La crisi sanitària, laboral i social ocasionada pel covid-19 s’ha incrementat en aquestes últimes setmanes i les previsions dels entesos és que seguirà augmentant. Davant d’aquesta situació és fàcil desanimar-se, atabalar, paralitzar-se com a conseqüència de la incertesa o la inseguretat, provocant fins i tot una crisi espiritual més gran de la que ja estan patint un bon nombre de creients.
Però, la vida espiritual precisament és la que ens ajudarà de manera més efectiva a afrontar la crisi actual i superar-la, sinó sanitàriament, si en els altres aspectes. La fe i, per tant, la vida de pietat, més intensa per les circumstàncies, ens impulsen a viure el moment present esperançats. Amb una esperança ferma i segura que ens posa en moviment, ens estimula a buscar solucions concretes i eficaces davant les dificultats provocades per la pandèmia. Ens empeny a estar més a prop de Déu i dels altres, especialment dels més afectats. Ens porta a afrontar la malaltia i la mort dels nostres éssers estimats i dels nostres amics i coneguts amb la certesa que anem a la trobada de la Vida eterna, de la felicitat sense fi.
L’esperança cristiana és seguretat en la lluita, en el combat espiritual, és constància en l’esforç per ser millors, és saber que Déu ens donarà els mitjans per afrontar i superar les dificultats que se’ns presenten, és consciència que Déu ens governa comptant amb el nostre esforç, per això Conrear l’esperança vol dir enrobustir la voluntat (Solc, 780).
L’esperança és virtut teologal per la qual desitgem i esperem de Déu la vida eterna com la nostra felicitat, confiant en les promeses de Crist (Compendi CEE 387). Els cristians vivim d’esperança perquè portem l’ànima il·luminada amb un horitzó etern a què ens dirigim. No depèn de nosaltres, del nostre ànim, sinó de la vinguda de Crist a aquest món que amb el seu amor redemptor ens dóna vida i esperança.
Mn. Xavier Argelich
