Crònica d’Ignacio Sols
Ignacio Sols, catedràtic honorífic de la facultat de matemàtiques de la Universitat Complutense de Madrid, va ser convidat a tractar del cas Galileu al saló d’actes de l’Església de Santa Maria de Montalegre, dins del cicle d’activitats culturals mensuals que hi té lloc, obert a tots els públics. Va ser en ocasió de la recent publicació a l’editorial Digital Reasons del seu llibre “El proceso a Galileo a través dels seus textos. De missatger del cel a nàufrag de les marees”, una interessant reconstrucció del cas a partir de cartes i documents originals que constitueixen la part principal del llibre.
A la part central de la seva conferència el professor Sols va recordar la història: El moviment de la Terra i quietud del sol, contraris al sistema astronòmic en ús en què Ptolemeu posa la Terra al centre del cel i el sol en moviment, va ser proposat per Nicolás Copérnico, canonge de la catedral catòlica de Frauenburg, amb un pròleg dedicat al Papa Paulo III, per haver rebut, a través del seu amic el bisbe Tiedeman Giese i el cardenal Schönberg, l’encàrrec d’establir les bases astronòmiques per a la reforma del calendari julià, tal com havia demanat el cinquè Concili de Laterà. Aquest sistema va ser acceptat primer al món catòlic, després al protestant, i amb aquesta base l’astrònom jesuïta Christopher Clavius el 1582 va dur a terme la reforma a l’actual calendari gregorià.
Aquesta situació d’harmonia es va trencar quan els professors laics que ensenyaven astronomia a la universitat van veure desprestigiats per l’opuscle “El missatger del Cel” on Galileu deia el que es veia al telescopi acabat de trobar: la lluna no és perfectament esfèrica, quelcom contrari a allò que ells ensenyaven per raons purament filosòfiques, en realitat d’un origen pagà i panteista que entenia els astres com a divinitats que havien de ser perfectes. L’estratègia de la lliga antigalileista serà enfrontar Galileu amb l’Església, per on el veuen més feble: per una manifestació menor al final del llibre en què es mostra copernicà, presentant-la com a contrària a passatges bíblics en què es parla del moviment del sol .
No aconsegueixen que l’Església condemni les obres de Galileu, però sí que aconsegueixen, el 1616, que prohibeixi l’obra de Copèrnic fins que siguin corregits certs passatges en què es parla del moviment de la terra de manera absoluta, havent-se de parlar com a hipòtesi, tal com es creia que ho havia fet el mateix Copèrnic, a causa d’un desgraciat pròleg imposat a la seva obra pel teòleg luterà Andreas Osiander. El cardenal Belarmino havia escrit que calia tractar del moviment terraqüi i quietud del sol com una hipòtesi per mantenir la fidelitat literal a la bíblia, mentre no es trobés una demostració científica del moviment de la terra i quietud del sol, i aquest va ser comissionat per donar a conèixer a Galileu el tenor de la prohibició.
El problema és que Galileu va creure haver trobat la demostració del moviment de la terra en el moviment de l’aigua que anomenem marees, i es va atrevir a defensar com a absoluta una teoria copernicana que només estava permesa com a hipòtesi. Això va fer en un diàleg sobre el sistema de Ptolemeu i el sistema copernicà en què, sota l’aparença de posar tots dos sistemes en peus d’igualtat, clarament defensava el sistema encara prohibit. Pitjor va ser la cosa quan, cridat a declarar per la seva desobediència, va mantenir que era en realitat ptolemaic i que havia posat més èmfasi a defensar el sistema contrari per mostrar l’habilitat del polemista que defensa l’opinió contrària. Per la sospita d’insinceritat que va suscitar aquesta declaració, va ser obligat a declarar sota jurament que no era copernicà, la famosa abjuració de Galileu. I va ser castigat per aquesta sospita de desobediència, a ser reclòs la resta de la seva vida a la seva pròpia vila d’Arcetri, on va poder redactar les seves troballes juvenils inèdites, per les quals mereix el títol de pare de la ciència experimental.
A la part final, el professor Sols va veure la causalitat del cas en què Galileu havia trobat una demostració del moviment terraqüi -les marees- per la qual no va poder obeir, i l’Església va poder cometre la topada de condemnar un home per un tema científic perquè rebia del món científic la falsedat d’aquesta prova, contràriament al que va passar un segle més tard, quan es va trobar la prova veritable -Bradley, 1728, aberració de la llum- i llavors va permetre i fins i tot va promoure la publicació de l’obra completa de Galileu.
També va assenyalar el professor Sols que l’error de l’Església va ser més gran del que se sol dir, i encara més gran del que recentment l’Església ha reconegut i demanat perdó, ja que no va permetre tractar del moviment de la terra com una hipòtesi física en el sentit que ara té la paraula, com una cosa real però encara no demostrada, sinó només en el feble sentit que aleshores tenia aquesta paraula: com una hipòtesi matemàtica per facilitar els càlculs. I la raó és que hi havia llavors matemàtica i filosofia-teologia, però la física encara no havia començat el seu camí en la posterior obra de Newton.
En compensació, el professor va assenyalar que no es va tractar d’un cas típic, com sovint es presenta, sinó cas únic, propi d’aquesta situació inicial, ja que en el cas de Miguel Servet es va tractar de l’Església calvinista i no per la seva teoria científica sinó per la seva teoria teològica; i en el molt lamentable cas de Giordano Bruno, no es tractava d’un científic -la seva afirmació dels molts mons és filosòfica i mantinguda abans pel cardenal Nicolás de Cusa-, sinó d’un panteista que negava la possibilitat de la mateixa ciència, ja que els astres no poden obeir lleis.
Comunicació Montalegre
