*****

“Ara voldria tractar el tema, encara més ampli, del paper que la dona està cridada a exercir en l’edificació de l’Església. El Concili Vaticà II ha recollit plenament la lògica de l’Evangeli, en els capítols II i III de la Constitució dogmàtica Lumen gentium, presentant l’Església, en primer lloc, com a Poble de Déu i, després, com a estructura jeràrquica. L’Església és sobretot Poble de Déu, ja que els qui la formen, homes i dones, participen -cadascú a la seva manera- de la missió profètica, sacerdotal i reial de Crist. Mentre convido a rellegir aquests textos conciliars, em limitaré a fer algunes reflexions breus partint de l’Evangeli.

En el moment de l’ascensió al cel, Crist mana als apòstols: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat.» (Mc 16, 15). Predicar l’Evangeli és realitzar la missió profètica, que en l’Església té diverses modalitats segons el carisma donat a cada un (cf. Ef 4, 11-13). En aquella circumstància, tractant-se dels Apòstols i de la seva peculiar missió, aquest mandat és confiat a uns homes; però, si llegim atentament els relats evangèlics i especialment el de Joan, crida l’atenció el fet que la missió profètica, considerada en tota la seva amplitud, és concedida a homes i dones. Només cal recordar, per exemple, la Samaritana i el seu diàleg amb Crist al costat del pou de Jacob a Sicar (cf. Jn 4, 1-42): és a ella, samaritana i a més pecadora, a qui Jesús revela la profunditat del veritable culte a Déu, a qui no interessa el lloc sinó l’actitud d’adoració «en esperit i veritat».

I què dir de les germanes de Llàtzer, Maria i Marta? Els Sinòptics, a propòsit de la «contemplativa» Maria, destaquen la primacia que Jesús dóna a la contemplació sobre l’acció (cf. Lc 10, 42). Més important encara és allò que escriu sant Joan en el context de la resurrecció de Llàtzer, el seu germà. En aquest cas, és a Marta, la més «activa» de les dues, a qui Jesús revela els misteris profunds de la seva missió: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més.»(Jn 11, 25-26). En aquestes paraules adreçades a una dona està contingut el misteri pasqual.

Seguim, però amb el relat evangèlic i entrem en la narració de la Passió. No és potser una dada incontestable que van ser precisament les dones les més pròximes a Jesús en el camí de la creu i a l’hora de la mort? Un home, Simó de Cirene, és obligat a portar la creu (cf. Mt 27, 32), en canvi, nombroses dones de Jerusalem li demostren espontàniament compassió al llarg del «via crucis» (cf. Lc 23, 27). La figura de la Verònica, encara que no sigui bíblica, expressa bé els sentiments de la dona en la via dolorosa.

Al peu de la creu, només hi ha un Apòstol, Joan de Zebedeu, però en canvi hi han diverses dones (cf. Mt 27, 55-56): la Mare de Crist, que segons la tradició l’havia acompanyat en el camí cap al Calvari; Salomé, la mare dels fills de Zebedeu, Joan i Jaume; Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep; i Maria Magdalena. Totes elles són testimonis valents de l’agonia de Jesús; totes són presents en el moment de la unció i de la deposició del seu cos en el sepulcre. Després de la sepultura, en arribar al final del dia anterior al dissabte, se’n van però amb el propòsit de tornar quan els sigui permès. I seran les primeres que arribaran d’hora al sepulcre, el dia després de la festa. Seran els primers testimonis de la tomba buida i informaran de tot als Apòstols (cf. Jn 20, 1-2). Maria Magdalena, que va romandre plorant al costat del sepulcre, és la primera a trobar el Ressuscitat, el qual l’envia als Apòstols com a primera anunciadora de la seva resurrecció (cf. Jn 20, 11-18). Amb raó, doncs, la tradició oriental posa la Magdalena gairebé a l’una amb els Apòstols, ja que va ser la primera a anunciar la veritat de la resurrecció, seguida després pels Apòstols i pels altres deixebles de Crist.

D’aquesta manera les dones, juntament amb els homes, participen també en el ministeri profètic de Crist. I el mateix es pot dir sobre la seva participació en la missió sacerdotal i reial. El sacerdoci universal dels fidels i la dignitat real es concedeixen als homes i a les dones. Referent a això il·lustra molt una atenta lectura d’uns fragments de la Primera Carta de Sant Pere (2, 9-10) i de la Constitució conciliar Lumen gentium (nn. 10-12; 34-36).

En aquesta última, al capítol sobre el poble de Déu segueix el de l’estructura jeràrquica de l’Església. En ell, es parla del sacerdoci ministerial, en el qual per voluntat de Crist s’admet únicament els homes. Avui, en alguns ambients, el fet que la dona no pugui ser ordenada sacerdot s’interpreta com una forma de discriminació. Però, és realment així?

Certament la qüestió podria plantejar-se en aquests termes, si el sacerdoci jeràrquic comportés una situació social de privilegi, caracteritzada per l’exercici del «poder». Però no és així: el sacerdoci ministerial, en el pla de Crist, no és expressió de domini sinó de servei. Qui ho interpretés com a «domini», s’allunyaria realment de la intenció de Crist, que al Cenacle va iniciar l’Última Cena rentant els peus als Apòstols. D’aquesta manera, va posar fortament en relleu el caràcter «ministerial» del sacerdoci instituït aquella mateixa tarda. «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 10, 45).

Sí, el sacerdoci que avui recordem amb tanta veneració com la nostra herència especial, estimats germans, és un sacerdoci ministerial. Servim el poble de Déu. Servim la seva missió. El nostre sacerdoci ha de garantir la participació de tots -homes i dones- en la triple missió profètica, sacerdotal i reial de Crist. I no només el sagrament de l’Orde és ministerial: ministerial és, sobretot, la mateixa Eucaristia. En afirmar: «Això és el meu cos, entregat per vosaltres (…) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres» (Lc 22, 19-20), Crist manifesta el seu servei més sublim: el servei de la redempció, en la qual l´Unigènit i l´Etern Fill de Déu esdevé Servent de l’home en el sentit més ple i profund.

Al costat de Crist-Servent no podem oblidar Aquella que és «la Serventa», Maria. Sant Lluc ens relata que, en el moment decisiu de l´Anunciació, la Verge va pronunciar el seu «fiat» dient: «Sóc l’esclava del Senyor» (Lc 1, 38). La relació del sacerdot amb la dona com a mare i germana s’enriqueix, gràcies a la tradició mariana, amb un altre aspecte: el del servei i imitació de Maria serventa. Si el sacerdoci és ministerial per naturalesa, cal viure-ho en unió amb la Mare, que és la serventa del Senyor. Llavors, el nostre sacerdoci serà custodiat a les seves mans, més encara, en el seu cor, i podrem obrir-lo a tots. Serà així fecund i salvífic, en tots els aspectes”.