Actualitat

Per al proper 24 de desembre de 2024, la vigília del Nadal, el Sant Pare Francesc i alhora bisbe de Roma, va disposar que la Porta Santa de la Basílica de Sant Pere, al Vaticà, s’obrís, donant inici així al Jubileu ordinari, succeint-se a continuació a Roma i a totes les diòcesis de l’Església Catòlica Universal multitud d’esdeveniments.

Antecedents fins arribar aquí

Per això, prèviament el Papa Francesc, l’11 de febrer de 2022, va escriure una carta a Monsenyor Rino Fisichella president del Pontifici Consell per a la Promoció de la Nova Evangelització. Mitjançant aquesta carta, el Papa encarregava a Monsenyor Fisichella la responsabilitat de trobar les maneres apropiades perquè l’Any Sant es prepari i se celebri amb fe intensa, esperança viva i caritat operant. El Dicasteri que promou la nova evangelització sabrà fer d’aquest moment de gràcia una etapa significativa per a la pastoral de les Esglésies particulars, tant llatines com orientals, que en aquests anys estan cridades a intensificar el compromís sinodal. En aquesta perspectiva, el pelegrinatge cap al Jubileu podrà fortificar i manifestar el camí comú que l’Església està cridada a recórrer per ser cada cop més clarament signe i instrument d’unitat a l’harmonia de la diversitat. Serà important ajudar a redescobrir les exigències de la crida universal a la participació responsable, amb la valorització dels carismes i ministeris que l’Esperit Sant no para de concedir per a l’edificació de l’única Església. Les quatre Constitucions del Concili Ecumènic Vaticà II, juntament amb el Magisteri d’aquests decennis, continuaran orientant i guiant el sant poble de Déu, perquè progressi en la missió de portar el joiós anunci de l’Evangeli a tothom.

En aquesta mateixa carta, ens recordava que El Jubileu ha estat sempre un esdeveniment de gran importància espiritual, eclesial i social a la vida de l’Església. Bonifaci VIII va instituir el primer Any Sant el 1300 amb cadència de cent anys, que després va passar a ser segons el model bíblic, de cinquanta anys i ulteriorment fixat en vint-i-cinc.

Amb el mandat del Papa, el Dicasteri que promou la nova evangelització va traçar l’esquema dels continguts que es desenvoluparan en aquest Jubileu 2025 que, en poques setmanes, s’iniciarà amb alegria a tot món. Amb aquest propòsit, el Sant Pare va dictar la Butlla de Convocació del Jubileu ordinari de l’any 2025, amb el nom de Spes non confundit, és a dir, L’esperança no defrauda, ​​el 9 de maig del 2024.

Què ens diu el Papa a la butlla de convocació sobre l’Esperança?

D’entrada, ens diu que a tots els que llegeixin aquesta carta l’esperança els satisfà el cor.

1.L’Esperança constitueix el missatge central del jubileu. I que el jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança. La Paraula de Déu ens ajuda a trobar les raons. L’Esperit Sant, amb la seva presència perenne al camí de l’Església, és qui irradia en els creients la llum de l’Esperança. Sant Pau refereix que l’amor es posa a prova quan augmenten les dificultats i l’esperança sembla esfondrar-se davant del patiment. Enmig de la foscor, es percep una llum i això porta a desenvolupar una virtut estretament relacionada amb l’esperança: la paciència. Aprenguem, diu el Papa, a demanar sovint la gràcia de la paciència que és filla de l’esperança i alhora la sosté.

2.Per aquest camí de l’esperança ens recorda que és bo que aquesta modalitat estesa de celebracions jubilars continuï, de manera que la força del perdó de Déu sostingui i acompanyi el camí de les comunitats i de les persones. El pelegrinatge expressa un element fonamental de l’esdeveniment del jubileu. Posar-se en camí és un gest típic dels que cerquen un sentit de la vida. Les esglésies jubilars podran ser oasi d’espiritualitat per revitalitzar la fe i beure de les fonts de l’esperança, sobretot acostant-se al sagrament de la Reconciliació, punt de partida insubstituïble per a un veritable camí de conversió.

3. El Sant Pare disposa, entre altres coses:

Que la Porta Santa de la Basílica de Sant Pere, al Vaticà, s’obri a partir del 24 de desembre del corrent any 2024, donant inici així al Jubileu ordinari. El diumenge successiu, 29 de desembre del 2024, s’obrirà la Porta Santa de la Catedral de Sant Joan Laterà. A continuació, l’1 de gener del 2025, s’obrirà la Porta Santa de la Basílica papal de Santa Maria la Major. I, finalment, el diumenge 5 de gener s’obrirà la Porta Santa de la Basílica papal de Sant Pau extramurs.

Estableix a més que el diumenge 29 de desembre del 2024, a totes les catedrals i cocatedrals, els bisbes diocesans celebrin l’Eucaristia com a obertura solemne de l’Any jubilar, segons el Ritual que es prepararà per a l’ocasió. Que el pelegrinatge des d’una església triada per a la collectio, cap a la catedral, sigui el signe del camí d’esperança que, il·luminat per la Paraula de Déu, una als creients.

4. A més d’assolir l’esperança que ens dóna la gràcia de Déu, cal redescobrir els signes dels temps. El Papa destaca com a signes dels temps els següents:

Que el primer signe d’esperança es tradueixi en pau per al món, submergida ara a la tragèdia de la guerra.

Que la pèrdua del desig de transmetre la vida s’ompli d’esperança i sigui una vida plena d’entusiasme.

Que siguem tangibles d´esperança per a aquells que viuen en condicions de penúria, especialment els presos, els privats de llibertat. Alhora, dóna recomanacions als governs del món.

Que s’ofereixin signes d’esperança als malalts, que puguin alleujar-se amb la proximitat de les persones que els visiten i l’afecte que reben.

Que ens ocupem dels joves que sovint veuen com s’esfondren els seus somnis i el seu futur.

Que no puguin faltar signes d’esperança cap als migrants, desplaçats, exiliats i refugiats a qui, a causa dels conflictius esdeveniments internacionals, es veuen obligats a fugir.

Que la comunitat cristiana estigui sempre disposada a defensar el dret dels febles, com els ancians i els milers de pobres. No hem d’oblidar que els pobres en són víctimes, no culpables.

Que els avis i les àvies que representen la transmissió de la fe i la saviesa de la vida a les generacions més joves, siguin sostinguts per la gratitud dels fills i l’amor dels néts.

5. Les crides a l’Esperança

Els béns de la terra no estan destinats a uns quants privilegiats sinó a tothom.

A les nacions més riques se les convida que reconeguin la gravetat de tantes decisions preses i determinin condonar els deutes dels països que mai no podran saldar-los, i ho qualifica com una qüestió de justícia.

En el proper jubileu es compliran 1700 anys de la celebració del primer gran Concili ecumènic de Nicea. El Jubileu 2025 podrà ser una oportunitat significativa per donar concreció a aquesta forma sinodal a la comunitat cristiana.

6. Ancorats a l’Esperança

L’esperança, juntament amb la fe i la caritat, formen el tríptic de les virtuts teologals que expressen l’essència de la vida cristiana, però, quin és el fonament de la nostra espera?

En primer lloc, Crec a la vida eterna, així ho professa la nostra fe i l’esperança cristiana troba en aquestes paraules una base fonamental.

En segon lloc, Crist va morir, va ser sepultat, va ressuscitar i es va aparèixer: davant de la mort, on sembla que tot acaba, es rep la certesa que, gràcies a Crist, a la seva gràcia, que ens ha estat comunicada pel baptisme, la vida no s’acaba, sinó que es transforma per sempre.

Continuen altres aspectes de l’àncora de la nostra ànima. El testimoni d’aquesta esperança ens ho ofereixen els màrtirs que, ferms en la fe en Crist ressuscitat, van renunciar a la vida terrenal i no trair el Senyor.

Quina felicitat esperem? La felicitat que esperem és allò que ens plenifica, és a dir, l’Amor que no defrauda i del qual res ni ningú no podrà separar-nos mai, manifestat en Crist, nostre Senyor.

El judici de Déu, que és Amor, només es podrà basar en l’amor, de manera especial en com l’hàgim exercitat respecte dels més necessitats, en què Crist, el mateix jutge, és present. D’aquesta manera, la indulgència jubilar, en virtut de l’oració, està destinada en particular als qui ens han precedit perquè obtinguin plena misericòrdia.

El sagrament de la Penitència ens assegura que Déu treu els nostres pecats. Però el pecat deixa empremta, comporta conseqüències, ja que tot pecat, fins i tot venial, comporta aferrament desordenat a les criatures que cal purificar, tant aquí com a l’estat després de la mort anomenat purgatori. Els efectes residuals del pecat són remoguts per la indulgència.

L’esperança troba a la Mare de Déu el seu testimoni més alt, per això no és casual que la pietat popular segueixi invocant la Santíssima Verge com a Stella Maris títol de l’esperança certa, que ella ve al nostre auxili, ens sosté, ens convida a confiar i a continuar esperant.

Que aquest any jubilar els santuaris siguin llocs sants d’acollida i espais privilegiats per generar esperança, esperança que tenim com una àncora de l’ànima, sòlida i ferma.

Els grans esdeveniments que se celebraran a Roma durant l’Any Jubilar 2025 són nombrosíssims i estan destacats al calendari general que ofereix el lloc web oficial del Jubileu. Aquest calendari pot servir per organitzar a les Esglésies particulars esdeveniments similars o bé inspirats en aquestes celebracions, segons els temes que es desenvoluparan durant aquest temps.

Perquè doni molts fruits, especialment espirituals, el Papa ens convida a pregar amb la pregària pròpia del Jubileu 2025.

Oració del Jubileu 2025

Pare que ets al cel, la fe que ens has donat en el teu Fill Jesucrist, el nostre germà, i la flama de caritat infosa en els nostres cors per l’Esperit Sant, despertin en nosaltres la benaurada esperança en la vinguda del teu Regne.

La teva gràcia ens transformi en dedicats cultivadors de les llavors de l’Evangeli que fermenten la humanitat i el cosmos, tot esperant confiada dels cels nous i de la terra nova, quan vençudes les forces del mal, es manifestarà per sempre la teva glòria.

La gràcia del Jubileu, reviu en nosaltres, Pelegrins d’Esperança, l’anhel dels béns celestials i vessament al món sencer l’alegria i la pau del nostre Redemptor.

A tu, Déu beneït eternament, sigui la lloança i la glòria pels segles. Amén.

Papa Franciscus

*S’adjunten els documents comentats.

bula de convocacion jubileo 2025

carta previa a la convocacion del jubileo P Fco   

calendario jubileo 2025

El dimarts 24 de setembre del 2024, es va celebrar a l’Església de Santa Maria de Montalegre la solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat de Barcelona. L´Església Universal indica que és festa de precepte per als ciutadans catòlics d´aquesta ciutat. En aquest sentit, a Montalegre es van celebrar les quatre misses del dia en horari de dia de festa.

A l’homilia, el rector va destacar que la Verge Maria és Mare de totes les mercès i de les misericòrdies. A Ella hem de demanar-li que ens alliberi de les nostres temptacions. A més a més, Ella s’avança a les nostres necessitats com l’alegria, la pau, la humitat. Escoltem-la com aquells servents de les Noces de Canà, doncs de la mateixa manera que Ella va estar pendent del que allí passava, Ella està pendent de nosaltres per tal que caminem com a fills de Déu.

Sant Josepmaria, fundador de l’Opus Dei, va acudir personalment al Santuari dedicat a la Princesa de Barcelona, ​​l’any 1946. Va acudir a aquesta ciutat per agafar un vaixell que el portaria a Roma, per tal d’implorar-li que intercedís per a l’aprovació de la Obra que s’estava debatent al Vaticà. Temps després, en tornar a Espanya va passar primer per Barcelona per donar gràcies a la Mare de Déu de la Mercè per l’aprovació obtinguda.

Acudim a Ella per demanar-li per les nostres necessitats, i en contrapartida, no farem concessions al pecat, que és allò que ens esclavitza.

La santa missa de 12h va estar marcada per la benedicció de l’altar, del celebrant i dels fidels assistents amb l’encens que s’eleva a Déu com a signe de lloança, i amb la inestimable col·laboració dels escolans molt avesats en tota la seva tasca. També, va ser el dia que la Coral Montalegre es va presentar per primera vegada, i va cantar des del cor, dirigit per Rosa Parellada soprano, a l’orgue Luis Avendaño, i les veus de Laira, Fabiola i la que subscriu.

Nota històrica

La Verge de la Mercè o La nostra Senyora de les Mercedes és una advocació mariana venerada pels cristians catòlics. És equivalent també el nom de Verge de la Misericòrdia.

Aquesta advocació té el seu inici l’1 d’agost de 1218, quan la Mare de Déu —en la seva advocació de Mare de Déu de la Mercè— es va aparèixer per separat a tres il·lustres personatges de Barcelona: Pere Nolasc, qui seria el fundador de l’Ordre de la Mercè; al rei Jaume I d’Aragó, conegut com el Conqueridor, i regnant en aquell moment a la Corona d’Aragó, i a Ramon de Peñafort, frare dominic, mestre general del seu ordre de predicadors, i confessor del primer. Deu dies després de l’aparició, els tres cavallers es van trobar a la catedral de Barcelona i van compartir haver tingut la mateixa aparició: la Mare de Déu els demanava la fundació d’una ordre religiosa dedicada a redempció dels captius. Seria l’Ordre de la Mercè per a la redempció dels captius, fundada aquell any de 1218 i aprovada pel papa el 1235.

Des d’aquella festa fins avui, després de 789 anys, a la ciutat de Barcelona se celebren festes en honor seu, molt secularitzades, per això els catòlics implicats ens ocupem d’enaltir-la i venerar-la, demanant-li que protegeixi la nostra ciutat.

Isabel Hernández Esteban

El dia 26 de juliol del 2024 l’Església ens convida a celebrar la solemnitat de santa Anna la mare de la Mare de Déu. A la missa del dia la litúrgia de la Paraula és pròpia. I les pregàries són invocacions pel bé de les famílies i els seus membres. Recordem les que s’han llegit a l’Església de Santa Maria de Montalegre:

 1.Perquè el Senyor enforteixi l’amor i la fidelitat dels esposos cristians i els concedeixi viure sempre units, a les alegries i a les proves. Preguem el Senyor.

2.Perquè Déu concedeixi a les mares de família encert per educar els seus fills en la rectitud humana i en la integritat de la fe. Preguem el Senyor.

3.Perquè Déu es compadeixi de les famílies desavingudes i protegeixi els fills dels matrimonis separats. Preguem el Senyor.

4. Perquè a la nostra comunitat abundin esposos que, a imitació de santa Anna i sant Joaquim, eduquin els seus fills a la pietat, alegrin l’Església i cooperin pel bé de la societat. Preguem el Senyor.

Escolta les nostres oracions, Senyor Déu nostre, i als qui avui recordem la mare de la Mare de Déu, concediu-nos els béns que us hem demanat. Per Jesucrist Nostre Senyor.

Aquestes belles oracions les podem fer nostres per resar per les nostres famílies.

Així mateix, l’Església celebra el 28 de juliol del 2024 la IV Jornada Mundial dels Avis i dels Majors amb el lema, En la vellesa no m’abandonis (cf. Sal 71,9). El papa Francesc va establir el 2021 la celebració d’aquesta Jornada el quart diumenge de juliol, al voltant de la festa, del dia 26, dels Sants Joaquim i Anna, avis de Jesús.

A més, el Sant Pare ha concedit la indulgència plenària als fidels que assisteixin a les misses dedicades a aquest propòsit o visitin les persones grans que estan soles.

Per a aquesta celebració el Sant Pare va enviar un Missatge el 25 d’abril del 2024, el qual referim literalment de la web de la Conferència Episcopal Espanyola:

Estimats germans i germanes:

Déu mai no abandona els seus fills. Ni tan sols quan l’edat avança i les forces flaquegen, quan apareixen els cabells blancs i l’estatus social decau, quan la vida esdevé menys productiva i corre el perill de semblar-nos inútil. Ell no es fixa en les aparences (cf. 1S 16,7) i no menysprea triar aquells que per a molts resulten irrellevants. No descarta cap pedra, ans al contrari, les més “velles” són la base segura sobre les quals es poden recolzar les pedres “noves” per construir totes juntes l’edifici espiritual (cf. 1 P 2,5).

La Sagrada Escriptura, en conjunt, és una narració de l’amor fidel del Senyor, del qual emergeix una certesa consoladora: Déu continua mostrant-nos la seva misericòrdia, sempre, en cada etapa de la vida, i en qualsevol condició en què ens trobem, fins i tot a les nostres traïcions. Els salms són plens de la sorpresa del cor humà davant de Déu, que ens cuida malgrat la nostra petitesa (cf. Sal 144,3-4); ens asseguren que Déu ens ha plasmat al si matern (cf. Sal 139,13) i que no lliurarà la nostra vida a la mort (cf. Sal 16,10). Per tant, podem tenir la certesa que també estarà a prop nostre durant l’ancianitat, encara més perquè en la Bíblia envellir és signe de benedicció.

I, tanmateix, als salms trobem a més aquesta sentida súplica al Senyor: «No em rebutgis en el temps de la meva vellesa» (Sl 71,9). Una expressió forta, molt crua. Ens porta a pensar en el patiment extrem de Jesús que va exclamar a la creu: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mt 27,46).

A la Bíblia, doncs, trobem la certesa de la proximitat de Déu a cada etapa de la vida i, alhora, trobem la por a l’abandó, particularment en la vellesa i en el moment del dolor. No és una contradicció. Mirant al nostre voltant no ens és difícil comprovar com aquestes expressions reflecteixen una realitat més que evident. Molt sovint la solitud és l’amarga companya de la vida dels que com nosaltres són grans i avis. Sent bisbe de Buenos Aires, moltes vegades vaig tenir ocasió de visitar residències de gent gran i em vaig adonar de les poques visites que rebien aquestes persones; alguns no veien els seus éssers estimats des de feia molts mesos.

Les causes d’aquesta solitud són múltiples. A molts països, sobretot als més pobres, els avis estan sols perquè els seus fills s’han vist obligats a emigrar. Penso també en les nombroses situacions de conflicte; quants els avis es queden sols perquè els homes —joves i adults— han estat cridats a combatre i les dones, sobretot les mares amb nens petits, deixen el país per donar seguretat als fills. A les ciutats i als pobles devastats per la guerra, moltes persones grans es queden soles, com a únics signes de vida a zones on sembla regnar l’abandó i la mort. En altres parts del món, a més, hi ha una falsa creença, molt arrelada en algunes cultures locals, que genera hostilitat respecte als ancians, acusats de recórrer a la bruixeria per treure energies vitals als joves; de manera que, en cas que una mort prematura, una malaltia o una sort adversa afecti un jove, la culpa recau sobre algun ancià. Aquesta mentalitat s’ha de combatre i erradicar. És un dels prejudicis infundats, dels quals la fe cristiana ens ha alliberat, que alimenta persistents conflictes generacionals entre joves i ancians.

Si ho pensem bé, aquesta acusació dirigida als més grans de “robar el futur als joves” és molt present avui a tot arreu. Aquesta també es troba, sota altres formes, a les societats més avançades i modernes. Per exemple, avui dia està molt estesa la creença que els ancians fan pesar sobre els joves el cost de l’assistència que ells requereixen, i així treuen recursos al desenvolupament del país i, per tant, als joves. És una percepció distorsionada de la realitat. És com si la supervivència dels ancians posés en perill la dels joves. Com si per afavorir els joves fos necessari descuidar la gent gran o, fins i tot, eliminar-los. La contraposició entre les generacions és un engany i un fruit enverinat de la cultura de la confrontació. Posar els joves en contra dels ancians és una manipulació inacceptable; «està en joc la unitat de les edats de la vida, és a dir, el punt de referència real per a la comprensió i l’estima de la vida humana en la seva totalitat» (Catequesi 23 febrer 2022).

El salm esmentat anteriorment —en què se suplica no ser abandonats a la vellesa— parla d’una conspiració que cenyeix la vida dels ancians. Semblen paraules excessives, però comprensibles si es considera que la solitud i el descart de la gent gran no són casuals ni inevitables, són més aviat fruit de decisions —polítiques, econòmiques, socials i personals— que no reconeixen la dignitat infinita de tota persona «més allà de tota circumstància i en qualsevol estat o situació en què es trobi» (Decl. Dignitas infinita, 1). Això passa quan es perd el valor de cadascú i les persones es converteixen en una mera càrrega onerosa, en alguns casos massa elevada. El pitjor és que, sovint, els mateixos ancians acaben per sotmetre’s a aquesta mentalitat i arriben a considerar-se com un pes, desitjant ser els primers a fer-se de banda.

D’altra banda, avui són moltes les dones i els homes que busquen la pròpia realització personal portant una existència el més autònoma i deslligada dels altres que sigui possible. Les pertinences comunes estan en crisi i se n’afirmen les individualitats; el passatge del “nosaltres” al “jo” es mostra com un dels signes més evidents del nostre temps. La família, que és la primera i la més radical oposició a la idea que ens podem salvar sols, és una de les víctimes d’aquesta cultura individualista. Però quan s’envelleix, a mesura que les forces disminueixen, el miratge de l’individualisme, la il·lusió de no necessitar ningú i de poder viure sense vincles es revela tal com és: un es troba en canvi tenint necessitat de tot, però ja sol, sense cap ajuda, sense tenir algú amb qui poder comptar. És un trist descobriment que molts fan quan ja és massa tard.

La solitud i el descart han esdevingut elements recurrents en el context en què estem immersos. Aquests tenen múltiples arrels: en alguns casos són el fruit d’una exclusió programada, una mena de trist “complot social”; en altres casos, es tracta lamentablement d’una decisió pròpia. Altres vegades també se’ls pateix fingint que es tracti d’una elecció autònoma. Estem perdent cada cop més «el sabor de la fraternitat» (Carta enc. Fratelli tutti, 33) i fins i tot ens costa imaginar alguna cosa diferent.

En molts ancians podem advertir aquest sentiment de resignació de què parla el llibre de Rut, quan relata que l’anciana Noemí —després de la mort del marit i dels fills— va convidar les seves nores, Orpá i Rut, a tornar als seus països de origen i a casa seva (cf. Rut 1,8). Noemí —com tants ancians d’avui— tem quedar-se sola, però no aconsegueix imaginar res diferent. Com a vídua, és conscient de valer poc davant la societat i està convençuda de ser un pes per a aquests dos joves que, al contrari, tenen tota la vida per davant. Per això pensa que sigui millor fer-se de banda i ella mateixa convida les joves nores a deixar-la i a construir el seu futur en altres llocs (cf. Rut 1,11-13). Les seves paraules són un concentrat de convencions socials i religioses que semblen immutables i que marquen el destí.

El relat bíblic ens presenta en aquest moment dues opinions diferents davant de la invitació de Rut i, per tant, davant de la vellesa. Una de les dues nores, Orpá, que té afecte a Noemí, amb un gest afectuós la besa, però accepta el que ella també creu que és l’única solució possible i segueix el seu camí. Rut, en canvi, no se separa de Noemí i li dirigeix ​​paraules sorprenents: «No insisteixis que t’abandoni» (Rut 1,16). No té por de desafiar els costums i l’opinió comuna, sent que aquesta dona gran la necessita i, amb valentia, roman al seu costat, donant inici a una nova travessia per a totes dues. A tots nosaltres —acostumats a la idea que la solitud és un destí inevitable— Rut ens ensenya que a la súplica “no m’abandonis!” és possible respondre “no t’abandonaré!”. No dubta a trastocar allò que sembla una realitat immutable, viure sols no pot ser l’única alternativa! No és casualitat que Rut —la que es va quedar acompanyant la noia Noemí— sigui un avantpassat del Messies (cf. Mt 1,5), de Jesús, l’Emanuel, Aquell que és “Déu amb nosaltres”, Aquell que porta la proximitat i la proximitat de Déu a tots els homes, de totes les condicions i de totes les edats.

La llibertat i la valentia de Rut ens conviden a fer un camí nou. Seguim els seus passos, fem el viatge amb aquesta jove dona estrangera i la noia Noemí, no tinguem por de canviar els nostres costums i d’imaginar un futur diferent per als nostres avis. El nostre agraïment s’adreça a totes aquelles persones que, tot i molts sacrificis, han seguit efectivament l’exemple de Rut i s’estan ocupant d’un ancià, o senzillament mostren cada dia la seva proximitat a parents o coneguts que no tenen ningú. Rut va triar estar a prop de Noemí i va ser beneïda amb un matrimoni feliç, una descendència i una terra. Això val sempre i per a tots: estant a prop dels ancians, reconeixent el paper insubstituïble que aquests tenen a la família, a la societat i a l’Església, també nosaltres rebrem molts dons, moltes gràcies, moltes benediccions.

En aquesta IV Jornada Mundial dedicada a ells, no deixem de mostrar la nostra tendresa als avis i als grans de les nostres famílies, visitem els que estan desanimats o que ja no esperen que un futur diferent sigui possible. A l’actitud egoista que porta al descart i a la soledat contraposem el cor obert i la cara alegre de qui té la valentia de dir “no t’abandonaré!” i d’emprendre un camí diferent.

A tots vosaltres, estimats avis i grans, i a tots els que us acompanyen, arribi la meva benedicció juntament amb la meva pregària. També a vosaltres us demano, si us plau, que no us oblideu de pregar per mi.

Roma, Sant Joan del Laterà, 25 d’abril de 2024

Nota. La foto del temple és l’Eglésia de Santa Anna a Jerusalem.

Comunicació Montalegre

Celebrem la festa de la patrona de l’Església de Santa Maria de Montalegre el dia que l’Església commemora la Visitació de la Mare de Déu, que sempre coincideix amb el dia 31 de maig i amb les confirmacions dels joves i alguns adults que s’han preparat per rebre el sagrament de l’Esperit Sant. El vigent 2024 es tractava de vint-i-quatre confirmants, la majoria eren de Montalegre, Terral i Braval. En aquesta celebració també van fer la primera comunió tres joves.

La cerimònia es va iniciar a les set de tarda, prèviament el rector havia rebut el Cardenal arquebisbe de Barcelona, ​​Joan Josep Omella, el qual anava acompanyat del seu secretari Mn. Marc Labori. Es van aturar a la Capella del Santíssim, i a continuació van passar a la sagristia. Allí el Cardenal va saludar diversos col·laboradors de Montalegre, molt especialment el Sr. Pep Masabeu del qual s’han publicat en mitjans digitals de les darreres setmanes diverses entrevistes sobre els bons mètodes d’estudi, treball i inserció social que es desenvolupen a Braval des de fa més de 25 anys, amb boníssims resultats als seus projectes. Mn. Bombardó, com a mestre de cerimònies, abans dels ritus inicials, va animar els confirmants que es preparessin per rebre l’Esperit Sant.

La litúrgia de la Paraula i l’homilia del Cardenal

Les lectures del dia es referien a la Verge Santíssima, i les va llegir una de les catequistes. La primera lectura de Sofonies 3,14-18: Alegra’t, filla de Sion. El salm d’Isaïes 12: Què gran és enmig teu el Sant d’Israel. I el sant Evangeli de sant Lluc 1,39-56: En aquells dies, es va aixecar Maria i se’n va anar amb promptitud a la regió muntanyosa, a una ciutat de Judà; va entrar a casa de Zacaries i va saludar Isabel.

Va prendre la paraula el mestre de cerimònies i va explicar la preparació que havien rebut els confirmants per a aquest acte, per mitjà de les catequesis, l’estudi i la freqüència dels sagraments, així com fent obres de misericòrdia, per la qual cosa han rebut la formació adequada. Va dir el nom de cadascun d’ells i acudint a la crida es van posar en peus.

Tot seguit, el Cardenal Omella va pronunciar una homilia molt bonica dedicada a la Verge Santíssima i a la santedat dels confirmants. En primer lloc, els va donar l’enhorabona per la decisió que havien pres. Es va referir que la Verge Santíssima va visitar la seva cosina Elisabeth i ara a nosaltres ens visita també en aquesta església. Va recordar les aparicions de la Verge a Fàtima en les què va anar a visitar uns joves nens Francisco, Jacinta i Lucía. A ells els va demanar sacrificis i que resessin el sant rosari. L’Església té per Mare Maria i la Humanitat ha guanyat una Mare. També se li va aparèixer a Diego a Guadalupe de Mèxic i al llenç que ell portava es va quedar per sempre gravada la imatge de la Verge i als ulls hi ha ell, Diego, i moltíssima gent, que som nosaltres.

Maria no s’oblida de nosaltres. No deixeu de resar, fer pregària i sacrificis i pregar per la pau, especialment el sant rosari. I en la contrarietat i temptació, el parenostre i l’avemaria, Déu no agafa ningú a traïció. També es va referir a la primera manifestació de la divinitat de Jesús que va ser precedida de la intervenció de Maria, a les Noces de Canà, dient als que servien Feu el que ell us digui.

Siguem apòstols fent el bé, anant a missa i dient qui és Jesucrist. Va recordar el beat Carlos Acutis, un jove que va morir per una malaltia greu als 15 anys, era un home normal, feia esport, anava en patinet i es divertia com vosaltres, i en xarxes socials parlava de Jesucrist, la Verge, un apòstol que properament serà declarat sant. Demanem la força de l’Esperit Sant i que la Mare de Déu ens ajudi a ser sants.

Les Confirmacions

Abans de rebre els confirmants el Sagrament de la Confirmació, se’ns va convidar a renovar les promeses del Baptisme. Tot seguit, es va invocar l’Esperit Sant: Senyor envia el teu esperit i la teva força perquè siguin sants. I després d’explicacions del mestre de cerimònies: Ser crismat amb la creu i els olis és ferment de santedat.

Cadascun dels confirmants, acompanyats dels seus padrins van anar apropant-se al presbiteri perquè el Cardenal Omella li imposés l’oli consagrat a la Missa Crismal que se celebra a la Setmana Santa, de cada any, alhora que el Cardenal Omella deia: Rep per aquest senyal el do de l’Esperit Sant, la pau sigui amb tu.

Les pregàries elevades a Déu Nostre Pare, van ser llegides pels ja confirmats. Un cop acabada la Litúrgia de la Paraula i les Confirmacions, s’inicià la Litúrgia de l’Eucaristia.

Petits detalls

Va ser una celebració molt joiosa i feliç per als protagonistes, però també per a tots els que hi érem, doncs participàvem d’una cosa irrepetible ja que el Sagrament de la Confirmació es rep només una vegada a la vida, i és l’ocasió propícia perquè també demanem la intervenció de l’Esperit Sant per a cadascun de nosaltres.

Hem d’agrair al Cor de Betlem de veus femenines i a l’organista Pere Mateu Xiberta la seva participació continuada a tota la celebració aglutinant amb les seves veus l’ambient de pregària i assossec.

Benaurada ets Verge Maria, que vas creure, perquè es complirà el que et va ser dit de part del Senyor

Isabel Hernández Esteban

Cada any a la primera setmana del mes maig, dedicat universalment a la Mare de Déu, l’Església de Santa Maria de Montalegre organitza una romeria al Santuari de Torreciudad, ubicat al Pirineu d’Osca. En aquesta ocasió la romeria es va organitzar per al primer dia de maig del 2024.

Es va seguir el programa establert. A les 7 de matí es van reunir tots els pelegrins a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona, majoritàriament del barri del Raval de Barcelona, relacionades amb les entitats de Terral, Braval i Montalegre. Vuitanta persones van omplir dos autocars, rumb a Torreciudad.

Van ser rebuts al punt d’acollida del santuari pel rector D. Ángel Lasheras. Tot seguit, els pelegrins van poder veure un vídeo de testimonis que s’havien encomanat a la Mare de Déu de Torreciudad, sent els seus relats molt emotius. Tot seguit van processionar amb la rèplica de la Mare de Déu de Santa Maria de Montalegre de Barcelona, la qual forma part de les imatges del Museu d’Imatges del Santuari, que també és visitable pels pelegrins. La processó va finalitzar quan la imatge de la Verge es va dipositar al peu del presbiteri.

Un cop a l’interior del temple els pelegrins van poder visualitzar el Video-maping del retaule d’alabastre que és sempre una gran catequesi, la capella del Crist Viu o fer un petó al medalló de la Verge. Alhora, els fidels van poder anar confessar-se, un moment molt apropiat per posar-se en pau amb Déu, com així va ser per a moltes persones. La celebració de la santa missa va culminar aquell matí ple d’emocions i gràcies rebudes.

El dinar es va fer amb els propis avituallaments en un local del santuari. Abans del prec del sant rosari dins el temple, va haver-hi temps lliure per passejar pel nou sender del Via Crucis, o pel camí que porta a l’ermita de la Mare de Déu de Torreciudad.

No va ploure! Tot i certes previsions i un trajecte llarg com és anar de Barcelona fins al santuari, i tornar a l’inici de la trobada. Tant en anar com en tornar es van resar els rosaris per completar la romeria, resant molt especialment pels més necessitats, en què van abundar les peticions, els agraïments i la humilitat en el perdó, no important a la nostra Mare comuna l’origen multicultural de tots els fidels.

Isabel Hernández Esteban

Fotos, Florentino Ysern

La frase de sant Josepmaria Escrivà CERCAR CRIST, TROBAR CRIST, ESTIMAR A CRIST ens anima en aquesta Setmana Santa 2024 a ficar-nos com un personatge més en la Passió de Nostre Senyor Jesucrist per culminar amb la Pasqua de Resurrecció.

La celebració del Diumenge de Rams és especial i única, no n’hi ha cap altra d’igual en la litúrgia de l’Església. Veiem com Jesús entra a Jerusalem, la gent l’aclamen, posen els seus vestits a terra perquè el seu pollí no passi per sobre de fang o altres coses, escombraries o excrements dels animals, sinó que entri a la ciutat santa com un rei, aclamat amb crits de joia.

El poble coneixia els seus miracles i havien sentit les Paraules de Vida. Tot i això, Jesús ja sabia que en pocs dies seria clavat a la Creu segons ho havien anunciat els profetes. Al cap de tres dies ressuscitarà tal com Ell mateix havia predit. El celebrant llegeix textos, salms, l’Evangeli i després, els fidels també aclamem amb cants, movem els palmells, palmons, els rams de llorer i herbes aromàtiques i el celebrant els beneeix, també ens beneeix a nosaltres amb molta alegria i aigua beneïda.

Segueix una processó amb més cants i els fidels entrem ja al temple i continua la santa missa amb més lectures i salms cantats. Tot seguit, es proclama l’Evangeli que és tota la Passió de Nostre Senyor Jesucrist que acaba amb la Resurrecció. Amb tota mena de detalls, els evangelistes relaten els fets ignominiosos de la Creu. Aquest any 2024, que és l’Any Litúrgic B, es llegeix la Passió segons sant Marc.

Al llarg de la Setmana Santa s’aprofundeix en el lliurament de Jesús en fer la voluntat de Déu fins a l’extrem, ja que, sent Déu, es deixa crucificar per aquest poble de cor dur, sord i oblidadís que ja no recorda els grans béns que Jesús ha fet per ells.

Però més que mai, recordem que la Creu de Crist no és un fracàs: La Creu és la culminació de la seva divinitat i amb la Resurrecció demostra la Glòria.

Isabel Hernández Esteban

Una de les set obres espirituals de misericòrdia ens convida a pregar pels vius i pels difunts. La santa Missa és la renovació del sant sacrifici de Crist a la Creu, on Jesús va donar per Amor la seva vida per cadascú de nosaltres.

Encarregar una missa és la millor forma que tenim de resar per qui estimem i hem estimat, ja que la missa és oració i amor. L’Eucaristia és l’acte d’Amor més sublim i sant que es celebra tots els dies a la terra.

Oferir la santa missa per algun motiu o persona, és una bonica tradició molt antiga. Són moltes les raons per les quals es pot oferir una missa. Des de sol·licitar una gràcia particular, demanar per la salut d’un malalt, donar gràcies per la intercessió d’un beat o sant i, per descomptat, pel descans en pau d’un ésser estimat.

Com be ens ensenya l’Església, quan algun mort, Malgrat que aquest pot deixar la seva vida terrenal en l’estat d’amistat amb Déu, podria donar-se la situació de que no es trobés completament santificat.

Els catòlics creiem convençuts que la missa té efectes de reparació.

En nombroses ocasions aquesta és la raó que anima al donant a oferir la missa, ajudar a aquella ànima a sortir del purgatori, alliberar-la de les seves penes i així poder gaudir com més aviat millor de la Glòria eterna.

Com va deixar per escrit el sant cura d’Ars, Mn. Joan Maria Vianney: La santa missa té un valor infinit, alegra a tota la cort celestial, alleugera a totes les ànimes més oblidades del purgatori, porta sobre tots nosaltres tota classe de benediccions i, per sobre de tot, dona glòria a Déu.

Encarregar una missa és, sens dubte, el regal més bonic que podem fer! Quan el sacerdot celebra la Eucaristia allí estem tots els assistents en nom de tot el poble de Déu, i suposa un veritable consol per a qui ha encarregat aquella missa, saber que són molts els qui s’uneixen a aquella pregària.

Per acabar, recordem que en el cas de voler encarregar una missa o un conjunt de misses per una intenció, podeu:

Trucar a Secretaria de dilluns a divendres al telèfon 933014347.

Enviar correu electrònic: secretariamontalegre@gmail.com .

Demanar en la Sagristia directament.

Comunicació Montalegre

Un nou equip de col·laboradores s’ha incorporat a la pastoral de l’Església de Santa Maria de Montalegre amb molt d’entusiasme. La seva tasca principal és divulgativa i formativa. Amb aquesta finalitat, han preparat un calendari molt interessant de xerrades sobre temes relacionats amb la FAMÍLIA i el MATRIMONI, que, com sabem, tenen moltíssimes facetes que es poden desenvolupar, econòmica, domèstica, jurídica, eclesiàstica, doctrinal, etc.

Les xerrades estan previstes per dissabte a la tarda, un cop al mes, a la sala d’actes de Montalegre.

Igualment, han creat un compte a la xarxa social Instagram, des del qual es difonen els esdeveniments. Serà un bon instrument per conèixer aquestes activitats i informar els nostres seguidors i amics: @iglesiademontalegre.

Comunicació Montalegre

Un extracte de l’Evangeli de l’Evangelista sant Lluc, 2, 16-18, quan es va produir l’Epifania del Senyor, el dia que l’Església celebra la visita dels Reis Mags al portal de Betlem, relata el següent:

Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria, Josep i l’Infant ajagut a la menjadora. En veure-ho, van saber allò que els havien dit sobre aquest nen; i tots els qui ho sentiren quedaven meravellats d’allò que els contaven els pastors.

D’aquesta manera, nosaltres ens hem sorprès la nit de Nadal passada i avui mateix pel Nadal, la Nativitat del Senyor. Per això volem compartir amb tots els nostres lectors i seguidors aquest gran esdeveniment, desitjant-los de tot cor Un Bon Nadal i que el Nen Jesús ens porti la pau interior i la pau al món.

 Isabel Hernández Esteban

El dilluns dia 2 d’octubre del 2023 celebrem a l’Església de Santa Maria de Montalegre el 95è aniversari de l’Opus Dei amb dues activitats informatives sobre l’Obra. A les 19h es va celebrar la santa missa.

A cinc anys vista de complir-se el centenari de l’Obra i el desig del Sant Pare Francesc que reforcem el carisma i l’esperit de l’Opus Dei, preparem per una banda la xerrada sobre Què és ser Cooperador de l’Opus Dei, i de l’altra Les consideracions meditades del Carisma i l’Esperit de l’Obra.

Ser cooperador de l’Opus Dei

La xerrada es va fer a la sala d’actes. La que subscriu recolzant-se en els continguts del lloc web oficial de l’Obra, opusdei.org, i en el llibre Historia del Opus Dei, de l’editorial Rialp, recentment publicat, els autors del qual són José Luis González Gullón i John F. Coverdale va explicar mitjançant una presentació digital que els Cooperadors de l’Obra són un tresor, són missatgers dels ensenyaments de Sant Josepmaria i que gràcies a la seva pregària, treball voluntari i aportacions econòmiques fan possible que es desenvolupin al món més de 300 entitats socials , sanitàries, educatives des de col·legis a universitats, i de culte. Va considerar citar la definició que, com a tal, enquadra tots els cooperadors i cooperadores del món, on està estès l’Opus Dei:

Els cooperadors són persones de totes les races, cultures i religions; catòlics i no catòlics, cristians o no, i també no creients, que amb els fidels de la Prelatura i altres ciutadans promouen nombroses iniciatives de caràcter formatiu i social.

Els cooperadors catòlics també aprecien el sentit espiritual i apostòlic d’aquestes activitats, al servei de Déu, de l’Església i de totes les ànimes. Entre ells, s’hi compten, no només fidels laics, sinó clergues de moltes diòcesis del món sencer i comunitats religioses, que col·laboren amb la seva pregària.

Es va referir, entre altres entitats, a Terral, Braval, Acció Social Montalegre, Fundació Raval Solidari, Fundació Planas i Casals, Fundació Montblanc, Harambee, Projecte Kamalini, Saxum, citant a més a més llocs de culte, col·legis i universitats.

Al final de la xerrada, la que subscriu va explicar que per ser cooperador s’ha de conèixer aquesta informació, demanar-li a un membre de l’Obra que l’inscrigui mitjançant una fitxa amb les dades personals, i una vegada valorada la proposta presentada al Vicari regional, aquest ho nomenarà com a Cooperador o Cooperadora.

Consideracions sobre el Carisma i l’Esperit de l’Opus Dei

Tot seguit, el rector de Montalegre, Mn. Xavier Argelich a la nau central, dret i al faristol de les pregàries, va exposar les consideracions següents:

El 2 d’octubre del 1928, un jove sacerdot, a Madrid fent uns dies d’exercicis espirituals, entre plàtica i plàtica, ordenant els papers que contenien les inspiracions rebudes en la seva pregària personal durant els anys anteriors, Josepmaria Escrivà va veure l’Opus Dei com una llum a la seva ment. No va ser fruit d’un raonament humà, com a conseqüència d’una tasca pastoral amb joves o altres persones, ni fruit d’una planificació d’un projecte, va veure l’Opus Dei projectat en el futur. El va rebre com una gràcia concreta, un do, com diríem avui un Carisma.

El Carisma sobresurt a les gràcies habituals que Déu concedeix, diferent de la gràcia santificant que atorguen els sagraments. És una gràcia especial per dur a terme una missió concreta: DONCS TOTS ESTEM CRIDATS A LA SANTEDAT.

L’Esperit de l’Opus Dei està fonamentat en la Filiació divina, som fills i filles de Déu. Les característiques es desenvolupen en el treball ordinari de cadascú, que sigui digne, en la vida quotidiana, molt semblant a la dels primers cristians, que la van iniciar amb el Baptisme. Sempre seculars, sempre laics ja que la secularitat és una nota significativa, no es tracta d’una ordre religiosa en què resa Ora et labora, cosa que també fem, però els membres de l’Opus Dei estem al mig del món, no en un convent o monestir. La llibertat és un element important de la vida quotidiana, cadascú és lliure de prendre les seves decisions i ser-ne responsable. I com a tots els cristians en Crist, unitat de vida, no només dins dels temples, sinó fora d’ells, a casa, en família, a la feina, a la malaltia, en tot moment, sota el mantell de la Verge Maria , aquí el de la Verge de Montalegre.

La Santa Missa

Van acudir un bon nombre de fidels, no només les persones que havien assistit a les activitats ja esmentades, sinó que s’hi van anar incorporant més persones ja que el 95è aniversari de l’Obra bé s’ho mereixia, a més de celebrar-se a l’Església Universal el dia dels Sants Àngels Custodis.

El rector en la seva homilia ens va dir que Hauríem de donar gràcies a Déu per aquest àngel custodi que cadascú de nosaltres tenim i que ens ajudi a mantenir aquesta alegria pròpia del cristià per saber-se fill i filla de Déu.

Així mateix, donar gràcies per fer veure sant Josepmaria l’Opus Dei, i que sapiguem portar el nostre camí de santedat cap a Déu que és el més bell que podem descobrir a la nostra vida.

Les veus masculines i la música de l’orgue romàntic de Montalegre interpretat per Josep Masabeu, van imprimir caràcter a la cerimònia. I com és habitual en aquestes celebracions, van col·laborar en la litúrgia de la Paraula Ángel Gómez Sala i la que subscriu.

Isabel Hernández Esteban

fotos de la cerimònia Gómez-Sala