La celebració es va iniciar amb la creu processional i vuit escolans, seguits pels sacerdots celebrants i el mestre de cerimònies processionant per la nau central des del fons fins al presbiteri, rebent-los els fidels cantant. Es tractava del memorial de quan el Senyor va instituir els sagraments del sacerdoci i de l’eucaristia, i el nou manament de la caritat. A l’antífona d’entrada es diu Nosaltres hem de gloriar-nos a la creu del nostre Senyor Jesucrist: en ell hi ha la nostra salvació, vida i resurrecció, per ell hem estat salvats i lliberats.
Era el dijous 17 d’abril del 2025, a les cinc de la tarda. El temple de Montalegre estava al complet, fins i tot amb alguns fidels a la grada principal. Teníem al davant una celebració d’una hora i quart plena de goig i encens.
Aquesta vegada, va proclamar l’evangeli i va predicar l’homilia Mn. Mallol: El Tridu Pascual són tres dies que formen una unitat. Es fa present la Paraula de Déu. La primera lectura de l’Èxode era una visió històrica de l’alliberament i la sortida dels israelites d’Egipte, un esdeveniment que avui se segueix celebrant. La segona lectura correspon a la primera carta de sant Pau als Corintis en què descriu la institució de l’Eucaristia, text que es considera dels més antics que refereix aquest fet succeït el dijous sant. I l’evangeli de sant Joan que descriu els fets esdevinguts al darrer Sopar del Senyor, especialment el rentat dels peus de Jesús als seus deixebles. L’Eucaristia és l’Amor de Déu per nosaltres, ens dóna dos dons, dos encàrrecs: viure l’eucaristia i el manament de la caritat. És Jesús que es fa cos amb carn i sang a l’eucaristia, per això si ens oblidéssim de la caritat, l’eucaristia s’esvairia. Mn. Mallol recorda que moltes persones, sense ser obligatori, senten la necessitat de participar de l’eucaristia diàriament, fa que ens tornem més disponibles per als altres vivint la caritat en comprendre, escoltar, parlar sense ferir i ajudant amb alegria. Allí hi ha el Senyor en el comportament cristià ja que la caritat és un do de Déu. Agraïm a Déu aquests dons i estiguem al costat de Maria, de qui l’evangeli no diu on era en aquell sopar, però sí que va estar al peu de la creu de nostre Senyor Jesucrist.
Lavatori dels peus
No sempre és possible fer l’experiència del rentat dels peus per part del celebrant, però, aquell dia es va poder fer gràcies a la presencia del nombrós grup d’escolans. Mn. Xavier Argelich es va retirar la casulla i l’estola i va anar rentant els peus un a un dels vuit joves que van assistir-hi, els quals es van mantenir asseguts mentre el celebrant s’inclinava i amb l’ajuda del mestre de cerimònies abocava l’aigua de la gerra als peus de cada jove, que queia al gibrell.
Segueix la santa missa
Immediatament després del lavatori dels peus el sacerdot es renta i s’asseca les mans, torna a posar-se la casulla i va a la seu des d’on dirigeix l’oració universal. Els escolans, secs els peus i calçats, llegeixen les pregàries. En aquesta missa no es diu Credo. A continuació, se segueix la missa pels seus cànons habituals.
Un cop acabada la celebració, des del presbiteri s’inicia la processó amb els escolans, la creu processional i els preveres cap a la capella del Santíssim, amb el cant del Pange Lingua. Allí es guardarà la Reserva al Sagrari i el rector conservarà la clau en el seu poder fins l’endemà, i així poder distribuir la comunió entre els celebrants i els fidels a l’Ofici del Divendres Sant.
Detalls finals
Concelebraren amb el rector, Mn. Tusquelles, Mn. Mallol, Mn. Peris i Mn. Barceló. Va exercir de mestre de cerimònies Mn. Orfila. A més, hi havia dos sacerdots confessant. En tot moment, la soprano Rosa Parellada va cantar i va dirigir els cants de la Coral Montalegre amb l’organista Pere Xiberta.
Tractant-se d’una celebració tan important i plena de glòria a Déu, les vestidures dels sacerdots eren de color blanc, i hi va haver flors a l’altar. Així mateix, el monument per a la pregària davant del sagrari on es conservaria la Reserva per a l’endemà estava guarnit amb moltes més flors, rams de llorer i palmons beneïts al Diumenge de Rams.
Isabel Hernández Esteban
