No resulta gaire difícil entendre que –com ha afirmat tantes vegades el Magisteri de l’Església– «els pares són els primers i principals educadors dels seus fills». És un dret-deure que té la seva arrel a la llei natural i, per això, tots comprenen, encara que en algun cas sigui només d’una manera intuïtiva, que hi ha una continuïtat necessària entre la transmissió de la vida humana i la responsabilitat educadora.
Produeix un rebuig espontani pensar que els pares es poguessin desentendre dels seus fills una vegada que els han portat al món, o que la seva funció es podria limitar a atendre les necessitats físiques dels fills, despreocupant-se de les intel·lectuals, morals i afectives. L’arrel d’aquest rebuig natural és que la raó humana entén que l’àmbit primari per acollir i desenvolupar la vida de l’home és la comunitat conjugal i familiar.
En el designi diví, la família, «és una comunió de persones, reflex i imatge de la comunió del Pare i del Fill a l’Esperit Sant. La seva activitat procreadora i educativa és un reflex de l’obra creadora de Déu». La transmissió de la vida és un misteri que suposa la cooperació dels pares amb el Creador per portar a l’existència un nou ésser humà, imatge de Déu i cridat a viure com a fill seu. I l´educació participa plenament d´aquest misteri. Aquest és el motiu de fons pel qual l’Església ha afirmat sempre que «per la seva pròpia naturalesa, la institució mateixa del matrimoni i l’amor conjugal estan ordenats a la procreació i a l’educació de la prole i amb elles són coronats com la seva culminació»
Pertany a l’essència del matrimoni l’obertura a la vida, que no es redueix a la procreació sola dels fills, sinó que inclou l’obligació d’ajudar-los a viure una vida plenament humana i en relació amb Déu. A exemple de la Sagrada Família, els pares són cooperadors de la providència amorosa de Déu per dirigir la maduresa a la persona que se’ls ha confiat, acompanyant i afavorint, des de la infància fins a l’edat adulta, el seu creixement en saviesa, en edat i en gràcia, davant Déu i davant dels homes.
Mn. Xavier Argelich