Repetidament el Papa Benet XVI, ha recordat la doctrina de l’Església sobre el dret a la vida de totes les persones, i ha insistit en la perversitat de les pràctiques abortives que són un veritable “atemptat contra la pau”, que sembra les nostres societats d’ tantes morts innocents.
Normalment en referir-nos a l’avortament ens centrem, lògicament, en la principal víctima, és a dir, el nen o nena que és extirpat del si de la mare. Però hi ha també una altra víctima d’aquestes pràctiques, a les quals convé prestar molta atenció.
De vegades els sacerdots, en l’acompliment de la nostra tasca pastoral hem de parlar amb dones que han estat sotmeses a una “interrupció voluntària de l’embaràs”, nom que amaga la realitat més crua: l’avortament provocat. Amb molta freqüència han arribat a aquesta situació empeses per l’ambient i després de converses amb “professionals” que els han presentat l’avortament com la millor i potser l’única solució per a la seva situació.
Després de la intervenció, amb el pas del temps, de vegades d’anys, han començat a aparèixer els símptomes del trauma profundíssim que va suposar aquella “interrupció voluntària de l’embaràs”. Vénen patint, danyades, dolgudes, de vegades molt deprimides…
Ara ja ho tenen clar. No, no és una cosa innocu, no és una operació més, semblant a l’extirpació de l’apèndix, allò que hi havia al seu interior era “el seu fill o la seva filla”, i puja a la superfície de la consciència, cada vegada amb més força la idea clara: consentir que el matessin.
Hem sentit molts laments, hem vist moltes llàgrimes de dones que si ara poguessin ho reconsiderarien tot una altra vegada, tornarien enrere en el temps. Dones que, amb horror recorden aquells consells inics: no és res, no passa res, no te n’adonaràs … i a aquells metges i infermeres que són els responsables del seu dolor més profund.
Moltes, no totes, van ser sotmeses a una pressió inhumana per part dels professionals, de la família, de les amistats que “volien seu bé”. Però ara han de patir soles les conseqüències duríssimes d’aquella decisió errònia a la qual van ser empeses.
Tenim obligació d’ajudar, comprendre-les, donar-los suport … I de reclamar a les autoritats corresponents que no s’oblidin de que moltes dones que han avortat pateixen traumes irreparables, i han de suportar danys psicològics gravíssims. La llei de l’avortament, a més de ser letal per al no nascut, és també enormement perjudicial per a la dona. Una societat que és capaç de legislar amb extraordinària energia sobre el tema del tabac, amb la sana intenció de preservar la salut de la població (és aquesta intenció o és més bé els diners que costen les malalties respiratòries a l’erari públic?) Sorprèn que permeti una llei de conseqüències tan funestes. Es tracta evidentment d’una llei que és injusta i inhumana.
Mn Francesc Perarnau
