Crònica tramesa per Daniel Arasa, periodista.
Emili Boronat, professor de la Facultat d’Humanitats i Comunicació de la Universitat Abat Oliba CEU, va pronunciar a la Sala d’Actes de la Montalegre la conferència titulada Fe i Raó en el Cristianisme i l’Islam. Va abundar sobretot pel que fa a l’Islam.
A la presentació del ponent, Daniel Arasa, president de la Plataforma per la Família, va fer referència al desig de l’ésser humà de conèixer la veritat, en tots els aspectes. Molts coneixements deriven de l’observació i, en general, les fonts del coneixement són la raó i la fe. No hi ha contradicció entre elles perquè totes dues han estat creades per Déu i estan encaminades a la recerca de la veritat des de punts de vista diferents i complementaris. Va assenyalar que, sense la fe, la raó i la ciència no arriben a conèixer el sentit últim de moltes coses, mentre que la fe sense la raó pot portar al fanatisme.
El professor Boronat. Entre moltes altres idees, va exposar les següents:
Islam
Mahoma (que va morir l’any 632 de l’era cristiana) mai no va voler que es recollissin per escrit els seus ensenyaments. Això no es va fer fins al tercer successor, uns 30 anys més tard. Es va recórrer a set memorions (persones que recordaven molt d’aquests ensenyaments) i es va procedir a la destrucció de la resta d’aportacions.
L’Alcorà no és “revelat”, sinó literalment “descendit” del Cel. Segons alguna tradició islàmica això es va produir en bloc, en el que van anomenar “Nit del destí”.
No hi ha saviesa ni abans ni després de l’Alcorà. Aquest no és una creació de Mahoma, sinó una retransmissió material a través de l’arcàngel Gabriel.
L’Alcorà no s’interpreta sinó que es considera naturalesa divina. No és interpretable ni es pot revisar en funció del reconeixement d’èpoques històriques. Interpretar-ho de la manera que sigui és profanar el que és diví, és blasfèmia. Per això no hi ha cap revisió crítica.
La revelació alcorànica és dogma fonamental.
A l’Islam hi ha una profunda compenetració de components polítics, socials i morals.
L’Islam és una religió molt normativa. No ho practiquen tant com a vida privada, sinó com a ritual que dóna sentit de pertinença. Hi ha un sincronisme col·lectiu molt decisiu, com es pot veure (per exemple) a la celebració de Ramadà o al pelegrinatge a la Meca.
Per a l’Islam no existeix un ordre natural, sinó que allò natural és ser musulmà.
Per a l’Islam hi ha fe a Al·là i als seus ensenyaments, els quals cal acceptar amb submissió. No espai per a la raó.
Cristianisme
Al Cristianisme la revelació es fa a través de la història i té la seva plena culminació en Crist.
Déu (en el Cristianisme) inspira, revela, però deixa llibertat.
Déu (en el Cristianisme) és amor, i l’home és davant de l’abisme de la llibertat. Pot rebutjar-lo.
En el Cristianisme hi ha una relació entre allò natural i allò sobrenatural.
Actuar contra la raó va contra el voler de Déu, com va dir el papa Benet XVI en el discurs de Ratisbona.
Grècia va ensenyar a pensar, i Israel va tenir fe sense aportar una filosofia, però totes dues van servir per al Cristianisme.
Punt de trobada
El professor Emili Boronat considera que hi ha una diferència diametral entre les dues religions, i només hi pot haver punt de trobada si es parla de la naturalesa humana, veure quin lloc ocupa l’ésser humà al món ia la misericòrdia de Déu. Parlar-ne deixant clares quines són les posicions.
Per contra, Boronat va rebutjar el multiculturalisme, per considerar que l’únic que fa que es vagi renunciant a uns aspectes i altres, fins i tot fonamentals. “I ja es veu on han caigut les societats occidentals. Una mostra d’això és la recent aprovació de l’avortament com a dret pel Parlament europeu”, va afirmar, alhora que va posar en evidència que per a molts musulmans és escandalosa la manera de viure de gran part de la població d’Occident, que consideren una veritable depravació.
Comunicació Montalegre
