Al fil de l’editorial de Montalegre, en l’església s’ha celebrat la Setmana Santa amb tota la solemnitat i sobrietat que està escrit a la litúrgia de l’Església Catòlica.
Diumenge de Rams
El pòrtic de la Setmana va ser el Diumenge de Rams. Abans de la Missa de les 12, els fidels es va situar en el Pati Mannig, amb un sol brillant i lluminós com mereixia la festa; el Rector va llegir l’Evangeli, va beneir els rams, les palmes i palmons i a continuació, tot cantant la victòria de Nostre Senyor Jesucrist, es va fer la processó a tot el voltant fins endinsar-nos a l’església.
Mn. Francesc Perarnau en la seva homilia va dir: La celebració posa de manifest que s’uneixen en ella dues tradicions diferents que l’Església no ha volgut perdre. D’una banda la tradició que venia de l’Església de Jerusalem, on se celebrava en aquest dia, sobretot l’entrada triomfal de Jesús a la ciutat, celebració que manté el seu record en la processó de les palmes i la processó amb la que hem iniciat avui la missa, i la tradició que ve de l’Església Romana, on l’accent es posava sobretot en el començament de la Setmana Santa que es recordava amb la lectura sencera i solemne de la Passió del Senyor. Això li dóna a aquesta festa d’avui un caràcter peculiar, agredolç: comencem celebrant un triomf, però en l’horitzó queda i apareix en tota la seva cruesa la Passió del Senyor.
Tot i que els dies sants no són de precepte, la devoció dels fidels cristians fa emplenar els temples. Així l’església també en Dijous Sant es va omplir fins a les grades; malgrat el nombre de fidels la celebració es va seguir amb molta pietat, tos esperàvem el moment culminant de la processó del Santíssim fins al Monument, l’altar estava cobert i engalanat, guarnit de flors vermelles i de palmons. La celebració de la Missa en Coena Domini va ser concelebrada pel Rector i els mossens habituals de l’església. Havia molt a celebrar: la institució de l’Eucaristia, la institució del Sagrament de l’Ordre i el Manament de la Caritat. L’homilia del Rector es va centrar en aquest Manament:
Jesús es va agenollar davant de cada un dels apòstols per rentar-los els peus.
En aquest gest hi veiem l’amor de Jesús, que és l’amor de Déu per cada un, Déu que s’agenolla davant de les pobres criatures, unes criatures febles, que d’aquí a poc, i Jesús ho sap, un li lliurarà, un altre li negarà i gairebé tots li abandonaran. És Déu agenollat davant l’home. Pere no es deixa. No es considera digne:” no em rentaràs els peus!”.
I Jesús li diu una cosa que fa pensar: t’has de deixar rentar, t’has de deixar estimar, sinó no tindràs part amb mi. Es veu en aquest gest que és l’amor de Déu el que s’ha bolcat en el rescat de l’home, el que el ve a rescatar; és Déu el que renta, el que neteja; a l’home li toca ser humil, deixar fer a Déu, deixar-se rentar, purificar.
Però la lliçó va molt més enllà: així heu de fer amb els altres, rentar els peus, que és servir els uns als altres, donar-vos uns als altres, estimar-vos de veritat, molt poc després els dirà:”Un nou manament us dono, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat, en això tothom coneixerà que sou deixebles meus.” Aquest serà el distintiu dels cristians.
Com a manifestació d’aquest amor extrem del que sant Joan ens diu que és la clau per entendre tot el que va succeir fins el final, trobem també la institució dels Sagraments de L’Eucaristia i de l’Ordre sacerdotal. Dos grans dons que faran possible que la Redempció es perpetuï de generació en generació al llarg dels segles. dos grans dons de l’amor de Déu que hem d’agrair.
Es va encensar l’altar, els celebrants, els ministres i tots els fidels. L’encens com símbol d’elevar-nos cap a Déu es va situar molt a prop del cel. L’oració dels fidels davant el monument es va mantenir fins el tancament de l’església.
Divendres Sant
I va arribar el dia sant més trist, el dia més trist de l’any per a tots els cristians del planeta, el Divendres Sant. En entrar a l’església el Crucifix del presbiteri estava cobert amb un llenç morat, el color de la litúrgia de la Setmana Santa. Al començament del memorial de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist els tres sacerdots celebrants es postren a terra en senyal de lliurament total a Déu, i els fidels agenollats intentem sentir el mateix. El relat de les lectures i especialment de la Passió ens esglaia, veiem en tot aquell dolor nostra Redempció. L’homilia del rector ens explica la participació del príncep de les tenebres, el seu pla, el seu aparent triomf. Però gràcies a Déu serà la derrota de Satanàs, hi ha esperança, serà al tercer dia la Resurrecció del Senyor:
L’últim sopar es va celebrar al cenacle, I allà va començar pròpiament la passió que acabem de llegir. Són els moments culminants de la missió redemptora de Crist, dels que ha parlat moltes vegades Jesús i en els que realitzarà la redempció de la humanitat. És evident que Jesús la va patir perquè va voler.
En tot el relat de la passió hi ha certament una presència diabòlica evident Van haver moltes trobades de Jesús amb el diable, i Jesús sempre el va obligar, sempre el va vèncer, sempre. Satanàs intuïa qui era Jesús, però sabia que era home de Déu , un gran profeta, algú amb poder molt superior al seu … segurament sospitava que era el Messies.
En el relat de l’últim sopar el mateix Sant Joan ens diu que, quan Jesús va anunciar que un d’ells ho lliuraria, ell mateix li va preguntar a Jesús:
Senyor, ¿qui és? Jesús respongué: Aquell a qui jo mulli i doni un mos. I mullant un mos, el va agafar i l’hi va donar a Judes, fill de Simó Iscariot. Després del mos, en el mateix instant, va entrar en ell Satanàs.
És aquesta presència la que va ser guiant els esdeveniments en aquella nit i la que va desencadenar aquella extrema violència de la passió del Senyor i en l’acarnissament dels que la van portar a terme, i l’odi que hi van bolcar, l’odi, no el podem oblidar és la negació de l’amor, la més diabòlica de totes les manifestacions …Vista des del final, la passió de Jesús sembla seguir un pla perfectament traçat. Com si algú hagués dissenyat allò per a la completa anihilació d’un ésser humà tant física com psíquicament. Però sabem que no existia aquest pla.
Però un pla es va desenvolupant com amb absoluta naturalitat … Detenció, judici nocturn, a casa de Anas, de Caifàs, de Pilat, pas pel palau d’Herodes, altra vegada a Pilat, flagel·lació romana, escarni dels soldats, humiliació davant del poble, el via Crucis … clavat a la creu. Es veu aquest pla diabòlic, en el qual es Satanàs descarrega tota el seu odi, la seva ira i la seva capacitat de fer mal sobre aquell home de Déu que l’ha derrotat tantes vegades, a qui odia amb totes les forces del seu ésser.
És el moment del príncep de les tenebres. Jesús ha carregat sobre les seves espatlles, sobre aquella naturalesa humana que ha assumit, la nostra naturalesa, tots els pecats de la humanitat, i els arrossega fins a la creu. Aquella naturalesa humana és destruïda per l’odi i la violència que s’ha desfermat sobre ell per la força del mal.
Sembla un triomf del mal i aquest gust de derrota va quedar en l’ambient. Però no podem oblidar que a la vegada es percep també una altra presència oculta que d’alguna manera la contraresta. Jesús no està sol. La tradició cristiana que es sintetitza en el Via Crucis, parla d’una trobada de Jesús amb Maria en el Camí de la Creu: *”A penes Jesús s’ha aixecat de la seva primera caiguda, troba la seva Mare Santíssima, al costat del camí per on El passa.
Amb immens amor Maria mira Jesús, i Jesús mira la Mare: els seus ulls es troben, i cada cor vessa en l’altre el seu propi dolor “.
Maria suavitza amb el seu immens amor el càstig brutal que el Senyor està patint fruit de l’odi desfermat i el comparteix amb el, el consola i l’acompanya. I en participar així de la passió es converteix en corredemptora … Li agraïm a Maria que hi fos. La tradició de l’Església veu en Maria la dona de la qual es parla en la Bíblia. És Maria la que aixafa el cap de la serp que és Satanàs. Així la invoquem i confiem en ella: Mai no s’ha sentit dir que cap dels que han acudit a la vostra protecció hagi estat abandonat de vós (Oracio Recordeu-vos).
A continuació amb molta devoció es va fer l’Adoració a la Creu, un a un tots els fidels de l’església, entre cants i oracions, vam omplir de vessades aquella creu amb el Crist mort. Vam combregar, es van apagar les llums de la Capella del Santíssim, el Senyor no hi era, l’església estava buida d’aquella presència que es copsa quan el Senyor està al Sagrari. Dintre nostre em sentíem tristos, però desitjant que de nou arribés la Vetlla Pasqual per sentir l’alegria de la Pasqua de la seva Resurrecció.
* Via Crucis. 4 estació. Sant Josepmaria
Isabel Hernández Esteban
