Ens explica l’Evangeli al capítol 9 de Sant Marc que un dia es va acostar a Jesús el pare d’un vailet que tenia dintre un dimoni que no el deixava viure. Aquell home estava desesperat. Havia fet de tot pel seu fill, i seguint el consell d’amics seus l’havia portat als deixebles de Jesús, però tampoc ells van poder guarir-lo.
Deia aquell a Jesús:
«Mestre, us he portat el meu fill, que té un esperit mut; i quan se n’apodera, el tira per terra, i treu bromera i cruix de dents i es queda rígid. ho he dit als vostres deixebles perquè l’expulsessin, però no han pogut» (…) si hi podeu res, tingueu compassió de nosaltres i ajudeu-nos».
Si hi podeu res!
Es com si li digues: diuen que tens poder, que fas coses impossibles, que has curat leprosos, que has donat vista als cecs, i també que expulses dimonis… Si això es veritat, ajuda’ns, si us plau!
Jesús l’escolta i li explica que la fe es condició necessària de la petició.
Es qüestió de fe.
I li diu Jesús:
«Això de si podeu…! Tot és possible al qui te fe».
El bon pare no te prou fe, però del fons de la seva anima surt una pregaria meravellosa: «Crec! Ajudeu la meva manca de fe!»
En aquest any de la fe, que ja es va acostant al seu final, es un bon moment per preguntar-nos per la nostra fe. Pot ser que a vegades ens sentim així, com aquell home, amb una fe dèbil; pot ser que hi hagi dubtes en el nostre horitzó, que davant les misèries pròpies o alienes, els problemes del mon o el mal que descobrim tant a prop nostre ens trobem com trontollant davant d’un abisme…
Es el moment de la pregaria confiada:
Senyor, jo crec, però ajudeu la meva manca de fe!
Mn Francesc Perarnau
