La Casa de la Caritat es va crear el 1802, gràcies a la iniciativa ciutadana de Barcelona. Durant més de segle i mig molts nens, nenes, i persones discapacitades van tenir un lloc d’acollida per viure, alimentar-se i rebre l’educació suficient per a la seva inserció social i laboral. La seva ubicació va ser en els edificis que toquen amb l’església de Santa Maria de Montalegre i al Pati Manning. A l’any 1957, van ser traslladats a les Llars Mundet, també a Barcelona. Una de les persones que va viure a la Casa de la Caritat tota la seva infantessa i joventut va ser la senyora Maria Luisa Gimenez Zegrí.
Vaig tenir el plaer de parlar i, més encara, d’escoltar, a la senyora Maria Luisa el passat 18 de juny de 2014. Em va explicar la seva vida a la Casa de la Caritat, de la qual recorda amb tot detall moltes coses, molt boniques, molt íntimes, i de les que ella mateixa resumeix amb una expressió “Vaig ser molt feliç, molt feliç i no vull sentir parlar a ningú que critiqui les persones, monges i capellans, que amb tant amor ens van acollir … i si no ens donaven res més és perquè no tenien res més “.
¿Què va passar? ¿Per què vas entrar a la Casa de la Caritat?
– Vaig néixer a Barcelona, a la Maternitat, el 12 de desembre de 1945. La meva mare era prostituta, em va deixar amb els meus avis, i va marxar. En aquells anys el meu avi estava sense feina, no tenien res ni per menjar, per això em van portar aquí a l’any 1950. Tenia 5 anys, recordo com vaig pujar per les escales del Pati Manning plorant. Allà hi havia els despatxos, recordo que vaig plorar molt. No obstant això, de seguida, Sor Rosario em va acollir, era molt dolça, em vaig sentir molt estimada. Entre Sor Rosario i Sor Afunsina em van cuidar amb molt amor, i vaig ser molt feliç.
¿I no vas tornar a veure la teva família?
– Sí, els meus avis em venien a veure un cop al mes i el meu avi em regalava l’entrepà que ell anava a menjar-se el diumenge. I molts anys més tard la meva mare va tornar quan jo era una noia, vaig poder estar amb ella, i acompanyar-la fins al moment de la mort. Va morir a l’any 1987 de metàstasi de pulmó.
¿Com es deia la teva mare?
– Igual que jo, estic molt orgullosa de portar els cognoms dels meus avis. Quan va treballar el meu avi, em portaven un paquet amb galetes i altres coses, i jo les repartia a les nenes que no tenien a ningú.
Un dia normal, ¿com començava?
– No se a quina hora ens llevàvem perquè no teníem rellotge. Ens rentàvem, sobretot les dents, i fèiem el llit. L’esmorzar podia ser llet i pa, el que bonament podien donar-nos. Arriàvem la bandera espanyola, ho feia qui s’havia portat bé i cantàvem el Cara al Sol. Jo no la vaig pujar mai perquè era un trasto. Després pujàvem a classe. Quan sortíem al pati per anar a dinar, sempre sentia la ràdio de la cuidadora Isabel que a aquella hora cosia i tenia la ràdio connectada. Recordo perfectament la cançó del colacao Jo sóc aquell negrito …
En aquest instant Maria Luisa i jo cantaven juntes la cançó, jo estava tan imbuïda en la seva història 
que em vaig situar en la meva infantesa amb molta facilitat.
¿Te’n recordes de com es distribuïen les classes?
– Nens i nenes estàvem separats. Es repartia per edats, els trams de 5 a 7 anys, el primer grup; de 7 a 9 el segon; 9 a 11, el tercer, i després les més grans. Aquí vaig fer el batxillerat elemental fins als 14 anys, i després vaig fer el batxillerat superior a l’Institut Maragall. A continuació vaig estudiar Belles Arts, durant 3 anys a l’Escola Massana, al carrer Hospital, al Raval. Vaig rebre una bona educació amb les monges de la Casa de la Caritat, se que gràcies a elles vaig poder seguir estudiant.
¿A més d’estudiar, fèieu coses divertides?
– Per no tenir no teníem joguines, però fèiem activitats i en alguna ocasió ens donaven joguines.
¿Què feies?
– Els diumenges anàvem de passeig per la plaça de Catalunya amb les monges, amb sor Rosario i la professora de música dels cecs i dels sordmuts. Tinc molt bons records. Vaig aprendre l’idioma dels signes, ja que aquí hi havia nens i nenes cecs o sordmuts amb els que ningú volia jugar però jo sí que jugava amb elles.
Recordo que anàvem un cop l’any a casa d’un marquès o comte, no se qui era, que convidava als nens i nenes de la Casa de la Caritat a berenar, però no anàvem junts. Ens donaven gelats, menjar, i al marxar ens lliuraven a cadascuna una joguina. Jo triava sempre el parxís, doncs així podia jugar amb les meves companyes.
¿I on anàveu a berenar?
– No ho sé, no ho he sabut mai, ja que ens traslladaven en un camió de lona, i no es veia res. Anàvem cantant.
¿En quines altres activitats participabau?
– Quan érem petites, la festa dels Reis Mags era molt bonica, els tres reis venien a veure’ns al llit i podies triar un regal i llaminadures. Als 10 anys ja trobaves els regals a la cuina. A més, el dia 6 de gener, els reis venien al teatre, una sala d’actes que encara existeix avui.
A les festes nadalenques, anàvem cada any al Teatre Romea, a les Rambles, a veure els Pastorets, per torns de nens i de nenes. Recordo que en una ocasió em vaig trobar un bombó i el vaig repartir entre les nenes.
A més, els senyors Dalmau i Viñas, per Pasqua, feien una campanya, i ens donaven coca amb un ou dur; i per Nadal, feien una altra campanya per recollir regals i joguines per a la Casa de la Caritat. Ah! La primera vegada que vaig trepitjar el Palau de la Música va ser quan era al col·legi.
Vas rebre una educació catòlica ¿Què sents al cap dels anys?
– Sóc catòlica, molt creient i reso, malgrat els pesars i dels anys transcorreguts. A més tinc un parent, el meu oncle avi, que és beat, Juan Nemopuceno Zegrí Moreno, fundador de les mercenàries de la caritat, el van beatificar a Roma el 3 de novembre de 2003. I jo hi vaig ser.
A continuació Maria Luisa Gimenez em va explicar que a la Casa de la Caritat li va passar una cosa molt especial.
– Jo volia confessar i combregar. Com que no tenia l’edat corresponent, ningú m’havia ensenyat a confessar. Però les monges sempre deien “¿Algú vol confessar?”. Un dia vaig anar decidida a fer-ho, i em vaig confessar; l’endemà, vaig anar a combregar i el sacerdot em va donar la comunió. Les monges em van preguntar per què ho havia fet i em van renyar, les nenes em criticaven i em deien pecadora. Però Mn. Piqué va dir que vaig fer bé perquè tenia ànsies de combregar, fusta de santa. Em va defensar però es va produir un bon enrenou.
¿Llavors aquesta va ser la manera en què vas fer la Primera Comunió?
Vaig tenir por, i no vaig combregar més fins que vaig rebre la preparació. Vaig fer la comunió amb les meves companyes. Van venir els meus avis, i vaig sortir de passeig amb ells. Ens van donar pollastre per dinar doncs llavors el pollastre era un dinar de festa.
¿Recordes a un altre sacerdot?
– Mn. Josep. Eren molt bons mossens amb nosaltres.
¿El teu segon cognom Zegrí d’on prové?
– Conservo el meu arbre genealògic, i es que els meus avantpassats molt llunyans provenen del rei Zegrí del Marroc, de segles i segles enrere.
Maria Luisa i jo vam seguir parlant de moltes coses, em va explicar tots els tallers de l’escola, i les coses que hi havia als edificis adjacents com les màquines per imprimir els butlletins oficials i la fabricació de les caixes mortuòries; també l’estada a la Casa de la Caritat de la gent gran, dels deficients mentals, els sords i els cecs. Va recordar la nevada a Barcelona de 1954 i els seus jocs amb la neu. O els patins de rodes que li va regalar el seu avi que li va poder comprar amb un pessic de la loteria, però que una nena li va robar; o de les sabatetes que va deixar a una companya, però que no li va tornar perquè no va tornar pel col·legi.
I així va seguir parlant d’una infinitat de records i nostàlgies explicades amb molt d’afecte. Vam fer un recorregut per Montalegre, per llocs on ella no havia entrat mai. Per exemple, la sagristia del temple. Allà el sagristà Joan va explicar curiositats històriques. També vam pujar a les oficines, i va saludar al rector de Santa Maria de Montalegre.
Maria Luisa no ha deixat el barri del Raval, viu sola, amb la seva gossa Bimba, un tequel negre i un ocellet que es diu Curro. Actualment segueix lligada a Montalegre, doncs és usuària de l’Acció Social Montalegre, i sempre se sent agraïda perquè “Aquí he estat molt feliç, molt feliç”.
Isabel Hernández Esteban
