit de tornar quan els sigui permès. I seran les primeres que arribaran d’hora al sepulcre, el dia després de la festa. Seran els primers testimonis de la tomba buida i informaran de tot als Apòstols (cf. Jn 20, 1-2). Maria Magdalena, que va romandre plorant al costat del sepulcre, és la primera a trobar el Ressuscitat, el qual l’envia als Apòstols com a primera anunciadora de la seva resurrecció (cf. Jn 20, 11-18). Amb raó, doncs, la tradició oriental posa la Magdalena gairebé a l’una amb els Apòstols, ja que va ser la primera a anunciar la veritat de la resurrecció, seguida després pels Apòstols i pels altres deixebles de Crist.

D’aquesta manera les dones, juntament amb els homes, participen també en el ministeri profètic de Crist. I el mateix es pot dir sobre la seva participació en la missió sacerdotal i reial. El sacerdoci universal dels fidels i la dignitat real es concedeixen als homes i a les dones. Referent a això il·lustra molt una atenta lectura d’uns fragments de la Primera Carta de Sant Pere (2, 9-10) i de la Constitució conciliar Lumen gentium (nn. 10-12; 34-36).

En aquesta última, al capítol sobre el poble de Déu segueix el de l’estructura jeràrquica de l’Església. En ell, es parla del sacerdoci ministerial, en el qual per voluntat de Crist s’admet únicament els homes. Avui, en alguns ambients, el fet que la dona no pugui ser ordenada sacerdot s’interpreta com una forma de discriminació. Però, és realment així?

Certament la qüestió podria plantejar-se en aquests termes, si el sacerdoci jeràrquic comportés una situació social de privilegi, caracteritzada per l’exercici del «poder». Però no és així: el sacerdoci ministerial, en el pla de Crist, no és expressió de domini sinó de servei. Qui ho interpretés com a «domini», s’allunyaria realment de la intenció de Crist, que al Cenacle va iniciar l’Última Cena rentant els peus als Apòstols. D’aquesta manera, va posar fortament en relleu el caràcter «ministerial» del sacerdoci instituït aquella mateixa tarda. «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 10, 45).

Sí, el sacerdoci que avui recordem amb tanta veneració com la nostra herència especial, estimats germans, és un sacerdoci ministerial. Servim el poble de Déu. Servim la seva missió. El nostre sacerdoci ha de garantir la participació de tots -homes i dones- en la triple missió profètica, sacerdotal i reial de Crist. I no només el sagrament de l’Orde és ministerial: ministerial és, sobretot, la mateixa Eucaristia. En afirmar: «Això és el meu cos, entregat per vosaltres (…) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres» (Lc 22, 19-20), Crist manifesta el seu servei més sublim: el servei de la redempció, en la qual l´Unigènit i l´Etern Fill de Déu esdevé Servent de l’home en el sentit més ple i profund.

Al costat de Crist-Servent no podem oblidar Aquella que és «la Serventa», Maria. Sant Lluc ens relata que, en el moment decisiu de l´Anunciació, la Verge va pronunciar el seu «fiat» dient: «Sóc l’esclava del Senyor» (Lc 1, 38). La relació del sacerdot amb la dona com a mare i germana s’enriqueix, gràcies a la tradició mariana, amb un altre aspecte: el del servei i imitació de Maria serventa. Si el sacerdoci és ministerial per naturalesa, cal viure-ho en unió amb la Mare, que és la serventa del Senyor. Llavors, el nostre sacerdoci serà custodiat a les seves mans, més encara, en el seu cor, i podrem obrir-lo a tots. Serà així fecund i salvífic, en tots els aspectes”.

Vaticà, 25 de març, solemnitat de l’Anunciació del Senyor, l’any 1995.

Joannes Paulus PP. II

Per Isidor Ramos

Per Pablo Blanco Sarto

S’ha dit que aquest és un Pontificat «a temps parcial», pel seu interès pel que fa a les idees. Per a Benet XVI, però, no hi ha res més pràctic que una bona teoria. Quan li van dir que una imatge val més que mil paraules, va respondre: «i una idea val més que cent mil imatges». Resumirem en set punts les paraules-clau al voltant de les quals gira el seu ministeri com a bisbe de Roma: raó, cor, (ad)oració, creació, Jesucrist, l’Església i la bellesa. En aquests conceptes es resumeixen un pensament que ens sembla oferir una resposta adequada als reptes plantejats per a la postmodernitat. És un «Papa per a la postmodernitat», i no només «Papa de la raó».

 

1. RAÓ. Benet XVI és anomenat “el Papa de la raó”, per la seva decidida defensa en un món que n´és una mica al·lèrgic. El papa-professor ha parlat innombrables ocasions sobre aquest tema central i decisiu en la societat actual. Ha proposat una “nova Il·lustració”, amb una nova raó. Era aquest el tema exposat a Ratisbona (i no l’Islam, tal com alguns van entendre): la necessitat d’una raó oberta, “ampliada” al món de l’art, de l’ètica, de la religió i, fins i tot, dels sentiments. Aquesta nova raó serà –com va afirmar Walter Kasper– més post-moderna que pre-moderna.

La fe és també profundament racional per al Papa alemany, ha repetit en nombroses ocasions. Per això, cal el diàleg entre ciència i fe, entre fe i raó. Ja un any abans de ser elegit Papa, havia acordat amb Jürgen Habermas que raó i religió podien curar-se recíprocament de les seves respectives “patologies”. La raó impedeix -dèiem- que la religió caigui en el fanatisme i el fonamentalisme, la religió evita que una raó purament tècnica produeixi atropellaments. «Els somnis de la raó produeixen monstres», va dibuixar Goya, i així els moderns somnis de la raó moderna d’Auschwitz, Hiroshima o Txernòbil, són subproductes residuals d’una raó purament tècnica. Per això el filòsof alemany va anomenar Ratzinger l´«amic de la raó».

2. COR: l’amor lògicament és el primera actitud o virtut essencial. La primera encíclica es va titular precisament “Déu és amor”, i en ella ens va explicar com s’usa i abusa d’aquest sagrat terme. L’eros ha de ser purificat per convertir-se en veritable amor humà i cristià. És a dir, en àgape. Al mateix temps, però, –s’afegia allà– la caritat ha d’incloure l’afecte, l’amor humà. “Déu és afecte”, va traduir un sant del segle XX la famosa frase de sant Joan que dóna títol a l’encíclica programàtica de Benet XVI. Eros i àgape presenten també així aquesta mútua complementarietat i circularitat. Recollint la crítica de Nietzsche quan afirma que el cristianisme treu l’alegria de viure i d´estimar, el Papa alemany parla d’aquesta complementarietat entre amor humà i amor diví.

Aquest eros, però, ha de ser purificat, recordava ell, al mateix temps que la caritat necessita també de l’afecte humà. Aquesta purificació suposaria una autèntica “revolució de l’amor”, que evitaria caure en els extrems de l’hedonisme i l’espiritualisme. D’altra banda ve a recordar-nos que l’amor és possible, perquè Déu ens estima primerament. És aquesta també una afirmació revolucionària en un món una mica desenganyat i on regna el desamor després de tant experiment. L’amor és possible si Déu estima i ens estima, nosaltres podem estimar amb aquest amor “manllevat” pel mateix Déu. Aquesta revolució és possible precisament perquè “Déu és amor”. Ens ha creat i redimit per amor, ens dóna un amor que és el seu. Podem estimar amb el mateix cor de Jesucrist, que va donar la seva vida per tothom. I per això podem estimar. Existeix per tant una continuïtat -acaba dient -entre l’amor, la caritat i la santedat, ja que aquesta no seria una altra cosa que l’amor ple, l’amor total.

 

3. CREACIÓ. Molts han parlat de les «arrels verdes» de l’última encíclica social de Benet XVI. En l’encíclica social “Caritas in veritate” ha aconseguit conjugar no només la crisi econòmica amb la imprescindible ètica dels negocis, sinó també amb l’ètica sexual i la defensa de la vida, la bioètica i el respecte al medi ambient. Joan Pau II era aplaudit quan parlava de qüestions socials, i escridassat (no ho oblidem) quan parlava d´algunes qüestions morals. Benet XVI, amb aquesta visió integradora, pretén presentar unides totes les facetes de l’existència humana. Per això, és una encíclica global.

Les seves al·lusions a l’ecologia i al medi ambient resulten contínues, i no merament oportunistes. Té el seu misteri. Per al Ratzinger teòleg, la creació constituïa un dogma oblidat, del que amb prou feines es parlava. Hauríem de tornar “al principi” (cf. Gn 1,1; Jn 1,1) per desfer els greuges infligits al planeta. El Papa alemany propugna així un ecologisme cristià, interior i exterior, amb unes profundes arrels cristianes en el moment de la Creació. Aquesta creença en el Creador no és, però, una exclusiva cristiana, ja que també els jueus, els musulmans i altres religions confessen aquest origen diví. Tal afirmació té a veure també amb la seva insistència en la consciència i en la llei natural, i pot ser un punt de trobada i de mutu enteniment entre persones de diferents religions, i, fins i tot, amb ateus i agnòstics. La corrupció interior produeix contaminació exterior, i a l’inrevés: la neteja interna promou un respecte extern, amb els altres i el medi ambient.

 

4. (AD) ORACIÓ. El Sant Pare sap que la pregària és el veritable motor de l’Església i de la vida cristiana. Davant de l´activisme a curt termini, el Papa alemany sap esperar, pensar i resar. Però sobretot resar. L’activisme és per a Ratzinger “la gran bèstia negra”: és a dir, un activisme, en l’Església actual, que no pensa ni resa. Per a ell el culte i l’oració són també fonts de la veritat i de l’ “ethos” cristià. La major part dels problemes que podria tenir l’Església avui dia procedeixen de la manca d’unió amb Jesucrist, present en el Pa i en la Paraula. És una cosa del que ja en va parlar Joan Pau II amb motiu dels primers casos dels escàndols de pederàstia entre membres del clergat als Estats Units. «Això ens passa per descurar l’Eucaristia», va dir llavors Joan Pau II. No era una evasiva.

I allò va passar, en última instància i amb totes les seves conseqüències, per haver descurat el centre neuràlgic de la vida cristiana. La litúrgia ha estat un dels punts centrals de la teologia de Ratzinger, i l´hi ha professat un especial interès des de la infància. La raó i la litúrgia –afirmava– el van ficar en el món de Déu; és més, foren el seu refugi i la seva defensa davant l’amenaça nacionalsocialista. En el seu pensament, la litúrgia ocupa aquest lloc central que li correspon dintre de l’Església. La categoria de la “adoració” no és sense més ni més un reducte piadós, sinó un veritable lloc teològic d’on sorgeixen contínues inspiracions per a la teologia i el pensament en general. I després de resar, naturalment treballar.

5. JESUCRIST es troba en el centre. És aquesta una afirmació incontrovertible. Malgrat les múltiples ocupacions en el seu ministeri, Benet XVI no ha renunciat al projecte personal d’escriure el seu Jesús de Natzaret, que va acabar el 2011. Constitueix aquest llibre una activitat central com a successor de Pere: parlar de Jesucrist. I parlar d’ell com a Déu i com a home, com el Crist de la fe i el Jesús de la història. Crist no és un profeta ni un avatar més de la divinitat, sinó el Fill de Déu fet home. Només ell salva. Això va ser també recordat per Joan Pau II en el Jubileu de l’any 2000: al costat de la petició de perdó pels pecats dels cristians, va recordar que “Jesús és el Senyor”, el Salvador, l’únic Mitjancer.

Recordar la centralitat salvífica de Jesucrist no és una ocupació més, sinó la missió principal de l’Església. El relativisme religiós proposa Jesucrist com si fos un home egregi, un pacifista o un revolucionari, o bé una persona eminent que pren consciència d’una presumpta divinitat. Es creu Déu, i per això pensa que pot salvar. Altres tants podrien fer-ho també. No obstant això, els cristians han cregut i defensat sempre que tota salvació ve de Déu en Jesucrist. Un budista, un musulmà o un animista poden salvar-se, però sempre en Jesucrist. No en Buda, Mahoma o el Gran Manitú. Només Jesucrist és el Fill de Déu, el mateix Déu, com recorden de manera constant els evangelis.

 

6. ESGLÉSIA. Davant del conegut lema “Crist sí, Església no”, el Papa Ratzinger vol recordar que l’Església és el cos i l’esposa de Crist. L’Església està inseparablement unida a la persona de Jesucrist. Per això, l’Església hauria de parlar més d’ell i menys de si mateixa i d’altres assumptes clericals. Més santedat i menys burocràcia, és la fórmula de Ratzinger per tal de destacar la unitat entre Jesucrist i la seva Església. De fet, l´Església continua la missió de Crist. Jesucrist mateix es serveix de la seva mediació i, per tant, ho fa a través dels apòstols, dels bisbes i dels altres ministres que continuen aquesta mateixa línia. La apostolicitat de l’Església és una de les seves notes fonamentals, ens recorda una i altra vegada el Papa-teòleg Ratzinger. De manera que hi ha una continuïtat entre Jesucrist, l’Església dels apòstols i l’Església actual. Això ens oferirà una clau per al diàleg ecumènic, que consistirà en aprofundir en les nostres arrels comunes.

Benet XVI està convençut que la missió de l’Església consisteix en anunciar Crist i en créixer en comunió i cohesió dins d’ella. Així es podrà tirar endavant aquest projecte ecumènic que té com a finalitat el créixer en unitat en l’única Església de Crist, la qual cosa també desitjaren intensament els Papes anteriors. El Papa alemany pensa que s’ha de caminar amb passos lents però segurs, com en l’ascensió a una muntanya. De moment, els resultats l’acompanyen: amb els ortodoxos s’ha reprès el diàleg ecumènic, i ja són tres les reunions (Ravenna, Xipre, Viena) que han tingut lloc sobre el principal tema que ens separa: la manera d’exercir el Primat de Pere. Mentrestant, es busca una estreta col·laboració en qüestions ètiques -sobretot bioètiques -i en la doctrina social.

 

7. BELLESA. Ratzinger ha estat sempre un enamorat de la Bellesa. Des de la seva primerenca afició a la música, especialment de la de Mozart, la dimensió estètica forma part del seu pensament i de la seva visió de la vida. De fet, sol ser anomenat «el Mozart de la teologia» no només per les aparents senzillesa i lleugeresa del seu pensament (Ratzinger és més fàcil de llegir que altres teòlegs alemanys), sinó també per la profunditat i dramatisme de les seves idees. Mozart sembla ser-hi com a música de fons. A més, ha afirmat que un teòleg que no tingui sensibilitat estètica resulta perillós. Sempre té una mica de temps per tocar el piano… Per a ell la Bellesa no només és important per a la teologia, sinó també per a la mateixa vida de l’Església.

En aquesta societat postmoderna i una mica esteticista, deia Ratzinger, la raó i la bellesa presents en l’art cristià i en la vida dels sants pot ser un testimoni d’excepció: serà la millor targeta de presentació per al cristianisme. La inauguració de la Sagrada Família, a Barcelona, ha constituït tot un símbol en aquest sentit. En Gaudí es troben unides aquestes dues dimensions de la bellesa cristiana: en primer lloc, com a creador d’una bellesa nova, moderna i dirigida a la glòria de Déu, tal com apareix en el temple barceloní, per altra banda, per la bellesa present en la vida dels sants, si el procés de beatificació del «arquitecte de Déu» arriba a bon port. L’art cristià i la santedat fan present la Bellesa divina en aquest món.

Aquestes serien les set paraules en les quals em sembla que es podria sintetitzar el “programa” del Papa actual. Representat tot això de manera gràfica, vindria a ser alguna cosa així: 2 nuclis concèntrics (Crist i l’Església), 4 pilars ontològics i teològics (amor, veritat, bellesa i esperança) i 4 referències i actituds: raó, cor, (ad) oració i creació. Tal com figura en aquest quadre que he fet (original en castellà):

                     

web de las Jornadas

El Cardenal iniciando el acto de la sepultura

L’11 de novembre d’enguany es va celebrar amb tota solemnitat la cerimònia de donar sepultura a les restes mortals del Prevere i Servent de Déu José Maria Hernández Garnica. Va ser presidida pel Cardenal Arquebisbe de Barcelona,Lluís Martinez Sistach.Amb aquest acte entrava de nou en funcionament la Capella del Santíssim, la qual havia estat tancada durant dos mesos atesa la remodelació i preparació del sepulcre on definitivament ja reposen les restes mortals del Sevent de Déu. La cerimònia litúrgica va tenir dues parts diferenciades, la de la litúrgia de la paraula i la del ritu de donar sepultura.

Es va iniciar la cerimònia amb la processó de l’urna, fins col·locar-la en el cadafal davant el presbiteri de la nau central; després del cant d’entrada i el començament, es van llegir uns fragments de la Carta als Romans i del Salm 22, i l’Evangeli  de les benaurances de Sant Mateu. L’homilia a càrrec del Cardenal es va centrar en “quelcom molt important de la nostra vida : la santedat, una vocació per a tothom”. De l’evangeli va referir que “Les matemàtiques de Jesucrist sembla que no encaixin amb les nostres matemàtiques ja que ens fa estimar al fill pròdig, a l’ovella perduda, a l’enemic….”, tot animant-nos a estimar: “Hi ha pau en la persona que estima a Déu i estima a les persones, malgrat els sofriments, perquè dintre del cor te a Déu”. També va desitjar que algun dia poguéssim celebrar la canonització de José Maria Hernández Garnica.

Després de l’oració del fidels i un Pare nostre, es va iniciar la segona part amb la processó al nou sepulcre, tot entrant en la Capella del Santíssim. En presencia entre altres persones dels membres de la família que havien pogut assistir al acte, el tribunal de la inhumació, els pèrits, el postulador de la causa dels sants, i els preveres presents, es va fer la benedicció del sepulcre. A continuació es va llegir l’acta que dona fe de la sepultura, amb la relació de tots els presents, destacant l’autorització legal i canònica per l’acte, l’exhumació i el reconeixement dels restes. A les 19h42 m. de l’11/11/11 i un cop introduïdes l’urna i l’acta es va tanca la sepultura, al peu de la qual unes noies van  deixar un centre de flors.

Els qui hi eren presents

Conjuntament amb el Sr. Cardenal hi eren presents el Vicari General de l’Opus Dei en Espanya Mn. Ramón Herrando, Mn. Antoni Pujals Vicari de l’Opus Dei en Catalunya, el Vicari Episcopal Mn. Joan Galtés, el rector de Montalegre Mn.Francesc Perarnaui altres preveres de l’Església de SantaMaria de Montalegre, així com el rector de l’església de Betlem, i els preveres del bisbat que formaven part del tribunal nomenat a tal efecte, entre d’altres; va ser el mestre dela cerimònia Mn.JoanJuventeny i a l’orgue com es te habituats,Josep Masabeu l’organista de la Casa.

L’església estava plena fins a les grades. Tots els assistents van seguir la celebració litúrgica amb un llibret editat per l’ocasió, i van ser obsequiats amb el llibre “Obrint horitzons” i el dvd de la vida del Servent de Déu. La família del Servent de Déu va ser present, tant dela part Temes Hernández com dels Hernández Font.

Un dia abans, al cementiri

A primera hora del matí del dijous 10 de novembre, en el cementiri de Montjuic de Barcelona, es va iniciar el procés material de la exhumació de les restes mortals del Servent de Déu. El trasllat havia estat autoritzat per la Congregació de la Causa dels Sants amb l’acord del Cardenal Arquebisbe de Barcelona. A l’acte d’exhumació, cal destacar entre d’altres assistents, en delegació del Cardenal el tribunal nomenat a l’efecte amb Mn. Ramon Domenech Castells OFM jutge delegat, Mn. Alejandro Marzo Iguarino Promotor de Justícia, ila Sra. ChiaraRostagnoMalor notària; representants de la família, el postulador de la causa del sants, Mn. José Carlos Martín de la Hoz, i tres pèrits forenses.

En el acto de la exhumación del Siervo de Dios

En primer lloc es va retirar la làpida del panteó 33 de l’Agrupació 11 de l’avinguda dela Santíssima Trinitat, a continuació els operaris del cementeri van procedir a retirar les lloses que cobrien el departament corresponent i les restes de fusta i zinc del fèretre. Els operaris anaven descrivint l’estat de les restes i en aquell moment les persones responsables de la consecució del procés decidien la classificació de tot allò que anaven trobant amb la finalitat de  procedir posteriorment al seu inventari i conservació.

Així en dos sudaris blancs en forma de bossa es van classificar les restes del Servent de Déu. Un d’ells es va introduir en l’urna que s’havia triat , en color bordeus i lacada, amb una plaqueta amb les dades de Jose Maria Hernández Garnica i les dates de defunció i traspàs; cal destacar el disseny de la creu, metall platejat. En aquell moment el postulador de la causa va dirigir una oració per l’ànima del Servent de Déu.

Després en una sala adequada va prosseguir el procediment d’aixecament i signatura de les actes de tot el procés, seguit amb total rigorositat. Finalment els pèrits varen fer l’inventari i la conservació, reposant les restes en l’urna, que finalment ha quedat al sepulcre de la Capella del Santíssim.

Després de molts mesos de treballs d’experts, tècnics, operaris i un munt de col·laboracions desinteressades, i també donatius, s’ha tancat aquesta etapa intensa per a l’Església de Santa Maria de Montalegre, i de la que ens sentim feliços perquè ja tenim la Capella del Santíssim en funcionament amb el nostre intercessor que des del cel prega per nosaltres.

Isabel Hernández Esteban

Sepulcre Jósé Maria Hernandez Garnica

Darrerament hem intensificat la publicació d’informacions a l’entorn de la remodelació de la Capella del Santíssim tot enfocant la nostra mirada en el dia 11/11/11. Però em calia saber més enllà d’allò que hem anat veient amb els ulls en aquests dos mesos. Volia conèixer d’aprop què havia passat fins al moment de l’inici de les obres, i perquè el projecte s’estava executant d’aquella manera. Així que l’entrevista amb l’ arquitecte català Dr. Antoni Maltas i Mercader director del projecte ens havia d’aclarir tot plegat.

Les dades professionals més destacables  del Sr. Maltas són:1991 Arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya, i en el 2009 Doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya, amb la tesis Wassily Kandinsky y la evolución de la forma. Fundamentos teóricos para presenciar el espacio y el tiempo.   D’ell es diu que te un art sobri, prou incomprès, lluny de coses recarregades de sanefes i volutes barroques, i d’altars amb cornucòpies.

Gràcies als mitjans telemàtics avui és possible publicar-la. Sr. Maltas, li agraïm la seva deferència em concedir-nos aquesta entrevista,  abans de l’esdeveniment únic dels trasllat de  les despulles del Servent de Déu José Maria Hernández Garnica. Recordo que vam saber del projecte que vostè havia dissenyat per a l’Església de Santa Maria de Montalegre el 21 de juny del 2011, en l’Auditori del Pati Manning on es va fer la presentació. Però per arribar a aquella data han degut passar moltes coses.

¿Com va ser que li van encarregar a vostè el projecte?

Ja havia col·laborat altres vegades amb Montalegre. Per exemple, el projecte i la direcció dels treballs de la instal·lació del sistema de climatització de l’església –nau central i capella del santíssim–, en què ja havíem estudiat la reforma del sostre i un l’enllumenat per a aquesta capella.

¿L’ha fet amb altres professionals?

Al despatx som tres arquitectes, i encara que un de nosaltres s’encarregui i assumeixi un projecte, sempre ho parlem tot. Un projecte, així considerat, no és una manifestació afectiva d’allò individual; és un acte col·lectiu de tots tres i dels col·laboradors que hi han participat.

¿Ha fet altres capelles o oratoris?

Fa uns cinc anys vàrem projectar i dirigir les obres de la capella del nou edifici d’Iese Business School.

¿Li van encarregar un projecte concret per a Montalegre o va ser vostè qui el va oferir? ¿ va presentar d’altres?

Aquest sepulcre és quelcom que fa temps que s’està estudiant, sempre per iniciativa de la propietat. Primer van ser uns croquis per analitzar l’indret més adient, després un projecte amb algunes infografies i una filmació curta, per presentar el projecte a les autoritats eclesiàstiques i al públic, i, finalment, el projecte d’execució per poder dur a terme les obres.

¿Li van posar fre al pressupost?

Sr. Antoni Maltas i Mercader

La racionalitat és, a occident, una herència de la qual no podem prescindir. El pressupost és sempre un component que cal tenir en compte des de l’inici dels projectes. A tots ens hagués agradat arranjar definitivament el sostre i millorar la situació de les toveres de la climatització d’aquesta capella.

¿Li ha influït la història de l’església, els materials, les característiques?

No som d’aquells arquitectes que volen passar a la història per les seves intervencions “ideals” en el patrimoni arquitectònic. Aquesta església és obra d’August Font i d’altres artistes que van treballar-hi, fa poc més de cent anys, i als quals no hem de donar cap lliçó. La rehabilitació és un concepte molt debatut; però aquella idea de racionalitat que hem parlat una mica més amunt també ens dóna els paràmetres de cóm ha de ser la nostra feina en aquests edificis.

¿El Servent de Déu José Maria Hernández Garnica ha col·laborat des del cel en alguna cosa? ¿Li encomana coses?

Em fa l’efecte que hi ha molta gent encomanant-li que les obres acabin ben aviat i tot surti molt bé el proper divendres 11 de novembre.

¿Coneix o ha conegut a la família del Servent de Déu en ocasió d’aquest projecte?

Vaig conèixer una neboda seva durant la presentació del 21 de juny.

L’obra que anem veient ¿és tal qual l’havia pensat? ¿ha hagut de corregir quelcom inesperat?

Sovint, en una obra de rehabilitació o reforma, sorgeixen imprevisibles que cal assumir. Hem hagut d’adaptar petites coses a les mesures reals del lloc, substituir peces trencades del paviment, fer moltes proves d’enllumenat, etc. Tot dins de la normalitat.

Com sap, hi ha una cripta a la Capella del Santíssim, com és que no s’ha utilitzat com sepulcre d’aquest Servent de Déu?

Si cada cop que algú vol anar a resar al Servent de Déu cal aixecar les peces de marbre del paviment que donen accés a la cripta per baixar-hi…

¿Sap que hi ha gent molt i il·lusionada amb tot aquest esdeveniment? ¿Li reporta alguna preocupació?

Som tècnics que assumim les mateixes preocupacions que té la propietat.

¿Se  sent orgullós de formar part de la història de l’Església de Santa Maria de Montalegre, i com no, de l’Opus Dei al qual li va ser encomanada la seva direcció espiritual i pastoral?

Prefereixo entendre l’arquitectura com un acte col·lectiu, quelcom per al bé de la cultura humana.

Avui també hem pogut veure com l’obra, gràcies a Déu, ja està acabada. He pogut llegir d’aprop la làpida blanca amb la inscripció del nom del Servent de Déu, José Hernández Garnica, amb les seves dates de naixement i traspàs, dades gravades en el marbre blanc en color plata, tot a punt per a la celebració litúrgica de l’acte d’inhumació de les seves restes mortals, a càrrec del Cardenal Arquebisbe de Barcelona Lluís Martinez Sistach.

Isabel Hernández Esteban

Als 17 anys vaig deixar Barcelona per anar-me´n va viure a Londres, abans que nasquessin la majoria dels pelegrins de la Jornada Mundial de la Joventut que acaba d´acabar a Madrid. Havia mort el general Franco feia uns mesos i el país estava a punt de precipitar-se cap a la modernitat secularitzada. En aquells anys, les dones de Barcelona anaven a Londres a avortar, fet llavors il·legal a Espanya. Actualment, dones britàniques viatgen a Barcelona per aprofitar-se de les lleis avortistes més liberals de tot Europa.

Els organitzadors de la JMJ em van convidar a col·laborar en el departament de comunicació, i jo hi vaig anar amb tres companys del nostre equip de Catholic Voices —que vam fundar l´any passat per preparar la visita del Papa al Regne Unit— per tal d´assistir periodistes de parla anglesa amb informació sobre l´esdeveniment. Durant la nostra estada la setmana passada, entre més d´un milió de pelegrins immersos en un èxtasi de felicitat, que se sentien en plenitud malgrat la calor insofrible i les tempestes de Madrid, em vaig adonar que Espanya és encara, tot i el laïcisme que impera, una nació intensament catòlica.

Havia llegit una entrevista a Yago de la Cierva, el director de la Jornada, en què explicava que el Vaticà l´havia encoratjat a donar un toc espanyol a aquesta edició. Això el va portar, per exemple, a dissenyar el Via Crucis fent servir els famosos passos de la Setmana Santa de diferents ciutats d´Espanya, i fins i tot a dir que la gent se n´aniria a dormir més tard i es llevaria més tard (una cosa, no cal negar-ho, molt espanyola).

Però hi havia una altra diferència més important: aquesta seria la primera edició de les JMJ internacionals totalment autofinançada, d´ençà que vam començar el 1987. Un 70% del cost dels 50 milions d´euros el pagaven els participants; la resta el cobrien donatius corporatius o individuals. Fins i tot els 30.000 voluntaris es van haver de pagar la motxilla. Era important que, ja que Espanya passa una de les profundes crisis econòmiques a Europa, amb més del 40 per cent dels joves a l´atur, aquest esdeveniment no fos un pes per al contribuent. I es va aconseguir. A més, Espanya es va beneficiar amb més de 160 milions d´euros sense que l´Estat, com va confirmar un portaveu del govern, hi contribuís gens.

No obstant, amb això no n´hi va haver prou per evitar que una alianza entre grups laïcistes i gais organitzés una marxa de protesta contra el cost de la visita. L´eslògan «Amb els meus impostos, no» potser era l´única cosa que unia aquests grups —petits, fragmentats i ideològicament diversos—, però difícilment es pot atribuir credibilitat a aquest pretext. La manifestació de 5.000 persones, que va esdevenir violenta i va haver de ser dispersada pels antidisturbis, va ser la notícia principal tant a Espanya com en altres països. Però la impressió creada per alguns mitjans era força irreal. En comparació amb aquells pocs milers, omplien els carrers de Madrid un milió d´alegres pelegrins, als quals donaven la benvinguda un milió més de madrilenys que es van afegir a la festa. La gran majoria dels pelegrins no va veure ni una sola persona que protestés.

El dia de l´arribada del Papa em van convidar a Las Mañanas de Cuatro, com a coordinador de Catholic Voices. Al plató es comentava en directe aquest esdeveniment. Uns quants amics em van advertir que era una cadena hostil a l´Església, però el que em vaig trobar va ser tot el contrari: curiositat amistosa i preguntes fetes amb respecte. També van avisar al Papa que la rebuda que tindria en arribar seria freda, però el que es va trobar va ser un país que li donava la benvinguda, un govern involucrat en la visita i uns mitjans receptius als seus missatges; i això sense oblidar la immensa onada de joves que l´esperava plena de fervor i devoció. Fins i tot Zapatero, que ha estat al capdavant d´un dels governs més hostils a l´Església de la història d´Espanya, l´esperava per donar-li la benvinguda a l´aeroport.

Què explica aquest sobtat esclat de respecte per l´Església? La resposta és que la fe —simple, pura, jove i plena d´esperança— va dominar l´ambient durant aquells dies, convertint en irrellevants els problemes de la ideologia i de la història, i recordant a la resta del món la constància de la vida interior d´Espanya.

El sant passat d´Espanya era arreu. Alguns dels passos que es van fer servir per al Viacrucis —la Mare de Déu de Regla o el Jesús de Medinacelli— eren del segle XVIII, però els comentaris a les estacions escrits per les Germanetes de la Creu de Sevilla van ser sorprenentment moderns, tot deplorant els abusos sexuals i les víctimes abandonades de la sida. Va ser innovador tenir tots aquests passos junts en un mateix lloc, ja que mai no surten de les seves ciutats. A la vetlla a Cuatro Vientos —interrompuda per una sobtada tempesta i pluja torrencial— el Santíssim va ser exposat en una magnífica obra d´art: la custòdia d´Arfe de Toledo, que data del 1524. La gran multitud de joves es va agenollar al fang per pregar i es va fer un silenci imponent arreu del camp. Què se sent quan un està enmig d´un silenci d´un milió i mig de persones, pregant plegades en comunió? És molt difícil explicar-ho, però jo no ho oblidaré mai. És com una veritat eterna que ha estat amagada i que de sobte s´ha revelat.

I això, en resum, és el que va passar durant la JMJ. L´espai d´Espanya va canviar. Potser la mostra més evident va ser l´elegant parc del Retiro, convertit durant aquells dies en un centre de reflexió i contrició. Més de 4.000 sacerdots van rebre els pelegrins en 200 confessionaris que es van fer servir sense parar durant cinc dies des de les 10 del matí fins a les dotze de la nit. Fins i tot el Papa, com a novetat, també va atendre la confessió de quatre joves. El portaveu del Vaticà, P. Federico Lombardi, va comentar que l´experiència del Retiro mostra que quan s´ofereix la possibilitat de penedir-se en el sagrament de la Penitència, la gent jove s´hi compromet.

El que la JMJ també va mostrar és que quan es deixa que la fe tingui expressió pública, engendra fe en altres. És molt fàcil dividir Espanya en dues meitats, una apassionadament catòlica i l´altra molt hostil. Però molts dels joves espanyols amb els quals jo vaig parlar aquells dies no eren ni una cosa ni l´altra. Anaven a la recerca del seu camí cap a la fe com ho fan tots els joves, i sospesaven el que veien i experimentaven. Per als qui cercaven, la JMJ no va ser només una font d´alegria: també els va deixar sorpresos.

Aquesta JMJ —amb més gent que les dues anteriors a Colònia i Sydney juntes— ha estat la reunió de gent més massiva en la història d´Espanya. I és interessant que hagi estat un acte religiós el que hagi assolit aquesta fita.

Va ser Espanya la que va oferir una benvinguda calorosa als joves catòlics que venien de la resta del planeta. Va ser a Espanya on va tenir lloc aquesta festa contínua en què no hi va haver drogues, ni botellón, ni promiscuïtat. Durant uns dies una altra Espanya va resplendir, amb suavitat i humilitat, però amb fermesa.

«Espanya és una gran nació que, en una convivència sanament oberta, plural i respectuosa, sap i pot progressar sense renunciar a la seva ànima profundament religiosa i catòlica», li va dir el Papa al rei Joan Carles a Barajas abans de tornar-se´n a Roma. I no és una esperança, sinó un fet. Espanya és gairebé irreconeixible des que vaig anar-me´n fa 35 anys, però com es va veure la setmana passada, el seu cor continua sent cristià.

Jack Valero

Coordinador de «Catholic Voices»