Al maig del 2010 vam anar de peregrinació al Santuari de Fàtima, fent activitats entorn a la Mare de Déu
La ruta mariana de l’església d’aquest mes de maig s’havia pensat des de feia molts mesos, i l’organització cap a Fàtima pràcticament a la tornada de l’estiu del 2009 ja tenia els motors totalment en revolució. Els dies es van establir: 14, 15 i 16 de maig de 2010. Després vam saber els dies que anava el Sant Pare, Benet XVI, però ja no vam poder canviar les dates. Però el temps i les coses van passant dia darrera dia i aquest de la sortida va arribar, per fi!. Plovia com tants dies d’aquesta primavera. Però res no ens anava a desanimar. Aquell volcà islandès ens va fer resar amb més intensitat perquè va estar amenaçant fins dos dies abans de la sortida. En el punt de reunió de la terminal ens vam trobar els 29 peregrins que definitivament formava el grup. En algun moment varen ser més però es van produir baixes per diverses causes de tipus de salut i familiars, cosa que va fer possible moure la llista d’espera. I aquelles dos que es van poder sumar a la peregrinació com la Carmen U i la Carme M., anomenada carinyosament “la marquesa” estaven la mar de contentes.
Tots i totes varem arribar amb una extrema puntualitat a l’aeroport. Aquest fidels de Montalegre provenien de llocs molt diversos, quatre provenien del Vallès, quatre més de Badalona (no obstant Isabel M havia vingut de Xàtiva per a l’ocasió), la Francesca de Vic, la Carmen U d’Esplugues, i així successivament fins a completar el total de Barcelona. Un cop superada la recollida de la targeta d’embarcament, calia superar el control policial. Tots els peregrins per evitar que l’autoritat competent comencés a llençar les màquines d’afaitar, les gillettes, i tot plegat a les escombraries i sense miraments, vam facturar la maleta. Cadascú portava un mínim indispensable, però l’arc no va parar de xiular. Els homes van haver d’aguantar-se els pantalons amb les mans,i en les safates es veia tot el que tots hi portaven a sobre. Molts també van ser explorats manualment perquè els botons del texans estaven sota sospita.
Per fi, ja ens trobaven en la cafeteria. No sabíem quina anava ser la porta de sortida. Mentre, la tour leader va obsequiar en nom
de l’organització el pack del peregrí amb tots els tríptics informatius, estampes, pastilles de regaliç, la gorra, la targeta identificativa i alguna cosa més. En el temps d’espera ens vam anar coneixent i varem descobrir que Juan és pilot de l’exèrcit de l’aire del Ministeri de Defensa espanyol. Per tant, qualsevol imprevist ja el teníem resol, per una banda el “nostre pilot” resoldria el que fos que passés en la cabina de pilotatge, i Mn. Francesc, rector de l’església, ens donaria, al límite, la darrera benedicció per anar directament al cel sense passar per Fàtima.
Les turbulències estaven assegurades ja que havíem d’entravessar la manta de núvols, i com més amunt no plou, era qüestió de resistir aquest anar d’una banda a l’altra, durant una estoneta. Ens van servir uns productes portuguesos molt bons així que uns quants peregrins no van desaprofitar l’ocasió de tornar a esmorzar. Ja érem a prop del migdia i quan vam arribar a Lisboa era la mateixa hora! Vam guanyar una hora, era com si estiguéssim en Londres o en Las Canarias.
No es va perdre cap maleta, tots tranquils! L’autocarista ens esperava com estava previst. El trajecte entre l’aeroport i Fàtima és de 116 quilòmetres que a la velocitat de Portugal es va fer en un tres i no res. Anàvem veient les muntanyes al fons de l’horitzó, i com el cel estava cobert amb un núvol negre o negríssim que ens va estar amenaçant tot el que quedava del dia. Però al van anar domesticant i la pluja que va caure va ser minsa, però va ser suficient perquè l’endemà l’Alba i la Rosa es compressin uns paraigües, encara no vistos per aquí.
A la Residència de les Irmes de Amor do Deus ja ens estaven esperant, doncs Portugal te horari europeu, és a dir es dina a les 13 hores i les 20 h ja és sopar tard. Però la seva amabilitat va fer possible que en aquest sentit ens anéssim adaptant sense problemes. Era d’esperar que dinéssim i sopéssim el plat nacional: La Sopa, i a més de verdures; tot plegat la Marita el va definir com “vientre plano”. No va faltar el bacallà a l’estil més portuguès: bacallà amb patates i gratinat al forn amb ou batut, Quin sopar el del dissabte!
No podíem perdre temps, a les 16 hores ja tornava l’autocarista per anar d’excursió. Es tractava de començar la peregrinació pròpiament dita. Vam fer dos grups, un que anava en l’autocar, ocasió que Joan va aprofitar per informar de detalls històrics de l’entorn i altres coses dels llocs de les aparicions, pel micròfon de l’autocar. Un altre grup amb la tour leader vam anar a peu. Tots ens anàvem a trobar a Valinyos, lloc on es va aparèixer l’àngel i la Mare de Déu. L’anada a peu no seria més de dos km. Vam sortir de la residència cap a la rotunda dels Pastorinyos. D’allí surt el camí del Via Crucis (o Via Sacra) on es pot seguir aquesta oració fent parades en les catorze capelletes, tot un regal dels cristians húngars, salvats de la invasió dels russos a l’any 1956. En el camí vam resar el rosari del dia, i com si estigués mesurat el vam acabar tot just davant la capella de la Mare de Déu on li vam cantar el “Salve Madre” (de Torres).
Vam seguir el camí i després de pujar a dalt de la capella on s’estava celebrant missa en un idioma eslau, vam sentir molts cants o molta alegria que venia del santuari. Després vam saber que un que va desistir d’anar d’excursió perquè el que volia era anar a saludar a la Mare de Déu, es va trobar amb una trobada impressionant de joves Neocatecumenals, que plens d’entusiasm
e, estaven decidits a evangelitzar el món, com ha de ser. Els dos grups vam confluir cap a Loca do Cabeço on les imatges que s’hi troben reflecteixen l’aparició de l’àngel a Jacinta, a Francisco i a Lucía, un llocs veritablement especials on pots percebre la presencia d’un lloc sant. Vam seguir caminant cap Aljustrel on es va poder visitar les cases dels Pastorinyos, i el lloc del pou on també l’àngel va parlar i els va preparar per a l’arribada de la Mare de Déu. Les càmeres digitals no van deixar ni un punt sense fotografiar, i els grups de peregrins s’anaven formant per sortir a la foto.
I tampoc podíem entretenir-nos més ja que el mossèn que ens acompanyava celebraria santa missa a la residència a l’hora prevista. La tornada va ser tots junts, calia reservar forces per tot el que quedava. Havíem preparat, a més del Missal, els textos de les lectures de la Santa Missa, les pregaries i els cants de comunió. Va ajudar a missa Juan, el qual també va llegir les pregàries, Rosa va llegir les lectures i Magda va marcar l’inici dels cants amb la nota adequada. Després de sopar el pla que oferia l’organització s’havia acabat, era l’anomenat temps lliure.
Malgrat tot el havíem fet i resat, al ser tant a prop del santuari, era impossible resistir-se d’anar a saludar a la Mare de Déu. Feia fresqueta i plovisquejava, i la gran majoria de peregrins no havien anat mai a Fàtima, però sabíem tots que a quarts de deu de la nit es resava el Rosari de les Espelmes. És un rosari que es resa en la capella de la Mare de Déu, davant l’encina on es va aparèixer; no és l’original perquè fa molts anys la van cremar però la que hi ha creix de forma exuberant en el mateix lloc on era la primera. Tots els misteris del rosari es resen en els diversos idiomes dels grups de peregrins que s’han inscrit. No és estrany sentir rus, eslovac, polac, i francès, també italià, anglès, espanyol…filipí, una oració universal on es treu en processó la imatge de la Mare de Déu de Fàtima enmig de cants deliciosos d’amor celestial.
Un cop acabada la processó, el campanar de la basílica toca per darrera vegada les hores, fins l’endemà a les 7 que torna a repicar.
I comença el segon dia de peregrinació amb un esmorzar tipus continental, i ja havia comentaris d’algunes persones que al moment de sortir del santuari s’havien perdut però tot va acabar be, només va ser un petit ensurt de desorientació inicial. El dissabte 15 de maig tenia una llista d’activitats prou atapeïda però amb temps lliure per tal que els peregrins anessin a la seva. Un cop acabat l’esmorzar vam anar a visitar la Basílica on estan enterrats els beats Francisco i Jacinta, els quals van morir quan eren nens uns dos anys aproximadament després de les aparicions al 1917. També està enterrada Lucia, la qual va traspassar fa cinc anys. Amb gran devoció la gent va passant tot al voltant del temple parant-se davant les tombes per a fer un prec, una oració. Al moment de la inscripció –mesos abans- del grup de l’Església de Santa Maria de Montalegre, havíem demanat la reserva d’una capella per tal de que el mossèn celebrés la Santa Missa molt a prop de la Mare de Déu. Ens van assignar la Capella de la Sagrada Família, un espai petit però suficient i acollidor pel nostre grup. Fernando va ajudar a Missa, Carme M. va llegir les lectures, i la Magda la nota musical.
Al sortir, lluïa el sol i vam aprofitar de fer una nova fotografia de grup. I com Mn. Francesc ens havia explicat en les dues homilies que en llibre de “Memorias de la Hermana Lucía” es recollia realment tot el que va passar en les aparicions destacant aspectes dels Pastorinyos d’altíssim nivell teològic, tot seguit a la foto van anar a assaltar la llibreria del santuari per comprar-lo. Algú va arribar tard i no el va trobar, però a la tarda o en la llibreria que estava davant la residència es va resoldre la compra. Ara caldrà llegir-lo…..
El sol s’anava comportant cada hora que passava una mica millor, i ja estava despuntant calor i color a la cara. Era d’agrair perquè havíem d’entravessar l’esplanada per anar al fons on es va inaugurar a l’any 2004 l’església de la Santíssima Trinitat; te una cabuda de 8900 persones assegudes i 100 preveres concelebrant a l’hora, s’havia de visitar. La porta principal a mig matí estava tancada, no podia ser!!. Però tot te una explicació, estava celebrant-se la Santa Missa i estava plena! Déu meu, plena! Quan sortia la gent d’aquell lloc sant produïa una injecció d’esperança impressionant.
En els soterranis als quals s’accedeixen des d’allà mateix, trobem varies exposicions sobre Fàtima, tota la història detallada, amb reportatges fotogràfics, i varies capelles, una amb l’exposició permanent del Santíssim on es vam aturar una estoneta; la capella de la Reconciliació, on hi ha confessors permanents també, en diversos idiomes, la capella de la Resurrecció, etc. Fàtima, sens dubte és un santuari per a resar.
I ja era a prop de la una del mig dia… calia tornar a la residència ja que havíem de complir l’horari. A l’hora del cafè els peregrins havien confraternitzat, els que ja es coneixen com en Josep i en Quintana no paraven de fer bon ambient, i altres com la Vicenta, la tour leader, anomenada ja la pastora (sobrenom que li va posar l’Anna C.) amb la marquesa i l’Ana, l’infermera, vinga xerrar sense parar quan tothom ja s’havia anat a descansar. Però calia resoldre una qüestió, va corra la veu de que unes senyores del grup volien confessar-se. Així que la tour leader de nou cap al santuari a la recerca d’una solució pel grup. El servei d’informació, el qual al llarg de tota la organització i ara en el santuari, especialment Aline, es va atendre amb molta amabilitat i facilitant tota la informació que necessitaven, va trucar a la Capella de la Reconciliació per tal de que després de la visita que teníem concertada al Museu -Exposició, pogués el nostre mossèn ocupar un confessionari i exercir el seu ministeri. La Germana Isailda, un cop allà ens va indicar el que calia fer.
En el museu ens esperaven uns minuts abans de la cinc de la tarda, així que els peregrins van anar arribant i vam entrar en grup. El billet de l’entrada era un llibret que descrivia de forma sintètica tots els objectes que anàvem a veure. Prèviament ens van projectar un documental prou interessant. No obstant el millor del museu va ser la guia, Germana Maria Leopolda Ledesma, d’origen filipí, que no solament explicava tot allò que anàvem veient que de fet estava en el llibret, sinó el que va valdre la pena varen ser tots els seus comentaris plens d’amor i tendresa cap a la Mare de Déu, amb un afany apostòlic impressionant, acabant el seu recorregut amb el missatge de Fàtima, convidant-nos a difondre’l perquè és un missatge d’amor a Déu, fent oració, penitencia i vivint l’amor a Crist.
Després de la visita guiada, el grup va tenir el seu temps lliure per anar a comprar objectes religiosos, entre d’altres possibilitats, contemplar per exemple unes restes del Mur de Berlín. Seguidament, el sopar al més estil portuguès amb un flam natural ens va agermanar una mica més. La nit era clara i no massa fresca, així que era de preveure que el Rosari de les Espelmes el gaudiríem plenament. Però aleshores varem observar que per a la propera peregrinació a Fàtima calia portar la cadireta perquè va ser materialment impossible asseure’s, llevat de gestos plenament generosos que cedien el seient a les senyores que ens veien amb les cames enrampades o en circumstàncies similars de necessitat.
La processó va donar la volta a tot el santuari. Caldria un munt de paraules o adjectius per tal de descriure adequadament aquella nit. Pot ser molts altres dissabtes són iguals o millors a aquell que vam viure, en realitat tant és, el cert és que el fet de que milers de persones (quinze mil?) de nit amb espelmes enceses anàvem cantant a la Mare de Déu, sentint-nos molt a prop d’Ella, i ens sobrevenia una pau grandiosa, correguent per les nostres venes la sang del seu Cor Immaculat. L’Esperança s’acreixia a cada passa de donàvem, mentre les cames tremolaven o corrien les llàgrimes de goig. Ens sentíem feliços perquè l’autentica felicitat ve de Déu, i les gracies de la seva Mare.
I va arribar el tercer dia, de bon matí alguna peregrina del grup, abans de l’esmorzar ja es plantava davant de la Capella de la Mare de Déu perquè no s’havia pogut despendre de l’impacte de la nit anterior. Després de l’esmorzar, amb aquell cafè que no és d’origen americà, al que estem habituats, sinó africà, el mossén va beneir tot un munt d’objectes religiosos, des de rosaris de tota mena i estils fins a estampes, i sense més en un pim pam tot beneït.
El plan de matí era participar en els actes que el Santuari prepara per a totes les peregrinacions i peregrins. En primer lloc, el Rosari a les 10 del matí, el qual conclou amb la processó de la Mare de Deu fins al l’altar exterior instal·lat davant la porta principal de la Basílica. Es tractava d’anar a la recerca d’on asseure’s. El tema estava molt difícil ja que en el recinte no hi havia ni una sola cadira, solament els bancs al voltant de la Capella, i sota els arcs laterals de la basílica. Un grup nombrós i intel·ligent de peregrins es va instal·lar sota els arcs, gaudint de les primeres files, podent fer un gran reportatge fotogràfic de la processó dels mossens que concelebrarien la Santa Missa, inclòs Mn. Francesc.
D’altres persones del grup van anar trobar en l’esplanada llocs per asseure, com la Vicenta, la Carme M i l’Ana; la tour leader va quedar atrapada entre un munt de gent davant mateix de l’altar del recinte i va veure de molt a prop tota la celebració, a ple sol. La celebració de la Missa Internacional del dia de l’Ascensió del Senyor la va presidir el Bisbe Auxiliar d’Oporto el qual va dedicar l’homilia a convidar-nos a seguir a Crist, encara que en el si d’un ambient difícil, entre d’altres coses. De tornada la Marissín que havia estat molt valenta, malgrat les seves dolences, es va desorientar i malgrat que la residència estava molt a prop li va costar tornar. Ens esperaven a dinar tot just ja passaven les 13 hores i gairebé tots ens van asseure a dinar, molts contents. Però en mancava gent… ens havien avançat l’hora de dinar. No obstant, a part de tot plegat, el dia 16 de maig era una jornada important: acabava la lliga de futbol espanyola! ¿tindríem la possibilitat de saber quin equip seria el campió de la lliga al moment de produir-se?, els barcelonistes ja es començaven a inquietar….
La tertúlia del darrer cafè va implicar a l’organització, ja se’ns preguntava a on seria la propera peregrinació. Es van acceptar totes les propostes ja que en aquell moment tots teníem ganes d’iniciar una de nova i encara érem a Fàtima. Ara calia fer la maleta, recollir totes les coses. Abans d’enfilar-nos a l’autocar per tornar a l’aeroport al peu de les escales de la residencia varem fer la darrera fotografia de grup, on faltava alguna persona que va preferir la foto que sortir en la foto. El retorn no va ser a la mateixa velocitat que a l’anada però déu ni dó. Com era l’hora de la migdiada l’autocar semblava buit, on es dormia, o s’escoltava música o es llegia, un temps plàcid.
Només ens quedava l’aventura de l’aeroport, tots junts vam facturar i malgrat això ens van disseminar per tot l’avió. El control policial seguint el mateix estil de l’anada, xiulets, revisions, exploracions al tacte, cinturons fora, normal, tot com sol ser. Ens tocava la Gate 10, és a dir a tot l’altre extrem de la terminal. Però és clar, volíem fer una parada en les tendes per tal de comprar productes cent per cent portuguesos, com vi d’Oporto, pastissets, paté i altres productes.
Un cop asseguts en el lloc de crida a l’embarcament i ja a punt de complir-se l’hora fixada, ens faltava una senyora que havia aguantat be el viatge però en tenia dificultat al caminar. I en el xino xano de comprar es va distreure i anava en direcció contraria. La vam trobar, mentre en la Gate 10 es celebrava el triomf de la lliga tot cantant l’himne del Barça. El vol va ser molt bo, tampoc es va perdre cap maleta. Ja a Barcelona, mentre esperàvem l’equipatge ens vam anar acomiadant agraint-nos mútuament totes les atencions. Val a dir que va ser un grup que es va cohesionar molt aviat i va afavorir la bona marxa de totes les activitats; alguns han estat nomenats, però tots han estat estupendos. Tots i totes van insistir que els aviséssim per a la propera peregrinació, així que la llista d’espera ja està oberta! per anar a un nou santuari. No obstant, jo m’he quedat cosida a l’abric de Fàtima.
Isabel Hernández Esteban
