«El continent asiàtic constitueix un gran repte per a l’evangelització»

Mons. José Luis Mumbiela, nou bisbe d´Almati, al Kazakhstan.

El 8 de maig passat, justament una setmana després de la pujada als altars de Joan Pau II, era consagrat com a bisbe d´Almati, al Kazakhstan, el jove sacerdot de Montsó José Luis Mumbiela, fins ara rector del Seminari Interdiocesà de Karaganda. Del nou Papa beat ha escollit Mons. Mumbiela el seu lema episcopal: «Obriu de bat a bat les portes a Crist!» Aquest serà el seu gran repte com a pastor enmig de les estepes kazakhs, una terra a la qual va arribar fa 13 anys i que a poc a poc ha esdevingut la «nineta dels seus ulls».

He de reconèixer que els rumors que corrien abans del meu nomenament no m´entusiasmaven gens, però quan l´Església et demana un servei no t´hi pots negar, tot i que a l´inici et costi molt assimilar-lo. Amb el temps, t´acostumes a fer el que no et ve gaire de gust quan Déu t´ho demana; i a més, descobreixes, passat un temps, que Ell tenia raó. Curiosament sempre és així!: el camí per a la teva felicitat passa pel compliment de la seva voluntat.

Amb la convicció que només amb l´ajuda de Déu es podrà tirar endavant la missió encomanada. Juntament amb això, és bo saber que Ell s´acostuma a posar al costat dels col·laboradors necessaris (sacerdots, religioses i laics) perquè l´obra sigui totalment d´Ell i com Ell vol. La nostra tasca és procurar «destorbar» el mínim possible.

És difícil endevinar-ho a l´inici del camí, tot i que prou m´agradaria resumir- ho, com a desig, en les paraules de la famosa pregària «feu de mi, Senyor, un instrument de la vostra pau», posant perdó, reconciliació, vida, esperança, optimisme, fe…, en definitiva «Amor on no hi ha amor».

Tot i que mai no vaig tenir entre els meus projectes i desitjos marxar de missions, sí que tenia clar que el ministeri sacerdotal d´un capellà diocesà no s´esgota en els límits geogràfics de la pròpia diòcesi, sinó que has de tenir el cor i la disponibilitat tan amplis com els horitzons de les necessitats de l´Església. Per això la «història d´amor» arrenca en els inicis de la meva vocació, estimantlos abans de conèixer-los, desitjant servir-los abans de saber que un dia seria amb ells. I un cop aquí va ser bonic descobrir les grans qualitats humanes d´aquesta gent, el seu profund sentit de respecte cap al sagrat. No dubto pas que el fet d´haver viscut en un seminari internacional durant la meva preparació al sacerdoci hagi estat un bon «camp d´entrenament» per estar acostumat a conviure amb persones molt diferents de la meva cultura i llengua. D´altra banda, aquesta capacitat de convivència amb gent diversa crec que s´insereix, o almenys hauria de ser així, en l´ànima de tot sacerdot, de tot pastor.

Els catòlics gaudeixen en l´actualitat d´una llibertat de culte amb la qual només podien somiar dècades enrere. En l´àmbit oficial, l´Església catòlica és considerada una de les religions «tradicionals » del país, juntament amb l´islam i l´Església ortodoxa russa. Aquest fet, tenint en compte el petit nombre de creients catòlics en comparació amb la resta, no deixa de ser un detall de gran distinció.

L´Església catòlica afronta en aquests temps un període de transformació. La imatge (fins i tot manifestada a les faccions dels rostres segons les nacionalitats) de l´Església en èpoques soviètiques i en els anys noranta, adquireix més varietat. La mentalitat de la gent també canvia, així com la situació sociopolítica. Pel que fa a això últim, de cara al futur sempre es generen interrogants, a causa del corrent constant d´emigració i de la incògnita sobre l´estabilitat d´un sistema que de moment dóna bons resultats, però no saps quan pot durar.

La diòcesi d´Almati, al sud del país, és la zona on els kazakhs (majoria de la població) acostumen a guardar amb més afany les seves tradicions, entre elles la religió islàmica. Amb tot, es nota la mentalitat diferent de la gent d´Almati (capital econòmica del país amb dos milions d´habitants) de la resta de les poblacions. A Almati s´adverteix un caràcter més obert, cosmopolita.

Abans que res, tenir cura especial del «petit ramat» que se m´ha encomanat. En primer lloc, del clergat i les religioses. La sal, tot i que petita en comparació amb la resta del menjar, ha de tenir aquell gust especial que la fa imprescindible. La societat del Kazakhstan necessita que aquesta petita «minoria» doni tot el gust que és capaç de donar. La bellesa de la nostra fe atrau pel testimoni joiós dels qui la compartim, i els no catòlics estan, conscientment o inconscientment, esperant la manifestació d´una vida segons el missatge de Jesús de Natzaret, una vida que els faci sortir de les cadenes que tan freqüentment els lliguen a un carreró sense sortida en l´egoisme, la venjança, la corrupció, la desesperança, etc.

I, evidentment, la «nineta dels ulls» serà la pastoral vocacional. Després de cinc anys treballant en l´únic seminari per a l´Àsia Central, he adquirit amb més nitidesa la necessitat urgent que l´Església catòlica al Kazakhstan tingui, com a pastors, sacerdots nascuts en aquestes mateixes estepes. El mateix caldria dir pel que fa a les religioses i altres maneres de lliurament a Déu en la vida laïcal.

Personalment, contemplant la immensitat de l´estepa en els múltiples viatges que em toca fer, el que m´impressiona és la serenitat que aporta a l´esperit. Els seus horitzons amplis conviden a expandir l´ànima, i la proximitat del cel, que sembla que t´embolcalla, no deixa de ser un record de com n´és de proper el «cel» de la terra. No obstant això, el comunisme ha deixat certament un segell profund en l´esperit d´aquesta gent. En algunes coses per a bé… i en altres no tant. De totes maneres, la ràpida evolució política, social i cultural que viu aquest país des de la dissolució de la Unió Soviètica el porta a un «no se sap on» perquè el futur del país és imprevisible.

La fe al Kazakhstan… m´imagino que es viu com en altres llocs: entre les persecucions del món i els consols de Déu. És una Església en minoria i jove, que ha d´obrir-se pas, i créixer, sense aquells grans suports «humans» que són les tradicions socials, culturals o fins i tot familiars en les quals la fe cristiana, o més estrictament catòlica, es rep, comparteix i transmet d´una manera gairebé connatural. Potser per això Déu ens dóna una alegria i ajuda especial per gaudir de la nostra fe; uneix fe, d´una banda, que, com que no té aquests recursos «socials», es fa més senzilla, tenint potser l´oportunitat d´accedir d´una manera més directa a l´essencial, a la trobada personal amb Ell, sense quedar-se en allò simplement tradicional, cultural o social, tot i que evidentment aquests elements també constitueixen part important i irrenunciable de la nostra vivència de la fe.

No sé si seria millor dir que és precisament l´Església qui es presenta com la garant de l´autèntica esperança per a Àsia. El continent asiàtic constitueix fins ara un gran repte per a l´evangelització; una evangelització que comportarà, per a aquests pobles que viuen un període de gran desenvolupament (pensem també en la Xina, l´Índia…), l´oportunitat de trobar-se amb uns valors alternatius que els facin descobrir la riquesa no només basada en el petroli o el comerç, sinó en el ple desenvolupament de cada persona humana a la llum de l´Evangeli. De moment, Àsia està necessitada en gran part per l´ajuda dels missioners.

Nosaltres no juguem «contra» ningú. Hem de procurar abans que res esforçar- nos per adquirir en plenitud el gran tresor amagat que tenim a casa, és a dir, desenvolupar tots els «talents» de la nostra fe. La resta, com va dir Jesús, vindrà a més a més. L´acció evangelitzadora ha de ser la conseqüència d´una sobreabundància d´esforç personal, amb l´ajuda de la gràcia de Déu, per viure en plenitud la nostra vocació cristiana. Després, com li agradava repetir a Joan Pau II, la veritat s´imposa per ella mateixa.

El sentit de la meva vida és la vocació sacerdotal a la qual Déu em va cridar com a sacerdot diocesà i a la Societat Sacerdotal de la Santa Creu; i el Senyor ha volgut que el sentit de la meva vocació el trobi en aquestes terres, entre aquesta gent. Fàcil és comprendre, per tant, que el que m´aporta viure i servir al Kazakhstan és precisament el sentit de la meva vida. Oi que no és pas poca cosa? Oi que és per estar agraït tant a Déu com a aquest país?

Samuel Gutiérrez – Catalunya Cristiana 15-05-2011