Novembre especialment en els països mediterranis, és un mes en què la natura sembla que llangueix, que s’apaga, els dies es fan més curts, el fred va envaint-ho tot, les plantes detenen el seu creixement i moltes perden les fulles, alguns arbres semblen esquelets …
Potser per tot això, novembre és el mes en què recordem especialment els difunts. No es tracta d’un record trist. No pensem en ells com a germans nostres que van passar i dels que ens queda només el record. No és aquesta la nostra fe. Sabem que la seva vida, d’una manera diferent però real, continua.
D’una banda alguns són sants que ja estan en el cel i gaudeixen ja de la visió beatífica en la presència de Déu, benaurats per sempre, i a ells ens encomanem. Precisament aquest és el el sentit que té la celebració dela Solemnitatde Tots Sants. L’Església vol recordar a tants i tants fills seus que han passat per aquest món i que han arribat ala Glòriaperò que no tindran la seva celebració particular. Hi ha molts sants al cel. En paraules de l’Apocalipsi són “una gran multitud que ningú podia comptar, de totes les nacions, tribus, pobles i llengües, …”
Altres són ànimes que segueixen un procés de purificació en el Purgatori, i per ells preguem i oferim sufragis. Això és el que l’Església ens proposa en la celebració del dia 2 de novembre, dia dels fidels difunts. Com ens recordarà el llibre dels Macabeus, és una piadosa costum pregar i oferir sufragis pels difunts, cosa que nosaltres fem sobretot participant en la celebració de l’Eucaristia oferta per ells, o lucrant indulgències aplicades precisament per les ànimes del Purgatori. De manera misteriosa però real podem accelerar la seva purificació i ajudar-los a donar el salt definitiu al cel.
Ambdues celebracions ens parlen d’una veritat cristiana que recordem en el Credo: la Comuniódels Sants. Hi ha una veritable comunicació entre els fidels cristians, tots membres d’una única Església però que té com tres dimensions: militant, purgant i triomfant. El Catecisme (núm. 955) ensenya que “La unió dels membres de l’Església pelegrina amb els germans que van dormir en la pau de Crist de cap manera s’interromp. Encara més, segons la constant fe de l’Església, es reforça amb la comunicació dels béns espirituals “(LG 49).
Mn Francesc Perarnau
