Algunes persones veuen l’arbre de Nadal com pertanyent a una simbologia pagana que s’ha “infiltrat” entre els costums cristianes. En realitat es tracta d’un error. És veritat que ha vingut de fora. Neix, sí, a partir d’unes celebracions paganes, però fa molts segles que van ser cristianitzades pels Evangelitzadors.
Els antics germans tenien la creença que el món i totes les estrelles que es poden contemplar al cel estaven com penjats de les branques d’un arbre gegantí que seria el Déu Odín. A aquest Déu li rendien culte el dia del solstici d’hivern, molt proper a la celebració cristiana del Nadal, moment en què els dies que fins aquest moment han estat cada vegada més curts, comencen de nou a créixer, i sembla que la vida es renova. La celebració festiva consistia en adornar un roure amb torxes que representaven als astres del cel mentre ballaven i cantaven al seu voltant.
Sant Bonifaci, evangelitzador d’Alemanya i Anglaterra, va aprofitar aquella manera de celebrar i, amb gran saviesa catequètica, la va transformar en celebració cristiana. No es tractava de destruir, sinó de reconduir, d’assolir la plenitud de sentit. Va tallar el roure de les celebracions i va plantar al seu lloc un avet, arbre de fulla sempre verda, símbol de l’amor perenne de Déu i el va adornar amb pomes i espelmes, donant-li així un simbolisme cristià: les pomes representaven les temptacions, el pecat original i els pecats dels homes, les espelmes representaven Crist, la llum del món i la gràcia que reben els homes que accepten Jesús com Salvador.
Com es pot veure també l’arbre de Nadal està carregat de sentit, que al costat del naixement, tan propi de les nostres terres, i als nadales, donen a les nostres cases i ciutats aquest “ambient de Nadal” tan propi d’aquests dies.
Mn Francesc Perarnau
